De melons i de síndries.
De melons i de síndries.
Mapa lingüístic de MELÓ en les diferents famílies lingüístiques europees.
En aquesta meravellosa web podem consultar-hi l'extensió lingüística de nombroses veus. En aquest cas, el del delitós fruit estiuenc de nom científic 'cucumis melo', majorment conegut a gairebé tota la Romània lingüística amb el nom de meló, a excepció del romanès.
No tan sols a totes les altres llengües romàniques, sinó també a totes les germàniques i part de les eslaves, la veu meló, amb alguna variant a la terminació, hi és present. Derivada del llatí tardà MELO-ONIS, agafada al seu torn ja del grec 'melopépon', compost de melo-, 'poma', i -pépon, 'meló' (veg. DECLC, Coromines). L'abreujament triomfà en el pas al llatí, i, coses de la història dels mots, l'arrel de poma passà a designar el meló, fruit ben cobejat i conegut des de temps antics a tot Europa, especialment la mediterrània. Potser per això, l'arrel mela- no pogué designar la nostra poma. Li passà al davant el delejat meló. Fins i tot entre els bascos, s'adoptà aquesta arrel, de manera que cal deduir que desconegueren el fruit fins que els arribà per via de contacte amb la romanització peninsular.
En grec, i en romanès com hem vist, l'abreujament funcionà a la inversa, pel segon component, que en castellà va formar la base del mot pepino, que s'aplica al cogombre, fruit de la mateixa família.
De melons i de síndries.
Mapa lingüístic de SÍNDRIA en els dialectes dels Països Catalans.
En el cas de la llengua catalana, la denominació meló és general, i documentada des dels orígens al segle XIII. Només un fruit va poder competir per saciar la set en ple agost ardorós amb el refrescant i popular meló: la síndria. Antigament i etimològicament, síndia, veu d'origen aràbic. La -r epentètica (no etimològica) s'hi afegí al llarg dels segles fins arribar a ser forma majoritària, excepte en alguerès. Quan els catalans l'hi portaren al segle XIV encara ho feren amb la forma antiga. La primera documentació del mot síndria és un pèl tardana, de la segona meitat del segle XIV, en el diccionari de rims de Jacme Marc, oncle de l'ínclit Ausiàs.
Però el meló era tan popular que s'arribà al punt que en bona part del nostre domini lingüístic meridional no s'adoptà el mot síndria, sinó que es preferí adjectivar el terme meló per referir-s'hi. De manera que la síndria al centre i sud del País Valencià és denominada meló d'Alger, i meló de moro a les comarques ebrenques i fins als límits del Baix Segre (Coromines), amb l'ajuda de certa semblança d'algunes varietats. No estic tan segur que amb els qualificatius afegits se'n designés l'origen geogràfic, sinó potser la zona de conreu, en hortes morisques, ben abundants en aquestes terres.
«És ben conegut el país de Sind, en la part musulmana de l'Índia, part deçà de l'Indos, avui pertanyent al Pakistan. És de llengua àrio-índica, però ha tingut vida intensa des d'antic en el món islàmic... L'etimologia [de Síndria] està ben establerta en àrab... En l'Amèrica Austral (des de l'Uruguai fins als Andes cuians) el mot s'accentua sándia, a la manera catalana» (DECLC, Coromines). El nom d'aquesta regió de Sind ve del sànscrit Sindu, riu, i es refereix al gran riu que hi transcorre. El so inicial es perdé al pas cap al persa i el grec, i originà el nom que avui coneixem del riu Indus i de l'Índia. Així doncs, tenim que síndria vol dir, originalment, de la regió de l'Índia. La mateixa arrel que trobem en un dels personatges més famosos de Les mil i una nits, Simbad el mariner, que vol dir 'vent del Sind, de l'Ìndia'.
A les comarques gironines, la veu apareix sovint en la variant xíndria. A la plana urgellenca no és rar de sentir sindria, com a mot pla. Al Baix Segre, n'existeix una variant purista que en fa meló de crestià, també meló d'aigua, com en algun altre racó del valencià meridional (cf. watermelon en anglès, Wassermelone en alemany, sempre a rebuf del meló). Al Rosselló i a les Balears, apareix amb la característica pèrdua de la vocal àtona final, sindri. Altres localismes es troben ací i allà.
De melons i de síndries.
Mapa lingüístic de SÍNDRIA en les llengües romàniques.
La introducció del cultiu de la síndria a través d'al-Àndalus cap als segles X-XIII va fer que el nom d'aquest altre gran fruit de l'estiu s'escampés pel sud d'Europa i una mica cap al nord, sempre que la latitud en permetés una temperatura adequada de conreu. «En la versión latina del Calendario de Córdoba del Rabí Ben Zaid, hecha en el s.XIII, se lee que en el mes de agosto 'fit bona adulaha [nombre árabe de esta fruta], et est sandia», lo que ya indica que corría entonces, por lo menos en la España musulmana» (Coromines, DCECH). Cap al 1600 es fa present als herbaris europeus. Que a les llengües germàniques, l'expressió meló d'aigua s'imposés, ha d'induir a creure que aquesta fou la denominació amb què s'estengué a través del baix llatí i per mitjà de les llengües romàniques peninsulars, si més no en un primer moment.
En part del nostre domini, a partir del segle XIV (quan el mot és documentat), hi concorregué la forma gentilícia síndia, del país de Sind, evolucionada prou aviat a síndria, que esdevingué majoritària al Principat i als dominis insulars. Aquest darrer fet, però, assenyalaria que al primer terç del segle XIII, en el català dels expedicionaris catalans establerts a les illes, la forma síndria, ja fora prou dominant en la llengua parlada.
Entre les llengües romàniques, l'arrel gentilícia s'entengué a Catalunya i d'allà a Occitània, Sardenya. També en castellà, mentre que en aragonès predominà la denominació de meló d'aigua, igual que al sud del Principat i País Valencià, expressió que s'adoptaria igualment en algunes llengües germàniques. La relació amb la veu meló donà també la denominació en portuguès.
En canvi, en francès, italià i romanès la solució fou diversa. En aquesta darrera llengua, simplement s'adoptà el nom que allà prengué el meló amb adjectivació: pepene verde. En italià, antigament, no fou desconeguda l'expressió meló d'aigua, mentre que més modernament la forma anguria concorre amb la de cocómero. La primera veu s'agafà del grec, en què s'aplicava al cogombre. La segona, derivada de l'antic nom científic cucumis citrullus, actualment Citrullus lanatus. Per cert que, d'aquest citrullus vindria la -e epentètica que mostra síndria en català, occità i sard.
També a la Ligúria s'hi coneix la forma pasteca, igual que en zones de Portugal i similar al fr. pastèque. L'origen d'aquesta forma s'ha de buscar en la denominació de l'àrab hispànic albaṭṭíẖa, i aquest de l'àrab clàssic biṭṭāẖah. En castellà, una albudeca és una síndria de mala qualitat
