1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Article del geògraf granollerí, un dels més destacats de la segona meitat del segle XX al nostre país. S'hi fa la relació dels pobles lleidatans en l'històric cens del mercader i geògraf Josep Aparici, i que serví de base per al nou cadastre de Patiño, ministre borbònic al temps dels Decrets de Nova Planta. A banda de l'augment desorbitat de les contribucions, per fer pagar a Catalunya la despesa de la guerra i sotmetre-la fiscalment (i d'aleshores fins avui perdura aquest règim colonial), també aconsellà el primer Borbó «que como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Catalana, se escriba en adelante en Idioma Castellano, o Latín, como ya así la Real Junta lo practica; pues se lograrà la inteligencia de cualesquiera Jueces Españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este País». Altre cop, d'aleshores fins avui, en aquest cas de colonització en l'àmbit judicial, de la qual aquests darrers anys no n'han faltat pas mostres, oi?
Com a bon il·lustrat d'esperit colonial, mirava de copsar la naturalesa dels subjugats, sense poder arribar a entendre per què no volien deixar de ser com eren per fer-se a imatge i semblança del dominador: «el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos, aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia ... Son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan su lengua nativa». I encara altre cop, d'aleshores fins avui.
1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
No em posaré ara a fer judicis de valor sobre els compatriotes que, en temps de derrota i dolor de les gents del país, s'afileraren amb l'opressor. Tant després del 1939 com després del 1714, o del 155 del 2017, tot i la repressió contra les persones, la llengua, les institucions pròpies de tots, també dels mateixos col·laboracionistes. Suposo que Freud hi tindria alguna cosa a dir, no ho sabria valorar. Potser fins i tot forma part de la nostra estratègia de supervivència com a poble, no jugar-nos-ho tot a una banda... fins que trobem la jugada recuperadora de la llibertat definitiva.
1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Tenia el Principat un total de 958 municipis o comuns. Avui se'n compten 947. En canvi, si comparéssim el nombre de cases, que no sé si consta en algun registre, veuríem com la diferència n'és exponencial. Segons l'autor, les comarques naturals servien més al propòsit identitari de la gent que no pas les vegueries.
1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La diferència de cases existent a Lleida entre abans i després del setge de 1707, dona idea de la ingent destrucció soferta. De 1.500 a 600, gairebé un 60% menys! Una xifra desorbitada: diria que més que destruïdes, moltes devien comptar-se simplement com a deshabitades.
La introducció d'Aparici fou redactada en llengua espanyola, mentre que els noms dels pobles hi són referits en la llengua del país, tot i que amb ortografia arcaica. La primera data de l'obra és de 1708, revisada al 1715, amb correcció de certes dades.
1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
L'autor de l'article fa el càlcul dels habitants i cases de la província de Lleida, tenint en compte els canvis d'ubicació d'algunes localitats de la Cerdanya o de la Baixa Segarra (a l'Urgell de secà) i les Garrigues.
En nombre aproximat, dona la xifra de 100.000 habitants i unes 20.000 cases, cosa que fa una mitjana de 5 persones per llar, i d'uns 8 habitants per quilòmetre quadrat. Cosa que ens mostra, si comptem l'agrupació de gent en pobles, planes i valls, la gran quantitat de terreny verge, deshabitat, incògnit de les nostres comarques de Ponent i del Pirineu, d'aquestes darreres sobretot.
1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Explicació dels pobles urgellencs i garriguencs que aleshores foren considerats dins la vegueria de Montblanc. La majoria, si no tots (cosa que s'hauria de comprovar un per un), són encara pobles de l'arquebisbat de Tarragona.
1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Al segle XVIII, encara som a l'Antic Règim, i nombrosos comuns són enumerats com a llocs de Barons, o sia, possessions encara aristocràtiques o eclesiàstiques. No serà fins al cap de cent anys, després del període napoleònic, que la majoria d'aquests llocs es convertiran en municipis propis, deslligats de la jurisdicció senyorial o eclesial.
Els números corresponen al nombre de cases, que multiplicat per 5 de mitjana, ens donaran el nombre d'habitants. Només hi apareixen 7 pobles lliures de càrregues senyorials: a més de Lleida ciutat, els Alamús, Bell-lloc i Vilanova d'Alpicat, amb població molt minvada després de la guerra, i Almenar, les Borges i Baldomar. La resta dels municipis eren pobles de jurisdicció.
1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
A grans trets, en els pobles de les comarques de la plana lleidatana, destaca una població encara poc potent. La pax borbonica, manu militari i judicial de Nova Planta, que s'estendria al llarg del segle XVIII, en què no hi haurà cap més guerra fins a l'arribada de les tropes gavatxes a començament del XIX, n'hauria d'afavorir un bon desenvolupament econòmic i demogràfic. Contrastos de la història: pèrdua de llibertats vs. guanys materials, l'origen de la gran dicotomia de l'esperit català contemporani.
S'hi citen com a térmens rònecs, o sia, despoblats: Remolins, Gebiet, Miravall, Carratalà, Vimbaró, Cisquella i Corregó. El plural 'térmens' és un plural antic d'aquests mots plans acabats en -e, fet amb -ns, com encara el nostre dialecte fa jóvens, hòmens o còvins (de cove).
El nostre poble d'Alcoletge, que encara era en aquells temps un carrer de la ciutat de Lleida, s'hi inscriu amb 4 cases i uns 20 habitants, prova del despoblament causat pel pas dels exèrcits assetjants del 1707. També hi constatem que el nom modern del topònim ja era ben fixat ara fa tres-cents anys.
1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»,
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Explicació tècnica de les xifres de l'article.
