[2221] El meu mapa de Ballester i Canals, «de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó»

 

1968-1971. Mapa dels Països Catalans, 

de Joan Ballester i Canals.

A la rerebotiga de la Llibreria Ballester, Públia de nom comercial, al Consell de Cent 231 de Barcelona, una colla de patriotes miraven d'espavilar el país, adormit sota la dictadura (espanyola i dels inevitables sequaços locals). La biografia de Joan Ballester la podem llegir amb una simple cerca internauta. Me'n sorprèn i admira la tenacitat, fermesa i consistència de les conviccions nacionals. Suposo que és perquè tot això ho trobo molt a faltar en les nostres oracions de cada dia, excepcions a banda. La classe mitjana, la societat del benestar, les despeses fixes al cap del mes, les llargues estones davant la pantalla per triar algun producte que podria comprar a la botiga del poble o barri... Tot això ha fet devaluar i afeblir compromís i acció. 

Aquella època, la de quan nosaltres érem petits, exigia una altra trempera, que homes com Ballester van saber interpretar amb sacrifici del present i il·lusió del futur. La iniciativa de publicar un mapa comarcal de la nació sencera en mostra la intel·ligent visió i jugada de mirada llarga amb què treballaven. No en va era publicista. Son amic Joan Fuster, definí la iniciativa com la més efectiva feta mai a favor dels Països Catalans. L'èxit editorial en portà una segona edició, al 1971. La meua. 

En aquells anys, i per raons de salut de ma mare, cada certs mesos el pare ens carregava a l'R-4 familiar i cap a Barcelona falta gent. Havia de portar la mare al metge. No ens estàvem pas d'hotel, sinó que posàvem a casa d'uns coneguts, parents llunyans en el temps, que a casa coneixien. En dèiem a ca la Pepita. Era la filla del matrimoni, Josep i Treseta, traslladat als anys 20 a Barcelona des dels orígens familiars garriguencs. Ell havia sigut mosso d'esquadra en temps republicans i es declarava maçó. Mot que feia tremolar de por els meus pares i jo, amb deu anyets i pocs més, no sabia pas per què. Tot i que venien de poble, s'havien convertit en senyors de Barcelona, elegants i educats. Ell havia servit a la guàrdia dels Mossos al Palau de la Generalitat i ens va ensenyar tots els racons de la Barcelona gòtica. Nosaltres els proveíem de pomes i d'oli. La Pepita exercia de secretària (o similar) dels Amics de la UNESCO, que organitzava activitats culturals i sortides pel territori amb clara intenció de retrobament entre la gent i el país.

En una d'aquestes sortides a les quals també els de casa ens apuntàvem, en alguna paradeta de fira que allà hi havia, hi vàrem trobar l'edició del mapa de Ballester. La Pepita, sense dubtar-ho, en va comprar un i me l'oferí com a regal: aquests són els colors de veritat del mapa del nostre país, per sota dels colors que pinten les fronteres dels mapes als llibres, em digué. I així va començar tot: vaig despertar a la consciència nacional i a conrear la veta política (de polis) que tots portem a dins. 

Devia córrer l'any 1974. Deu anys. Gairebé cinquanta després, el mapa de Ballester i Canals,

que a casa nostra és el mapa de la Pepita, continua presidint una de les parets de casa, en clara declaració d'intencions, segons el lema que ell mateix va encunyar: «De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó».

1976. Llibreria Joan Ballester i Canals, «AVUI».

Anunci de la llibreria Ballester a l'acabat de recuperar primer diari en català després de la guerra d'aquell segle passat. Sempre amb els Països Catalans com a guia. 

1976. Llibreria Joan Ballester i Canals, 

«AVUI», de 6 d'agost.

L'avís de Ballester i Canals que amb el possibilisme polític amb Espanya «no hi ha res a fer». Més de quaranta anys després, sabem altre cop que és veritat. Però no sabem com sortir-nos-en.

1986. Llibreria Joan Ballester i Canals, 

«AVUI», de 15 de juliol.

L'atemptat terrorista contra la llibreria de part de bandes espanyolistes era una mostra clara de la clarividència de les idees d'un Ballester llavors ja mort prematurament feia uns anys. La llibreria, durant el franquisme, ja havia estat objecte de dos atemptats. Mort el dictador, res no va canviar. Res no ha canviat: el règim del 78 és fill del seu pare. 

1968-1971. Mapa dels Països Catalans, 

de Joan Ballester i Canals (1813-1980).

En homenatge a la tasca i honor a la persona, al cap de quaranta anys del seu traspàs.

[274] Els Països Catalans acolorits del segle XVII

[2220] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (ii)

1840. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 

(Sol-Torres, UdL).

El botxí es prepara per a l'execució mentre el mossèn prega per l'ànima de la condemnada al bell mig del cadafal. Als peus de l'entarimat, les forces de l'ordre, que suposem vigilaven el públic congregat. Perquè la intenció d'aquests càstigs era exemplaritzant, i, per tant, no tenien sentit si no es feien davant de les multituds. Tres vestes de la Congregació de la Sang amb el Sant Crist i les atxes enceses acaben de conferir el toc, avui esotèric, llavors pietós i expiatori, al dramàtic moment. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Havíem deixat la pobra Maseta amb el cadàver calent, amagat amb l'ajuda d'un oncle en un dels quartos de la casa. Llavors tocava netejar la sang, ara amb l'ajuda d'una neboda, «echando los trapos al común», o sia, a la comuna: aquell forat que hi havia en un racó o petit excusat i que deixava caure les defecacions a un corral. També s'hagué de rentar la roba, tota tacada, cosa que feu a casa de l'oncle. També es buscà una coartada, la Paula Peremateu, la minyona, que es presentà amb una canalla petita a les quatre de la tarda a treballar i a qui feu estar-se amb ella a dormir «al objeto de que pudiese haber alguno que declarase en su caso que nada había ocurrido».

A les dos de la nit, s'hi presenten el soldadet i l'oncle, Josep Miquel, per traure'n el mort, que l'havien tingut tot el dia amagat a la casa. L'homicida, la nostra Maseta, ho va reconèixer tot al judici, també la navalla, l'arma del delicte. I que els vidres de la vidriera de l'alcova s'havien trencat en el forceig «cuando su marido la llevaba arrastrando desde el balcón a la cama», a on la forçà. S'establí també que la Teresa tenia cartes de l'amant «ensartadas en un lío», o sigui, lligades amb un cordillet, però que les estripà totes.  

El tinent del rei (oficial de tropa espanyol) que acudí al lloc dels fets, declarà que tenia negocis i coneixia el marit, que havia rebut un avís i una carta del difunt en què se li demanava ajut i que s'hi presentés a casa: allà ja hi trobà, segons ell, la Teresa mig desmaiada d'ànim i banyada de sang a l'escala, i que allà, a on s'hi trobà Josep Miquel, descobriren llavors el cadàver, i foren testimonis de la confessió de la Teresa en calent. Per la seua banda, el cadet digué que aquella nit no havia pas sortit del quarter de la Seu Vella.

També reconegué el soldadet que el sabre l'havia comprat i era seu, que l'havia adquirit en l'acció de Maials, és a dir, en una de les escomeses més sangonoses entre reialistes i carlins en la primera guerra. 

Segons el sumari, la Maseta tenia 22 anys, 7 mesos i 7 dies «en el día de la perpetración del delito». La Maria Miquel, la neboda, 12 anys, 2 mesos i 20 dies. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

La minyona Paula Peremateu fou exculpada abans del judici, i l'amant i el tinent reial transferits a la jurisdicció militar «con testimonio del tanto de culpa». Però ves a saber si, per obra i causa de la companyonia i germania militar, se salvaren de severes conseqüències. La Maseta fou inevitablement condemnada al garrot vil. L'oncle a quatre anys de presidi, rebaixats a dos durant les apel·lacions per mor de «las causas morales que en cierto modo le obligaron a cometer el delito». La neboda, per ser de curta edat, fou apercebuda severament però no condemnada.

Acabats els tràmits de tots els recursos, només calia executar -mai tan ben dit- la sentència, però s'hagué d'anar allargant en el temps perquè a Lleida... no hi havia botxí. La Maseta hagué d'esperar, doncs, la fatídica circumstància que passés per la ciutat un «ejecutor... de Zaragoza por reclamación o exorto de esta Audiencia a la de Aragón». 

A la fi, a les 11 del matí de 16 d'agost de 1839, al cap d'un any de comès l'assassinat, fou ajusticiada al garrot vil. No se n'especifica el lloc, llàstima. Probablement en un cadafal fora el pont, allà on temps enrere hi havia hagut les forques en arribant al pont de la ciutat. S'hi podia congregar molta gent, cosa que interessava a l'autoritat per convertir l'execució en «escarmiento» de la població, i lluny de les cases dels prohoms i mandataris locals, com ara la plaça Sant Joan. La pobra Teresa s'hi captingué amb un «espíritu varonil», conclou la crònica.

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital
en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 
(Sol-Torres, UdL).
El ressò del parricidi, del judici i de l'ajusticiament fou tan gran a la nostra ciutat, que fins i tot se'n publicaren fulletons encara al cap d'un any. La vida i fets de na Teresa Guix era coneguda de tot lleidatà i hem de creure que se'n parlava a mercats i cafès i cases a totes hores. Aquest llibret de l'impressor Coromines passava de les 100 pàgines!, i no devia pas ser barat. I de ben segur que venut prou més enllà de la capital i comarques veïnes. Quin bon nas per al negoci!

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital
en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 
(Sol-Torres, UdL).
El to pamfletari del text és diàfan. La traducció al castellà, l'elaboració en el llenguatge i la construcció del relat mostren la intenció darrera del libel: moralitzant i cristianíssima. Sabem que el botxí s'anomenava Antonio González, i que fou perdonat de tot cor per la rea, tota plena de serenitat i conformitat. Aquesta catòlica conducta a l'hora d'enfrontar la fi degué calmar molts esperits sacsats per l'horror del parricidi i, també, degué anar bé com a catarsi espiritual col·lectiva d'una ciutat commocionada perquè una dona havia gosat matar son marit.

Executada la sentència de bon matí, a les tres de la tarda el cos de la condemnada fou llançat al Segre en compliment de la sentència, dins de la bota com era de llei, del qual en fou tret pels 'pietosos' membres de la Congregació de la Sang lleidatana, que feien d'homes bons en aquests casos d'execucions públiques. 

Llegiu-ne la sempre acurada i salerosa ressenya de Vidal Vidal, pp. 309-313 de la seua magna La Ciutat de l'oblit). 

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital
en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 
(Sol-Torres, UdL).
La breu relació dels orígens de la rea: no era Teresa Guix de naixement, sinó que aquest cognom, com se sol fer encara ara en la major part d'Europa i Occident, li venia del marit per casament. Ara mateix, desconec el motiu pel qual aquest costum fou canviat a l'Estat (espanyol), i per això també a la Catalunya colonitzada d'aleshores i fins ara, però segurament per la llei del registre civil de 1870, posterior als fets ací relatats, pel qual s'obligà a fer servir dos cognoms, de l'un i l'altre progenitors, segons costum de la noblesa (espanyola).

El cognom patern de la Maseta era Velasc. Son pare era Mas de segon, d'on sorgí el sobrenom familiar de Maset, que a dona o filla es convertí en Maseta. Com encara ara podem deduir de molts dels nombrosos noms de cases dels nostres pobles. Sa mare era Isabel Mir, de naixença. Fet i dit, na Teresa Velasc i Mir, singular casualitat amb qui aquestes línies escriu. O potser no: tal vegada una parenta llunyana d'aquells temps llunyans, qui lo sa!

[2219] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (i)

[2219] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (i)

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.

«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 

(Sol-Torres, UdL).

L'execució al garrot vil consistia a estrangular o desnucar el reu amb un collar de ferro que s'estrenyia per mitjà d'un caragol a la part posterior. Fou d'ús general a les execucions al llarg del segle XIX per la facilitat de fabricació, que qualsevol ferrer podia construir, i son reduït cost. Quan se n'hagué estès la pràctica, llavors la pena de penjat a la forca fou abolida per un decret del rei (espanyol) Ferran VII de l'any 1832.

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.

«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 

(Sol-Torres, UdL).

La presència d'una gran bota o barril a sota del cadafal s'explica en nota a peu de pàgina en la darrera pàgina del relat periodístic. Enrere en el temps, el càstig per al parricida era de ser embotit viu dins un sac de cuiro per ser-hi devorat. Llavors ja només es llançava la bota a l'aigua un cop fet l'ajusticiament: «la práctica ha suavizado este rigor», sort!

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Parricidio horroroso en Lérida»,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Portada del diari barceloní que incloïa vuit pàgines de setze, la meitat del diari, dedicades al relat del parricidi descobert a Lleida al 2 d'agost de 1838, feia un any. Què va fer que el principal diari del país, passat tant de temps, es veiés en l'imperatiu de redactar una notícia tan llarga per a informació i/o entreteniment dels lectors? Doncs l'ajusticiament de la rea, una dona executada al garrot vil al 26 d'agost de 1839. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Al 2 d'agost de 1838, es produí l'assassinat del traginer Sebastià Guix a la parròquia de Sant Joan lleidatana. El cadàver fou trobat ensangonat davant de la porta de l'abadia o casa del rector, «vestido al estilo del país, en mangas de camisa... y envuelta la cabeza con una manta de mulas bastante usada que le cubría hasta media espalda». Tenia onze ganivetades, «entre ellas una en el cuello, y otra mortal de necesidad en la tetilla izquierda que le había pasado el pulmón». Sembla que era mort de feia algun dia i que havia estat portat i deixat allà.

Des de bon començament tot apuntava a la dona del difunt, Teresa Guix (amb el cognom agafat del marit), perquè segons els veïns «los consortes Guix no vivían bien por la licenciosa conducta de la mujer de la que se quejaba continuamente el marido». El reconeixement de la casa i habitació maritals van acabar de confirmar les sospites, atès que havia sigut netejada i rentada molt recentment. No s'especifica l'adreça del matrimoni, però sí que se'n diu el nom del propietari, que devia ser ben conegut en aquella Lleida d'aviat farà dos-cents anys.

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

«En el asiento del lugar común...», o sia, de la sala comuna de la casa, que devia fer de menjador i cuina tot alhora, allà on s'hi feia la vida de dia, s'hi va trobar a dins (car potser era com un escó del qual se'n llevava la fusta) «una navaja de resorte abierta y manchada de sangre... y tres pedazos de lienzo blanco empapados en sangre». No havien d'estar pas del tot malament de dinerons, car tenien minyona, de nom Maria Miquel, una neboda de 12 anys, edat d'anar a servir, que se'n deia.

La declaració de la xiqueta fou que a la matinada el matrimoni es discutia per raons econòmiques, atès que el marit no volia passar a la dona els diners que guanyava. El marit amenaçava sa dona amb la navalla. Quan per segona vegada acudí al dormitori, hi trobà «a la luza del velón [espelma], un hombre de mediana estatura, regordete... cadete de uno de los regimientos de la guarnición..., y con un sable en su mano derecha daba golpes a su tío que tenía también en la suya la navaja». El resultat de la trifulga fou tràgic, i l'oncle Sebastià caigué mort. 

1840. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 

(Sol-Torres, UdL).

Cal suposar una certa exactitud en el gravat, atès que es tractava d'un fet arxiconegut del públic. Els ordes militar i religiós copen l'escena, en demostració dels poders socials que dominaven aquells temps. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

En despertar-se de son desmai, tia i minyona, sense saber ben bé què havia passat, provaren de posar-se al llit. No podent dormir la xiqueta, veié en alçar-se com sa tia netejava diligentment els rastres de sang de terra. Fins a les 3 de la tarda hi hagué el cadàver tancat en un quartet al darrere de l'alcova. A aquella hora, una amiga dita Paula Peremateu, van fer vida normal i se n'anaren a dormir. De nit, retornà l'assassí per emportar-se'n el cadàver i deixar-lo al lloc on fou trobat.

La minyona també declarà que la relació de l'assassí amb la viuda venia de lluny, i que «había oído decir que que dicho cadete obserquiaba a su tía». Per tant, sembla que l'assassí festejador era relativament jove o jove del tot. Es va fer identificar aquest cadet per mitjà de fer esperar la noia «en una casa junto al café del Teatro en donde solían reunirse los cadetes». De quin teatre es devia tractar, ja del que s'instal·là a l'antic convent dels Agustins després de l'exclaustració? O potser del pati de comèdies de darrere l'Hospital de Santa Maria? 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Efectivament es tractava d'un cadet de 20 anys! de la guarnició militar (espanyola) aquarterada a la Seu Vella. L'espasa del xicot tenia taques de sang, i ell mostrava una ferida a la part dreta de la barba, inflamada i infectada de pus, fruit potser d'una unglada, de la qual digué que era fruit de jugar amb un gosset. Examinat l'animal, es conclogué que no. «El cadete estuvo negativo en todos los hechos» i que coneixia el matrimoni Guix del 1837 quan arribà a la guarnició, però que no hi tenia tractes.

Durant la investigació, Paula Peremateu, l'amiga de la vídua desgrana com aquesta es va assabentar de la mort de son marit, «a cosa de las 6 de la mañana» que una veïna del segon les despertà, car l'amiga s'hi havia quedat a dormir perquè a casa seua hi feia una calor que no la deixava dormir, cosa que ja havia fet «otras veces en casos iguales». La viuda «prorumpió en amargo llanto dando fuertes gritos». Més endavant, aquesta testimoni corregí la declaració afirmant que no havia dormit amb la Teresa, que ho digué per por i que sabia que quan «la Teresa, según se decía, cuando vivía en la otra casa trataba un cadete llamado Alvarez». 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

També la minyona corregiria la primera declaració: l'havia feta pressionada per la viuda, que li havia manat de dir que s'havia desmaiat, quan en veritat havia ajudat l'assassí tapant la boca del marit amb les mans i amb la roba de la faldilla perquè no cridés «mientras el agresor le daba golpes con su misma navaja».

Per acabar-ho d'adobar, en retornar el cadet cap a quarts de dos de la matinada per mirar d'emportar-se el cadàver, ho feu acompanyat d'un assistent, que no era altre que el pare de la minyona Paula, en Josep Miquel, el qual era el forner a qui el cadet comprava «el pan de munición», o sigui, de cada dia. El pobre home ho confessà tot entre espasmes i desmais. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Finalment, arriba el torn de la declaració de la viuda Teresa, que «en sus dos primeras declaraciones se mantuvo negativa», és a dir, que aguantà sa versió sense desmuntar-se. Però que finalment acabà confessant son crim, en legítima defensa, ja que el marit pretenia de matar-la amb una navalla quan l'obligà a anar-se'n al llit amb ell. Se'n salvà per mitjà d'una forta puntada en part molt dolorosa de l'home: «dió un puntapié a su marido en una parte muy delicada de cuyas resultas le dejó sin sentido», i s'apoderà de la navalla, que «se la clavó en el cuello y saltó de la cama». També explicà com el soldadet amb qui s'entenia l'ajudà a rematar el malferit.

Segle XIX. Garrot vil.

Aquesta eina de suplici consistia en una argolla de ferro, en aquest cas rectangular, que lligada amb la corretja a un pal s'anava estrenyent fins a causar la mort per estrangulació. 

(continuarà:)

[2220] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (ii)

[2218] Lo primer «Diario» (en castellà i francès) a Lleida, entre el Borbó i Napoleó

1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).
Capçalera de la primera publicació periòdica impresa a la nostra ciutat l'estiu d'aquell any. En castellà, atès el procés de desnacionalització viscut a la nostra terra des de l'ocupació (francoespanyola) de 1707, que comportà una situació lingüística d'arrelada diglòssia a on la llengua pròpia, l'única coneguda i parlada per la pràctica totalitat de la població, restava relegada als usos orals i informals, mentre que la llengua sobrevinguda, amb el suport i imposició de l'Estat (espanyol), era emprada en els usos prestigiats, escrits i orals. En alguns àmbits socials, passats dos-cents anys, potser encara estem si fa no fa...

No tenim encara un terme lingüístic per anomenar o definir aquest fet: el primer diari lleidatà no català. Vull dir de llengua, perquè part dels responsables, autoritats i impressors, sí que ho eren de catalans. Com n'hauríem de dir, doncs? De moment, en direm el primer diari a la ciutat no escrit en la llengua del país. Per a la nostra llengua, encara caldrien set decennis més del segle XIX per fer aparició pública a l'escena de la premsa lleidatana.

1808. La premsa a Lleida. 

«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).

Detall de l'escut de la ciutat a la capçalera. Algun autor afirma que el primer nom fou, simplement, «Diario de Lérida», i que ben aviat ja canvià aquesta altra denominació. El número més antic que he trobat, el núm. 16 de 31 de juliol, ja en porta el segon nom. També algun altre estudiós cita que en el moment que la ciutat fou presa per les tropes franceses del mariscal Suchet i Lleida passà a l'Estat català sota domini francès d'aquells anys, el diari migrà a Cervera i allà se n'imprimiren alguns exemplars «a l'exili». També n'he vist citada una impressió a Vic. En alguns diaris del 1808 se cita com a «Diario de Lérida», però es devia tractar probablement d'una mera abreviació.
  

1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).
Els primers exemplars, però, anaven sense la capçalera de l'escut. En canvi, sí que anunciaven el santoral a la primera pàgina.

El contingut dels articles és per norma general d'exacerbació patriòtica, espanyolista i antigavatxa. En algunes altres ciutats del país, trobem iniciatives similars, com ara el «Diario de Tarragona» (1808), el «Diario de Palma» (1812), el «Diario de Gerona» (1813), el «Diario de Vich» (1808-14), sempre invariablement amb aquest mateix to i aquesta mateixa línia. Destaquem a les nostres comarques ponentines el «Diario de Cervera» (1808-10), a on hi havia la impremta de la Universitat borbònica. No cal dir que diaris d'aquesta estofa floriren per tota l'ampla geografia de l'Estat (espanyol).

Aquest patriotisme espanyol exacerbat, la informació del progrés de les campanyes militars, la demonització contínua de l'enemic exterior gavatxo, perseguien l'adoctrinament enmig d'aquell context bèl·lic contra «l'ocupant» francès. Bona part de la classe dirigent catalana, gairebé després d'un segle de la pèrdua de llibertats i de sotmetiment a l'ocupació borbònica (espanyola), acceptà la situació i, com sempre, anteposaren la salvació de classe a la nacional. També, si fa no fa, com en els dies que vivim...

1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de la ciudad de Lérida» (IEI).
La publicació era controlada pels militars (espanyols) i els membres locals i partidaris del règim (borbònic) de les juntes corregimentals. El control de la informació escrita esdevé una eina destacada en l'estratègia de guerra: calia controlar què es deia i es demanava de remetre a la Junta Suprema tot allò que s'imprimís (que tampoc no era tant) i se'ls oferia aquesta publicació de manera franca. La qüestió era poder fer arribar amb rapidesa les consignes oficials arreu del territori.

Aquell 1808, la majoria del nostre territori nacional, amb Barcelona i altres grans ciutats al capdavant, era sota domini francès. La Junta Suprema del Principat de Catalunya s'hagué de constituir a Lleida, que fou de les primeres a rebel·lar-se contra Napoleó, i, per això, el «Diario de la Ciudad de Lérida» n'esdevindrà el diari de guerra, primer sembla que de manera bisetmanal, imprès a casa de la viuda Rosa Escuder. Aquest lligam entre el diari lleidatà i la junta de defensa catalana (borbònica) perdurarà fins que es traslladarà a Tarragona, potser aquell mateix any. Llavors, el diari passarà a ser pròpiament lleidatà. L'aclariment de les dates i de les capçaleres haurà de ser objecte d'algun estudi aclaridor en el futur. Dates i dades ballen sovint en els estudis fins ara existents. 

Maria Rosa Escuder va heretar el negoci cap al 1808. Potser sa mare, Rosa Comte, que era la Viuda Escuder amb què se signen les impressions, ja era massa gran per passar al davant. S'associà amb el llibreter i impressor Bonaventura Corominas, llavors establert a Osca, per a tirar endavant el negoci. Era casat amb Antònia Compte (filla d'un impressor reusenc), neboda de la Viuda Escuder, Rosa Compte, i cosina de Rosa Escuder, associada ara amb el seu marit. La societat publicà el primer diari (en espanyol) a la ciutat, del «Diario de la Ciudad de Lérida» (1808-10) i altres publicacions d'interès públic de les autoritats lleidatanes del moment. L'entrada dels gavatxos a la ciutat comportarà la confiscació de l'establiment, que passarà a ser la «Imprenta de Lérida», i Corominas s'haurà d'exiliar acusat de proclames antinapoleòniques. A partir del 1814, caiguda la ciutat ara en poder dels borbònics, el negoci acabarà tornant a mans de la «Tipografia de Buenaventura Corominas y Rosa Escuer», societat que perdurarà fins al 1816, data en què ell sol se'n farà càrrec fins a sa mort al 1841 (viquipedia).

1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (IEI).
L'escut d'armes presidí la majoria dels números publicats, de quatre pàgines, i obertura amb el santoral. Els esdeveniments bèl·lics n'eren sempre la temàtica principal, sobretot a la península a la secció 'Noticias del Reyno' (espanyol) amb les proclames pertinents. Després, algunes notes i apunts sobre la situació de guerra a Catalunya a 'Noticias del Principado'. De tant en tant, també s'hi inclouen referències a la situació bèl·lica a Europa.

Aquesta primera publicació periòdica lleidatana nasqué, doncs, i com molts altres avanços en la història humana, fruit de les necessitats de guerra. Desaparegué al cap de dos anys, quan les tropes del mariscal Suchet assetgen i guanyen la plaça per a la República catalana afrancesada, després afegida directament a l'Imperi napoleònic fins al 1814. Sembla que durant alguns mesos pogué haver-se editat en mode bilingüe, com el «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona», però no en tenim cap exemplar. Això ho apuntava el periodista Josep A. Rossell i Pujol a «La premsa a Lleida» (1987) de la col·lecció La Banqueta.

 1810. «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona» (ARCA).

Des del 1808 al 1814, el «Diario de Barcelona», aparegut a l'octubre de 1792, i de llarga i influent trajectòria fins a final del segle XX, es convertí en gaseta oficial de comunicació de l'imperi napoleònic al nostre país. En temps convulsos de guerra, quan totes les armes són bones si ajuden la causa, visqué un breu període de publicació bilingüe francès-català, a doble columna. La primera mostra de la llengua en ús oficial des de la prohibició borbònica (espanyola) de 1716. Durant la Guerra dels Segadors hi havia hagut alguna gaseta en llengua catalana, l'única que entenia i parlava la major part de la gent. Només les elits polítiques i culturals, del tot desnacionalitzades, dominaven el castellà, cosa per la qual alguns intents de gasetilles durant la Guerra de Successió, com «La Gaceta de Barcelona» (1706) o «El Diario del sitio de Barcelona» (1714) s'escriviren en aquella llengua de cultura del moment al nostre país. 

Del 22 de març al 10 d'abril, amb el nom de «Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya», i d'aleshores i fins al 30 d'agost, al revés: «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona». L'intent de les autoritats afrancesades de guanyar simpaties a la causa napoleònica no durà pas gaire. D'aleshores fins al febrer de 1814 la publicació es castellanitzarà sota el nom original i així es mantindrà fins al 1984, en l'última dècada abans del tancament definitiu. 

Sembla que l'artífex d'aquesta breu catalanització (parcial) fou el propietari i fundador del diari, Pere Pau Husson de Lazaparan, napolità de família francesa, que degué accedir a col·laborar amb les autoritats napoleòniques, tot i que al cap de dos anys fou desposseït de la propietat. Aquest fet també li negà la possibilitat de recobrar-ne la propietat en acabada la guerra, i les autoritats (espanyoles) també l'acabaran desposseint del diari a favor de la família Brusi, cognom amb què s'acabarà coneixent el diari durant més d'un segle.

Potser a Lleida també per algunes setmanes el diari local fou de publicació bilingüe francès-català. Esperem de trobar-ne una mostra algun dia. Les autoritats a Girona de la segona república catalana, la napoleònica, s'atreviren fins i tot a traure un diari exclusivament en la nostra llengua, «La Gaseta del Corregiment de Girona», que ha esdevingut, doncs, el primer diari català fundat i editat en llengua no forastera.

[2153] «Diario de Cervera», lo primer diari de Ponent (o quasi)

[2079] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà, més

[2217] Les contribucions d'Alcoletge a l'Hospital del Rei lleidatà

 

Segle XVIII-XIX. Les contribucions d'Alcoletge a l'Hospital del Rei lleidatà,

«Notícia de la pensió que anualment prestaven a l'Hospital reial i general de Lleida los comuns compresos en lo certificat» (FPIEI).

Aquest document enumera la contribució al manteniment de l'Hospital de Santa Maria lleidatà de cinc municipis, els quals (juntament amb altres pobles) el devien finançar per tal com n'era l'hospital que tenien més a prop (de referència se'n diu avui) i al qual acudien els veïns en cas de necessitat extrema. Els ajuntaments o comuns, anomenats a la manera tradicional com a universitats, ingressaven determinades quantitats segons la grandària del poble. Potser es tracta encara dels pobles en l'antic règim, abans de la constitució dels ajuntaments derivats del nou règim constitucional que l'Estat (espanyol) instaurà a partir del nou règim postnapoleònic.

Hi figuren els pobles d'Alcarràs, Torres de Segre, Alcoletge, Sarroca i Mequinensa (col·loquialment dit Miquinensa). La grafia del nostre poble, amb -tg- és ben moderna i actual. Potser indica la pronúncia sonora original, després ensordida fins avui, -tx-, com és propi del dialecte lleidatà i trobem en tants altres mots com fetge, platja... dits tots amb africada sorda. 

 S'hi fa constar que aquest és el preu que es pagava fins llavors, «antes de la reducció de cinc a tres, això és, contant [comptant] a 5 per 100». Aquesta referència a pagaments anteriors sembla indicar que es tractava d'una liquidació reiterada, potser establerta per les noves autoritats borbòniques (espanyoles) per a auxili de la institució hospitalària.

L'ús de la preposició antes és documentada de molt antic i ha perdurat fins al segle XX en els parlars rurals. La pensió, doncs, anava lligada a cert percentatge, que llavors es reduïa del 5 al 3%, sobre el total de la població o del pressupost. Les unitats de moneda que eren freqüents a Catalunya en aquell tombant de segle foren les de rals, quartos i pecetes. 

Anys 1910-20. L'Hospital de Santa Maria, Lleida.

Foto: Arxiu UdL. 

Una imatge de l'hospital lleidatà a començament del segle passat, més o menys ara en fa cent anys. L'edifici quatrecentista encara està empegat a altres cases, com es va mostrar des del segle XV fins a la meitat del XX, quan va ser reurbanitzada tota la zona i l'antic hospital restaurat. Llavors es van tapar portetes i finestres obertes al llarg dels segles per ventilar les sales, se'n va tombar l'espadanya de campanes afegida, i s'hi van deixar els elements que van considerar-se més propis del primer edifici del segle XV. Fins i tot la font neoclàssica de 1802 del pati va ser traslladada a fora, a la part del darrere, a l'antic pati de les comèdies, adossada a l'edifici de la Joventut Republicana. 

Després de perduda la Guerra de Successió, el règim borbònic (espanyol) necessitava un hospital militar per atendre la soldadesca de la guarnició establerta a la catedral per a l'opressió de la ciutat. La catedral, doncs, fou dessacralitzada i la Seu convertida per obra i gràcia del cinquè Felip (espanyol) en caserna. Fins al 1735 només fou usat pels militars (espanyols) destinats a la ciutat. Per aquest motiu, calgué traslladar l'hospital civil a un altre edifici. S'escollí la casa particular del doctor Anton de Vilaplana, al carrer Major lleidatà (a on hi ha hagut fins no fa gaires anys la botiga Miró). Per darrere tenia accés directe a l'aigua del riu. 

Una part de l'antic hospital fou destinada, doncs, a hospital militar, i a partir del segle XVIII, es passà a denominar Hospital general i reial, o simplement Hospital del Rei. El trasllat s'hi efectuà al 1712. La viuda de Vilaplana (potser a l'inici del tracte encara vivia el marit) el deixà llogat durant 15 anys.  D'allà passà al 1728 a la casa de don Joan Ortiga: el preu del lloguer era de 20 lliures a l'any per deu anys, millorant el preu de l'any anterior de 45 lliures l'any. Al 1736, després de 25 anys d'exili, els malalts civils pogueren retornar a l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, que tot i això hagué de compartir espai amb l'hospital militar fins que al 1854 retornà a mans de la Paeria. 

(Vegeu en castellà, «La historia del Hospital de Santa Maria de Lleida desde el estudio de sus denominaciones», Lorena Tejero, a «Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut», [enllaç], 2016, Vol. 65, p. 63-78, 2016).

La nova planta borbònica (espanyola) no només va requisar l'edifici de l'Hospital a partir de 1707, sinó també la farmàcia i el forn de pa que hi havia, i el cementiri i tot. Perquè al darrere de l'edifici, a la banda del carrer actual de Vila de Foix, s'hi enterraven els difunts que hi morien, a l'Hospital. Recordem-nos-en sempre, quan hi passegem o hi fem un beuret en alguna de les terrassetes (ara amb permís de la pandèmia), que els nostres avantpassats ens hi fan companyia des del seu descans etern. 

[1658] El Joc de la Pilota, el Pati de Comèdies, el cementiri i altres curiositats de l'antic Hospital de Santa Maria

[2216] La Casa de Crist-Rei lleidatana, 1928

 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Aquest era l'esplèndid edifici que la Companyia de Jesús va alçar a Lleida, a la zona de nou eixample de la ciutat, fora l'antiga muralla occidental al camí de Fraga. S'ubicava exactament a on ara hi ha un gran edifici amb la modesta parròquia de Sant Ignasi de Loiola, a l'actual plaça d'Espanya. En aquesta banda de la ciutat, només hi havia en aquells anys vint del segle passat, ara fa més o menys cent anys, el gran edifici dels germans Maristes, construït entre 1901-06. 

Els jesuïtes ja havien sigut expulsats dos cops de territori estatal (espanyol): al 1767 per haver estat considerats responsables del Motí de Squillace en el regnat de Carles III. L'orde fou suprimida i tot pel Papa, però tornà a ser restablerta al 1814. La primera desamortització dinovesca, la de Mendizábal, els tornà a deixar fora de la llei, i encara al 1932, ja en període republicà (espanyol), foren novament expulsats i prohibides les activitats de doctrina que desenvolupaven.

Les Cases de Crist-Rei eren bàsicament cases per a això: per a adoctrinament de joves i grans, sota el pretext d'indret per a exercicis espirituals. És evident que a Lleida la congregació ignasiana s'havia refet amb gran celeritat dels embats econòmics i pogué pagar-se la construcció d'aquest grandiós edifici, a càrrec de l'arquitecte Josep M. Blanco, de qui no tinc altres referències. L'edifici de 5 plantes i coronat amb una mena de torrassa de reminiscències neogòtiques, impactava per la verticalitat a tocar de les aigües del Segre, davant per davant de l'antiga estructura metàl·lica del Mercat de Sant Lluís. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

El singular edifici tenia aquests aires medievalitzants, amb els merlets de la teulada, els arts de mig punt amb doble columna del primer pis, els finestrals de la torre... S'hi havia enjardinat i arbrat el gran pati que hi quedava, que era tancat de paret de totxo. Al darrere hi veiem les aigües del Segre. Anys després, pràcticament a trenta metres a l'altre costat de la futura Av. Catalunya s'hi aixecaria una altra torre, ves a saber si amb coneixença o no de part de l'arquitecte: la torre ducados o torre dels sindicats, definitivament buit aquest 2020. Crec que es degué alçar al tombant del 1970. Diria que no devien coincidir en el temps amb la vella torre de la Casa de Crist-Rei... però poc se'n degué faltar.

Arribant als anys republicans, a la ciutat hi funcionaven més de dos mil números de telèfon, al cap d'una dotzena d'anys d'obert el primer locutori al 1916. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

El projecte encara era molt més ambiciós: la torre només n'era el cos central que relligava les dos ales de l'enorme edifici. Només se n'alçà la de la dreta. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

La publicació «Casa de Crist-Rei» d'aquell 1928 en què s'hi detallaven tota mena d'informacions sobre la construcció i usos jesuítics de la casa, incloïa aquesta esplèndida imatge de la ciutat des del marge esquerre del riu, amb vista a l'edifici enllà de l'ampli Segre. Hi podem comprovar el gran impacte visual de l'alçada de la Casa dels jesuïtes, però també de l'edifici de més avall, el dels Maristes, i a l'altre costat, avinguda Catalunya amunt, el campanar de Sant Antoni, i encara més cap a la ciutat, l'edifici de Casa Baró o de la Vinícola, que era de l'arquitecte Bergós del 1921. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

«Sígueme» era la revista dels jesuïtes lleidatans, en castellà (només faltaria). Se subtitulava «Circular de la Congregación Mariana y de las actividades de la Casa de Cristo Rey».

Anys 50. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Una vista preciosa de la ciutat des de la vora del Segre, enllà dels horts, abans que en comencés l'expansió urbanística accelerada. Hi podem observar la façana occidental i meridional de la Casa dels jesuïtes. Els arbres de l'esquerra són els del pati dels Maristes, ben esponerosos en ple estiu. Al fons, la silueta del Montepío, ja construït, cosa que ens posa la foto als anys 50 del segle XX lleidatà.

Anys 50. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Una altra vista des dels horts que hi havia a tocar del Segre, que regaven del torrent de la Mariola. Si ens hi fixem prou, veurem les torres de la Catedral Nova com sobresurten per damunt de les cases de Blondel. L'edifici de la Vinícola ens queda tapat pel de la Casa dels jesuïtes. Al fons, destaca solitari, un cop tombada l'estructura del Mercat de Sant Lluís, l'edifici del Banc d'Espanya (1936).

Anys 50-60. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Els horts campaven al llarg del camí de Rufea des dels Maristes per avall. Els grans arbres són els del pati del col·le. A l'esquerra, la vista del campanar de Sant Llorenç, visible de´s d'aquesta part de l'horta lleidatana durant segles. A la dreta, l'edifici de Crist Rei, i més al fons la silueta del Montepio. Tot sota l'aixopluc de la Suda i la Seu. 

Anys 1960. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Foto: Ramon Borràs.

La plaça Espanya actual en aquells anys de transformació urbanística de la ciutat. Si veu la paret lateral de la torre de la Casa dels jesuïtes, sense finestres ni decoració de cap mena. És perquè es pensava d'ampliar amb la segona ala de l'edifici en un futur, que no arribà mai. També s'hi veu encara la llarga tanca del pati enjardinat de la propietat. 

Anys 1960. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Foto: Ramon Borràs.

No sé si ho veig bé, però sembla que aquesta família sortien de la missa de Pasqua, palmes i palmons a la mà. Els 600 i 2CV aparcats ens delaten els temps de la fotografia. 

A la dreta, l'edifici del col·legi dels Maristes, i al fons el bloc d'edificis socials del carrer República de Paraguai. Perquè no hi havia, és clar, el pavelló esportiu que anys després taparia aquesta vista, presa des de la corba que feia per amunt l'N-II en arribar al final de Blondel, davant per davant de la Vinícola. En aquest enorme solar cantoner que ocupava la Casa de Crist Rei i fins als límits de l'N-II, ara s'hi aixeca un imponent bloc d'edificis, que deixà només l'església urbana de Sant Ignasi de Loiola com a record del passat.

Anys 1960-70. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Davant dels Maristes encara hi trobem alguna antiga torre dels horts que dominaven tota aquesta part baixa del torrent de la Mariola, entre els antics murs de Sant Antoni i la partida de Rufea. Els propietaris benestants lleidatans s'hi solien desplaçar a l'estiu, per fugir de la calor abrusadora de la ciutat i caure a les brases de la calor xafogosa de vora el riu. 

La imatge és presa des d'una alçada considerable, potser des del terrat de la Vinícola, que era davant per davant de l'aleshores ja vell edifici jesuïta que havia acollit bona part de l'alumnat de l'institut provincial entre 1932 i 1954, any de la construcció del nou edifici escolar, que es veu al fons de la fotografia. En aquell tombant dels 60 als 70, la febre urbanística de la ciutat fou incessant, un canvi que la marcaria durant una generació, la meua: la dels qui ens hi passejàrem des dels 15 als 40 anys. Després, la bombolla de la construcció del tombant de segle, tornaria a variar la fesomia urbana lleidatana i de tants i tants pobles del seu voltant i de tot el país.

No cal que ens entretinguem a mencionar tots aquells propietaris, polítics, empresaris, funcionaris... que veieren augmentar la butxaca fins a sobreeixir per causa d'aquells pelotazos sense control en aquell règim dictatorial (espanyol) en descomposició. Bé: en transformació, segons que dècades després hem comprovat, o com deia mon pare ja aleshores: «los mismos perros con distintos collares»... Molts dels calés d'aquelles operacions urbanístiques van fer cap a Salou i Cambrils, els 'barris lleidatans' amb més inversió durant els darrers quaranta anys. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei.

«La Hormiga de Oro», de 12 d'abril (BDH-HD).

L'edifici ja acabat a punt d'inauguració, amb una enorme senyera cristiana.

[2163] L'aplec catalanista a les barques del Tòfol al 1910