 |
| 2017. Agost. Lo Montsent de Pallars sobre lo Coll del Pamano. Pugem de Llessui per la pista a l'antiga estació d'esquí, tota abandonada, a on les cadires dels remuntadors es balden solitàries i enigmàtiques. La falta de neu les va condemnar a la quietud perenne. Arribem fins al Coll del Pamano, ja a 2.118 m., des d'on 'només' cal seguir el fil del tancat amunt, amunt fins al 2.888 m. La ruta és imperdible, però avui la broma s'ajau i s'aixeca en un constant obrir i tapar del sol, del cel i de les vistes a la verdpelada Vall d'Àssua. Esperem una estona, però a la fi emprenem l'ascensió, confiant que les prediccions de poca pluja d'en Mauri siguin encertades. Sobre la confusió (moderna) entre Montsent i Montseny, escriu el nostre savi etimòleg Joan Coromines: «Diuen alguns el Montseny de Pallars, parlant de l'altíssim pic que corona la Vall d'Àssua, damunt de Llessui, separant-la de Cabdella, i dels vessants d'Espot. Però Verdaguer ja ho sabia millor, quan aquest cantà el Montsént en el cant IV del Canigó». Descriu Mossèn Cinto: «Volant als cingles de Montsent, li ensenya les cascades bellíssimes de Gerri, i en Cabdella, en Espot i Biciberri constel·lacions d'estanys d'atzur verd...» Continua Coromines desglossant sa sapiència: «Corrent per aquelles valls i serres des de 1935, en companyia de Pompeu Fabra, pujant-hi al cim amb Casacuberta, el 1956, i en les enquestes totes de les valls d'Àssua, Espot i Cabdella, jo no he sentit allí altra cosa que [munsén]». Segons els propis llogarencs, «Montseny no li ho diuen més que forasters o gent de Terra Baixa». Sobre l'etimologia precisa que si «vinguessin de SIGNUM és segur que tindríem ny, car mai, ni en cap parlar català, ni en cap forma ni data de la llengua comuna, s'ha vacil·lat en el resultat de GN». Les opcions restants són dos: «MONTEM CINCTUM, mont cenyit, voltat d'un o més cingles rocosos, d'un fris terrós o penyalós de color diferent, cosa tan corrent en les muntanyes. Si reparem en la vista del Montsent de Pallars, així ho tenim, se n'hi marquen tres o quatre de paral·leles vist des de Llesui». Una segona possibilitat: «MONTEM SANCTUM, amb el tractament de ANCT a l'estil de l'occità i francès, català antic i dialectal 'sent'. Aquí tindríem, doncs, una variant del nom Montsant prioratenc... És un dilema en què potser no podrem triar». La documentació antiga i escrita de les muntanyes més allunyades de rutes de pas és escassa i això en dificulta trobar-ne possibles viaranys interpretatius. Aquests darrers anells rocosos són escabrosos i cal ajudar-se de les mans el algun punt. El jovent de Rialb hi fa una cursa d'un desnivell considerable: en diuen la Matxicots. Emprenem el descens amb la vista posada a la vall; entre bromes penjades de rocs i penyes, xiuxiuegen sempre les Veus del Pamano... |
