 |
1840. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil, «Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor El botxí es prepara per a l'execució mentre el mossèn prega per l'ànima de la condemnada al bell mig del cadafal. Als peus de l'entarimat, les forces de l'ordre, que suposem vigilaven el públic congregat. Perquè la intenció d'aquests càstigs era exemplaritzant, i, per tant, no tenien sentit si no es feien davant de les multituds. Tres vestes de la Congregació de la Sang amb el Sant Crist i les atxes enceses acaben de conferir el toc, avui esotèric, llavors pietós i expiatori, al dramàtic moment. |
 |
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil, «Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA). Havíem deixat la pobra Maseta amb el cadàver calent, amagat amb l'ajuda d'un oncle en un dels quartos de la casa. Llavors tocava netejar la sang, ara amb l'ajuda d'una neboda, «echando los trapos al común», o sia, a la comuna: aquell forat que hi havia en un racó o petit excusat i que deixava caure les defecacions a un corral. També s'hagué de rentar la roba, tota tacada, cosa que feu a casa de l'oncle. També es buscà una coartada, la Paula Peremateu, la minyona, que es presentà amb una canalla petita a les quatre de la tarda a treballar i a qui feu estar-se amb ella a dormir «al objeto de que pudiese haber alguno que declarase en su caso que nada había ocurrido». A les dos de la nit, s'hi presenten el soldadet i l'oncle, Josep Miquel, per traure'n el mort, que l'havien tingut tot el dia amagat a la casa. L'homicida, la nostra Maseta, ho va reconèixer tot al judici, també la navalla, l'arma del delicte. I que els vidres de la vidriera de l'alcova s'havien trencat en el forceig «cuando su marido la llevaba arrastrando desde el balcón a la cama», a on la forçà. S'establí també que la Teresa tenia cartes de l'amant «ensartadas en un lío», o sigui, lligades amb un cordillet, però que les estripà totes. El tinent del rei (oficial de tropa espanyol) que acudí al lloc dels fets, declarà que tenia negocis i coneixia el marit, que havia rebut un avís i una carta del difunt en què se li demanava ajut i que s'hi presentés a casa: allà ja hi trobà, segons ell, la Teresa mig desmaiada d'ànim i banyada de sang a l'escala, i que allà, a on s'hi trobà Josep Miquel, descobriren llavors el cadàver, i foren testimonis de la confessió de la Teresa en calent. Per la seua banda, el cadet digué que aquella nit no havia pas sortit del quarter de la Seu Vella. També reconegué el soldadet que el sabre l'havia comprat i era seu, que l'havia adquirit en l'acció de Maials, és a dir, en una de les escomeses més sangonoses entre reialistes i carlins en la primera guerra. Segons el sumari, la Maseta tenia 22 anys, 7 mesos i 7 dies «en el día de la perpetración del delito». La Maria Miquel, la neboda, 12 anys, 2 mesos i 20 dies. |
 |
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil, «Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA). La minyona Paula Peremateu fou exculpada abans del judici, i l'amant i el tinent reial transferits a la jurisdicció militar «con testimonio del tanto de culpa». Però ves a saber si, per obra i causa de la companyonia i germania militar, se salvaren de severes conseqüències. La Maseta fou inevitablement condemnada al garrot vil. L'oncle a quatre anys de presidi, rebaixats a dos durant les apel·lacions per mor de «las causas morales que en cierto modo le obligaron a cometer el delito». La neboda, per ser de curta edat, fou apercebuda severament però no condemnada. Acabats els tràmits de tots els recursos, només calia executar -mai tan ben dit- la sentència, però s'hagué d'anar allargant en el temps perquè a Lleida... no hi havia botxí. La Maseta hagué d'esperar, doncs, la fatídica circumstància que passés per la ciutat un «ejecutor... de Zaragoza por reclamación o exorto de esta Audiencia a la de Aragón». A la fi, a les 11 del matí de 16 d'agost de 1839, al cap d'un any de comès l'assassinat, fou ajusticiada al garrot vil. No se n'especifica el lloc, llàstima. Probablement en un cadafal fora el pont, allà on temps enrere hi havia hagut les forques en arribant al pont de la ciutat. S'hi podia congregar molta gent, cosa que interessava a l'autoritat per convertir l'execució en «escarmiento» de la població, i lluny de les cases dels prohoms i mandataris locals, com ara la plaça Sant Joan. La pobra Teresa s'hi captingué amb un «espíritu varonil», conclou la crònica. |
 |
| 1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil. «Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor (Sol-Torres, UdL). El ressò del parricidi, del judici i de l'ajusticiament fou tan gran a la nostra ciutat, que fins i tot se'n publicaren fulletons encara al cap d'un any. La vida i fets de na Teresa Guix era coneguda de tot lleidatà i hem de creure que se'n parlava a mercats i cafès i cases a totes hores. Aquest llibret de l'impressor Coromines passava de les 100 pàgines!, i no devia pas ser barat. I de ben segur que venut prou més enllà de la capital i comarques veïnes. Quin bon nas per al negoci! |
 |
| 1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil. «Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor (Sol-Torres, UdL). El to pamfletari del text és diàfan. La traducció al castellà, l'elaboració en el llenguatge i la construcció del relat mostren la intenció darrera del libel: moralitzant i cristianíssima. Sabem que el botxí s'anomenava Antonio González, i que fou perdonat de tot cor per la rea, tota plena de serenitat i conformitat. Aquesta catòlica conducta a l'hora d'enfrontar la fi degué calmar molts esperits sacsats per l'horror del parricidi i, també, degué anar bé com a catarsi espiritual col·lectiva d'una ciutat commocionada perquè una dona havia gosat matar son marit. Executada la sentència de bon matí, a les tres de la tarda el cos de la condemnada fou llançat al Segre en compliment de la sentència, dins de la bota com era de llei, del qual en fou tret pels 'pietosos' membres de la Congregació de la Sang lleidatana, que feien d'homes bons en aquests casos d'execucions públiques. Llegiu-ne la sempre acurada i salerosa ressenya de Vidal Vidal, pp. 309-313 de la seua magna La Ciutat de l'oblit). |
 |
| 1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil. «Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor (Sol-Torres, UdL). La breu relació dels orígens de la rea: no era Teresa Guix de naixement, sinó que aquest cognom, com se sol fer encara ara en la major part d'Europa i Occident, li venia del marit per casament. Ara mateix, desconec el motiu pel qual aquest costum fou canviat a l'Estat (espanyol), i per això també a la Catalunya colonitzada d'aleshores, però segurament per la llei del registre civil de 1870, posterior als fets ací relatats, pel qual s'obligà a fer servir dos cognoms, de l'un i l'altre progenitors, segons costum de la noblesa (espanyola). El cognom patern de la Maseta era Velasc. Son pare era Mas de segon, d'on sorgí el sobrenom familiar de Maset, que a dona o filla es convertí en Maseta. Com encara ara podem deduir de molts dels nombrosos noms de cases dels nostres pobles. Sa mare era Isabel Mir, de naixença. Fet i dit, na Teresa Velasc i Mir, singular casualitat amb qui aquestes línies escriu. O potser no: tal vegada una parenta llunyana d'aquells temps llunyans, qui lo sa! |
