1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor
L'execució al garrot vil consistia a estrangular o desnucar el reu per mitjà d'un collar de ferro que s'estrenyia per mitjà d'un caragol a la part posterior. Fou d'ús general a les execucions al llarg del segle XIX per la facilitat de fabricació, que qualsevol ferrer podia construir, i son reduït cost. Quan se n'hagué estès la pràctica, llavors la pena de penjat a la forca fou abolida per un decret del rei (espanyol) Ferran VII de l'any 1832.
1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor
La presència d'una gran bota o barril a sota de cadafal s'explica en nota a peu de pàgina en la darrera pàgina del relat periodístic. Enrere en el temps, el càstig per al parricida era de ser embotit viu dins un sac de cuiro per ser-hi devorat. Llavors ja només es llançava la bota a l'aigua un cop fet l'ajusticiament: «la práctica ha suavizado este rigor», sort!
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,
«Parricidio horroroso en Lérida»,
«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).
Portada del diari barceloní que incloïa vuit pàgines de setze, la meitat del diari, dedicades al relat del parricidi descobert a Lleida al 2 d'agost de 1838, feia un any. Què va fer que el principal diari del país, passat tant de temps, es veiés en l'imperatiu de redactar una notícia tan llarga per a informació i/o entreteniment dels lectors? Doncs l'ajusticiament de la rea, una dona executada al garrot vil al 26 d'agost de 1839.
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,
«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).
Al 2 d'agost de 1838, es produí l'assassinat del traginer Sebastià Guix a la parròquia de Sant Joan lleidatà. El cadàver fou trobat ensangonat davant de la porta de l'abadia o casa del rector, «vestido al estilo del país, en mangas de camisa... y envuelta la cabeza con una manta de mulas bastante usada que le cubría hasta media espalda». Tenia onze ganivetades, «entre ellas una en el cuello, y otra mortal de necesidad en la tetilla izquierda que le había pasado el pulmón». Sembla que era mort de feia algun dia i que havia estat portat i deixat allà.
Des de bon començament tot apuntava a la dona del difunt, Teresa Guix (amb el cognom agafat del marit), perquè segons els veïns «los consortes Guix no vivían bien por la licenciosa conducta de la mujer de la que se quejaba continuamente el marido». El reconeixement de la casa i habitació maritals van acabar de confirmar les sospites, atès que havia sigut netejada i rentada molt recentment. No s'especifica l'adreça del matrimoni, però sí que se'n diu el nom del propietari, que devia ser ben conegut en aquella Lleida d'aviat farà dos-cents anys.
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,
«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).
«En el asiento del lugar común...», o sia, de la sala comuna de la casa, que devia fer de menjador i cuina tot alhora, allà on s'hi feia la vida de dia, s'hi va trobar a dins (car potser era com un escó del qual se'n llevava la fusta) «una navaja de resorte abierta y manchada de sangre... y tres pedazos de lienzo blanco empapados en sangre». No havien d'estar pas del tot malament de dinerons, car tenien minyona, de nom Maria Miquel, una neboda de 12 anys, edat d'anar a servir, que se'n deia.
La declaració de la xiqueta fou que a la matinada el matrimoni es discutia per raons econòmiques, atès que el marit no volia passar a la dona els diners que guanyava. El marit amenaçava sa dona amb la navalla. Quan per segona vegada acudí al dormitori, hi trobà «a la luza del velón [espelma], un hombre de mediana estatura, regordete... cadete de uno de los regimientos de la guarnición..., y con un sable en su mano derecha daba golpes a su tío que tenía también en la suya la navaja». El resultat de la trifulga fou tràgic, i l'oncle Sebastià caigué mort.
1840. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor
Cal suposar una certa exactitud en el gravat, atès que es tractava d'un fet arxiconegut del públic. Els ordes militar i religiós copen l'escena, en demostració dels poders socials que dominaven aquells temps.
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,
«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).
En despertar-se de son desmai, tia i minyona, sense saber ben bé què havia passat, provaren de posar-se al llit. No podent dormir la xiqueta, veié en alçar-se com sa tia netejava diligentment els rastres de sang de terra. Fins a les 3 de la tarda hi hagué el cadàver tancat en un quartet al darrere de l'alcova. A aquella hora, una amiga dita Paula Peremateu, van fer vida normal i se n'anaren a dormir. De nit, retornà l'assassí per emportar-se'n el cadàver i deixar-lo al lloc on fou trobat.
La minyona també declarà que la relació de l'assassí amb la viuda venia de lluny, i que «había oído decir que que dicho cadete obserquiaba a su tía». Per tant, sembla que l'assassí festejador era relativament jove o jove del tot. Es va fer identificar aquest cadet per mitjà de fer esperar la noia «en una casa junto al café del Teatro en donde solían reunirse los cadetes». De quin teatre es devia tractar, ja del que s'instal·là a l'antic convent dels Agustins després de l'exclaustració? O potser del pati de comèdies de darrere l'Hospital de Santa Maria?
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,
«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).
Efectivament es tractava d'un cadet de 20 anys! de la guarnició militar (espanyola) aquarterada a la Seu Vella. L'espasa del xicot tenia taques de sang, i ell mostrava una ferida a la part dreta de la barba, inflamada i infectada de pus, fruit potser d'una unglada, de la qual digué que era fruit de jugar amb un gosset. Examinat l'animal, es conclogué que no. «El cadete estuvo negativo en todos los hechos» i que coneixia el matrimoni Guix del 1837 quan arribà a la guarnició, però que no hi tenia tractes.
Durant la investigació, Paula Peremateu, l'amiga de la vídua desgrana com aquesta es va assabentar de la mort de son marit, «a cosa de las 6 de la mañana» que una veïna del segon les despertà, car l'amiga s'hi havia quedat a dormir perquè a casa seua hi feia una calor que no la deixava dormir, cosa que ja havia fet «otras veces en casos iguales». La viuda «prorumpió en amargo llanto dando fuertes gritos». Més endavant, aquesta testimoni corregí la declaració afirmant que no havia dormit amb la Teresa, que ho digué per por i que sabia que quan «la Teresa, según se decía, cuando vivía en la otra casa trataba un cadete llamado Alvarez».
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,
«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).
També la minyona corregiria la primera declaració: l'havia feta pressionada per la viuda, que li havia manat de dir que s'havia desmaiat, quan en veritat havia ajudat l'assassí tapant la boca del marit amb les mans i amb la roba de la faldilla perquè no cridés «mientras el agresor le daba golpes con su misma navaja».
Per acabar-ho d'adobar, en retornar el cadet cap a quarts de dos de la matinada per mirar d'emportar-se el cadàver, ho feu acompanyat d'un assistent, que no era altre que el pare de la minyona Paula, en Josep Miquel, el qual era el forner a qui el cadet comprava «el pan de munición», o sigui, de cada dia. El pobre home ho confessà tot entre espasmes i desmais.
1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,
«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).
Finalment, arriba el torn de la declaració de la viuda Teresa, que «en sus dos primeras declaraciones se mantuvo negativa», és a dir, que aguantà sa versió sense desmuntar-se. Però que finalment acabà confessant son crim, en legítima defensa, ja que el marit pretenia de matar-la amb una navalla quan l'obligà a anar-se'n al llit amb ell. Se'n salvà per mitjà d'una forta puntada en part molt dolorosa de l'home: «dió un puntapié a su marido en una parte muy delicada de cuyas resultas le dejó sin sentido», i s'apoderà de la navalla, que «se la clavó en el cuello y saltó de la cama». També explicà com el soldadet amb qui s'entenia l'ajudà a rematar el malferit.
Segle XIX. Garrot vil.
Aquesta eina de suplici consistia en una argolla de ferro, en aquest cas rectangular, que lligada amb la corretja a un pal s'anava estrenyent fins a causar la mort per estrangulació.
(continuarà:)
