Anys 60-70. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
El balneari de Camporrells tingué un segle de vida: cap al 1890 s'estava posant en marxa i va tancar al 1984. Durant aquests gairebé cent anys, va passar per èpoques molt variades d'anomenada. Malgrat ser un establiment termal molt allunyat de les grans dimensions dels famosos establiments termals pirinencs, sí que condicionà la vida del petit poble lliterà, i abans de la guerra (del segle XX) fou una destinació coneguda per la (poca) burgesia lleidatana d'aquells anys.
1888. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Diario de Lérida», de 31 de juliol (FPIEI).
Any de la sol·licitud d'aprofitament comercial de les fonts d'aigua sulfurosa, a tocar del poblet de Camporrells, vora del riu Pedrissa, allà a on el Prepirineu mostra els seus darrers plecs a la Serra del Volterol, abans d'entrar a la gran plana lliterana de Valldellou, la Baells i Castellonroi.
Els signants de la petició foren Enrique de Luque (viqui), un registrador de la propietat establert a Balaguer i diputat del Partido Liberal per aquest districte durant els primers anys de la Restauració borbònica, i Josep Graells, farmacèutic de Balaguer (i que cal no confondre, per raons d'edat, amb l'empresari de Ponts fundador de l'Alsina Graells).
1897. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Diario de Lérida», de 3 de març (FPIEI).
Hi apareix un José Graells com a propietari d'una farmàcia balaguerina. Per ofici, doncs, ben bé podria ser l'altre soci fundador del balneari. L'un hi posava els coneixements, l'altre els contactes polítics. Per alguna raó de proximitat, aquests personatges coneixien les fonts camporrellanes i, probablement, en associació amb alguns propietaris locals, varen tirar endavant l'obertura de l'establiment.
Al blog Camporrells (enllaç), s'hi anota que quan el balneari va tancar, «feia quasi cent anys des que Sebastià Cosialls Fontseré, fill de Sebastià Cosialls Escolà —propietari d'una casa forta, l'actual Cas de l'Aineta— i de Manela Fontseré Casals —germana de Francesc Fontseré i Casals, l'apotecari de Camporrells— havia obert les primeres instal·lacions del Balneari de Camporrells. Així ens ho explicava el gran viatger i escriptor Aymard d’Arlot de Saint-Saud (1853-1951) en la crònica de l'estada que va fer a Camporrells l'any 1890, acompanyat de Lluís Marià Vidal i Carreras (Barcelona 1842–1922), enginyer de mines i geòleg, que fou president del Centre Excursionista de Catalunya (1896–1900) i que coneixia les nostres muntanyes com pocs».
1897. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Diario de Lérida», de 7 de gener (FPIEI).
Concurs de metge director. Devia ser-ne el primer. En aquest cas, haurien passat nou anys des de la petició de permís de creació de l'establiment, durant els quals s'hi haurien construït algunes primeres instal·lacions per a la recepció de clientela.
1896. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Guía ilustrada de las aguas minerales y balnearios de España» (MdC).
L'any anterior s'indicava que no hi havia encara establiment. L'inici de les activitats, doncs, fou més aviat fet en circumstàncies precàries.
1899. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Diario de Lérida», de 20 d'agost (FPIEI).
La clientela lleidatana devia ser la més notòria de l'establiment, encara més aviat justet en aquell final de segle pel que fa a l'edifici i instal·lacions.
1901. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Diario de Lérida», de 17 de juliol (FPIEI).
La temporada d'estiu s'obria a mig juliol. Des de Lleida, s'hi pujava amb tren fins a Binèfar, i des d'allà amb carruatge fins a Camporrells. Les aigües ferruginoses i sulfidricohidrogenades eren indicades, entre altres, per al mal de pell. A l'enciclopèdia.cat encara s'hi relata en present el funcionament del balneari: «el riu Pedrissa (anomenat després séquia del camí del Pubill), afluent, per la dreta, de la Noguera Ribagorçana, que a través del congost de Camporrells penetra al terme de Valldellou... El balneari de Camporrells utilitza una font d’aigües medicinals sulfatades i calcàries, sulfhídriques i nitrogenades; aquesta institució, juntament amb altres fonts sulfuroses i ferruginoses, ha contribuït a convertir el poble en centre d’estiueig».
1907. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«El Pallaresa», de 11 de juny (FPIEI).
El diari lleidatà informa de l'obertura de la temporada d'aquell any, ara a mitjan juny. El metge del poble viuria al balneari per poder atendre els estadants com cal. Aquest metge, Rafael Carrera i Fornés, hi és referit com a propietari.
1914. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«El Correo de Lérida», d'11 de juliol (FPIEI).
Anunci del balneari, en què consta com a propietari el metge Rafael Carrera i amb detall de les malalties que s'hi tractaven. Ara s'hi afegia una fonda-restaurant, de preu moderat: un dinar, 2 pta, igual que un sopar, mentre que un almuerzo, en el sentit acatalanat d'esmorzar, només 1, mateix preu que l'habitació. Tot alhora amb una mica de rebaixa, només un duro. S'hi indica que a la «casilla de la carretera de Binéfar a Benabarre, llamada de Baells, punto de parada del auto correo que de Binéfar estación del ferrocarril del Norte sube a Benabarre, encontrarán una tartana que conduce a esta población».
1934. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Autoòmnibus de Catalunya: horaris, tarifes, itineraris» (MdC).
Als anys 30 del segle XX, ja hi hagué cotxe de línia fins a Camporrells: el balneari ho justificava. Un parell d'horetes, amb parades als principals pobles de la ruta, i al preu de 6,40 pta.
1932. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
Vista del modest establiment als afores, a tocar del riu Pedrissa. Aquest modern edifici fou del tot reformat i inaugurat aquest any. Encara avui, en aquesta vila ponentina, hi existeix el carrer del Balneari.
1919. Lo ferrocarril Lleida-Camporrells.
«El Ideal», d'11 d'octubre (FPIEI).
El diari lleidatà republicà es feia ressò del projecte de tren fins a Camporrells, que es reclamava també com de gran necessitat. És clar: hi havia el balneari! Amb un total de 42 km i parades als pobles principals. En aquest cas, la ruta aniria per Castellonroi, Alcampell (grafia tradicional) i Natjà. A banda de l'establiment balneari, a la contrada hi havia nombroses explotacions mineres, que també podrien haver aprofitat la línia. A més, fins a Alfarràs hauria donat també servei a les fàbriques de fils i farines, a banda de permetre la sortida dels productes agrícoles. En fi, somnis (bonics) de fa cent anys.
1922. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Esperanza», revista del seminari conciliar lleidatà, de 25 de febrer (FPIEI).
Menció a la poca concurrència al balneari. De fet, l'establiment era de poca dimensió.
1966. Lo balneari camporrellà, la Llitera.
«Estadística minera y metalúrgica de España».
El comentari del balneari de les Viles del Turbó, s'acompanya d'un breu llistat d'altres fonts mineromedicinals «que no tienen balneario». Òbviament, l'establiment sí que existia, però potser no requeria les condicions per anomenar-lo pròpiament balneari.
Anys 1930. Camporrells, la Llitera.
Túnel del congost del Pedrissa, de Camporrells baixant cap a Valldellou. Actualment, podem fer-hi, pel congost alguna ruta senderista esplèndida, amb passos estrets i alguns salts d'aigua (veg. wikiloc). També és recomanable l'ascensió al cim de la Serra del Volterol, de gairebé 900 m, una autèntica talaia sobre les planes lliteranes.
Etimologia de Camporrells, Joan Coromines.
Segons el nostre savi, fou primerament un nom de lloc que després passà a nom de família. La procedència del terme és clara: es refereix al color rogenc, o bé de la terra o bé dels amples camps farcits de ruelles o roselles. Format amb el mot camp i l'adjectiu de color (roig) burrus, passat a «diminutiu de matís atenuatiu», borrell: Campus burrellus>Camporrells.
L'adjectiu llatí burrus també donà, per mor del color, nom a l'animal, burro, mot documentat al segle XV en la nostra llengua, per bé que l'ús tradicional, pas l'actual, s'havia decantat pel terme ruc.
2018. Les fonts de Camporrells.
Aquests darrers anys comença a sonar un projecte de recuperació de l'establiment balneari. Veurem si no és un altre somni, com aquell del tren de fa cent anys.
Anys 60-70. Camporrells, la Llitera.
