20201107

[2216] La Casa de Crist-Rei lleidatana, 1928

 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
Aquest era l'esplèndid edifici que la Companyia de Jesús va alçar a Lleida, a la zona de nou eixample de la ciutat, fora l'antiga muralla occidental al camí de Fraga. S'ubicava exactament a on ara hi ha un gran edifici amb la modesta parròquia de Sant Ignasi de Loiola, a l'actual plaça d'Espanya. En aquesta banda de la ciutat, només hi havia en aquells anys vint del segle passat, ara fa més o menys cent anys, el gran edifici dels germans Maristes, construït entre 1901-06. 

Els jesuïtes ja havien sigut expulsats dos cops de territori estatal (espanyol): al 1767 per haver estat considerats responsables del Motí de Squillace en el regnat de Carles III. L'orde fou suprimida i tot pel Papa, però tornà a ser restablerta al 1814. La primera desamortització dinovesca, la de Mendizábal, els tornà a deixar fora de la llei, i encara al 1932, ja en període republicà (espanyol), foren novament expulsats i prohibides les activitats de doctrina que desenvolupaven.

Les Cases de Crist-Rei eren bàsicament cases per a això: per a adoctrinament de joves i grans, sota el pretext d'indret per a exercicis espirituals. És evident que a Lleida la congregació ignasiana s'havia refet amb gran celeritat dels embats econòmics i pogué pagar-se la construcció d'aquest grandiós edifici, a càrrec de l'arquitecte Josep M. Blanco, de qui no tinc altres referències. L'edifici de 5 plantes i coronat amb una mena de torrassa de reminiscències neogòtiques, impactava per la verticalitat a tocar de les aigües del Segre, davant per davant de l'antiga estructura metàl·lica del Mercat de Sant Lluís. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
El singular edifici tenia aquests aires medievalitzants, amb els merlets de la teulada, els arts de mig punt amb doble columna del primer pis, els finestrals de la torre... S'hi havia enjardinat i arbrat el gran pati que hi quedava, que era tancat de paret de totxo. Al darrere hi veiem les aigües del Segre. Anys després, pràcticament a trenta metres a l'altre costat de la futura Av. Catalunya s'hi aixecaria una altra torre, ves a saber si amb coneixença o no de part de l'arquitecte: la torre ducados o torre dels sindicats, definitivament buit aquest 2020. Crec que es degué alçar al tombant del 1970. Diria que no devien coincidir en el temps amb la vella torre de la Casa de Crist-Rei... però poc se'n degué faltar.

Arribant als anys republicans, a la ciutat hi funcionaven més de dos mil números de telèfon, al cap d'una dotzena d'anys d'obert el primer locutori al 1916. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
El projecte encara era molt més ambiciós: la torre només n'era el cos central que relligava les dos ales de l'enorme edifici. Només se n'alçà la de la dreta. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
La publicació «Casa de Crist-Rei» d'aquell 1928 en què s'hi detallaven tota mena d'informacions sobre la construcció i usos jesuítics de la casa, incloïa aquesta esplèndida imatge de la ciutat des del marge esquerre del riu, amb vista a l'edifici enllà de l'ampli Segre. Hi podem comprovar el gran impacte visual de l'alçada de la Casa dels jesuïtes, però també de l'edifici de més avall, el dels Maristes, i a l'altre costat, avinguda Catalunya amunt, el campanar de Sant Antoni, i encara més cap a la ciutat, l'edifici de Casa Baró o de la Vinícola, que era de l'arquitecte Bergós del 1921. 

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
«Sígueme» era la revista dels jesuïtes lleidatans, en castellà (només faltaria). Se subtitulava «Circular de la Congregación Mariana y de las actividades de la Casa de Cristo Rey».

Anys 50. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
Una vista preciosa de la ciutat des de la vora del Segre, enllà dels horts, abans que en comencés l'expansió urbanística accelerada. Hi podem observar la façana occidental i meridional de la Casa dels jesuïtes. Els arbres de l'esquerra són els del pati dels Maristes, ben esponerosos en ple estiu. Al fons, la silueta del Montepío, ja construït, cosa que ens posa la foto als anys 50 del segle XX lleidatà.

Anys 50. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
Una altra vista des dels horts que hi havia a tocar del Segre, que regaven del torrent de la Mariola. Si ens hi fixem prou, veurem les torres de la Catedral Nova com sobresurten per damunt de les cases de Blondel. L'edifici de la Vinícola ens queda tapat pel de la Casa dels jesuïtes. Al fons, destaca solitari, un cop tombada l'estructura del Mercat de Sant Lluís, l'edifici del Banc d'Espanya (1936).

Anys 50-60. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
Els horts campaven al llarg del camí de Rufea des dels Maristes per avall. Els grans arbres són els del pati del col·le. A l'esquerra, la vista del campanar de Sant Llorenç, visible de´s d'aquesta part de l'horta lleidatana durant segles. A la dreta, l'edifici de Crist Rei, i més al fons la silueta del Montepio. Tot sota l'aixopluc de la Suda i la Seu. 

Anys 1960. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
Foto: Ramon Borràs.
La plaça Espanya actual en aquells anys de transformació urbanística de la ciutat. Si veu la paret lateral de la torre de la Casa dels jesuïtes, sense finestres ni decoració de cap mena. És perquè es pensava d'ampliar amb la segona ala de l'edifici en un futur, que no arribà mai. També s'hi veu encara la llarga tanca del pati enjardinat de la propietat. 

Anys 1960. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
Foto: Ramon Borràs.
No sé si ho veig bé, però sembla que aquesta família sortien de la missa de Pasqua, palmes i palmons a la mà. Els 600 i 2CV aparcats ens delaten els temps de la fotografia. 

A la dreta, l'edifici del col·legi dels Maristes, i al fons el bloc d'edificis socials del carrer República de Paraguai. Perquè no hi havia, és clar, el pavelló esportiu que anys després taparia aquesta vista, presa des de la corba que feia per amunt l'N-II en arribar al final de Blondel, davant per davant de la Vinícola. En aquest enorme solar cantoner que ocupava la Casa de Crist Rei i fins als límits de l'N-II, ara s'hi aixeca un imponent bloc d'edificis, que deixà només l'església urbana de Sant Ignasi de Loiola com a record del passat.

Anys 1960-70. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.
Davant dels Maristes encara hi trobem alguna antiga torre dels horts que dominaven tota aquesta part baixa del torrent de la Mariola, entre els antics murs de Sant Antoni i la partida de Rufea. Els propietaris benestants lleidatans s'hi solien desplaçar a l'estiu, per fugir de la calor abrusadora de la ciutat i caure a les brases de la calor xafogosa de vora el riu. 

La imatge és presa des d'una alçada considerable, potser des del terrat de la Vinícola, que era davant per davant de l'aleshores ja vell edifici jesuïta que havia acollit bona part de l'alumnat de l'institut provincial entre 1932 i 1954, any de la construcció del nou edifici escolar, que es veu al fons de la fotografia. En aquell tombant dels 60 als 70, la febre urbanística de la ciutat fou incessant, un canvi que la marcaria durant una generació, la meua: la dels qui ens hi passejàrem des dels 15 als 40 anys. Després, la bombolla de la construcció del tombant de segle, tornaria a variar la fesomia urbana lleidatana i de tants i tants pobles del seu voltant i de tot el país.

No cal que ens entretinguem a mencionar tots aquells propietaris, polítics, empresaris, funcionaris... que veieren augmentar la butxaca fins a sobreeixir per causa d'aquells pelotazos sense control en aquell règim dictatorial (espanyol) en descomposició. Bé: en transformació, segons que dècades després hem comprovat, o com deia mon pare ja aleshores: «los mismos perros con distintos collares»... Molts dels calés d'aquelles operacions urbanístiques van fer cap a Salou i Cambrils, els 'barris lleidatans' amb més inversió durant els darrers quaranta anys.