Segle XVIII-XIX. Les contribucions d'Alcoletge a l'Hospital del Rei lleidatà,
«Notícia de la pensió que anualment prestaven a l'Hospital reial i general de Lleida los comuns compresos en lo certificat» (FPIEI).
Aquest document enumera la contribució al manteniment de l'Hospital de Santa Maria lleidatà de cinc municipis, els quals (juntament amb altres pobles) el devien finançar per tal com n'era l'hospital que tenien més a prop (de referència se'n diu avui) i al qual acudien els veïns en cas de necessitat extrema. Els ajuntaments o comuns, anomenats a la manera tradicional com a universitats, ingressaven determinades quantitats segons la grandària del poble. Potser es tracta encara dels pobles en l'antic règim, abans de la constitució dels ajuntaments derivats del nou règim constitucional que l'Estat (espanyol) instaurà a partir del nou règim postnapoleònic.
Hi figuren els pobles d'Alcarràs, Torres de Segre, Alcoletge, Sarroca i Mequinensa (col·loquialment dit Miquinensa). La grafia del nostre poble, amb -tg- és ben moderna i actual. Potser indica la pronúncia sonora original, després ensordida fins avui, -tx-, com és propi del dialecte lleidatà i trobem en tants altres mots com fetge, platja... dits tots amb africada sorda.
S'hi fa constar que aquest és el preu que es pagava fins llavors, «antes de la reducció de cinc a tres, això és, contant [comptant] a 5 per 100». Aquesta referència a pagaments anteriors sembla indicar que es tractava d'una liquidació reiterada, potser establerta per les noves autoritats borbòniques (espanyoles) per a auxili de la institució hospitalària.
L'ús de la preposició antes és documentada de molt antic i ha perdurat fins al segle XX en els parlars rurals. La pensió, doncs, anava lligada a cert percentatge, que llavors es reduïa del 5 al 3%, sobre el total de la població o del pressupost. Les unitats de moneda que eren freqüents a Catalunya en aquell tombant de segle foren les de rals, quartos i pecetes.
Anys 1910-20. L'Hospital de Santa Maria, Lleida.
Foto: Arxiu UdL.
Una imatge de l'hospital lleidatà a començament del segle passat, més o menys ara en fa cent anys. L'edifici quatrecentista encara està empegat a altres cases, com es va mostrar des del segle XV fins a la meitat del XX, quan va ser reurbanitzada tota la zona i l'antic hospital restaurat. Llavors es van tapar portetes i finestres obertes al llarg dels segles per ventilar les sales, se'n va tombar l'espadanya de campanes afegida, i s'hi van deixar els elements que van considerar-se més propis del primer edifici del segle XV. Fins i tot la font neoclàssica de 1802 del pati va ser traslladada a fora, a la part del darrere, a l'antic pati de les comèdies, adossada a l'edifici de la Joventut Republicana.
Després de perduda la Guerra de Successió, el règim borbònic (espanyol) necessitava un hospital militar per atendre la soldadesca de la guarnició establerta a la catedral per a l'opressió de la ciutat. La catedral, doncs, fou dessacralitzada i la Seu convertida per obra i gràcia del cinquè Felip (espanyol) en caserna. Fins al 1735 només fou usat pels militars (espanyols) destinats a la ciutat. Per aquest motiu, calgué traslladar l'hospital civil a un altre edifici. S'escollí la casa particular del doctor Anton de Vilaplana, al carrer Major lleidatà (a on hi ha hagut fins no fa gaires anys la botiga Miró). Per darrere tenia accés directe a l'aigua del riu.
Una part de l'antic hospital fou destinada, doncs, a hospital militar, i a partir del segle XVIII, es passà a denominar Hospital general i reial, o simplement Hospital del Rei. El trasllat s'hi efectuà al 1712. La viuda de Vilaplana (potser a l'inici del tracte encara vivia el marit) el deixà llogat durant 15 anys. D'allà passà al 1728 a la casa de don Joan Ortiga: el preu del lloguer era de 20 lliures a l'any per deu anys, millorant el preu de l'any anterior de 45 lliures l'any. Al 1736, després de 25 anys d'exili, els malalts civils pogueren retornar a l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, que tot i això hagué de compartir espai amb l'hospital militar fins que al 1854 retornà a mans de la Paeria.
(Vegeu en castellà, «La historia del Hospital de Santa Maria de Lleida desde el estudio de sus denominaciones», Lorena Tejero, a «Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut», [enllaç], 2016, Vol. 65, p. 63-78, 2016).
La nova planta borbònica (espanyola) no només va requisar l'edifici de l'Hospital a partir de 1707, sinó també la farmàcia i el forn de pa que hi havia, i el cementiri i tot. Perquè al darrere de l'edifici, a la banda del carrer actual de Vila de Foix, s'hi enterraven els difunts que hi morien, a l'Hospital. Recordem-nos-en sempre, quan hi passegem o hi fem un beuret en alguna de les terrassetes (ara amb permís de la pandèmia), que els nostres avantpassats ens hi fan companyia des del seu descans etern.
