20201114

[2218] Lo primer «Diario» (en castellà i francès) a Lleida, entre el Borbó i Napoleó


1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).

Capçalera de la primera publicació periòdica impresa a la nostra ciutat l'estiu d'aquell any. En castellà, atès el procés de desnacionalització viscut a la nostra terra des de l'ocupació (francoespanyola) de 1707, que comportà una situació lingüística d'arrelada diglòssia a on la llengua pròpia, l'única coneguda i parlada per la pràctica totalitat de la població, restava relegada als usos orals i informals, mentre que la llengua sobrevinguda, amb el suport i imposició de l'Estat (espanyol), era emprada en els usos prestigiats, escrits i orals. En alguns àmbits socials, passats dos-cents anys, potser encara estem si fa no fa...

No tenim encara un terme lingüístic per anomenar o definir aquest fet: el primer diari lleidatà no català. Vull dir de llengua, perquè part dels responsables, autoritats i impressors, sí que ho eren de catalans. Com n'hauríem de dir, doncs? De moment, en direm el primer diari a la ciutat no escrit en la llengua del país. Per a la nostra llengua, encara caldrien set decennis més del segle XIX per fer aparició pública a l'escena de la premsa lleidatana.

1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).
Detall de l'escut de la ciutat a la capçalera. Algun autor afirma que el primer nom fou, simplement, «Diario de Lérida», i que ben aviat ja canvià aquesta altra denominació. El número més antic que he trobat, el núm. 16 de 31 de juliol, ja en porta el segon nom. També algun altre estudiós cita que en el moment que la ciutat fou presa per les tropes franceses del mariscal Suchet i Lleida passà a l'Estat català sota domini francès d'aquells anys, el diari migrà a Cervera i allà se n'imprimiren alguns exemplars «a l'exili». També n'he vist citada una impressió a Vic. En alguns diaris del 1808 se cita com a «Diario de Lérida», però es devia tractar probablement d'una mera abreviació.
  
1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).

Els primers exemplars, però, anaven sense la capçalera de l'escut. En canvi, sí que anunciaven el santoral a la primera pàgina.

El contingut dels articles és per norma general d'exacerbació patriòtica, espanyolista i antigavatxa. En algunes altres ciutats del país, trobem iniciatives similars, com ara el «Diario de Tarragona» (1808), el «Diario de Palma» (1812), el «Diario de Gerona» (1813), el «Diario de Vich» (1808-14), sempre invariablement amb aquest mateix to i aquesta mateixa línia. Destaquem a les nostres comarques ponentines el «Diario de Cervera» (1808-10), a on hi havia la impremta de la Universitat borbònica. No cal dir que diaris d'aquesta estofa floriren per tota l'ampla geografia de l'Estat (espanyol).

Aquest patriotisme espanyol exacerbat, la informació del progrés de les campanyes militars, la demonització contínua de l'enemic exterior gavatxo, perseguien l'adoctrinament enmig d'aquell context bèl·lic contra «l'ocupant» francès. Bona part de la classe dirigent catalana, gairebé després d'un segle de la pèrdua de llibertats i de sotmetiment a l'ocupació borbònica (espanyola), acceptà la situació i, com sempre, anteposaren la salvació de classe a la nacional. També, si fa no fa, com en els dies que vivim...

1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de la ciudad de Lérida» (IEI).

La publicació era controlada pels militars (espanyols) i els membres locals i partidaris del règim (borbònic) de les juntes corregimentals. El control de la informació escrita esdevé una eina destacada en l'estratègia de guerra: calia controlar què es deia i es demanava de remetre a la Junta Suprema tot allò que s'imprimís (que tampoc no era tant) i se'ls oferia aquesta publicació de manera franca. La qüestió era poder fer arribar amb rapidesa les consignes oficials arreu del territori.

Aquell 1808, la majoria del nostre territori nacional, amb Barcelona i altres grans ciutats al capdavant, era sota domini francès. La Junta Suprema del Principat de Catalunya s'hagué de constituir a Lleida, que fou de les primeres a rebel·lar-se contra Napoleó, i, per això, el «Diario de la Ciudad de Lérida» n'esdevindrà el diari de guerra, primer sembla que de manera bisetmanal, imprès a casa de la viuda Rosa Escuder. Aquest lligam entre el diari lleidatà i la junta de defensa catalana (borbònica) perdurarà fins que es traslladarà a Tarragona, potser aquell mateix any. Llavors, el diari passarà a ser pròpiament lleidatà. L'aclariment de les dates i de les capçaleres haurà de ser objecte d'algun estudi aclaridor en el futur. Dates i dades ballen sovint en els estudis fins ara existents. 

Maria Rosa Escuder va heretar el negoci cap al 1808. Potser sa mare, Rosa Comte, que era la Viuda Escuder amb què se signen les impressions, ja era massa gran per passar al davant. S'associà amb el llibreter i impressor Bonaventura Corominas, llavors establert a Osca, per a tirar endavant el negoci. Era casat amb Antònia Compte (filla d'un impressor reusenc), neboda de la Viuda Escuder, Rosa Compte, i cosina de Rosa Escuder, associada ara amb el seu marit. La societat publicà el primer diari (en espanyol) a la ciutat, del «Diario de la Ciudad de Lérida» (1808-10) i altres publicacions d'interès públic de les autoritats lleidatanes del moment. L'entrada dels gavatxos a la ciutat comportarà la confiscació de l'establiment, que passarà a ser la «Imprenta de Lérida», i Corominas s'haurà d'exiliar acusat de proclames antinapoleòniques. A partir del 1814, caiguda la ciutat ara en poder dels borbònics, el negoci acabarà tornant a mans de la «Tipografia de Buenaventura Corominas y Rosa Escuer», societat que perdurarà fins al 1816, data en què ell sol se'n farà càrrec fins a sa mort al 1841 (viquipedia).
1808. La premsa a Lleida. 
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (IEI).

L'escut d'armes presidí la majoria dels números publicats, de quatre pàgines, i obertura amb el santoral. Els esdeveniments bèl·lics n'eren sempre la temàtica principal, sobretot a la península a la secció 'Noticias del Reyno' (espanyol) amb les proclames pertinents. Després, algunes notes i apunts sobre la situació de guerra a Catalunya a 'Noticias del Principado'. De tant en tant, també s'hi inclouen referències a la situació bèl·lica a Europa.

Aquesta primera publicació periòdica lleidatana nasqué, doncs, i com molts altres avanços en la història humana, fruit de les necessitats de guerra. Desaparegué al cap de dos anys, quan les tropes del mariscal Suchet assetgen i guanyen la plaça per a la República catalana afrancesada, després afegida directament a l'Imperi napoleònic fins al 1814. Sembla que durant alguns mesos pogué haver-se editat en mode bilingüe, com el «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona», però no en tenim cap exemplar. Això ho apuntava el periodista Josep A. Rossell i Pujol a «La premsa a Lleida» (1987) de la col·lecció La Banqueta.

 1810. «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona» (ARCA).
Des del 1808 al 1814, el «Diario de Barcelona», aparegut a l'octubre de 1792, i de llarga i influent trajectòria fins a final del segle XX, es convertí en gaseta oficial de comunicació de l'imperi napoleònic al nostre país. En temps convulsos de guerra, quan totes les armes són bones si ajuden la causa, visqué un breu període de publicació bilingüe francès-català, a doble columna. La primera mostra de la llengua en ús oficial des de la prohibició borbònica (espanyola) de 1716. Durant la Guerra dels Segadors hi havia hagut alguna gaseta en llengua catalana, l'única que entenia i parlava la major part de la gent. Només les elits polítiques i culturals, del tot desnacionalitzades, dominaven el castellà, cosa per la qual alguns intents de gasetilles durant la Guerra de Successió, com «La Gaceta de Barcelona» (1706) o «El Diario del sitio de Barcelona» (1714) s'escriviren en aquella llengua de cultura del moment al nostre país. 

Del 22 de març al 10 d'abril, amb el nom de «Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya», i d'aleshores i fins al 30 d'agost, al revés: «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona». L'intent de les autoritats afrancesades de guanyar simpaties a la causa napoleònica no durà pas gaire. D'aleshores fins al febrer de 1814 la publicació es castellanitzarà sota el nom original i així es mantindrà fins al 1984, en l'última dècada abans del tancament definitiu. 

Sembla que l'artífex d'aquesta breu catalanització (parcial) fou el propietari i fundador del diari, Pere Pau Husson de Lazaparan, napolità de família francesa, que degué accedir a col·laborar amb les autoritats napoleòniques, tot i que al cap de dos anys fou desposseït de la propietat. Aquest fet també li negà la possibilitat de recobrar-ne la propietat en acabada la guerra, i les autoritats (espanyoles) també l'acabaran desposseint del diari a favor de la família Brusi, cognom amb què s'acabarà coneixent el diari durant més d'un segle.

Potser a Lleida també per algunes setmanes el diari local fou de publicació bilingüe francès-català. Esperem de trobar-ne una mostra algun dia. Les autoritats a Girona de la segona república catalana, la napoleònica, s'atreviren fins i tot a traure un diari exclusivament en la nostra llengua, «La Gaseta del Corregiment de Girona», que ha esdevingut, doncs, el primer diari català fundat i editat en llengua no forastera.