Seguidors

20230118

[2440] La plaça lleidatana dels Murmuradors


1910. Anys 70. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Plànol de la ciutat de Lleida», Alberto Martín (MdC).
A la vella carretera de Barcelona que baixava pel costat de riu dels Camps Elisis, hi hagué aquesta plaça el·líptica, la dels Murmuradors, als peus del talús de la via del ferrocarril i de la secla (sèquia) de Torres. en fer-se el Canal de Serós, cap al 1913, hi passà també a tocar. Més ençà, quan els Camps s'ampliaren fins al riu, a la dècada dels 90, la carretera, anomenada des de feia alguns anyets Av. del President Tarradelles, quedà tallada.
El vell camí de Granyena encara subsisteix. Pel pont sota la via hi passa justet un cotxe, i el camí estret desemboca ara al polígon, just al costat de Correus. La secla, és clar, està colgada: a la Lleida moderna no li agrada recordar el seu passat pagesívol. Perquè els lleidatans som, en general i entre altres coses (bones o no), uns nou-rics.

Segle XIX. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La fortificació del Cappont al segle de la Guerra dels Segadors i el reforç continuat de la mitja lluna en els segles posteriors va provocar la desaparició de la Pobla de Cappont. Als inicis del segle XIX, s'establí el costum de les classes benestants de la ciutat d'anar-hi a passejar, amb carruatge o carrossa, és clar. Fins a l'albereda frondosa, o sia, un xoperal com els que hi hagué a la vora del riu, i que rebia el nom de Plaça dels Murmuradors, a tocar de la qual i fins a la carretera vella de Barcelona s'hi volgué urbanitzar un parc a partir de 1854: s'hi van plantar fileres de plàtans procedents de la Devesa gironina, i traçats els jardins i fonts, s'inauguraren per l'Alcalde Fuster deu anys després els Camps Elisis. A partir d'aleshores, la vella Pobla tornarà a ser habitada, fins a l'esclat urbanístic del darrer terç del segle XX i les dècades que portem d'aquest.
No sabem, o no ho he sabut trobar, si el nom es deu als qui anaven fora el pont a conspirar idees llibertàries o els als qui hi anaven a festejar, a amorosament lligar-se o unir-se, i el mal dels quals no volia soroll.

1862. L'antiga plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Plano de la Plaza de Lérida y sus inmediaciones» (BVD).
L'antiga albereda sobre la qual es construïren els Camps Elisis, i la inconfusible silueta de la plaça, una mica més avall, a la vella carretera de Barcelona. Els orígens de la plaça podrien remuntar-se a inicis de segle XIX. 

Anys 70. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Anys 2020. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
La foto de dalt, treta d'internet i sense més dades, no és ben bé de la plaça, sinó feta des d'allà cap al canal i la carretera vella. Si agafem la vista googleliana de sota, en direcció a la dreta, cap a l'est, cap a Barcelona, com aclaria l'antic nom. En aquesta vista zenital s'hi pot apreciar encara l'antic contorn el·líptic de les velles voreres. El nom en fou canviat a la postguerra. Els murmuradores no tingueren gaire bon premsa: durant la contesa bèl·lica tots dos bàndols feren propaganda contínua per denunciar els qui escampaven males noves.

1875. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Cronicón Ilerdense», de 27 de juny (FPIEI).
El lloc fora del pont, com se'n deia del Cappont no fa pas tantes dècades, just abans que s'hi iniciés la construcció massiva, era prou conegut dels lleidatans. També sabien el que era una porca, que no és pas cap insult ni la mestressa del porc, ans una mesura de superfície agrària, encara vigent en l'actualitat. Cosa que només sabem els petits propietaris rurals, car els grans empresaris agrícoles actuals gairebé ja no compten ni per jornals, li foten per hectàrees a l'ample.

1950. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida (AML).
Una denúncia, en l'idioma obligat de l'època, en què s'hi cita la plaça pel seu antic nom.

1955. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida (AML).
En aquest document del nostre arxiu municipal, s'hi llegeix la petició que la parròquia de Sant Joan, a la qual pertanyia llavors aquesta part del Cappont, va fer a la Paeria, que llavors tenia prohibit aquest nom, per tal de canviar la denominació de la plaça. El nom triat era imbatible: «de la Sagrada Família, ya que existe allí una capilla bajo su advocación donde se celebra la Santa Misa todos los días de precepto». Més endavant, quan es construí la parròquia, prop de la plaça, també serà sota aquesta mateixa advocació.

1890. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Diario de Lérida», de 4 de novembre (FPIEI).
Quan els carros patien d'excés de velocitat, també passaven desgràcies.

1898. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 3 de novembre (FPIEI).
Un altre accident a la plaça, coneguda de tota Lleida sense que calguessin més explicacions.


1907. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 13 de juny (FPIEI).
La foscor era la tònica general de fora el pont en aquells temps, des que es ponia el sol fins a l'aubada.

1903. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 9 d'abril (FPIEI).
La reclamació de llum a la zona ja venia d'alguns anys enrere, mentre que al carrer Acadèmia i Gardeny (Lluís Companys) els problemes eren de trànsit.

1906. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 28 de març (FPIEI).
Un lloc d'atenció de la Creu Roja s'hi instal·là aquell any de la cursa de motos i bicis Lleida-Tarragona: «El 1906, el ciclisme lleidatà estava associat a la Unión Velocípeda Española (UVE) i l'organització de curses era freqüent. Entre les més remarcables podem destacar la cursa Sama de 100 Km. el mes de maig, les proves de la festa major, als Camps Elisis –escenari del ciclisme de velocitat– i la cursa del 100 km en carretera, organitzada per la UVE amb un recorregut Lleida-Tàrrega-Lleida» (enllaç).

1922. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Programa de la FM.
1953. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Revista «Apóstoles», núm. 77 (FPIEI).
Una empresa familiar de làpides funeràries, entre el pont i el cementiri. Quin lloc millor de nom més adient que el de la Plaça dels Murmuradors, oi?

Esperem que, a poc a poc, el segle XXI ens retorni els noms tradicionals dels carrers i que el nomenclàtor públic es vagi buidant de les referències catolicoides més ràncies. Esperem que no ens hàgim d'esperar asseguts, que deia lo padrí.







Posted by
Labels: , ,

20230115

[2439] Els antics seminaristes lleidatans

 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Vista del magne edifici del seminari conciliar del bisbat lleidatà. En plena repressió de la postguerra, el régimen, i el seu braç espiritual (i en certs aspectes també terrenal) que fou l'Església catòlica, s'afanyava en l'adoctrinament del jovent. Del masculí, que el femení el volien a casa, si fa no fa gairebé com ara el règim iranià dels aiatol·làs. La revista castellana «Forja, órgano de la Acción Católica diocesana» en fou un dels més potents exponents.
Diria que la foto és feta des del campanar de Sant Llorenç, car aleshores no hi havia gaires edificis a la Rambla d'Aragó. El Seminari era tapiat, amb una entradeta estreta flanquejada per dos torretes. Allà hi estudiaven els xiquets que anaven per capellà, en un sever règim d'internat. Molts, de família arregladeta, només hi anaven per tal de rebre formació acadèmica, sense altres pretensions de carrera eclesiàstica. 

Dècades després, quan era en declivi, les institucions públiques de Lleida el compraren per fer-ne la seu de l'Estudi General, esdevingut Universitat, i cap allà al 86 —si no em falla la memòria o any amunt o avall— hi inauguràrem les activitats lectives. Llavors feia quart. Al maig d'aquell any, s'hi feren les sessions lleidatanes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a on els estudiantets vam col·laborar-hi com a voluntaris. En recordo una migdiada, ja caldejadeta, que hi arribàrem d'hora i ens hi trobàrem en Josep Vallverdú que baixava del seu Citroen. El saludem i jo que li dic: «Ep, Josep, a on aneu amb el cotxe dels valencians? —Del valencians, per què dels valencians?—Home, doncs per què s'hi troen bé!» Va fer-se una bona riallada i vam donar alguns tombs per un dels claustres mentre ens explicava la sort dels estudiants de llavors, amb aquella nova seu universitària, mentre recordava els anys d'estudiant a la Barcelona de la primeríssima postguerra. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Darrere la Rambla d'Aragó encara no hi havia gaires cases ni carrers. La imatge, feta a l'hivern amb els plataners sense fulles, ens permet de veure-hi la tàpia i l'entrada principal, al mateix lloc que l'actual, tot i que ara sense tanca i amb els patis convertits en parterres verds. El gran amic Miquel Millà, director de l'institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega durant els anys del darrer traspàs de segle, i amb el qual vaig tindre el goig de col·laborar, en solia explicar ara i adés les anècdotes dels interns, car ell en fou un, cap allà a finals dels 50. Només anaven a casa per Nadal i per l'estiu, i sortien únicament a passeig els diumenges a la tarda, tots amb la sotana i barret tridentí negres, que causaven una invasió a la vella ciutat lleidatana només comparable a la plaga verda dels pobrets soldadets dels nous quarters de Gardeny. 

L'edifici que despunta per darrere és el de la clínica Perpetuo Socorro, a la cantonada d'Alcalde Sol.

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Els joves estudiants en un passeig vigilat, sempre en fila (com a totes les escoles d'aquells temps) i amb sotana i birret. El camí, vorejat de plataners, era espectacular. No sabria pas localitzar-lo, potser a la carretera vella de Barcelona. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Estampes d'interior. Amb deu anyets començava el batxillerat elemental, encara que suposo que devien tindre programa educatiu propi o adaptat a les necessitats religioses. Les files formaven part de la quotidianitat, de fa temps desaparegudes de les escoles i instituts.

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Els joves seminaristes passejant per la ciutat durant una nevada, potser la del 44. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
La magnífica fàbrica de l'edifici. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
L'antiga biblioteca i sala d'estudi dels seminaristes.

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
L'hora del pati i el futbol, amb la sotana arromangada. Els amics Lluís i Mala, que havien entrat als anys 50 al seminari de Vic, me n'explicaren les dificultats esportives. És clar que tots els jugadors eren en les mateixes condicions. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Estampes d'interior, d'una aula més que plena, amb aquells antics pupitres de fusta, a on seien els xiquets aparellats. Recordeu que tenien un forat per posar-hi el tinter? L'altra imatge és de la capella, que és la sala a on s'hi instal·là el bar i menjador quan s'hi inaugurà la Universitat.

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Una sortida escolar, sempre d'uniforme sotanesc rigorós, per agafar-ne el costum. Els camps semblen de cereal, amb aquells aspersors en cercle, i la bassa de reg al costat. Potser cap a Vallcalent o les Torres de Sanui, si el que veiem al turó llunyà és Gardeny. 

1957. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Labor», núm. 174, de 16 de març (FPIEI).
1957. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Labor», núm. 174, de 16 de març (FPIEI).
Els petits seminaristes de passeig. La beca que lluïen damunt la sotana era blava. Segons el DCVB, una beca era «peça d'indumentària, consistent en una faixa ampla que passa per davant els pits i per damunt les espatles i penja a l'esquena en dos caps; cast. beca. Antigament, la portaven com a insígnia els consellers de la ciutat de Barcelona, certs clergues constituïts en dignitat, etc.; avui només la porten els seminaristes i certs col·legials».

Aquestes sortides per carrers i afores de la ciutat constituïen «una estampa ciudadana tradicional y querida», diu el text.




Posted by
Labels: , ,

20230112

[2438] Rellegint (o no) «Camí de Sirga»

 

2021. «Camí de Sirga: una adaptació de la novel·la de Jesús Moncada al còmic», 
Roberto Morote, Trilita edicions. 
Ara no fa gaires dies vaig topar amb aquesta historieta il·lustrada, i el cor me va fer un bot. Una obra literària de les nostres, de les grans, passada al còmic! No m'hi vaig poder resistir. He deixat que transcorreguessin alguns dies abans d'escriure aquesta nota, a causa de la impressions creuades que em produí aquesta experiència lectora. 

En primer lloc, he de dir que no soc pas cap aficionat a aquest món del còmic. De petit o jovenet, no vaig passar més enllà del TBO, el Tintín i l'Astèrix, algun Zipi y Zape (no els vaig entendre mai gaire, que n'era d'innocent!) i encara gràcies, que a casa no estaven per aquestes històries, mai tan ben dit. El que vull explicar de l'edició de Camí de Sirga en còmic, doncs, no em ve per la part del còmic, sinó per la de l'obra literària, l'original. Camí de Sirga em va agafar amb tot just vint-i-cinc anyets i la carrereta de filologia catalana recentment acabada. La descoberta d'una literatura actual però rural, o al revés, la plasmació de tota la vida d'un poble, de poble, que és la que havia viscut, si fa no fa, durant la meua infantesa, va deixar-me una gran petja. Com, ara que han passat (i com!) els anyets, la pel·li d'Alcarràs ens ha tornat a visibilitzar aquesta ruralia, sublimada i idealitzada, que els qui vam abandonar la vida lligada a la terra portem a les venes. 

Es veu que l'autor del còmic, Roberto Morote (1987) és andorrà. No, de la dels Pirineus, no, de la terolana, terolenca o turolenca, que no sé pas com n'és el gentilici. L'edició és consistent i molt ben cuidada, i feta, en diuen les cròniques, en les tres llengües de l'Aragó. Subvencionada, per tant. Desconec el tiratge en cadascuna de les llengües. No he pogut accedir a l'edició aragonesa aragonesa. L'aragonesa castellana és la que es pot trobar amunt i avall de l'internet en els webs especialitzats del còmic, i la versió aragonesa catalana (i amb aquesta denominació segueixo citant les cròniques), ha tingut certa difusió en l'àmbit bibliotecari. Un projecte, doncs, fora dels circuits habituals, barcelonins o lleidatans, del que anomenaríem genèricament la literatura catalana. Malgrat que l'editorial n'és, de barcelonina. Aprofito per traure'm el barret davant l'immens treball artístic de la historieta. 

Fos com fos, la difusió de materials literaris per mitjà d'altres gèneres sempre és una excel·lent notícia. L'obra de Moncada ha tingut diverses adaptacions dramatúrgiques. Ens en manca, és clar, la pel·lícula. En una cultura normalitzada, tindríem incomptables versions de tantes i tantes grans novel·les de què disposem. Però les nostres institucions, prefereixen gastar-se la pasta en altres tipus de subvencions cinematogràfiques. No continuaré per aquesta línia argumental. Em posa de mala bava i la diria ben grossa. Diguem que en això soc acèrrim seguidor de les opinions de Joel Joan, que aquesta mateixa setmana ha fet al programa televisiu Zona Franca. 

No només els nostres diners no ens els hem gastat en versions cinematogràfiques de les obres literàries del nostre país. Sinó que tampoc no han/hem sabut fer cap altra mena de material audiovisual, o l'hem fet a comptagotes. Només cal passar, en les interminables hores de guàrdia pels passadissos de l'institut, i escoltar la llengua dels vídeos que s'hi estan passant a la canalla: posem-hi que el 90% no són en la llengua pròpia i vehicular que mana la llei (o manava, que no tinc clar tot aquest xou del TSJC). De totes totes, apostar per la producció audiovisual divulgativa, històrica i literària en llengua catalana, hauria d'haver estat una estructura d'Estat. No veig que hi hagi intencions de posar-s'hi. Fins i tot en àmbits com la dialectologia i la història de la llengua encara anem, bàsicament, amb el Compraré peres!

Per això, doncs, en trobar l'adaptació en còmic de la gran novel·la del món de poble (no ben bé agrari, sinó miner), de la Mequinensa de quan surava encara damunt les aigües, vaig provar una d'aquelles petites alegries íntimes. Obro el llibre: la duresa del dibuix i del color (de la falta de color) de les il·lustracions em causen un primer impacte. No és un llibre visualment amable. Sembla que fou la tria de l'autor, per mostrar la rudesa, l'ambient de vida primari del vell poble fangonós. L'altre impacte me l'ha portat l'adaptació argumental, centrada sobretot en els problemes socials de la vila d'aquells anys de la picor. És clar que en una adaptació dibuixada de 176 pàgines no s'hi pot encabir tot l'univers Moncada. Se n'ha de sacrificar tantes mirades! Aquella força narrativa coral dels personatges lligats, encadenats, al medi se m'hi ha anat diluint a mesura que veia més i més dibuixos. Allà quiets i encartronats, no els he trobat la màgia que traspuen en els diàlegs i les descripcions de la novel·la original. Per a mi, el blanc i negre, i tots els tons dels grisos dels dibuixos no defineixen la novel·la moncadiana, que és un cant a la vida, dura, barroera, basta, grollera, foteta (del verb fotre) fins a l'infinit, però vida autèntica, salerosa, genuïna, arrelada, d'aquells personatges primaris però sagaços, vivaços, tutti colori, i de llengua afinada i subtil, que hem conegut a tots els pobles, especialment i magistralment els retratats a la Mequinensa de Moncada.

I això ha sigut perquè la historieta il·lustrada s'ha oblidat del material essencial de l'obra literària: la llengua. S'hi ha treballat sobre els fets històrics, sobre els conflictes, fets i miracles dels personatges, però sense passar per la llengua que xarraven, que mastegaven, en què somiaven, remugaven o blasfemaven. S'ha deixat fora del còmic la part més distintiva i idiosincràtica de la novel·la: la gent de la terra en sa llengua, la salsa de la seua mirada particular al món (a més a més, no hi ha cap concessió a la llengua dels mequinensans a les bafarades i, m'hi jugo un pèsol, els diàlegs de la versió catalana són traducció dels de la castellana, el món al revés!).

Per tot això ací explicat ràpidament i matussera, és que el còmic sobre la novel·la m'ha provocat emocions creuades. Ens en calen més, de versions, adaptacions, dramatitzacions, sèries i pel·lis dels nostres clàssics literaris, de tots els temps. Dels nostres personatges històrics, de tots els temps. De les nostres terres diverses, no només les urbanites. Però no hem de confondre'ns de "nostres". Que Moncada fos mequinensà no converteix l'obra en aragonesa per les ratlles administratives (o sí, però només en el sentit més simple i superficial). I crec que és des d'aquesta perspectiva administrativa regional que se n'ha fet l'adaptació, obviant-ne les arrels, la sang de les venes: els mots i les paraules que brollen del cor, del fetge, dels budells i dels ous (amb perdó) de la gent del país. 

Ei, segur que l'erro, però servidor creu que aquesta tendència blanquejadora de la catalanitat última cada cop és més freqüent en molts àmbits de la nostra societat: des de la pretesa universalitat de Barcelona, capital de cap país, a les pel·lis subvencionades de TV3 (no sempre rodades en català!) que expliquen històries que haurien pogut passar a qualsevol lloc del món. Mentre que el model Alcarràs, per entendre'ns (o el model Guimerà, o Vallverdú, o Irene Solà, o tants i tants i tants altres), és foragitat o absent de les ments de la modernitat creativa del nostre, fins ara encara, Cap i Casal, cada vegada més cap (gros) i menys casal (del país nostre).

2021. «Camí de Sirga: una adaptació de la novel·la de Jesús Moncada al còmic», 
Roberto Morote, Trilita edicions. 





Posted by
Labels: ,

20230107

[2437] Los Reixos d'Orient se'n van a dormir

 

Segle XII. El somni dels Mags d'Orient, Monestir de Poblet.
Faig una cerca rapideta per la xarxa i pesco unes quantes peces magistrals: els tres reis dormint com a socs, i tots tres al mateix llit, i sota la mateixa manta. Sembla que fou una representació habitual, gens censurada a l'època, a la medieval, vull dir, en què es feren aquestes obres artístiques. Potser no era del tot inhabitual que es compartís el jaç, a la vida quotidiana de la gent. Oimés quan s'era de viatge i calia fer nit allà a on es pogués. Però, és clar, si l'àngel els havia d'avisar dels perills que els sotjaven, bé que ho havia de fer a tots tres juntets i alhora. I com a fet sobrenatural, calia que fos somiant. Per tant, no n'hi hagué d'altra que posar-los ben agitadets, ajagudets i acotxadets, com a bons germanets. 
En aquest capitell del monestir de Poblet, a més, el pas del temps els ha desfigurat la fesomia. Potser també reberen algun cop de ferro durant l'exclaustració. La mirada de les estàtues sempre ha estat molesta als visitants, sobretot als furtius. Per això, p.ex., a la Seu Vella lleidatana els soldadets borbònics francoespanyols que l'ocuparen com a caserna després de la caiguda de la ciutat al 1707 s'encarregaren de desfigurar les cares fent-hi punteria. Així, o semblant, a tot arreu. El cas dels reis pobletans, però, és que sense cara ni fesomia semblen dormir un son etern, intemporal. 
No hi ha l'àngel a l'escena, o potser sí, al costat dret; en canvi, comparteixen un únic coixí, molt més senzill i pràctic per a l'escultor. L'àngel hi sol ser un element fix, i és el que dona la raó de ser de l'escena. No és pas que els Reixos descansin després d'un atrafegat dia de repartició incessant de regals, com fan avui. Ni després d'un llarg viatge des dels confins coneguts, com fora potser el cas de la llegenda original. Sinó que es tracta d'un somni premonitori que, com a bons mags, van percebre: no havien de tornar per Jerusalem per mor de les intencions d'Herodes.

 
2008. «La iconografia dels Reis Mags a la catedral de Tortosa», 
Josep Alanyà i Joan-Hilari Muñoz, «Taüll», núm. 22 (enllaç).
A l'Evangeli de Mateu, 2, 12, hi trobem el versicle corresponent: «Et responso accepto in somnis ne redirent ad Herodem, per aliam viam reversi sunt in regionem suam». El rei jueu havia ordenat, segons la llegenda, la matança de tots els primogènits de menys de dos anyets, i ells, els Mags, havien adorat l'infantó que originava aquella hecatombe. Els calia retornar per altres camins. Els tres Reis representaven els tres continents coneguts (Europa, Àsia, Àfrica), per bé que fins al segle XV no hi haurà representació del rei negre. També se solien mostrar cadascun en una edat diversa: jove (barbamec), adult (barba-ros), vell (ben barbut o barba blanca), les tres edats de la persona humana. 

1130 ca. Capitell de la catedral d'Autun.
Autor: Gislebertus.
S'hi aprecia bé com un dels reis té els ulls oberts, en senyal de recepció de la revelació onírica., mentre que l'àngel li toca amb el ditet la mà, en senyal de revelació. Sempre amb la manta i el coixí compartits. 

Segle XI (1050 ca). Abadia de Lagny, França.
Representació romànica ben antiga, amb un jaç ben tovet per a cadascun dels reials dormilegues. Al lateral, amb aquell sentit tan naïf de la perspectiva medieval, el matalàs i una de les potes del llit. O, com que es tracta d'un bocí de capitell museïtzat, potser els hauríem de recomanar que els posessin en posició horitzontal, oi, pobrets?

Segles XII-XIII. Capitell del Portal de l'Epifania, 
Catedral de Tarragona.
Les tres figures sovint apareixen dormint amb la corona posada, per a una clara identificació de l'escena. 

Segles XII-XIII. Catedral d'Elna, Rosselló. 
Dos dels personatges són ben adormidets, mentre l'altre escolta atent a l'àngel, girat cap a ell. 

Segle XII. Santo Domingo de Sòria, Espanya.
En un detall de realisme, l'autor va agitar-los sense la molesta corona, i el jovenet ben calentet al mig dels altres dos. 

Segle XII. Capitell de la portada del Perdó de l'església de Santiago. 
Villafranca del Bierzo, Lleó (Espanya). 

Segle XIII. Detall del baptisteri de la Catedral de Florència.
L'artista no va gosar ni posar-los al llitet tots plegats, com era tradició. Sinó que només els va fer fer una becaineta, amb el típic gest d'aguantar-se el cap amb la mà. Potser també reflectia que a la moderna Firenze el costum de dormir juntets ja no es portava, a diferència de les rudes valls del romànic.

Segle XIII. Detall del cenotafi de l'església de Sant Vicent a Àvila (Espanya).
Sembla que l'escultor es va descomptar o que hi hagué un quart dormilega. En aquesta representació, tots els reis tenen els ulls esbatanats. 

Segle XII. Detall de l'absis de l'església de Santiago d'Agüero, a Osca (l'Aragó). 
L'àngel desperta amb el dit al rei blanc, el més vell i de la llarga barba. 

Segle XIII. Església de Sant Abundi a Como, Itàlia.  
L'artista, en un acte púdic, va posar cada personatge reial al seu llitet, amb coixins propis i mantes ricament ornades. En pintura, resultava més fàcil aquesta partició.

Segles XIV-XV. Lluís Borrassà, Retaule de Sant Gabriel,
girola de la catedral de Barcelona.

L'artista els fa deixar la corona damunt del bagulet lateral, que els fa de tauleta de nit, i els cofa amb gorreta de dormir, cadascuna d'un color. Se suposa que els bagulets són les maletes que portaven en aquell viatge. A més, el rei barbablanc, el més vellet de tots, cal que dormi amb samarreta.

Segle XIV. Llibre d'Hores de Taymouth (Escòcia).
Sense samarra a la freda Escòcia i amb una manta o llançol de color molt modern. L'àngel tenia un llarg missal per revelar.

Segle XV. Missal de Salzburg.
En aquell segle es generalitza la figura del rei negre, homes ja molt més coneguts pels europeus que no pas en els segles anteriors. 

Segle XIV. Psalteri de la reina Maria de Navarra.
Sembla que no fos ni hivern, tots tres reietons sense samarra.

Segle XIII-XIV. Psalteri.
No en tinc més dades ni sé si la datació és prou bona. Però fa el fet: el rei vell atent a l'avís angelical, mentre els altres dos dormen com a soquetes.

Segle XIII-XIV. Psalteri.
Ídem: no en tinc més dades. Fixeu-vos com el rei del mig té un ull aclucat però l'altre ben obert. I no és el rei més vell, o potser sí, se'm fa difícil de dir. Ara: atenció a la meravella de llit, de vuit potes! I és que amb tant de pes calia ser realista.

Segle XIII-XIV. Psalteri.
Ídem: no en tinc més dades. Aquí el dibuixant no gosà a posar-los agitadets al llit, i els col·loca en posició de becaina. Potser es tracta d'alguna escola italiana. 

1957. Carles Riba, «Esbós de Tres Oratoris».
Tres poemes dedicats als tres reis d'Orient, a Llàtzer el ressuscitat i al fill pròdig. La catolicitat pregona del poeta el feu descriure amb vers tres episodis bíblics que el devien corprendre.
[vv. 1-8]
Dormen tots tres sota una sola capa;
han menjat, han begut,
de savi cor beatament rigut
amb camellers i pòtols al taulell de l’etapa.
Per cada nit, inconfortable pont,
passen cap a un nou dia amb reial paciència;
un poc de llur closa ciència
cau dins el temps obscur que corre sota el son. [...]
(més fragments, enllaç).

Segle XIV. Tortosa. Retaule major dedicat a la Marededeu de l'Estrella.
El capçal omple l'espai buit de l'escena. L'àngel devia aparèixer per la finestra. Segurament escapçat al 1936. 

Segle XIII. Vitrall de la Catedral de Canterbury, Anglaterra.
L'espai arrodonit forçà a un llit singular, i cadascun dels personatges s'ha embolicat amb manta pròpia, com si es tractés de sacs de dormir. El capçal del llit, un llançol allà penjat (com a casa, vaja) acaba d'omplir l'escena. 




Posted by
Labels: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)