1910. Anys 70. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Plànol de la ciutat de Lleida», Alberto Martín (MdC).
A la vella carretera de Barcelona que baixava pel costat de riu dels Camps Elisis, hi hagué aquesta plaça el·líptica, la dels Murmuradors, als peus del talús de la via del ferrocarril i de la secla (sèquia) de Torres. en fer-se el Canal de Serós, cap al 1913, hi passà també a tocar. Més ençà, quan els Camps s'ampliaren fins al riu, a la dècada dels 90, la carretera, anomenada des de feia alguns anyets Av. del President Tarradelles, quedà tallada.
El vell camí de Granyena encara subsisteix. Pel pont sota la via hi passa justet un cotxe, i el camí estret desemboca ara al polígon, just al costat de Correus. La secla, és clar, està colgada: a la Lleida moderna no li agrada recordar el seu passat pagesívol. Perquè els lleidatans som, en general i entre altres coses (bones o no), uns nou-rics.
.jpg)
Segle XIX. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La fortificació del Cappont al segle de la Guerra dels Segadors i el reforç continuat de la mitja lluna en els segles posteriors va provocar la desaparició de la Pobla de Cappont. Als inicis del segle XIX, s'establí el costum de les classes benestants de la ciutat d'anar-hi a passejar, amb carruatge o carrossa, és clar. Fins a l'albereda frondosa, o sia, un xoperal com els que hi hagué a la vora del riu, i que rebia el nom de Plaça dels Murmuradors, a tocar de la qual i fins a la carretera vella de Barcelona s'hi volgué urbanitzar un parc a partir de 1854: s'hi van plantar fileres de plàtans procedents de la Devesa gironina, i traçats els jardins i fonts, s'inauguraren per l'Alcalde Fuster deu anys després els Camps Elisis. A partir d'aleshores, la vella Pobla tornarà a ser habitada, fins a l'esclat urbanístic del darrer terç del segle XX i les dècades que portem d'aquest.
No sabem, o no ho he sabut trobar, si el nom es deu als qui anaven fora el pont a conspirar idees llibertàries o els als qui hi anaven a festejar, a amorosament lligar-se o unir-se, i el mal dels quals no volia soroll.
1862. L'antiga plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Plano de la Plaza de Lérida y sus inmediaciones» (BVD).
L'antiga albereda sobre la qual es construïren els Camps Elisis, i la inconfusible silueta de la plaça, una mica més avall, a la vella carretera de Barcelona. Els orígens de la plaça podrien remuntar-se a inicis de segle XIX.
Anys 70. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
.jpg)
Anys 2020. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
La foto de dalt, treta d'internet i sense més dades, no és ben bé de la plaça, sinó feta des d'allà cap al canal i la carretera vella. Si agafem la vista googleliana de sota, en direcció a la dreta, cap a l'est, cap a Barcelona, com aclaria l'antic nom. En aquesta vista zenital s'hi pot apreciar encara l'antic contorn el·líptic de les velles voreres. El nom en fou canviat a la postguerra. Els murmuradores no tingueren gaire bon premsa: durant la contesa bèl·lica tots dos bàndols feren propaganda contínua per denunciar els qui escampaven males noves.
1875. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Cronicón Ilerdense», de 27 de juny (FPIEI).
El lloc fora del pont, com se'n deia del Cappont no fa pas tantes dècades, just abans que s'hi iniciés la construcció massiva, era prou conegut dels lleidatans. També sabien el que era una porca, que no és pas cap insult ni la mestressa del porc, ans una mesura de superfície agrària, encara vigent en l'actualitat. Cosa que només sabem els petits propietaris rurals, car els grans empresaris agrícoles actuals gairebé ja no compten ni per jornals, li foten per hectàrees a l'ample.
1950. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida (AML).
Una denúncia, en l'idioma obligat de l'època, en què s'hi cita la plaça pel seu antic nom.
1955. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida (AML).
En aquest document del nostre arxiu municipal, s'hi llegeix la petició que la parròquia de Sant Joan, a la qual pertanyia llavors aquesta part del Cappont, va fer a la Paeria, que llavors tenia prohibit aquest nom, per tal de canviar la denominació de la plaça. El nom triat era imbatible: «de la Sagrada Família, ya que existe allí una capilla bajo su advocación donde se celebra la Santa Misa todos los días de precepto». Més endavant, quan es construí la parròquia, prop de la plaça, també serà sota aquesta mateixa advocació.
1890. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Diario de Lérida», de 4 de novembre (FPIEI).
Quan els carros patien d'excés de velocitat, també passaven desgràcies.
1898. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 3 de novembre (FPIEI).
Un altre accident a la plaça, coneguda de tota Lleida sense que calguessin més explicacions.
1907. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 13 de juny (FPIEI).
La foscor era la tònica general de fora el pont en aquells temps, des que es ponia el sol fins a l'aubada.
1903. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 9 d'abril (FPIEI).
La reclamació de llum a la zona ja venia d'alguns anys enrere, mentre que al carrer Acadèmia i Gardeny (Lluís Companys) els problemes eren de trànsit.
1906. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 28 de març (FPIEI).
Un lloc d'atenció de la Creu Roja s'hi instal·là aquell any de la cursa de motos i bicis Lleida-Tarragona: «El 1906, el ciclisme lleidatà estava associat a la Unión Velocípeda Española (UVE) i l'organització de curses era freqüent. Entre les més remarcables podem destacar la cursa Sama de 100 Km. el mes de maig, les proves de la festa major, als Camps Elisis –escenari del ciclisme de velocitat– i la cursa del 100 km en carretera, organitzada per la UVE amb un recorregut Lleida-Tàrrega-Lleida» (enllaç).
1922. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Programa de la FM.
1953. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Revista «Apóstoles», núm. 77 (FPIEI).
Una empresa familiar de làpides funeràries, entre el pont i el cementiri. Quin lloc millor de nom més adient que el de la Plaça dels Murmuradors, oi?
Esperem que, a poc a poc, el segle XXI ens retorni els noms tradicionals dels carrers i que el nomenclàtor públic es vagi buidant de les referències catolicoides més ràncies. Esperem que no ens hàgim d'esperar asseguts, que deia lo padrí.
