1929. Lo congost de Pinyana, Castellonroi, la Llitera.
«Àlbum Meravella», volum II. Clixé: J. Villanueva.
La presa semicircular del canal de Pinyana, a la sortida del congost, construïda probablement en els segles de l'Edat Moderna, encara que, com sabem, el canal fou cavat al 1147 per tal com Ramon Berenguer IV havia acabat de reconquerir les terres d'Almenar i volia assegurar-ne el repoblament. La sèquia s'acabà estenent fins a Lleida, trenta quilòmetres més avall, gràcies a Pere Raimon de Sassala, que passaria a la història com a Cavasèquies, atès que poc després al 1149 el comte-rei es faria amb els territoris de Lleida i Fraga. Al 1229, el canal ja pertanyia a la ciutat de Lleida, en haver esdevingut una estructura fonamental per al seu proveïment. I d'aleshores fins avui, tot passant per les primeres fonts que el Marquès de Blondel hi manà instal·lar, o a les populars Basses d'Alpicat, de la segona meitat del segle passat, l'aigua de la Ribagorçana proveeix els lleidatans del líquid més preuat. Ara també, i gràcies a les tecnologies de bombeig, abasteix pobles de l'altre marge del Segre, del marge esquerre del riu! (com a Alcoletge, que ha deixat d'abastir-se d'aigua de boca del canal d'Urgell des del 2012).
2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.
Espectacular vista del congost des del peu de la presa, a on podeu arribar-hi amb cotxe. S'hi observen les enormes penyes que el conformen i que li van donar nom. Segons el nostre Coromines, «s'imposa acceptar com ètimon un
CASTRA *PINNIANA, derivat de PINNA 'penya, rocassa'
amb el sentit de castells roquers'». Al peu del faralló rocós solitari, uns dos-cents metres aigües avall, s'hi faria la presa de les aigües.
2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.
Vista aèria de la presa, amb el petit tram de túnel que protegeix el naixement del canal.
.jpg)
2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.
Al fons, l'assut de la presa del canal.
2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.
Els primers centenars de metres del canal, en què es creua amb la carretera N-230. A l'esquerra, una gran línia d'arbreda marca el curs de la Ribagorçana, que torç cap a l'esquerra per encarar cap al desguàs de Corbins, tot deixant la gran plana segrianenca. En Pere Cavasèquies, en pujar al Montpedró, el gran tossal rocós a tocar de l'actual pantà de Santa Anna, ho va veure clar: si fem passar un canal per la dreta, a tocar dels altiplans d'Alguaire, convertirem el secà en una horta. Això fou a cavall del segle XII amb el XIII, que aviat és dit.
1974. Lo Canal de Pinyana.
«Historia de un canal», Romàs Sol, Carme Torres.
Repàs als segles d'història del canal. No en conec versió en català.
.jpg)
1955. Lo Canal de Pinyana.
Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,
Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).
La signatura de Ramon Berenguer IV amb què el canal va iniciar el seu camí en un bocí de pell de cabra, anomenat «la pell d'Almenar».
1955. Lo Canal de Pinyana.
Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,
Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).
Conquerida Almenar al 1147, un enclavament important i acastellat (com el seu nom indica) que domina la porta septentrional del Segrià, el comte-rei la va repoblar amb cent famílies provinents de Balaguer. Al mes de setembre d'aquell any, els concedia privilegi sobre la sèquia, probablement per modificar-ne alguna prèviament existent dels anys (segles!) de dominació sarraïna.
En conquerir-se Lleida dos anys després, un emprenedor Pere de Sassala, Cavasèquies, veié de seguida l'oportunitat i el negoci, allargant la sèquia fins a Lleida. Potser ja ell mateix havia sigut el constructor del primer tram fins a Almenar i Alguaire. Al tombant d'aquells segles XII-XIII, la seua família regenta les rendes dels regs del canal, fins que al 1234, aviat en farà 800 anys, se'n vengué els drets a la Paeria lleidatana, al preu de 750 maravedisos d'or.
1955. Lo Canal de Pinyana.
Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,
Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).
Al segle XIV, el rei Cerimoniós reconeix la propietat de la Paeria sobre la peixera de Pinyana, que segles endavant esdevindrà la presa semicircular que coneixem avui, i declarava que els veïns d'Almenar no podien obrar o canviar els ulls, boques i estelladors de la sèquia sense el permís dels paers lleidatans.
Els almenarencs, sobre la base que s'establia a la «pell», anaren tornant regularment a l'embat sobre el domini lleidatà del canal. Al 1606, una nova sentència reconeix que la ciutat de Lleida n'és propietària de la sèquia, i que la gent d'Almenar hi té dret a reg, amb autorització per fer-hi ponts, ulls i portillons sempre que no fossin abusius.
.jpg)
.jpg)
1955. Lo Canal de Pinyana.
Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,
Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).
La boca del naixement del Canal, que travessant un petit túnel s'obrirà ja a la plana segrianenca.
.jpg)
1955. Lo Canal de Pinyana.
Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,
Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).
L'assut del canal a mitjan segle XX.
