2021. «Camí de Sirga: una adaptació de la novel·la de Jesús Moncada al còmic»,
Roberto Morote, Trilita edicions.
Ara no fa gaires dies vaig topar amb aquesta historieta il·lustrada, i el cor me va fer un bot. Una obra literària de les nostres, de les grans, passada al còmic! No m'hi vaig poder resistir. He deixat que transcorreguessin alguns dies abans d'escriure aquesta nota, a causa de la impressions creuades que em produí aquesta experiència lectora.
En primer lloc, he de dir que no soc pas cap aficionat a aquest món del còmic. De petit o jovenet, no vaig passar més enllà del TBO, el Tintín i l'Astèrix, algun Zipi y Zape (no els vaig entendre mai gaire, que n'era d'innocent!) i encara gràcies, que a casa no estaven per aquestes històries, mai tan ben dit. El que vull explicar de l'edició de Camí de Sirga en còmic, doncs, no em ve per la part del còmic, sinó per la de l'obra literària, l'original. Camí de Sirga em va agafar amb tot just vint-i-cinc anyets i la carrereta de filologia catalana recentment acabada. La descoberta d'una literatura actual però rural, o al revés, la plasmació de tota la vida d'un poble, de poble, que és la que havia viscut, si fa no fa, durant la meua infantesa, va deixar-me una gran petja. Com, ara que han passat (i com!) els anyets, la pel·li d'Alcarràs ens ha tornat a visibilitzar aquesta ruralia, sublimada i idealitzada, que els qui vam abandonar la vida lligada a la terra portem a les venes.
Es veu que l'autor del còmic, Roberto Morote (1987) és andorrà. No, de la dels Pirineus, no, de la terolana, terolenca o turolenca, que no sé pas com n'és el gentilici. L'edició és consistent i molt ben cuidada, i feta, en diuen les cròniques, en les tres llengües de l'Aragó. Subvencionada, per tant. Desconec el tiratge en cadascuna de les llengües. No he pogut accedir a l'edició aragonesa aragonesa. L'aragonesa castellana és la que es pot trobar amunt i avall de l'internet en els webs especialitzats del còmic, i la versió aragonesa catalana (i amb aquesta denominació segueixo citant les cròniques), ha tingut certa difusió en l'àmbit bibliotecari. Un projecte, doncs, fora dels circuits habituals, barcelonins o lleidatans, del que anomenaríem genèricament la literatura catalana. Malgrat que l'editorial n'és, de barcelonina. Aprofito per traure'm el barret davant l'immens treball artístic de la historieta.
Fos com fos, la difusió de materials literaris per mitjà d'altres gèneres sempre és una excel·lent notícia. L'obra de Moncada ha tingut diverses adaptacions dramatúrgiques. Ens en manca, és clar, la pel·lícula. En una cultura normalitzada, tindríem incomptables versions de tantes i tantes grans novel·les de què disposem. Però les nostres institucions, prefereixen gastar-se la pasta en altres tipus de subvencions cinematogràfiques. No continuaré per aquesta línia argumental. Em posa de mala bava i la diria ben grossa. Diguem que en això soc acèrrim seguidor de les opinions de Joel Joan, que aquesta mateixa setmana ha fet al programa televisiu Zona Franca.
No només els nostres diners no ens els hem gastat en versions cinematogràfiques de les obres literàries del nostre país. Sinó que tampoc no han/hem sabut fer cap altra mena de material audiovisual, o l'hem fet a comptagotes. Només cal passar, en les interminables hores de guàrdia pels passadissos de l'institut, i escoltar la llengua dels vídeos que s'hi estan passant a la canalla: posem-hi que el 90% no són en la llengua pròpia i vehicular que mana la llei (o manava, que no tinc clar tot aquest xou del TSJC). De totes totes, apostar per la producció audiovisual divulgativa, històrica i literària en llengua catalana, hauria d'haver estat una estructura d'Estat. No veig que hi hagi intencions de posar-s'hi. Fins i tot en àmbits com la dialectologia i la història de la llengua encara anem, bàsicament, amb el Compraré peres!
Per això, doncs, en trobar l'adaptació en còmic de la gran novel·la del món de poble (no ben bé agrari, sinó miner), de la Mequinensa de quan surava encara damunt les aigües, vaig provar una d'aquelles petites alegries íntimes. Obro el llibre: la duresa del dibuix i del color (de la falta de color) de les il·lustracions em causen un primer impacte. No és un llibre visualment amable. Sembla que fou la tria de l'autor, per mostrar la rudesa, l'ambient de vida primari del vell poble fangonós. L'altre impacte me l'ha portat l'adaptació argumental, centrada sobretot en els problemes socials de la vila d'aquells anys de la picor. És clar que en una adaptació dibuixada de 176 pàgines no s'hi pot encabir tot l'univers Moncada. Se n'ha de sacrificar tantes mirades! Aquella força narrativa coral dels personatges lligats, encadenats, al medi se m'hi ha anat diluint a mesura que veia més i més dibuixos. Allà quiets i encartronats, no els he trobat la màgia que traspuen en els diàlegs i les descripcions de la novel·la original. Per a mi, el blanc i negre, i tots els tons dels grisos dels dibuixos no defineixen la novel·la moncadiana, que és un cant a la vida, dura, barroera, basta, grollera, foteta (del verb fotre) fins a l'infinit, però vida autèntica, salerosa, genuïna, arrelada, d'aquells personatges primaris però sagaços, vivaços, tutti colori, i de llengua afinada i subtil, que hem conegut a tots els pobles, especialment i magistralment els retratats a la Mequinensa de Moncada.
I això ha sigut perquè la historieta il·lustrada s'ha oblidat del material essencial de l'obra literària: la llengua. S'hi ha treballat sobre els fets històrics, sobre els conflictes, fets i miracles dels personatges, però sense passar per la llengua que xarraven, que mastegaven, en què somiaven, remugaven o blasfemaven. S'ha deixat fora del còmic la part més distintiva i idiosincràtica de la novel·la: la gent de la terra en sa llengua, la salsa de la seua mirada particular al món (a més a més, no hi ha cap concessió a la llengua dels mequinensans a les bafarades i, m'hi jugo un pèsol, els diàlegs de la versió catalana són traducció dels de la castellana, el món al revés!).
Per tot això ací explicat ràpidament i matussera, és que el còmic sobre la novel·la m'ha provocat emocions creuades. Ens en calen més, de versions, adaptacions, dramatitzacions, sèries i pel·lis dels nostres clàssics literaris, de tots els temps. Dels nostres personatges històrics, de tots els temps. De les nostres terres diverses, no només les urbanites. Però no hem de confondre'ns de "nostres". Que Moncada fos mequinensà no converteix l'obra en aragonesa per les ratlles administratives (o sí, però només en el sentit més simple i superficial). I crec que és des d'aquesta perspectiva administrativa regional que se n'ha fet l'adaptació, obviant-ne les arrels, la sang de les venes: els mots i les paraules que brollen del cor, del fetge, dels budells i dels ous (amb perdó) de la gent del país.
Ei, segur que l'erro, però servidor creu que aquesta tendència blanquejadora de la catalanitat última cada cop és més freqüent en molts àmbits de la nostra societat: des de la pretesa universalitat de Barcelona, capital de cap país, a les pel·lis subvencionades de TV3 (no sempre rodades en català!) que expliquen històries que haurien pogut passar a qualsevol lloc del món. Mentre que el model Alcarràs, per entendre'ns (o el model Guimerà, o Vallverdú, o Irene Solà, o tants i tants i tants altres), és foragitat o absent de les ments de la modernitat creativa del nostre, fins ara encara, Cap i Casal, cada vegada més cap (gros) i menys casal (del país nostre).
2021. «Camí de Sirga: una adaptació de la novel·la de Jesús Moncada al còmic»,
Roberto Morote, Trilita edicions.
