1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). Detall de les butaques de vímet sobre l'arena, a tocar de les barques. Imatges idíl·liques, que jo no són possibles. Els pescadors van desaparèixer amb la mateixa rapidesa amb què s'enrajolaven els passejos marítims, plens de bars, restaurants, articles de platja i souvenirs.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). I llavors va començar tot: ara en fa seixanta anys, poc més o menys. La gallina dels ous d'or de l'economia catalana —deien i diuen encara—, l'acceleració social, la transformació urbanística, els nous costums i l'avergonyiment del passat. Un salt endavant sense precedents en la història dels pobles de la Mediterrània. Turisme ha sigut la paraula màgica que ho ha permès tot, que ho ha justificat tot, i que finalment ho ha desgraciat (gairebé) tot en esdevindre turisme de massificació constant. Perquè ja ho deia la padrina: totes les masses fan mal. Una bonica frase feta que juga amb la polisèmia oral de massa/maça.
La proposta de l'Espinàs era resseguir la costa a la recerca de respostes per a aquell nou fenomen amb què els europeus ens envaïen. Perquè als orígens, la conversió al turisme fou una tendència europea, la prova definitiva que el Pla Marshall havia funcionat. L'autor comença per la frontera administrativa, per la Jonquera, amb cues de cotxes per entrar a la terra del sol. «El turismo que ahora vemos en la Jonquera tiene calidad, calidad económica. La demostración: aún es relativamente escaso el número de autocares. En compensación, los autocares son deslumbrantes. Cada año estos gigantes son más espectaculares, más solemnes y lujosos». Amb els anys, però, aquesta qualitat de turisme se n'aniria en orris.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,«Destino», de 18 de juliol (BdC). El jove Espinàs.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). Una interessant imatge de l'antiga frontera (estatal) de la Jonquera. L'Espinàs s'embadalia amb aquells autocars, que ara ens semblarien peces autèntiques de postguerra.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). Segons l'autor, Llançà encara aguantava la pressió, però Port de la Selva ja començava l'expansió urbanística. EL Cap de Creus era llavors una bona destinació per al «camping independiente y desafiante». La carretera que travessava fins a Roses s'havia refet i era una de les «rutas en mejor estado de la costa». A Cadaqués hi havia molt turista francès i belga. I sobretot, els qui tenien barca, que tenien la possibilitat de visitar les petites cales de la badia, «lo que da una superior amenidad a las vacaciones, siempre expuestas a convertirse en una repetida actividad automática». La residència de Dalí a Port-lligat ja atreia els més curiosos, per provar de veure l'«impenitente excéntrico» pintor.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). Aquells antics i característics mollons de carretera, pintats de roig al capdamunt. Llavors l'N-II passava pel mig de les poblacions i les botigues eren a peu de carretera.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). Detall d'una escena de platja amb tota la família. Llavors els para-sols tenien serrellets, i els infantons jugaven amb pales i galledes. Molts vestits de bany i pocs biquinis, de moment.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). Turistes a Empúries.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). Afirma l'autor que Roses ha canviat en només dos anys de turisme. «Rosas tiene hoy algo de Far-West: esta población... ha pasado a ser... un lugar desorbitado, que produce una constante sensación de provisionalidad, de dasarraigo». Com tants altres indrets de la costa turística en els decennis successius. Segueix l'autor descrivint les peculiaritats del poble, a on «coexisten tres grupos humanos. Los nativos, los americanos y los sureños». O sia, els catalans, els turistes i els treballadors de les obres, els murcians.
Després de sopar, sardanes. La colla local, per entrenar-se i, alhora, entretindre el personal. Alguns turistes s'afegeixen a la rotllana. A les onze, l'hora del «baile moderno», fins a la matinada, per lligar amb les turistes, «de una docilidad pasmosa».
També a l'Escala començava el 'desenvolupament' turístic: banys, runes antigues, i menjar a Ca la Neus, segons l'autor. A l'Estartit, visites en barca a les Medes i a la Corriola. A Begur, les tres destinacions habituals: Aiguablava, Aiguafreda i Sa Tuna. Hi començaven a créixer els mastodòntics hotels, que llavors feien tan modern i que ara ens remenen la panxa. A Tamariu, la feina era per aparcar-hi, hotels i cafès ja per tot arreu. Deia un curiós cartell: «English spoken, però tan poken que no ens aclarirem».
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). L'anglès que envaïa els rètols, i només era el principi.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). L'Escala encara aguantava la pressió turística, en comparació a la resta de pobles de la Costa Brava. El carro de gelats o refrescos llavors era de servei mòbil. Ara aquesta és una feina que només fan els negres subsaharians, amunt i avall de la platja carregats de farcells de fato per vendre, o exposant la mercaderia a terra allà on se'ls permet.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). Els aparcaments de vehicles mostraven les grans marques europees del moment. Llavors el turisme de cotxe era d'estànding elevat. Després passaríem a la massificació i als utilitaris.
1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC). L'objectiu del turista: pendre el sol tot el sant dia. Una art feta de llargues paciències, que exigeix de tindre la ment en blanc, segons l'autor.
Llafranc i Calella ja vivien del turisme. A l'hora foscant, els visitants «se dedican a cumplir el ritual itinerario de los bares». En un dels més concorreguts, la cobla-orquestra ha començat amb tres sardanes i ha passat encabat al repertori italià i americà. En algun baret, podies fer un cremat i tot.
Palamós i Sant Feliu també vivien per al turisme. Demanaven a crits una autèntica carretera de la costa, «para que no se detenga el caudal turístico que tiende hacia el sur». Així, doncs, va començar la gresca inacabada del turisme, als tardans cinquanta, amb europeus de bon cotxe a la recerca de sol. Els vam rebre com mannà caigut del cel, sense ni sospitar el mal que ens feien. Perquè van arribar massa de pressa i massa en massa. Ara, amb la pandèmia, seixanta anys després i ja sense remei (urbanístic, paisatgístic, econòmic, sociològic) diuen que s'ha de canviar el model. No s'ho creuen ni els pocs economistes que gosen dir-ho... mentre quedi un pam de terra per ocupar.
