 |
| Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). Tantes nits de dissabte i tardes de diumenge tancat entre aquelles psicodèliques parets i no tinc cap record, físic s'entén, de la meua disco, de la nostra disco, de la gran disco lleidatana dels anys 80 i següents. He estat regirant llibres antics a veure si en queia alguna entrada guardada com a punt de llibre, algun prospecte d'algun dels aniversaris, però res: els records els he de pouar en la memòria inesborrable i en la petja intensa que en l'imaginari col·lectiu va deixar la macrodisco de Ponent dels 80, la gran alcavota de la plana lleidatana, i més enllà i tot. |
 |
| Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). Tampoc la recerca a la xarxa és gaire productiva. És curiós. Milers de joves lleidatans, ara majorment granadets, van deixar-s'hi mitja vida (emocional, si més no), i ningú no vam pensar a guardar-ne recordatoris. Tan forta era la vivència, que no ens calia res més que viure-la. Sense mòbils, ni facebooks ni instagrams, no hi havia altre remei que viure-la, setmana rere setmana, en viu i en directe. Des del moment que s'aparcava el cotxe a la gran esplanada posterior, les vibracions t'enrampaven les cames: avui serà un gran dia. Una gran nit, millor dit. Potser a vegades era cert, no ho negarem pas ara per modèstia, però també és molt cert que hi hagué moltes i moltes estones a la barra, de l'oficina (pista rodona) o del Planetari, aguantant cubata (bacardí amb coca-cola, gintònic de làrios, vodka amb taronjada...) i observant l'espectacle, igual que pagesos plantats davant del tros esperant l'aigua de regar. |
 |
| Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). La disco s'inaugurà al 1975, per la Fira mollerussenca de Sant Josep. Cada any, la vigília de la diada, se'n celebrava l'aniversari, ni que fos entre setmana. A Mollerussa era festiu, però ja no a la resta de pobles des que es va traure de les festes laborals. Per raons d'estudiant, no sempre s'esqueia de poder-hi anar aquell dia tan especial. A la Sala de Festes hi solia haver un gran concert amb alguna de les figures del pop del moment. Nosaltres, la nostra colla d'adolescents a l'Alcoletge dels 80 vam començar a anar-hi l'estiu dels nostres 16 anys. Ho recordo com si fos ara mateix: vuit o deu xics i xiques amb la furgona de l'oncle Sílio, un diumenge d'agost. Hi arribàvem a les cinc, fèiem cua fins a les sis i a les deu ens passaven a recollir. Altre cop tots dins la furgoneta, asseguts en caixes de fusta de la fruita, sense cinturons de seguretat, molls de suor i amarats de juvenil exultació per la vida (pel moment), amb la música que ressonava encara als timpans. Fins i tot en anar a dormir, encara revenien al cervell com si les escoltessis les cançons de la tarda. Això era just l'any 80, quan feia quatre anys que la disco triomfava. Perquè la fama se n'estengué ràpidament a tot Ponent, i després molt més lluny i tot. La causa principal, a banda de l'època daurada de la música disco, del Travolta (el Toni Manero de la Febre del Dissabte nit és del 1977, i el Danny de Grease del 78) i ses samarretes de mànigues tallades en diagonal arribant l'espatlla (deixant tot el múscul a la vista per a les xiques), o de la música dels Bee Gees i de l'ELO-Electric Light Orchestra (entre tantes altres), fou aquesta, encara que us sembli contradictòria: tancats allà dins pubilles i hereus de tota la plana urgellenca, accedíem a la llibertat per mitjà de la música, del ball, del beure i del reservat. Com sempre, res que haguessin fet o coneguessin els nostres pares i mares, allà érem moderns i tots iguals, enrasats. Allà ens hi vam deixar molts bitllets d'en Verdaguer (500 pta) i de Pérez Galdós (1.000 pta), cosa que als nostres pares, crescuts en la postguerra, els semblava una punyalada a la butxaca. La nostra febre era tan gran que fins i tot en dies com el de la Mona, calia anar-hi ni que només fos a pagar i fer-hi la consumició corresponent. Aquella marca sobre la mà, il·luminada sota el neó de la porta, donava accés a una altra dimensió de la realitat. Per unes horetes. El nostre accés preferit no era el de la planta baixa, sinó el del vestíbul de vidre del Planetari, pel qual també s'accedia a la sala de festa o s'hi baixava cap a la bolera. Abans d'entrar, però, calia complir el ritual: passar pel guarda-roba, cosa que s'havia de repetir a l'hora de marxar. Qui ha oblidat la melodia de tancament de la sessió discotequera? No la recordeu: ding-dang-ding-dong... Era una versió de la tonada del Big-Ben de veritat que ressonava entaforada al bell mig de la plana urgellenca. |
 |
| Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). Gadgets de la disco, amb el conegut logo, aquella mena de cercle en laberint damunt les lletres. Eren temps de fumadors, i també de fumadores, però no tant (al revés d'ara): Winston i Malboro, el ros que triomfava, i el Ducados i son fort tuf de tabac negre per als més valents. Llavors es fumava a dins els locals. Quan volíem una mica més de pausa, baixàvem a la bolera, a fer un mos, o bé a l'altre costat de carretera a la sandvitxeria del Més-Gold, allà tots embotits de peu, o bé a entaular-se en algun bar mollerussenc. |
 |
| Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). El Cap d'Any al Big-Ben era apoteòsic. S'hi podia sopar al restaurant d'allà mateix, però si no es reservava amb setmanes d'antelació ja no hi havia mai lloc. Sopàvem a qualsevol altre local, però a l'horeta tots cap a dins. Era el dia amb més jovent, amb diferència, l'únic dia de l'any que el sostre del Planetari se sentia com fimbrejava. Vista a ulls d'ara, no crec pas ni que complíssim amb l'aforament legal: calia passar a poc a poc i rascant amb tothom, la imatge perfecta del no hi cap ni una agulla. Fent cua a la saleta del cinema al lateral del planetari, o als lavabos, a on a banda de les necessitats fisiològiques, calia refrescar-se la cara per traure's la suor i ventar-se el cap amb aquells primers assecadors de mans que tenien el tub girador i encarable. Aquell dia s'esqueia passar cap a la pista de patxanguero, la de balls de saló, a rodolar-hi una estona amb salsa i pas-dobles. |
 |
| Anys 1990. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). La magna i imponent sala de la gran ampliació. Però aquest Big-Ben ja no era el nostre: tot i que hi havia de tot, abans dels 30 molts ja estàvem casats i afillats, i el més que gran Big-Ben ja ens va anar jubilant a poc a poc. La disco de la música cada cop més electrònica ja era tota una altra cosa. El nostre Big-Ben era el del començament, el de sempre. Quan hi volíem anar i encara no teníem carnet, al principi ens hi havien de portar els pares, però a la tornada calia espavilar-se: buscar els conductors més grans del teu poble perquè t'embotissin en un racó del seient posterior i adaptar-te a la seua hora, cosa que ocasionava sempre algun disgust en tornar a casa. El dia que no trobaves transport, sempre podies recórrer a l'Enric, un dels propietaris, que a les sis del matí, es dedicava a repartir jovent pels pobles, alguns en estat poc mentable, per no dir lamentable. A cada costat de cada barra hi havia un ambient marcat per la gent dels pobles, que s'hi ajuntava per afinitats. Molts érem pagesos a casa, i en època de collita, la conversa sobre regs, preus i quilos era inevitable. Sense telèfons (mòbils) calia estar atents a les converses i les veus que es donaven per si calia sortir corrents a arroplegar l'aufals perquè s'atansava pluja. Especialment durs eren els diumenges al matí del mes d'agost i setembre, quan a casa ton pare et cridava a quarts de set per anar al tros, quan ben bé feia una horeta o poc més que t'havies agitat. Aquell matí tot eren morros mentre collíem: els joves anàvem d'esma, somnolents i encara amb la música (i la son) a les orelles, ton pare amb un cabreig de ca l'ample. El silenci s'hi tallava sense ganivet. Quan inevitablement arribava el moment que et queia la galleta plena de dalt del banc de collir (perquè llavors encara es collia a mà i amb banc de fusta o ferro, sense màquina), llavors tot de sobte es desfermava la tempesta en forma de renecs i imprecacions que ton pare deixava anar: que me-càgon-déu el Big-Ben i la mare que el va parir i tota la resta. |
 |
| Anys 2000. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). Vista aèria del macrocomplex als darrers anys. La disco va tancar definitivament al 2015, després de 39 anys i havent marcat una època, sobretot en la seua primera meitat, fins a la desgràcia del 1993. En aquells anys de dictadura de la 'movida madrilenya', nosaltres, a Ponent, els jovent teníem vida pròpia. |
 |
| 1993. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). La música disco ja anava de baixa en aquells començaments dels 90, però la baralla mortal que aquell 1993 s'hi va esdevindre, va capgirar molt la tendència de la gents dels pobles. Encara no hi havia Mossos! L'època daurada del Big-Ben s'acabava, les tendències musicals canviaven i les socials també. La macrodisco, que tan havia fet patir les festes majors dels pobles, a on només quedaven els nens i els grans, sense jovent, començava el seu lent però inexorable declivi. Els ajuntaments van començar a programar disco-mòbils a la matinada, després del ball de festa major, i el jovent va començar a tornar al poble aquells dies senyalats. Els pubs van proliferar i seure a fer copes i escoltar música fou una opció cada cop més oberta, i si hi havia un racó de pista perquè els més balladors moguessin el cos, doncs perfecte. Les hores de sortir de casa, cada cop es retardaven més i més. Si als 80, cap a les dotze de la nit ja hi havia ambient a la disco, als noranta i als dos mil, que no fos, si més no, la una no hi havia una ànima enlloc. El resultat d'aquella època daurada fou la barreja del jovent dels pobles de la plana urgellenca, del Baix Segre, de les Garrigues i la Noguera i la Segarra. Es pot ben bé afirmar que el Big-ben ha sigut la gran alcavota de les parelles que ara tenim de 45 a 65 anys, més o menys. Un fet social que ha donat a tot Ponent una identitat compartida, més enllà de les fronteres comarcals. Ara en alguns pobles, fan nits de revival de música disco, i, és clar, se n'ha de dir revival de Big-Ben. Els qui les munten, regidors i membres de col·lectius culturals, són aquells jovenets que s'estrenaren a la vida entre aquells bafles de música disco. La Generació Big-Ben fou l'última generació de jovent del segle XX a la plana lleidatana. |
 |
| 1989. Vidal Vidal, lo poeta del Big-Ben. L'autor arbequí de les Rutes de Ponent (1987-1990), considerat com la veu d'aquesta generació del jovent de Ponent: «Em diuen el Poeta del Big-Ben a mi, figura't. Per diverses circumstàncies he freqüentat aquell local i et puc dir que és un fenomen social que crec que no es repeteix en cap altre lloc de Catalunya. El fenomen de les discoteques... aquí és interclassista i pots trobar-te des del tio més penjat fins al diputat, passant pel poeta de guàrdia i l'últim postpunk. El Big-Ben és un tros d'Amèrica al mig del Pla d'Urgell. Mollerussa s'hauria d'escriure així... ja veuràs: Moller(USA)». |
1986. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Vídeo de la festa del 10è Aniversari.
PS. Si teniu entrades, prospectes, clauers, fotos del Big-Ben, guardeu-los s.u.p. Algun dia se n'haurà d'escriure una gran novel·la de Ponent.
PS. Si teniu entrades, prospectes, clauers, fotos del Big-Ben, guardeu-los s.u.p. Algun dia se n'haurà d'escriure una gran novel·la de Ponent.
