1910 ca. Massís de Posets, la Vall de Benasc.
Foto: Juli Solé i Santaló (MDC).
Vista del massís i gran glacera del Posets, en què s'hi observa la principal característica d'aquest gegant muntanyot pirinenc en relació amb les muntanyes que l'envolten: la figura marcadament aplanada de la cresta. Pas baixa, perquè per 15 metrets és el segon cim més alt del Pirineu (3.369 m), per davant del Mont Perdut.
Massís de Posets, la Vall de Benasc.
Joan Coromines, «Onomasticon Cataloniae» (enllaç).
En les ressenyes de muntanyisme, s'ha imposat aquests darrers anys una etimologia popular per a aquest gran massís que tanca la vall benasquesa per l'occident. Se sol dir i repetir, que Posets o Pocets és mot agafat de la parla local, i que 'posets' en benasquès vol dir pous. És clar, doncs, que es tracta d'una etimologia popular, aquella que posa en relació un nom amb el mot comú més similar o idèntic, amb significat conegut, que hom pot trobar. En cas de l'heràldica, d'això se'n diu armes parlants, com quan s'identifica Camara amb una cama rasa o pelada. Es tracta d'una manera simple i senzilla de trobar el nom de topònims o antropònims, però que generalment no casa amb la realitat que aporten les dades lingüístiques i les evidències textuals històriques dels etimòlegs. En canvi, un cop instal·lades en l'imaginari col·lectiu costa penes i treballs de redreçar.
L'arrel última de Posets fora el mot llatí PAUSU, derivat del masculí PAUSA: «tots dos ben representats en la nostra toponímia designant un replà de muntanya», entre els quals trobem que amb «un diminutiu com el nostre ens ha donat el nom del gran massís pirinenc dels Posets, entre Benasc i l'alta vall del Cinca». O sia, aquella característica forma replanada, a la vista dels observadors orientals del massís, li va proporcionar l'apel·latiu. Un gran massís amb nom de replà, perquè cap punxa li trenca l'elevat horitzó.
Massís de Posets, la Vall de Benasc.
Joan Coromines, «Onomasticon Cataloniae» (enllaç).
Que el Posets ha sigut terra de frontera ho demostra el fet que tradicionalment per la banda benasquesa hagi tingut un nom, i un altre per la banda de parla aragonesa de la vall de Gistau. Des d'aquesta part occidental, fou vist el massís com a 'LIMITES' o 'FINES' de la terra dels ilergets. Llardana, com és conegut el Posets des d'allà, remet a SERRA ILERDITANA: «A diferència de Posets, diuen Lardana sobretot a la vall de Gistau... car per a ells a l'altra banda ja hi ha la terra regida per Lleida», per la Iltirda ibera, romanitzada com a Ilerda, que regí en segles reculats des del pla fins als confins més alts del Pirineu ribagorçà, i que hi deixà la seua petja perdurable en forma de topònim.
A l'altre extrem del país dels ilergets, allà a on desemboquen els rius que en conformaven son vast territori, de l'Éssera a la Ribagorça i fins a la confluència de Cinca i Segre, un altre topònim ens en recorda els confins meridionals: ilergetans > (i)lertecans (amb metàtesi dels sons intermedis) > Llardecans, Coromines dixit.
Com ja he escrit en alguna altra ocasió, la qüestió de la toponímia pirinenca ribagorçana, es troba molt lluny de la normalització científica, històrica i de respecte a la parla tradicional. La desnaturalització dels topònims (en el cas que ens ocupa, de l'etimologia) respon a l'intent profund d'espanyolització, sovint disfressada d'aragonesització per fer passar bou per bèstia grossa. Torno a repetir que en una societat moderna, l'adaptació definitiva hauria de sortir d'un congrés internacional de toponímia pirinenca que retornés a llibres, mapes i cartells, amb l'acord erudit de totes les parts, els mil·lenaris topònims comuns i adequats segons la llengua pròpia de cadascuna de les valls. Per tant, i perdoneu-me'n la manca d'optimisme, no tindrem solució matinera, i la subtil i silent substitució lingüística en la toponímia pirinenca continuarà, igual que en tants altres àmbits. A una de les parts ja els està bé. A l'altra, la nostra, també caldrà atribuir-li part de la responsabilitat, fruit de la desídia manifesta i desinterès absolut, tal com comprovem a tort i a dret en totes —la majoria, perdoneu— les ressenyes, articles i publicacions muntanyencs que podem llegir.
Massís de Posets, la Vall de Benasc.
La part alta de la vall de Benasc des del port de la Picada.
Massís de Posets, la Vall de Benasc.
Les Maleïdes a la dreta, amb el Posets al fons.
Massís de Posets, la Vall de Benasc.
El Posets des del Pic d'Espades o Punta Llardaneta.
Massís de Posets, la Vall de Benasc.
Les altes muntanyes benasqueses, des del Salvaguarda.
Anys 1960-70. Massís de Posets, la Vall de Benasc.
La característica imatge distintiva del Posets: la cresta plana de la qual, amb diminutiu popularitzant, li'n pervingué el nom. Llavors, la glacera encara era prou notable.
1910 ca. Massís de Posets, la Vall de Benasc.
Foto: Juli Solé i Santaló (MDC).
Vista del massís des de la pujada al portilló benasquès, amb tota l'alta vall de l'Éssera als peus.
