 |
| 1930. Llardecans (el Segrià). «La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH). La plaça de l'església de l'Assumpció, ara fa cent anys, de terra és clar! i a on la canalla hi podia jugar i embrutar-s'hi. Els dies de pluja en festes de guardar, les sabates de xarol per anar a missa devien quedar ben galdoses. |
 |
| 1930. Llardecans (el Segrià). «La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH). En aquells temps, Llardecans era territori de les Garrigues històriques. Ara que l'arribada del reg n'està transformant el terme a marxes forçades, potser sí que acabarà essent de paisatge segrianenc! L'article celebra la recuperació de la creu de terme, «que por mucho tiempo había pemanecido exhibida y mutilada en el importante Museo Diocesano». La creu havia sigut restaurada per l'escultor lleidatà Griñó. «A siete kilómetros de la población existen las ruinas del desaparecido poblado de Adá, interesante por el arco de triunfo que sostiene en pié y por el cuerpo de edificio de al lado». |
 |
| 1930. Llardecans (el Segrià). «La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH). L'antiga creu de terme siscentesca després de la restauració. |
 | ||
| 1930. Llardecans (el Segrià). «La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH). L'interior del gran edifici mig derruït a les runes d'Adà, corresponent a l'antiga ermita de Sant Marc.
|
 |
| 2019. Les runes d'Adà, Llardecans (el Segrià).(territoris.cat). L'arc que aquest darrer any havia estat tombat, diuen que en una bretolada, i tornat a reconstruir per la Diputació. Coromines, nostre savi etimòleg, en cita referència antiga, que remunta al segle XV, com a Adar, «citat junt amb Utxesa i altres llocs, com aquest, veïns d'Aitona. A la GEC [Gran Enciclopèdia Catalana] ja Adar», amb autoria d'en Max Cahner. Però no n'aclareix l'etimologia. Potser d'algun nom propi de segles molt reculats. Pel que fa al topònim de Llardecans, tants cops jocosament traduït com a «Viladegossos» per les llengües dels pobles veïns, ens aclareix que la pronúncia tradicional era amb a (llardacans), al poble i tot ara fa gairebé un segle, oïda per ell mateix. Sobre el gentilici escriu: «molts els diuen llardacusos, però no té bon sentit». Amb «joc de mots cussos 'gossets'..., mot que la gent sap més que l'antiquat cans, que tampoc, però, no els és desconegut». Segons son parer, «és increïble l'etimologia popular llar de cans. No sols el concepte noble, i estrictament humà, de llar és incompatible amb el sentit sempre baix del ca, sempre despectiu... sinó que el mot llar a diferència de vila, no ha tingut mai aplicació topogràfica ni toponímica». A més, afegeix, la menció més antiga era escrita amb Le-. Per a ell, «la situació de Llardecans en el caire entre les terres lleidatanes i les de l'Ebre, suggereix una bona etimologia AD FINES ILERGETANOS, 'al límit dels ilergetes', el poble antiquíssim i poderós que ocupava les comarques entorn de Lleida -Ilerda-, i que allí precisament confinava amb els ilercavones». L'evolució fonètica li sembla que s'ha degut a canvis ben comprensibles: 1. L'escapçament de la -I-, igual que ocorregué amb Ilerda.2. La metàtesi o intercanvi de lloc entre les consonants velar i dental, «essent corrent ja en temps d'Indíbil la pronúncia ilerteg- en lloc de ilerget-».Per tant, s'hauria passat de ILERGETANOS a Lerdecans, i d'ací a Llarde-, Llardacans. Resulta, doncs, que el topònim tan sorneguerament entès entre nosaltres és pràcticament un sinònim del topònim Lleida! |
 |
| 1585. «Relación del viaje hecho por Felipe II, en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, escrita por Henrique Cock, notario apostólico y archero de la guardia del Cuerpo Real, y publicada de real orden», edició d'Alfredo Morel-Fatio i Antonio Rodríguez Villa, Madrid, 1876. Tot i que els cronistes castellans no solen ser una bona font per a la nostra toponímia, el poble apareix mencionat com a Lerdecans, probablement amb L- palatalitzada (LL) ja en el parlar de la gent. El cronista l'anomena com a antic territori dels ilercavons, quan en realitat era territori als límits ilergetans. La relació del topònim amb els ilercavons no té cap base etimològica, ni menys encara la creença popular que «algunos piensan que retiene el nombre del ladrar de los perros». Tenia llavors 50 veïns, és a dir, cap als 300 habitants, tots dins la vila closa al voltant del castell dalt del turó: «está en alto, tiene dos o tres balsas de que los vecinos beben juntamente con sus asnos». Sembla que la serra era abundant de «pinares y otros árboles», i terreny molt procliu a l'assentament de partides de lladres, que sovint se'n sortien amb la seua: «bajan al camino, hurtan, toman y matan si hay resistencia». |
