Anys 2000. Via romana d'Ilerda a Osca.
Mil·liari del Museu de Lleida corresponent a un molló de la via romana de fa gairebé dos mil anys, trobat a la partida de Vallbona de Tamarit de Llitera entre final del segle XIX i inicis del XX. La via sortia d'Ilerda i enfilava per la Cerdera (la Sardera), un turonet de poc més de tres-cents metres, però que pujava dret. Fins i tot quan hi ha hagut carretera nacional, durant la segona meitat del segle XX abans de la construcció del túnel, els revolts hi foren complicats. Enllà del turó sarderenc, la plana lliterana permetia una via dreta com la vista fins a les ribes del Cinca.
1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez,
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
Ressenya de l'estat de la qüestió a començament del segle passat. Llavors devia fer uns cinquanta anys que s'havia trobat la pedra mil·liar de Vallbona de Tamarit. La via romana fou feta en època clàudia, al segle I, ara en fa uns dos mil anys. Bona part de l'antiga calçada romana fou aprofitada durant segles pels traginers com a camí carreter. Així era encara a final del segle XIX, segons testimoni del Pare Llanas. Encara a un quilòmetre d'Almacelles s'hi podia trobar.
1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez,
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
També més amunt de Binaced se'n resseguia encara la vella via romana, i enllà de Berbegal, amb el camí vorejat d'espones de pedra.
Mapa de la Llitera.
Històricament, la Llitera fou la plana existent entre el Segre i el Cinca. Des de les repoblacions del segle XII en temps d'Alfons I el Cast, les poblacions foren majorment catalanoparlants. Ho continuaren essent fins i tot després que Jaume II, al segle XIII, cedís l'administració de bona part d'aquest territori al regne aragonès. La majoria de lligams comercials i personals s'establiren amb les poblacions veïnes catalanes, i també anaren del bracet en les convulsions bèl·liques de la Guerra dels Segadors i de la Guerra de Successió.
Durant la guerra del segle XVII, quan Catalunya esdevé una república controlada per Lluís XIII, moltes de les poblacions lliteranes i de la resta de la franja ponentina seguiren el lideratge de la Generalitat contra el monarca hispànic. El pas del teatre bèl·lic fou tan destructor que moltes es despoblaren o minvaren moltíssim de població (llavors tota catalanoparlant), i deixaren gairebé desèrtica bona part de la Llitera. Durant la guerra d'inicis del segle XVIII, les poblacions lliteranes passen a administració catalana a partir del 1707 canvi del pagament de 200.000 escuts a l'Aragó. Amb la pèrdua de la guerra, la nova planta borbònica incorporà la Llitera al corregiment de Barbastre. Al llarg del segle, el territori s'anà repoblant, però ara amb gent provinent de les comarques veïnes aragoneses, i la castellanització fou tan galopant, sobretot als pobles més occidentals de la Llitera, a tocar del riu Cinca, que la substitució lingüística fou un fet. Des d'aleshores, la frontera lingüística migparteix la Llitera. La divisió provincial espanyola del segle XIX acabà d'afemar-la, en integrar la Llitera dins la província d'Osca.
1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez,
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
Altres trossos de via romana encara reconeixibles i en bon estat són citats en l'article. Se'n descriuen les capes de construcció en un tros enllà d'Almacelles.
1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez,
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
S'hi esmenta també un tros de via d'uns tres quilòmetres entre l'Hostal del Lluc en terme d'Alpicat i fins a la Cerdera (la Sardera). Se'n deia la carretera vella.
1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez,
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
La pedra mil·liar de Vallbona.
1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez,
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
La via romana d'Ilerda cap al nord-oest servia per connectar la capital, Tàrraco, amb el nord-oest peninsular.
1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez,
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
La pedra mil·liar 238 és datada de l'any 44-45 dC., en època de Tiberi Claudi. Afegeix l'autor una nota etimològica sobre el topònim romà de Mendiculeia, entre Tamarit i Alcolea. De fet, la veu -coleia o -colea és freqüent en els territoris peninsulars, com al meu poble d'infantesa, Alcoletge, grafiat Alcolea, Alcoleja en mapes antics. Diu l'estudiós que derivaria del verb llatí COLO, -IS, COLUI, COLTUM, que significa 'cultivar', com a agricultor.
Això em fa pensar que l'etimologia donada habitualment per a Alcoletge, com a 'castellet', diminutiu de 'castell', que correspondria a l'ètimon d'Alcalà. Si en lloc d'aquesta procedència aràbiga, pressuposem un assentament agrícola mossàrab, cosa prou comprensible en les terres baixes del poble, a tocar de la sèquia de Fontanet i del Segre, tampoc no fora forassenyat de pensar en aquesta nova possibilitat etimològica. És clar que la posició aturonada de la vila decanta la balança per a l'etimologia tradicional.
Mapa de la via romana d'Ilerda a Osca.
La línia gruixuda marca el límit provincial actual. La frontera lingüística passa una mica més enllà de l'antiga Mediculeia, a mig camí del Cinca.
Anys 2000. La via romana d'Ilerda a Osca.
Terme de Berbegal, Somontano (fotos).
Anys 2000. La via romana d'Ilerda a Osca.
Alguns bocins de la via romana a les comarques aragoneses s'han adequat com a senders i s'han senyalitzat.
