Anys 1970. Alpicat, el Segrià.
L'església barroca de Sant Bartomeu a la sortida de missa major.
1845. Alpicat (el Segrià). «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz. |
Ves per on que en aquesta obra de ple segle XIX, hi trobem el topònim propi, sense castellanitzar. Llavors, els termes de Malpartit, Raïmat i Gimenells hi eren agregats, amb poca població: «en cada uno de los cuales hay un vecino». Emplaçat dalt d'un tossal («pequeño montecito que se eleva en medio de una llanura»), tenia en aquells temps només cinc carrers empedrats i una plaça, i unes 140 cases de 130 veïns o caps de casa, amb un total de 600 persones. És clar que d'aleshores ençà ha plogut molt, i pedregat i tot. Perquè l'Alpicat del segle XXI ja no té res a veure amb aquell: és ben bé una altra vila nova. En un sol carrer hi podem trobar tantes cases com en aquella Vilanova històrica, però ara adossades, reiterades, clòniques. Molt lleidatans se n'hi han anat a viure, perquè són a prop de la ciutat: llavors s'havien d'emprar un parell d'hores a pas de carro per arribar-hi!
Disposava de presó, que només devia ser un quarto llòbrec i mal agençat a les dependències municipals. També escola de nens, però no de xiquetes encara. El cementiri ja era fora vila, però no gaire: a tres-centres passes, «bien ventilado», que era el motiu pel qual els anaren desplaçant en aquells temps del costat de l'església.
Amb els termes agregats, el d'Alpicat era molt gran: de fins a 4h en direcció nord i 1 i mitja en direcció est. A velocitat de traginer, s'entén. Només se'n regava una part, de la sèquia de Segrià o Pinyana. Suposem que de la sèquia se n'omplia la gran bassa. Com que el camí de Montsó, futura carretera d'Osca, era ben transitat, al seu pas pel terme alpicatí oferia tres fondes als viatgers, que hi podien fer nit en arribant a Lleida. D'un dels quals se'n deia Fonda del Pere (Mesón del Pedro), segons llegim en una notícia del «Diario de Barcelona» de 25 de juny de 1828, sobre el robatori que hi feu una quadrilla de lladres ([2043] La fi de la criminal quadrilla del Beà, lo Panxagroga, lo Pablanc, lo Cosí i lo Txalep, 1828).
El servei de correus era corresponsabilitat dels veïns, que per encàrrec mutu l'anaven a buscar a la capital lleidatana. En els secans del terme, pocs conills ni llebres, però abundància de perdius, cogullades i calàndries. Que completaven la dieta dels qui es podien permetre de tindre escopeta. A mitjan segle XIX, ja hi havia un moli d'oli i dos forns de pa. Amb 130 veïns i 600 habitants, feia una mitjana de 5 per casa. Amb una mica més d'un segle i mig, el poble s'ha multiplicat per 10. Per Déu!
1850. Alpicat (el Segrià).
«Diario de Barcelona», de 17 d'agost (ARCA).
Un altre dels hostals alpicatins al llarg del camí de Montsó era un que en deien de l'Aragonés. Sovint, objecte de robatoris, tant els amos com els estadants, traginers i viatgers. En la present notícia, la trepa de malfactors fou finalment detinguda.
1853. Alpicat (el Segrià).
«Diario de Barcelona», de 26 de juliol (ARCA).
Alpicat distava una llegua de Lleida, o sia, uns vuit o nou quilòmetres. Aquell any de mitjan XIX, unes febres tifoides s'esbarriaren entre la població, amb alguna defunció i tot, «las más de estas de la clase proletaria». La junta de Sanitat del Gobierno Civil (espanyol) ordenà unes certes instal·lacions hospitalàries a casa del veí més hisendat de la Vilanova alpicatina, el senyor Corts. No hi havia al poble apotecari, i calgué portar-hi farmaciola, «y se dispuso que cuatro hermanas de la caridad» s'hi traslladessin per tindre cura dels malalts. La cosa pintava prou seriosa, doncs.
Era una passa localitzada, però que devia esfereir la població de la mateixa manera que la pandèmia actual. Aquell final de juliol ja només quedaven 10 malalts de poca consideració. Sembla que la pobresa i misèria de part de la població fou casa principal de les febres, i que això va commoure el Gobernador, i que, entenent com a caritat l'assistència social que es feia aleshores, «tomó la iniciativa para que la compañía que ha dado algunas zarzuelas [a Lleida], dedicará una función a beneficio de los pobres de Vilanova». Així qualsevol fa de governador! De fet, només cal veure l'actual subdelegado provincial del Gobierno, nomenat per ser gendre de.
1849. Alpicat (el Segrià).
«Diario de Barcelona», de 24 d'agost (ARCA).
L'adjudicació de les obres de la carretera d'Osca al pas pel terme de Raïmat, fins al pont. L'esplanació dels aprox cinc o sis quilòmetres, construcció del terraplè, tres embornals i de la voravia per a escapatòria de l'aigua, gairebé costaren un quart de milió de rals. Una bona xifra, sens dubte. Llavors la propietat del terme raimatenc devia ser eclesiàstica, crec, fins que passés als Raventós a inicis del segleXX.
1883. Alpicat (el Segrià).
«La Publicidad», d'1 de juny (ARCA).
Una desgràcia fruit de la mala sort: dos germans que jugaven o renyien, un que cau i es clava una canya al coll que li sega la caròtide.
1894. Alpicat (el Segrià).
«La Publicidad», de 4 de juny (ARCA).
Segregació del terme de Raïmat de la vila d'Alpicat per passar a formar part del terme de la capital. Sempre insaciables, al seu nivell, les capitals!
Anys 60-70 ca. Alpicat (el Segrià).
Les catifes de flors pel Corpus, al carrer del Rosari, probablement de tradició catolicista de postguerra.
