Anys 1970-80. Alpicat, el Segrià.
Foto: fototeca.cat.
Vista emboirada de la població, amb els repetidors de la Cerdera (la Sardera) al fons. Potser un dia de novembre, d'aquells que comença a allargassar-se la boira, amb els camps preparats per a sembrar. La fesomia tradicional del poble encara és reconeixible, abans de la invasió —gens subtil— de les adossades.
Més avall llegireu un resumet històric de la vila. Se'n desprèn que Alpicat va nàixer com a vila al segle XII, segurament sobre un assentament laridí existent, i va haver de renàixer després de la Guerra dels Segadors i després de la Guerra de Successió. La proximitat amb Lleida li passà gran factura. Per tant, podem ben bé dir que ha estat vila nova per tres vegades al llarg dels segles.
La quarta, també per factura del veïnatge amb la capital, n'és la vila nova adossada: un creixement urbanístic desaforat des dels anys 90 i que arribà a la saturació, ja ho veurem això, amb la bombolla especulativa de començament del segle XXI. Esperem que l'esme col·lectiu faci de la resta de la centúria un temps més reposat per poder fer poble autèntic.
Anys 1970-80. Alpicat, el Segrià.
Foto: fototeca.cat.
Anys 1970-80. Alpicat, el Segrià.
Foto: fototeca.cat.
La Carta de Poblament medieval de la vila, datada de 1174.
«Alpicat fou fins al 1147 una població islàmica dins el terme de Lleida. Arran de la conquesta restà en el territori concedit al comtat d’Urgell. Ha persistit dins l’actual municipi de Lleida la partida d’Alpicat, molt pròxima al municipi d’avui, on hi hagué la primitiva població sarraïna, davant les modernes basses d’Alpicat (1901-32), que avui proveeixen d’aigua potable l’urbs, ocupades pel Parc de l’Alcalde Pons; no fa gaires anys restaven vestigis del castell, del poble i del molí d’Alpicat. Però Ermengol VII d’Urgell, fill i hereu del conqueridor de la zona Ermengol VI, juntament amb la seva muller Dolça i en nom del rei Alfons I el Cast, atorgà carta de poblament (13 de novembre de 1174) a una nova població, dins la mateixa horta de Lleida, una mica més amunt del desaparegut Alpicat, al peu del Tossal Gros (345 m), la qual el document anomena Castellblanc de Llitera (la Llitera abastava aleshores la zona del Segre al Cinca). Els pobladors procedien de la Ribera de Sió i, més concretament, de Castellblanc d’Agramunt, i aviat els veïns de Lleida anomenaren la nova població Vilanova d’Alpicat, ja que no era fàcil de fer desaparèixer de la toponímia un nom tan arrelat.
«Quan la nova població deixà de pertànyer als comtes d’Urgell (1228) passà a ser un dels pobles de contribució de Lleida, i sota aquesta condició figura en la relació que féu la paeria el 1413, on consta que Vilanova de Picat tenia 37 focs. En els capbreus del 1429 i posteriors, les seves terres són considerades de quarta qualitat amb relació a Fontanet i la Copa d’Or (produïen quatre quarteres de blat per dues de llavor, mentre que les esmentades, en produïen quinze per una de llavor), però aleshores tenia encara més importància l’olivera i la vinya. El 1382 s’esmenta el molí de la Creu d’Alpicat. La contribució a l’impost de regatge era equivalent a la dels ravals immediats de Lleida, però Vilanova d’Alpicat tingué qüestions amb la paeria al llarg del segle XV pels regadius o pels censals i també per una convocatòria del Princeps namque (1481). Més endavant la població sofrí el flagell del bandolerisme, i el 1589 un sometent del poble s’enfrontà amb la facció d’en Calvís, que entrà a Vilanova i a Montagut a mà armada i matà un tal Miquel Moiet (dos bandits foren reconeguts com a veïns del poble).
«La població havia assolit uns 40 focs a mitjan segle XVII, però la guerra dels Segadors comportà el despoblament del lloc (igual com les Torres de Sanui, Almacelles, la Saida, Gimenells, Sucs, etc.), però després de la contesa la vida es reprengué i tornaren molts veïns. El 1697 juraren davant els paers de Lleida els prohoms Montserrat Cerers i Pere Joan Soler i els manuals del Consell General de la Paeria de 1696-1700 registren la venda per part de pagesos de la població de bous castrats a la carnisseria de la ciutat, i se sap pels protocols del notari Monhereu (1700-03) que les terres d’Alpicat eren ben conreades de vinya, arbres fruiters i gra, i s’esmenten pletes per a guardar el bestiar tant al pla de Lleida com a la Sardera, que a l’hivern ocupaven els ramats procedents d’Andorra i de la Vall d’Aran.
«Després del desastre de la guerra de Successió (el 1707 Vilanova tenia només tres cases habitades) el poble s’anà refent i, arran dels decrets de Nova Planta (1716), s’independitzà de la ciutat i es constituí en ajuntament. Des del 1794 formà part de la Comunitat de Regants del Segrià, controlada per la Junta de Sequiatge de Lleida» (enciclopèdia.cat).
Anys 1970-80. Alpicat, el Segrià.
Foto: fototeca.cat.
Anys 1970-80. Alpicat, el Segrià.
Foto: fototeca.cat.
Anys 1970-80. Alpicat, el Segrià.
Foto: fototeca.cat.
Anys 1970-80. Alpicat, el Segrià.
Foto: fototeca.cat.
Anys 1970-80. Alpicat, el Segrià.
Foto: fototeca.cat.
