1913. Alpicat (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de l'ajuntament.
1913. Alpicat (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Aleshores, encara tenia jurisdicció sobre Raimat i Gimenells, que després passaren a ser termes de la veïna capital lleidatana. A la gran finca agrícola de Raimat, s'hi feu baixador de tren i tot. Tenia el poble 1.297 habitants al cens de 1920. Cent anys després els ha gairebé quintuplicat (cap a 6.300), en una de les mostres de l'urbanisme depredador més furibundes dels últims trenta o quaranta anys de la comarca.
En segles medievals, la Vilanova del Picat, amb 37 focs (cap a 200 hab.) pertanyia a la parròquia lleidatana de Sant Gili, que fou un dels ravals extramurs de la ciutat, «al peu septentrional del Sas [la gran roca de la Seu] on, fins fa pocs anys, hi havia el camí dels Horts de Sant Gili. L’església parroquial de Sant Gili, que fou destruïda al setge del 1464 i que unes excavacions recents han redescobert, era entre els carrers que menaven al portal de Magdalena o de Sant Gili i al de Sant Salvador, vora l’església d’aquest nom. Sant Salvador o Vilanova del Bisbe fou de fet una prolongació del raval de Sant Gili» (enciclopèdia.cat).
El reg del Canal de Pinyana l'ha fet de sempre un terme molt productiu. Fa cent anys, tres premses d'oli i un molí fariner transformaven la producció agrícola. Avui s'han substituït per una colla de centrals fruiteres. 
1896. Alpicat, el Segrià
A l'acabament del segle XIX, Alpicat ja era un poble grandet per a l'època, amb més de mil tres-cents veïns. Llavors la fruita encara no era conreu majoritari, encara trigaria dècades a ser-ho. L'agricultura era bàsicament de subsistència i, per això, el terme es dedicava sobretot al conreu de cereals, auliveres, potser una mica de vinya, més que res potser al terme de Raïmat. Només un terç era irrigat amb les aigües del canal de Pinyana, «la acequia de Segrià».
A banda dels comerços habituals de queviures, carnisseria o forns de pa, crida l'atenció una botiga de joguets. Tenien mestres, metge, practicants, estanc, taller de carros, tres molins, d'oli i fariners, una taverna, tres cafès i un hostal. En aquells anys, a la taverna s'hi venia vi a la menuda, amb una mica de taulell per pendre-se-n'hi un gotet. Els cafès solien ser locals més grans, amb taules rodones per jugar a cartes. El nom els vingué del fet que, a més de licors, s'hi podia pendre una bona tassa de cafè, poc habitual a les cases encara.
1980-91. Alpicat, el Segrià.
«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç. En el temps de l'enquesta, abans de la guerra, ja no se'n deia mai Vilanova. En algun segle anterior, «es degué dir algun temps Vilanova d'Alpicat, perquè al principi seria una vasta partida poc poblada dins el gran terme rural de Lleida, i en anar augmentant la densitat de població, a la part extrema se la considerà nova vila». L'origen del mot és per via de mossarabisme.
1980-91. Alpicat, el Segrià.
«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç. El mossàrab fou un conjunt de varietats lingüístiques d'orígens romànics (llatí vulgar) que anaren evolucionant amb contacte directe amb l'àrab des de l'arribada dels sarraïns al segle VIII i fins a la desaparició per substitució directa de l'àrab, que cap al segle X ja s'hi havia fet idioma natiu. El mot romànic pic, passat al mossàrab, designà alguna mena d'elevació del terreny aturonat.
Per tant, Alpicat ve de pic i no pas de pi, com l'escut dinovesc del poble representa. Era freqüent recórrer al escuts parlants, o sia, a dibuixar allò que el topònim inclou com a paraula comuna de la llengua. A Alpicat es decantaren per un pi. Modernament, la representació heràldica portada a terme pel govern, ha continuat amb l'arbre com a element central, i el trobareu als escuts dels clubs esportius i tot. Segueix la tradició del XIX, doncs, però pas l'etimologia real. Potser els vexil·lòlegs, sigil·lògrafs i heraldistes farien bé de consultar lingüistes i etimòlegs. Fer un treball en xarxa, que ara se'n diu. Però la nostra societat, de tant sentir parlar de la llengua (en altres aspectes que ara no fan al cas), n'està tipa de gent com nosaltres. Ai las!
1987. Alpicat, el Segrià.
1960 ca. Alpicat, el Segrià.
Vista d'Alpicat des del camí de Malpartit. A l'esquerra l'antic cementiri. S'hi pot contemplar amb claredat, cosa que actualment no és possible per culpa/gràcies al gran embolcall d'adossades, com la vila era ben aturonada al revoltant de l'església.
1980-91. Barretpicat, el Pla d'Urgell.
«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç. Un altre Picat es troba en una gran partida, abans semiàrida, al límit de la Noguera amb el Pla d'Urgell, entre els Arcs, Bellvís, Linyola i Vallfogona. Fixeu-vos en l'operatiu del lingüista: puja dalt del campanar, després d'anar-ne a demanar les claus a la rectoria, per contemplar el terme des de dalt i poder confirmar una etimologia: «hi veia tot un seguit d'altells i petits turonets». Ara només hi veuria trossos aplanats de conreu: amb l'arribada de la moderna maquinària, a tota la plana lleidatana, ja gairebé no en queden, d'aquests altells o tossalets. Amb el reg per goter, s'han allisat tant, que ara sí que podem dir que la Plana és plana amb propietat.
1907. Alpicat, el Segrià
La població recollida no arriba a mil habitants. No crec pas que des del 1896, o sia, en deu anys, el poble perdés tres o quatre-cents habitants. Probablement, el cens del primer Anuario era més antic, potser de mitjan segle XIX. En tot cas, és clar que la vila anà perdent població de manera continuada entre les dècades finals del segle XIX i inicis del XX. En cent anys, doncs, la vila s'ha sextuplicat. Deu ser tot un rècord demogràfic a Catalunya i part de l'estranger, oi?
La informació ja havia millorat molt, en les successives edicions de l'anuari. Ara s'hi incloïen els noms dels càrrecs rellevants del poble, sense oblidar-ne el mossèn (eren els de l'«Elemento oficial»). Ara hi veiem que dels tres molins, un era fariner i dos d'oli. Que hi hagué també ferreria, espardenyeria, veterinari, barberia. La botiga de joguets anava aguantant. A banda de joguines, devien vendre, dic jo, roba de xiquets, potser llibres i contes, o xarops infantils. Aneu a saber, com se les empescava per anar fent, una jogueteria en un poble petit en uns temps en el qual jugar es feia al carrer i de franc. Molt poques famílies no podien gastar-se ni un ral en nines, patinets o bicicletes.
