 |
| 1900 ca. Les Basses d'Alpicat. Postal de Hauser y Menet, foto de Victorià Muñoz. Les celebrades Basses que funcionaren des de 1958 com a platja lleidatana tingueren son inici en unes grans basses depuradores excavades a final del segle XIX per tal de filtrar l'aigua que abastia la ciutat des del Canal de Pinyana. Pel simple procediment natural de decantació, el fang i la brutícia es dipositaven al fons i restaven netes d'impureses. El remei tenia bona voluntat, però no resultà gaire efectiu: com que fins a les canonades dels carrers, l'aigua tornava a circular per sèquies i ramals, doncs es tornava a embrutar. Als inicis dels anys republicans, les basses foren folrades de formigó i l'aigua era aconduïda per canonada de ferro, fet que solucionà el problema. Al voltant de les basses, hi havia una esplanada amb boscos i molta ombra, que ajudava a combatre els acalorats dies estiuencs de la nostra terra. Per això, amb els anys, molts lleidatans s'acostumaren a aplegar-s'hi per passar-hi el diumenge o per fer-hi la mona del dilluns de Pasqua. La gentada que la foto mostra al voltant de les basses, en actitud admirativa, ens indica que es tractava d'un dia especialment rellevant, qui sap si el dia mateix de la inauguració oficial. |
 |
| 1924. Accident d'automòbil a les basses depuradores d'Alpicat. «La Vanguardia», 24 d'abril. El camí de Montsó passava a tocar de les basses depuradores, i cap a la dècada dels 1920 començava a ésser transitat d'automòbils i camions, a banda dels tradicionals carros i traginers. Un diumenge d'abril de l'any 1924, al quilòmetre 11 des de la ciutat en direcció a Almacelles hi bolcà el cotxe matrícula L-394, conduït per un xofer, amb quatre passatgers: el vicecònsol francès a Barcelona, Josep Plana Subirà, amb sa senyora i dos xiquets. Resultaren tots molt contusionats i, en especial, la senyora presentava l'estèrnum trencat. Les velocitats d'aquella època eren molt reduïdes en comparació a les actuals, però la baixa seguretat dels automòbils i el mal estat dels camins, sovint plens de trilles i roderes pregones, comportaven seriosos i perillosos ensurts com aquest. Un altre automòbil, que passà poc després dels fets, s'aturà a socórrer els accidentats. No hi havia telèfons mòbils, és clar, i molt pocs dels fixos. En aquell descampat, el guarda de les Basses sentí l'estrèpit del cotxe sinistrat, i juntament amb quatre persones del sometent local (quatre veïns d'Alpicat avisats cuita-corrents) acudiren a socórrer els ferits. Decidiren traslladar-los a una casa de camp propera, una torre propietat de Francesc Oriet, que hi devia passar els estius i caps de setmana, i que disposava de telèfon! Avisats els serveis sanitaris i atesa la importància política del ferit, diverses autoritats acudeixen a la dita torre per interessar-se per l'estat de salut dels accidentats. S'hi presenten amb un «botiquín de urgencia de la Cruz Roja» i sense cap servei d'emergències dels que coneixerem en dècades posteriors, ans al contrari, amb «un auto que se hallaba frente a la puerta del Teatro Salón Cataluña, que les fue ofrecido por sus dueños, empleados de la sociedad Riegos y Fuerzas del Ebro» per donar-los els primers auxilis. Acudeixen alguns vehicles més de coneguts lleidatans. Llavors no tothom podia permetre's el luxe de tindre'n, d'auto. A la fi, arriba el director de la Creu Roja «con el coche ambulancia del parque sanitario de la Mancomunidad, procediendo al traslado de los heridos a Lérida, ingresando en la clínica Vallory». La de més prestigi de tota la ciutat en aquells temps. El lloc dels fets fou també visitat per l'autoritat judicial i policial (espanyoles) per tal de procedir a l'atestat que descrigués les causes de l'accident, que no se citen en l'article, que acaba dient que els «heridos don José Plana y su esposa continuan hoy en estado de gravedad». Signa la notícia, el corresponsal lleidatà del diari, de cognom Moreno. [Ens escriu en Julià Plana: «El meu avi. En realitat, l'accident no va ser tan greu, ni les seves conseqüències. No es parla del pitjor, el xofer va perdre una orella, però en aquell moment no conduïa. Ho feia el meu pare, que ja no va voler mai tornar a posar-se al volant»]. |
 |
| 1910 ca. Les Basses d'Alpicat. Postal d'ATV núm. 1952. S'hi aprecien les Basses envoltades d'un tancat. Una parella de l'època, han baixat de la tartana per fer de figurants al retratista. |
 |
| Anys 1960. Les Basses d'Alpicat. Les basses depuradores foren reciclades com a piscines municipals al 1958 (enguany fa, doncs, seixanta anys) i zona de lleure just al moment de traspàs cap a la segona postguerra (dictatorial i repressiva com la primera), la dels anys 1960, però amb els aires d'obertura a què obligava el nou ritme social europeu que, molt a poc a poc, anava arribant, mal que els pesés, a dins les fronteres espanyoles franquistes. Un parell de generacions de lleidatans, de la ciutat i dels pobles veïns, vàrem passar de valentes estones de la infantesa i joventut en remull a les arrodonides piscines, sota el sever sol ponentí de l'estiu. |
