[2265] «Plançons» d'història i literatura, 1933

 

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

Fulletó de propaganda de la revista juvenil.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Ausiàs March», núm. 14.

Trobo aquesta revista il·lustrada dels anys republicans del segle XX i resto meravellat. Una revista de divulgació juvenil (una mena de còmic dels d'abans, tebeo en dèiem quan érem petits) dels grans protagonistes de la nostra història, també dels nostres literats medievals, i s'hi atreviren amb Ausiàs March i tot: ara no gosen ni anomenar-lo, els llibres d'ESO!

La meravella naix de la constatació fefaent que una col·lecció com aquesta, passats gairebé cent anys, avui fora impossible. Els nostres plançons, hiperconnectats com estan amb el món mundial, tenen poques oportunitats de conèixer el propi passat, el passat de la terra a on han nascut o han arribat. Però mancats com estem, malgrat viure en ple processisme, d'una visió nacional clara, resolta i determinada en favor de la llengua, la literatura, la cultura, la història, les tradicions..., que deixem vagarejar entre l'oceà de la globalització sense gaire empenta ni trempera, no podrem aconseguir d'aturar la desnacionalització galopant que hem patit i en què ens ofeguem. Ai, si em toqués la loteria, que en faríem de coses, oi? 

És clar que en aquells anys 30 hi havia mancances historiogràfiques i s'hi donava encara una visió arromanticada dels temps medievals. Els coneixements s'han aprofundit molt al llarg del segle XX. Però algú tenia esperança i visió de futur, i per això s'intentava fer conèixer als joves, a la jovenalla que diu el subtítol, un bocinet dels propis orígens nacionals. Per tal que els plançons cresquessin ferms i drets. Al darrere, hi havia la visió paternalista i moralista del Noucentisme. Però també una doctrina nacional coherent. Perquè, no ens enganyem, tots els Estats del món adoctrinen i teixeixen aquesta xarxa de cohesió social i nacional que el coneixement de la Història els forneix, i que a més a més expliquen a la seua manera, sense que els pugi el coloret a les galtes. 

Ací ho hem fiat tot a l'escola, sense que encara ningú —si més no, dels qui remenen les cireres als mons intel·lectual i polític oficials—, en plena tercera dècada de segle XXI aixequi la veu sobre, potser no cal dir fracàs (ja ho direm d'ací a uns quants anys), però sí insuficiència dels resultats: magres, exigus, esquifits, curts i escassos de la immersió lingüística, històrica, literària, especialment a la secundària. És tan simple com passejar-se per qualsevol dels instituts del país a l'hora del pati.  

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana».

Pàgina interior, núm. 24.

La col·lecció era formada per llibrets de 16 pàgines, que els autors cobraven a quatre duros. Llegeixo en algun racó que Rafel Tasis en demanava sis o set, però que no els hi podien pagar. La presentació dels quadernets era austera, només amb toc de color a la portada, amb il·lustracions i fotografies en blanc i negre a l'interior. Costava un ral, o sia, 25 cèntims de pesseta. Subscripció per un any a 8,50 pta per a totes les terres de parla catalana, i preu diferent a la Península: visió nacional, sempre. 

En sortí un llibret cada deu dies, entre el 10 de febrer i el 3 d'octubre d'aquell any. Hi havia diferents seccions gràfiques: d'humor, cançoner, literària... fins i tot una petita col·laboració gramatical. «Dirigida per Narcís Masó i Valentí, fou un intent seriós d’educar i divertir la mainada. Hi col·laboraren Ferran de Sagarra, Aureli Capmany i Rafael Tasis, amb els dibuixants D’Ivori, Serra Massana, Montserrat Cirici i d’altres» (enciclopedia.cat). N'eixiren un total de vint-i-cinc números.

 

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Pedres d'antany: Claustre de Sant Cugat del Vallès», núm. 1.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Pedres d'antany: Arc de Berà», núm. 2.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Pedrs d'antany: les columnes del Temple d'Hèrcules», núm. 3.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Ramon Llull», núm. 4.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Ramon Muntaner», núm. 5.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Joan I», núm. 6.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Fra Eiximenis», núm. 7.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Martí l'Humà», núm. 8.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Pere el Gran», núm. 9.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Bernat Metge», núm. 10.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Sant Ramon de Penyafort», núm. 11.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Arnau de Vilanova», núm. 12.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Guifré I», núm. 13.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Berenguer el Gran», núm. 15.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Guillem de Vinatea», núm. 16.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Ramon Berenguer IV», núm. 17.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Joan Roís de Corella», núm. 18.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Sant Oleguer», núm. 19.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Alfons I».

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Ramon Berenguer I, el Vell», núm. 21.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Pau Claris», núm. 22.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

«Les grans figures catalanes: Dalmau Creixell», núm. 23.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

Pàgina interior,  núm. 11.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 

Pàgina interior,  núm. 3.

[2127] La «Literatura Sensacional» de Sherlock Holmes (1908), més

[2264] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (iv)

Anys 1960-70. Nalec, la Baixa Segarra (l'Urgell).

Amb la grafia castellanitzada per imperatiu legal de la repressió (espanyola) d'aquells temps, una matrícula de carro prou ben conservada. 

1929. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«Arxiu de Tradicions Populars», núm.3 (ARCA).

Segons que recollia Valeri Serra a començament de segle XX, sembla que les bufoneres per on s'escolava el riu Corb, donaven nom despectiu als habitants de Nalec, mofats com a 'bufons' pel personal dels pobles veïns. 

Quan és a la carretera

que de Targa va a Montblanc,

clou de sobte sa carrera

deixant eixut el barranc».

Perquè el cas és que el Corb: «Queda sec/ per no veure ni pintura de Nalec». La sapiència popular no falla. Curiosa també la referència al toc de corneta que es feu servir durant la carlinada, s'entén que pels reialistes, resava noms de pobles segarretes per fer-ne memòria.

2017. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Foto: «Pobles de Catalunya».

Just abans de la cèlebre peixera de Nalec, del Corb n'és desviat un braç per la dreta. És d'aquest braç, que torna a la llera mare passat Nalec, que se'n tragué l'aigua per a la força del molí medieval del Casanova, datat cap als segles XIV-XV. La potència econòmica del bisbat vigatà permetia fer aquestes inversions. S'hi reconeix avui encara la bassa i alguns pocs murs, amb ferms carreus de pedra picada. Va subsistir fins ara fa poc més de cent anys i se'n poden veure les restes al costat de la L-201. Llegeixo: «Es va destruir l'any 1910, quan era propietat de Ramon Casanova, de Passanant, i n'era moliner Josep Farriol». Per quins set sous devia quedar en desús?

2017. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Foto: «Pobles de Catalunya».

El Sindicat agrícola nalequè, datat del 1929.

1901. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 30 de desembre (ARCA).

Al núm. 5 del carrer Castell, quan els veïns notaren que era tancada i que l'amo no era vist enlloc, l'autoritat disposà que s'hi entrés: el pobre home, solter, va fer la fi del raïm, com se'n diu popularment. 

1913. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 20 de febrer (ARCA).

La plaça de metge de Ciutadilla era dotada amb tres mil pta anuals, però amb 500 més si el metge volia ser agregat també al poble de Nalec. Sembla que el poblet devia tindre temporades sense atenció mèdica. Que dura que n'era la vida, oi?

1918. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 20 de febrer (ARCA).

No era gens fàcil per als petits poblets de disposar d'aquests serveis, tampoc del de mestra. El pressupost era reduït en comparació a pobles més grans, i sempre eren els darrers a cobrir places, si és que algú les arribava a demanar.

1928. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«La Veu de Catalunya», de 24 d'octubre (ARCA).

Calgué agrupar el secretari municipal de Nalec, Rocallaura i Vallbona per fer viable la plaça administrativa. 

1931. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 3 de juliol (ARCA).

Sembla que una forta baralla sacsejà la pau del poble. Llàstima que no puguem saber-ne el motiu: límits de finques, deutes de joc... qui lo sa!

1931. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 26 de juliol (ARCA).

La festa major nalequesa devia tindre fama entre els comarcans. Diu que «son muchos los automóviles de viajeros que se han trasladado allí» per ballar i xalar. És probable que a l'estiu, hi hagués força turisme de proximitat, d'una festa major a l'altra. Si hi anaven amb cotxe, només podien ser targarins adinerats o grans hisendats.

1932. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«La Veu de Catalunya», de 19 de juliol (ARCA).

L'aprovació de la construcció de l'edifici nou de les escoles, amb aules per a xiquets i per a xiquetes, i subvenció estatal de 20.000 pta.

1934. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 24 de juliol (ARCA).

Per Sant Jaume, festa major a Nalec i Belianes. També al poblet de La Mora (la Granyanella). A Belianes tenien predilecció per una cursa ciclista: de 75 km! No és estrany, doncs, que modernament hi tornessin amb la Marxa Ecològica i per la Pau, que ja hi porta més de trenta-tantes edicions des del 1984.

A Nalec aquell any s'inauguraren les escoles i la Casa de la Vila, amb assistència de conseller de Cultura de la Generalitat republicana, en Ventura Gassol. Quin honor! Disposar d'un parell de bones fondes en el camí targarí devia ajudar-hi força.

1932. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», d'11 de setembre (ARCA).

Tot i que el camí, de terra és clar, des del poble fins a la carretera no sempre es trobava en les millors condicions.

1925. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 18 de gener (ARCA).

Feia alguns anys que s'hi havia fet alguna obra de condicionament.

1933. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 7 de setembre (ARCA).

Un incendi a la plaça Major del poble, a cal Bernard Figuerola, a on hi havia el forn de pa. Com que hi havia llenya amuntegada, el foc es va fer gran. Calgué tocar a sometent. Tot el poble acudí per ajudar a apagar-lo, cosa que trigà més de tres hores, amb la por que prengués a les cases veïnes. Més de mil pessetes de danys materials, que avui són sis eurets, però llavors 200 duros eren una petita fortuna.

1934. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 31 de maig (ARCA).

Aquell any de 1934, doncs, s'hi inauguraren les escoles i casa de la vila. El corresponsal del diari també hi feu cap: la inauguració era presidida pel conseller Gassol i altres personalitats. Fa tota la descripció de les noves dependències municipals. «Corona el remate del edificio una bien acabada efígie de la República». Diu que el poble, des de la restauració, sempre ha sigut «liberal y demócrata». Sabem que el periodista era amic de la infantesa del senyor alcalde. Això també explica la presència de Nalec ara i adés a les pàgines del diari barceloní. 

1935. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«El Diluvio», de 5 de febrer (ARCA).

Al cap d'un any escàs, el govern republicà (espanyol), llavors en mans de la coalició dretana de la CEDA, va destituir aquell ajuntament «de filiación izquierdista», per nomenar un gestor afiliat al Partido Radical. Sembla, doncs, que l'alcalde Vives sí que tenia algun o un parell d'enemics, oi?

1935. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«La Veu de Catalunya», de 10 de febrer (ARCA).

S'aclareix que els membres de l'ajuntament destituït eren d'ERC.

Anys 80. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Imatge de la bonica Casa de la Vila, edifici inaugurat aquella festa major de 1934. És clar que la imatge de la República que el coronava va desaparèixer al 1939, oi?

1937. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Paper moneda local durant la guerra.

Anys 1970-80. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Foto: enciclopèdia.cat.

Magnífica perspectiva del poblet. Crescut en temps medievals com a vila closa, amb un cens sobre els trenta-cinc focs al segle XIV, fou durant el segle XVIII que s'amplià cap a aquest costat de l'església barroca de nova planta. 

[2263] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (iii)

[2263] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (iii)

1913. Nalec, la Baixa Segarra (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut de l'ajuntament del segle dinovesc, amb la inscripció de St. Jaume i la petxina de l'apòstol.

Anys 1920 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Làmina de fa aprox. cent anys, amb la vista del poble. Llavors, abans de la divisió comarcal, se solia definir com a poble de la Baixa Segarra. Hi veiem la pujadeta que hi feia el camí de Montblanc a Artesa, amb la creu de terme, gòtica segons s'hi indica, al peu de l'antiga vila closa.

1913. Nalec, la Baixa Segarra (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

La Baixa Segarra històrica era una comarca de forta entitat geogràfica que arribà a ser recollida pels geògrafs del primer terç de segle XX, que es correspongué, bàsicament, amb l'Urgell de secà, la part que restà fora de l'abast de les aigües del canal, al sud del riu Corb. Constava de més d'un centenar de cases i masos d'ús agrícola. No podem saber, per tant, quantes de cada. Havia quadruplicat la població de feia cent anys, però ja havia començat el lent declivi i indeturable emigració del segle vintesc. A l'antic règim, pertangué a la mitra vigatana, però la diòcesi de la parròquia fou, i és encara, la de l'Arquebisbat tarragoní. Com a vila de pas en la carretera cap a Montblanc des de l'Urgell, encara mantenia dos hostals. I d'escola, per a xics i per a xiques, que aviat hauria de ser aixecada de nova planta als anys republicans.

Anys 1970s. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

(fototeca.cat).

Portalada barroca de l'església de Sant Jaume, de cap a final del s.XVIII.

Anys 1970s. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

(fototeca.cat).

La tradicional vista de la vella vila closa, allargassada dalt del turó, de faiçó medieval encara.

Anys 1970s. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

(fototeca.cat).

La vista de la vila des del Corb, orientats cap al sud. 

Anys 1970s. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

(fototeca.cat).

Vistes de la vila des de migdia, amb l'edifici de les escoles a mig aire del tossal, cap a l'esquerra de la imatge. El segle XX va mantindre l'aire antic del poble al preu de la crisi demogràfica.

Anys 1970s. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

(fototeca.cat).

Els ametllers ben verds, amb la vila aturonada presidida pel ferreny campanar.

 

[2261] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (ii)

[2262] El gratacel (lleidatà) més alt de Catalunya, que no fou

1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no va ser).

«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).

Imatge de la «Torre de Lleida», a tocar del Segre, que havia d'esdevindre el gratacel més alt de Catalunya o quasi. 

1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no fou).

«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).

L'article-entrevista als promotors de l'edifici.

1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no fou).

«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).

Els anys 60 lleidatans foren els anys en els quals «Lérida se engrandece al ritmo que exige la era moderna». Alhora, també creixia la butxaca d'uns quants, polítics, especuladors, constructors, tots «afectos al régimen» espanyol —dictatorial per variar. Fou l'època de l'alcalde farmacèutic Pons (1957-67). Els diferents polígons o àrees d'urbanització en què Lleida fou dividida per obrir-hi nous carrers, generaren nous pols d'atracció constructora que desembocà en una mena de dècada de febre d'or, base de la jet-sete lleidatana finisecular. 

Entre molts projectes que es feren realitat, n'hi hagué alguns que no prosperaren. Aquest fou el cas del gratacel lleidatà que havia de ser dels més alts de Catalunya, amb 71 m d'alçada. S'aixecaria poc més o menys allà a on Lleida ja havia tingut un gran edifici, el de Crist-Rei dels jesuïtes, davant per davant de l'estació d'autobusos, a la cantonada de l'Avinguda de Catalunya, promogut per l'associació dels empresaris Queraltó-Gausí. La torre tindria 22 plantes, amb terrassa-mirador sobre Lleida i sobre l'horta al capdamunt. Locals comercials a planta baixa, quatre plantes d'oficines i divuit d'habitatges, amb un total de 118 pisos. 

Les mesures dels pisos eren grans, com es feia en aquells temps, amb pisos de sis habitacions i dos quartos de bany! Els mitjans, de cinc; i els petits, de tres. L'edifici disposaria de 10 ascensors, un dels quals directe a la terrassa enjardinada, amb projecte de restaurant panoràmic de vidre. 

Curiosa pregunta del periodista, que prova el poc costum lleidatà de viure a les altures (si no eren del Canyeret): «¿No les parece un poco arriesgado el construir viviendas en un edificio tan alto de cara a los futuros habitantes?» No sabem per què no s'arribà a fer, tot i que podem pressuposar que la magnitud del projecte fou exagerada fins i tot per a la Lleida especulativa que es transformava sense brides ni frens. S'hi acabaria fent un potent bloc de pisos, amb els baixos ocupats pel Simago, l'hipermercat que portà la modernor comercial a la ciutat. Això sí, allà mateix, a l'estació d'autobusos, a la cantonada entre Catalunya i Blondel s'hi aixecaria l'any 1970 el popular i malaguanyat «Ducados», que deu tindre sobre la dotzena de plantes. Una mica més modest, doncs, que el megalòman gratacel lleidatà més alt de Catalunya.

[2216] La Casa de Crist-Rei lleidatana, 1928

[2261] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (ii)

1916. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC).

La creu de terme barroca (potser anterior?) abans de sa destrucció a la guerra vinent, presidint el camí de Montblanc a Tàrrega. Un camí prou enfangat, però ben delimitat per les espones de pedra majestuoses en aquest revolt als peus del poble. 

1896. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«Anuario Riera» (BDH).

A final de segle XIX, s'hi feien més de 600 habitants al poble, dades que no són registrades en altres fonts. De tota manera, fou el període més àlgid demogràficament del poble en tota sa gairebé mil·lenària història. El «bodegón» d'en Pau Solé devia ser un cafè a on s'oferia menjar. No oblidem l'emplaçament del poble en una ruta prou transitada. Ja hi havia escola de xiquets i xiquetes, una destil·leria, un estanc, i un parell de molins de farina. S'hi anomenen també els propietaris urbans i rurals més hisendats. Els terratinents, vaja. Sempre amb el nom en castellà, com no podia fer-se altrament en aquella època per prohibició de l'Estat (espanyol) dels noms en català als registres oficials. 

1908. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«Anuario Riera» (BDH).

Una dotzena d'anys passats, encetat ja el segle nou, el registre demogràfic havia baixat prou significativament. L'anuari hi recull el nom dels qui remenaven les cireres: l'alcalde, el secretari, el jutge, el fiscal, el mossèn... S'havien afegit al poble, o potser anys abans no s'havia fet prou bé la comunicació, un parell de fondes, i quatre tavernes. Hi havia certa producció de vi, i un parell de sabaters! Qui sap si la ruta targarina tenia gaires caminaires! Per obligació, pas per devoció com fem els senderistes urbanites.

1916. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Foto: Albert Bastardas, «Les creus al vent», 1983.

S'hi assenyala la data de 1916 per a la fotografia, cosa per la qual no pot ser d'altre autor —crec— que de Josep Salvany. La creu històrica que protegia la població dels perills que en mala hora li poguessin arribar pel camí cap a Montblanc, ben trillat per les roderes. La imatge inclou una preciosa tartana, catric-catroc, al peu de la creu. Probablement, muntatge del fotògraf, ben experimentat. Fins i tot sembla que pedres i camí tinguin una fina emblanquinada de neu, oi? 

1989. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Joan Coromines, «Onomasticon Catalaloniae» (IEC).

Situa el nostre gran etimòleg el poblet al Baix Urgell, «ja prop de la ratlla de la Segarra». O sia, a la Baixa Segarra històrica, terra d'eixuts i segarretes, paradís de la marinada. Havia oït el topònim tant amb è oberta com a é tancada, i trau a comentari un testimoni «que popularment els anomenen 'los quecus'», sense altra explicació.

La documentació antiga és abundant, i ja al segle XII apareix la forma Analeg en les llistes de parròquies vigatanes, i desmunta com a mala lectura de la A i la N la forma Gualec del cens de 1359. Pel que fa a aquesta A- inicial, «s'ajusta a una pista etimològica, sobre la qual ens posa el nom d'un captiu del segle XII que pertanyia al monestir de Poblet, del qual depenien (segons el cens de 1359) 10 dels pobles precedents en la llista d'aquest cens...» Així doncs, aquest captiu, d'origen sarraí, tindria un nom format pel prefix Ibn- seguit del nom aràbic, que vindria a dir «fill del dependent, de l'agregat, del partidari o home afecte». Aquesta família sarraïna s'hauria establert allà per, probablement, tindre cura de les terres en nom del seu propietari cristià, que li tenia aquesta bona confiança. 

L'evolució fonètica fins a Nalec és ben comprovada, i que el topònim sigui un arabisme és prou normal en aquelles latituds. Acaba l'il·lustre etimòleg amb una de les genials consideracions que fa ara i adés: «Qui sap si el malnom de 'quecos', que donen als habitants de Nalec, es funda en el parlar imperfecte d'una família fundadora del poble, de parla morisca»!

1936. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

 «El Diluvio», de 13 de maig (ARCA).

La raó de la destrucció de la creu nalequena: a la matinada d'aquell dia de mig maig, alguns veïns (del poble o de rodalia) van fer caure la creu, «que databa del siglo XVII», de set metres d'alçada. Em sembla prou clar, que a aquelles alçades de 1936, poc abans de l'esclat de la revolta feixista (espanyola), fou un acte premeditat i ideològic. 

Anys 60-70 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

La creu refeta de postguerra. El camí ja s'ha convertit en carretera.

[2260] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (i)