20210402

[2262] El gratacel (lleidatà) més alt de Catalunya, que no fou



1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no va ser).
«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).
Imatge de la «Torre de Lleida», a tocar del Segre, que havia d'esdevindre el gratacel més alt de Catalunya o quasi. 

1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no fou).
«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).
L'article-entrevista als promotors de l'edifici.

1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no fou).
«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).
Els anys 60 lleidatans foren els anys en els quals «Lérida se engrandece al ritmo que exige la era moderna». Alhora, també creixia la butxaca d'uns quants, polítics, especuladors, constructors, tots «afectos al régimen» espanyol —dictatorial per variar. Fou l'època de l'alcalde farmacèutic Pons (1957-67). Els diferents polígons o àrees d'urbanització en què Lleida fou dividida per obrir-hi nous carrers, generaren nous pols d'atracció constructora que desembocà en una mena de dècada de febre d'or, base de la jet-sete lleidatana finisecular. 

Entre molts projectes que es feren realitat, n'hi hagué alguns que no prosperaren. Aquest fou el cas del gratacel lleidatà que havia de ser dels més alts de Catalunya, amb 71 m d'alçada. S'aixecaria poc més o menys allà a on Lleida ja havia tingut un gran edifici, el de Crist-Rei dels jesuïtes, davant per davant de l'estació d'autobusos, a la cantonada de l'Avinguda de Catalunya, promogut per l'associació dels empresaris Queraltó-Gausí. La torre tindria 22 plantes, amb terrassa-mirador sobre Lleida i sobre l'horta al capdamunt. Locals comercials a planta baixa, quatre plantes d'oficines i divuit d'habitatges, amb un total de 118 pisos. 

Les mesures dels pisos eren grans, com es feia en aquells temps, amb pisos de sis habitacions i dos quartos de bany! Els mitjans, de cinc; i els petits, de tres. L'edifici disposaria de 10 ascensors, un dels quals directe a la terrassa enjardinada, amb projecte de restaurant panoràmic de vidre. 

Curiosa pregunta del periodista, que prova el poc costum lleidatà de viure a les altures (si no eren del Canyeret): «¿No les parece un poco arriesgado el construir viviendas en un edificio tan alto de cara a los futuros habitantes?» No sabem per què no s'arribà a fer, tot i que podem pressuposar que la magnitud del projecte fou exagerada fins i tot per a la Lleida especulativa que es transformava sense brides ni frens. S'hi acabaria fent un potent bloc de pisos, amb els baixos ocupats pel Simago, l'hipermercat que portà la modernor comercial a la ciutat. Això sí, allà mateix, a l'estació d'autobusos, a la cantonada entre Catalunya i Blondel s'hi axecaria l'any 1970 el popular i malaguanyat «Ducados», que deu tindre sobre la dotzena de plantes. Una mica més modest, doncs, que el megalòman gratacel lleidatà més alt de Catalunya.