 |
| 1966. «¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida», Ed. Nova Terra. Els quatre mossens represaliats s'explicaren en aquest llibre en espanyol. Màxim Casasnovas (mossèn d'Almatret), Manuel Domingo (mossèn de Soses), Josep Marco (mossèn de Calladrons, la Franja), i Llàtzer Brià (mossèn d'Albatàrrec) aixecaren la veu contra el bisbat de D. Aurelio del Pino i contra una Església als quals, agombolats per les estructures polítiques dictatorials (espanyoles), els costava acceptar els manaments del nou Concili. Heus-ne ací un breu resum dels fets (ara.cat): «Capellans al rescat dels parcers “Canteu, senyors canonges i rics beneficiats, canteu la hipocresia amb nom de santedat” i “Ofici de pobre teniu, opulència de rics viviu”.
«Òbviament, les conseqüències de tot aquest rebombori no es fan esperar gens. Nomenen un tribunal eclesiàstic per jutjar els quatre capellans per dos delictes greus; el Citroën 2 CV dels capellans és seguit de prop pel 2 CV de la Guàrdia Civil, i el bisbe amenaça mossèn Domingo d’afusellar-lo per comunista. Els forcen a retractar-se públicament o a abandonar el sacerdoci. La pressió que reben a Lleida és tan brutal que demanaran el trasllat al bisbat de Barcelona, però els quatre capellans continuen ferms amb les seves conviccions. Escriuen el llibre ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida, un demolidor relat acusador amb detallada informació econòmica i contractual de les finques. Publicat l’octubre del 1966 per l’editorial catòlica Nova Terra, se’n van fer diverses edicions i va causar un impacte terrible a l’Església». |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «ABC», 28 de setembre. Esclatada la polèmica pública en ple estiu, amb la publicació el dia de Sant Jaume de la carta dels quatre capellans travessers, hi hagué corredisses i nervis en els rengles episcopals, sempre sense voler assumir cap pacte amb els pagesos, sabedors com eren que el règim els anava a favor per principis. Aquest nerviosisme fou corroborat dos mesos després, quan la gravetat de l'assumpte es confirmava: els colons es reunien amb el 'Ministro' a Lleida, en la visita a la Fira de Sant Miquel per explicar-li de primera mà la situació patida en pròpia pell. És curiós comprovar com saberen jugar bé amb les cartes del mateix règim dictatorial (espanyol), i per començar es constituïren en associació segons la legislació franquista del moment, és a dir, coma «Grupo de Colonización 7.693», de manera que adquirien visibilitat i legalitat. El retorn de Gregori Biosca de l'exili aquells primers anys 60s, referent de la lluita dels colons durant la República, renovà la força dels pagesos per tornar a moure les reclamacions sobre la propietat de la terra, sobre una reforma agrària que la guerra havia impedit al 1936, i dotava el moviment d'un rerefons social, soterrat i clandestí, però no per això menys real en el desigual tauler d'escacs del moment. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «La Vanguardia española», 16 de setembre. Reconeixement de la representativitat jurídica del sindicat dels parcers, un passet més a favor del reconeixement dels drets dels pagesos. |
 |
| 2016. «Algunes dades
sobre la
Unió Laïcal de
Beneficiats
de la Santa
Església Catedral
de Lleida», Josep Varela i Serra, «Shikar. Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, pàg. 113-120. Al 1964, ja hi havia hagut un primer document de 40 capellans de la diòcesi reclamant la solució del conflicte. Fou el tret de sortida de totes les lluites que seguiren fins als anys 70, i a Montagut, propietat directa dels canonges catedralicis fins ben entrats els 80. Entre els pagesos no tot era unitat, hi hagué diferents visions de la situació, i com sol ocórrer en aquests casos, una certa part de colons i famílies, se sentiren forçades i obligades per la disciplina i decisions imposades pels capdavanters, tot i que, sovint també per temor, no gosaren abandonar el grup sindicat. La soterrada unitat d'acció política psuquera no temptava pas a tothom. Aquells qui se n'anaren apartant, com la mitja dotzena de colons de Grealó, potser vuit o deu, majorment del poble d'Artesa de Lleida, sofriren algunes represàlies per haver negociat directament amb els representants dels beneficiats catedralicis i haver-los comprat finalment la terra. En aquells anys, també va córrer la veu que algun d'aquests advocats intermediaris dels beneficiats se n'anà a fer les Amèriques amb els diners dels primers pagaments aportats per aquests colons, i que aquests, havent accedit a l'escriptura de propietat, no hagueren de fer els pagaments pendents, fet que agreujà l'enfrontament intern entre els pagesos mateixos. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «La Vanguadia Española», 25 de setembre. La recepció tingué lloc al 'Salón del Trono del Gobierno Civil', des d'on es cuinava la repressió i control sociopolític de la societat llediatana de la postguerra. El president del grup de 830 parcers era en Pere Arnalot, i entre tots menaven 3.380 ha, de les quals 600 de secà i la resta de rec, «lo que da de promedio de dos a cuatro hectáreas por familia en cultivos de cereales», això sí, segons el periodista, «deficientemente cultivadas». Amagat rere nota d'agència, aquest periodista escombra a favor dels beneficiats, els quals al mes de març de 1966, (com)moguts per les orientacions del nou concili (o sia, espantats dels vents de renovació eclesial), varen proposar de nou la venda als parcers, obviant el primer contracte de compra-venda de 1935. Certament, el Concili Vaticà II creà grans pors i desorientació entre la classe dirigent secular i eclesiàstica (espanyoles). Abans que la cosa anés més enllà, volgueren fer l'agost sense fer soroll, però els vents se'ls acabaren girant en contra. L'associacionisme i gran determinació dels colons feu efecte en els mandataris locals i provincials. Tot i tractar-se de temes de naturalesa ben allunyada, encara no feia un any, al novembre de 1965, els pagesos urgellencs, constituïts en Comunitat General de Regants, havien derrotat el règim en aconseguir la propietat dels Canals d'Urgell. Bufaven mals aires per als terratinents catedralicis, que anaven demorant i donant tombs al pacte per veure com podien salvar els mobles, és a dir, els preus. La polèmica saltà de la Lleida provinciana del moment a la premsa nacional (espanyola). La denúncia dels quatre mossens acabà de popularitzar la lluita pagesa, i aquella tardor semblava ja ben clar que calia tornar la terra a qui la treballava: «el Ministro rogó a los colonos que cuando fuesen propietarios de estas tierras obtuvieran de ellas un máximo rendimiento». Semblava que només calia, doncs, acordar-ne el preu. |
 | ||
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «ABC», 23 d'agost. La nota no era de la «Unión Laical de Beneficiados», sinó del grup sindical dels pagesos, constituït en assemblea el 29 de maig d'aquell any, on s'expressen el desig de comprar les terres a justipreu i l'agraïment als quatre capellans signants de la carta pastoral, «que consideramos inspirada en sus sentimientos cristianos y apostólicos y en hechos que reconocemos ajustados a la realidad», però sempre amb to i maneres adequades a les directrius del règim. Fet que no deixa de sorprendre, atès el fons republicà i pseudocomunista dels seus dirigents històrics.
|
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «ABC», 8 de setembre. El primer judici eclesiàstic contra els quatre capellans «procesados por el delito de difamación grave contra el obispo, los canónigos y los beneficiados de la Unión Laical» hagué de ser anul·lat i refet «con sacerdotes ajenos al Cabildo catedralicio». Una nova mostra de la impopularitat de la posició del Bisbat. El diari de la capital del «Estado» (espanyol) feia un resum dels fets d'aquell any, des del febrer-març fins al setembre, ben favorable en el to als interessos dels pagesos, i fins i tot recollint les mostres d'agraïment dels quatre mossens davant dels molts suports rebuts des de sa carta pastoral publicada al dia de Sant Jaume. En poc més d'un mes ja eren processats per Don Aurelio, el bisbe nacionalcatolista (espanyol) de la dura, fanàtica i repressiva postguerra «leridana». |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «ABC», 23 d'octubre. La solució de compromís per als capellans represaliats del bisbe en fou el desterrament cap a la diòcesi de Barcelona, a on havien de passar més desapercebuts. Mossèn Domingo de Soses, però, es quedà a la parròquia local. Aquella tardor els colons oferien 120 M de pta per les terres (no 12 com s'escriu al text), davant els 400 amb què els beneficiats les havien taxat a començament d'any. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «Diario de Lérida», 23 d'octubre. Figurava que havien estat ells mateixos els qui reclamaven el trasllat. Prova que la justícia episcopal no havia pogut ésser gaire severa amb els mossens jutjats, i que la posició dels pagesos havia guanyat el que ara en diríem el relat de la lluita compartida per la reforma agrària... dins el «régimen». |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «Diario de Lérida», 8 d'octubre. La ressenya del 'proceso' d'aquell 1966 a les pàgines del diari de referència del règim a Catalunya. L'aposta per l'acord des dels àmbits polítics franquistes espanyolistes era prou clara. Semblava que s'acostava la victòria dels pagesos. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 28 d'octubre. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«ABC», 27 d'octubre. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «ABC», 5 de novembre. Del règim mateix s'impulsà la negociació entre Grup Sindical de pagesos i «Unión Laical de Beneficiados». Les postures inicials foren: 390 MPta demanats contra 126 MPta oferts. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 4 de novembre.
Entre els membres de la comissió tècnica, que inicià les reunions al 3 de novembre de 1966, hi havia de part dels parcers l'advocat i historiador Josep Benet, cerverí d'origen i destacat lluitador antifranquista, i l'Ernest Lluch, economista i també actiu antifranquista. De part dels beneficiats, l'advocat lleidatà Simeó Miquel i el secretari de l'Institut de Sant Isidre, Francesc Boldú, i tots sota la presidència mediadora d'una gran personalitat laica, exiliada a Suïssa, amic personal de Pau VI, Ramon Sugranyes de Franch, expresident de Pax Romana, associació d'àmbit mundial que aplegava intel·lectuals catòlics d'arreu per a la difusió del missatge cristià.
Només calia concertar el preu d'oferta amb el de la demanda, i la cosa es volia ràpida, resolta en un parell de mesos. Tant a tocar es veia la solució, o això semblava a meitat d'aquella tardor del 66. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «Diaro de Lérida», 20 de novembre. En Ramon Sugranyes de Franch exercia de professor a la Universitat catòlica de Friburg, Suïssa, i havia participat directament a Roma, pocs anys abans, en els treballs conciliars. Sembla que allà, al Vaticà, el president de la comissió i els representants dels uns i dels altres, Simeó i Benet, assentaren les bases del pacte que havia de solucionar l'accés a la propietat de les terres. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«La Vanguardia española», 4 de novembre.
La notícia de l'inici dels treballs de la comissió a la premsa del règim barcelonina. Aquell procés lleidatà acaparà ara i adés l'atenció continuada de l'opinió pública.
|
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «ABC», 20 d'octubre. |
 |
| 1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». «La Vanguardia española», 20 d'octubre. Al moment de començar les negociacions, però, aparegué de manera sorprenent una tercera part en el conflicte: els hereus dels primers beneficiats, socis constituents de la dita «Unión Laical», unes dos dotzenes de terratinents de diversa mena: grans propietaris, aristòcrates, eclesiàstics i ajuntaments i tot! La llista de noms, càrrecs i títols fa esgarrifar. Reclamaven els seus drets com a patrons de la «Unión» i propietaris «de dos tercios de beneficio», sense el consentiment dels quals no es podia fer la venda i que no havien estat fins aleshores consultats. Ells eren els laics, que justificaven el nom de laical de l'associació, en oposició als beneficiats canonges catedralicis. La seua aparició en escena confirmava la imminència de la venda i les ganes del règim de traure's aquesta patata calenta de sobre. També indicava que els canonges catedralicis s'havien apropiat dels drets de la «Unión», quan només eren propietaris directes d'una part de les terres, les de Montagut. Curiosament, o no, quan arribà la solució, havent de passar encara mesos i mesos fins a la primavera de 1969, les úniques terres que romangueren encara en propietat eclesiàstica foren aquestes de Montagut. Allà el problema s'hi dilatà uns anys. Però aquestes són figues del següent paner, que es mereixen capítol a part. També val la pena de dedicar un capítol als estira-i-arronsa haguts i per haver al llarg de 1968-69 entre les parts, i als embolics que s'esdevingueren entre els parcers i els seus mateixos advocats, en Benet i en Lluch, que foren despatxats i tornats a llogar en qüestions de mesos. |
