[2068] Rellegint «Les Històries Naturals» de Joan Perucho (1960), més

1991. Joan Perucho, «Les Històries Naturals».
Bella portada de l'edició per al Cercle de Lectors, empresa editorial tancada aquest 2019 pel nou propietari, al cap de cinc anys de l'adquisició de la gairebé sexagenària empresa d'edició castellana barcelonina de part del grup Planeta.

1978. «Les històries naturals», Joan Perucho.
«Avui», de 18 de març (Arxiu Girona).
Una carta al director del diari i signada pel mateix Antoni de Montpalau, en funcions d'alter ego de l'autor de la novel·la, que recomana l'obra de Perucho a una lectora del diari, per tal com «resumeix molt bé els resultats dels meus estudis i estalvia al gran públic de consultar les ressenyes que jo mateix vaig escriure per a diverses publicacions de societats científiques de Barcelona, París, Viena i Filadèlfia». La fabulació de la novel·la, doncs, es trasllada a la pàgina del diari, en una fina ocurrència i joc literari excel·lent en la seua senzillesa de carta al director.

A més, el propi protagonista de l'obra i erudit il·lustrat, recull els topants de les aventures del Dip, quan el llibre es refereix «a fets ocorreguts fora de Pratdip: una mort a Berga, una persecució a Morella, una tempesta a Gandesa, un atemptat a Gràcia i una cursa de braus a la Barceloneta». 

1980. Joan Perucho, «Les Històries Naturals»,
«La segona novel·la de Perucho», Joan Triadú.
«Avui», de 27 de juliol (Arxiu Girona).
Triadú descriu com l'aparició de la segona novel·la peruchiana en aquell any 1960 en què «ironitza sobre la realitat», es produí en un moment que «la novel·la catalana semblava afermar-se majoritàriament cap al conreu del realisme documentalista i el simbolisme social i polític». O sigui, contradirecció. En destaca sobretot l'aproximació humorística que permet aquest deseiximent de la realitat i l'entrada del lector en el món meravellós «amb la mateixa naturalitat amb què el viuen els personatges», i la defineix com «una aventura de la coneixença», per la gran erudició que s'hi desplega. 

Destaca el crític com el protagonista, l'erudit dinovesc d'arrels il·lustrades divuitesques, Antoni de Montpalau, exemplifica «la solitud dels homes que... s'enfronten d'una banda amb el romanticisme que és propi de l'època,.., i, de l'altra, s'enfronten amb les creences, els temors i els costums del comú de la gent». L'analogia que estableix Triadú és ben trobada: «com per a un Sant Jordi, la mort del drac [el Dip en aquest cas] és compensada al cavaller amb l'amor d'una donzella, la bella Agnès».

L'spoiler de l'obra i de la maledicció del malèfic antagonista i cavaller de Jaume I és magnífic: «Tenim, doncs, un aire enverinat de màgia, amb objectes i plantes màgics i fenòmens inexplicables. Però el centre de tot és un vampir, de genealogia catalana (amb empelt balcànic) perfectament establerta. Víctima i alhora assassí, com pertoca, el vampir porta el barceloní Montpalau a esdevenir un heroi, perquè gràcies als seus coneixements científics extrets d'antics tractats de vampirologia exhumats oportunament, aconsegueix alliberar tota una població del flagell mortal que la delmava. Després d'una llarga i atzarosa persecució, Onofre de Dip, el vampir, es rendeix i, passant de l'estat de no-mort al de la mort, troba la pau». 

La ressenya s'acaba amb l'etiquetatge de l'obra com a novel·la del «gènere de l'erudició apòcrifa i la fantasia documentada», i tot això «enfront del realisme imposant que avançava entre nosaltres».

[A partir de la relectura de l'obra, darrerament he començat a llegir sobre l'època de la primera guerra carlina, sobre la qual, durant massa temps, havia pensat ço mateix que en Triadú pontifica, que eren «fets històrics de dimensió espanyola i ben peculiars, que afectaven Catalunya sense ésser-li propis, tot just a l'alba de la Renaixença». Con n'anàvem i n'anem encara, d'errats! Quan llegim que capitostos revoltats i generals i capitans reialistes es diuen Eroles, Carnicer, Galceran o Llauder, Carratalà, Niubó, que a les escaramusses bèl·liques s'hi enfrontaven, i mataven, veïns dels mateixos pobles en bàndols oposats, que s'hi passaven vells comptes sense gaires miraments i quan convenia, canviant-se de camisa amb tota la barra, llavors ens adonem que, sota el marc polític (certament espanyol) de la lluita entre absolutistes i liberals, hi havia el dolor de la terra, o de bona part del nostre país, davant la mutació històrica de l'Antic Règim cap als nous temps. Ara m'adono que tot això queia, i cau encara, molt lluny de la il·lustrada, burgesa i industrial Barcelona, de la medievalitzant i i arromanticada Renaixença, i que els nostres pares de la pàtria dinovescos se saltaren una de les èpoques de més gran col·lisió i enfrontament social, polític i econòmic entre compatriotes de classes socials contraposades, com també ho fou en bona part la guerra del segle XX]. 

Escut de Pratdip.
L'antic escut del segle XX havia representat el gos malèfic com un dàlmata, potser en un intent de donar-li pedrigrí transsilvanesc, i, a més a més, el representava com a coix o esguerrat d'una pota, símbol inequívoc de la seua condició infernal. 

Escut de Pratdip.
L'ensenya heràldica pratdipenca ens ofereix la silueta del Dip. No pas la de l'Onofre, senyor del lloc segons les històries peruchianes, sinó la dels gossos llop que n'originaren la terrorífica llegenda, animals que sortien esperitats de nits, i que atemorien els habitants del poble, amb aquells ulls brillants dins de la foscor del bosc, i que atacaven el bestiar tot clavant-los els ullals per beure-se'n la sang. Ja al segle XVII aparegueren representats en el retaule renaixentista de l'ermita Santa Marina. 

Segle XVII. Pratdip, retaule de Santa Marina.
Els dips representats al retaule marià, prova de la vigència de la llegenda en aquells temps, i del temor inefable que produïa en els habitants del poble, que l'hagueren d'incloure en la imatgeria més sagrada de l'obra escultòrica, com una mena de representació del triomf darrer del bé sobre el mal.

1980. Joan Perucho, «Les Històries Naturals»,
«Joan Perucho, mag del circ de la vida» Joan Rendé.
«Avui», de 5 d'octubre (Arxiu Girona).
A l'entrevista, l'autor explica com al claustre de lletres de la universitat, d'estudiant, es trobaven els malalts de literatura per fer colla i com s'hi identificaven portant un llibre sota el braç. D'on en sortí la revista «Ariel». I hi confessa l'arrel del seu bilingüisme literari: «la meva mare, que era de Medina del Campo, no va aconseguir de parlar el català mai, per allò que tenen els castellans de l'Espanya imperial» i l'ús del castellà era viscut també a casa. Reconeix com als inicis la crítica literària «m'ha ignorat molt, potser perquè creien que la meva era una literatura escapista en l'època en què es feia una escriptura documental, realista».

Confessa també el plaer que li produeixen els equívocs que crea en els seus llibres amb documentació falsa i inventada. «M'encanten aquestes simulacions que, sense ser veritat, fan la impressió que ho poden ser, creen l'equívoc en el lector. De vegades això m'ha creat embolics difícils de resoldre...»

Sobre «Llibre de cavalleries»  i «Les Històries naturals», s'hi afirma que en l'una fou producte de la seducció pels temps de la Catalunya imperial i que l'altra, ho fou d'una «altra època gloriosa de la nostra història: la Renaixença... amb tota la trifulca carlina en constrast amb l'actitud inquieta dels dos científics liberals que van a la percaça del vampir». Òbviament, la visió de l'època carlina és la tradicional burgesa i urbana, cosa que potser algun dia la nostra historiografia gosarà resituar. «Tant en l'una com en l'altra, els protagonistes són personatges que van darrera l'ideal».  

1989. Joan Perucho, «Les Històries Naturals»,
«La ironia i la poètica dels vampirs», Josep Sebastià Cid.
«Avui», de 27 de juliol (Arxiu Girona).
La contextualització de l'obra d'en Perucho respecte a la tradició vampírica d'Stoker, Murnau i companyia, en l'obra Joan Perucho i la literatura fantàstica de Julià Guillamon. Segons la tesi de l'estudiós, «Les Històries Naturals» dignifiquen «una literatura qualificada de gènere, és a dir sense pretensions estètiques, i duu a terme...  el procés de relació i influència entre arts diverses, un procés important en moltes obres de la literatura del segle XX».

1990. Joan Perucho, «Der Nachtkauz». 
L'edició alemanya de «Les Històries Naturals», protagonitzada per «der junge Aristokrat Antoni de Montpalau..., dass es sich um einen Vampir handeln müsse». 

1990. Joan Perucho, «Les Històries Naturals»,
«Viatge a Alemanya», Joan Perucho.
«Avui», de 23 de juliol (Arxiu Girona).
Crònica de l'autor sobre el periple alemany per a la presentació de la traducció de la novel·la.

1991. Joan Perucho, «Les Històries Naturals»,
«Viatge a Alemanya», Joan Perucho.
«Avui», de 24 de març (Arxiu Girona).
Presentació a Liverpool de la traducció anglesa de David Rosenthal.

1989. Joan Perucho, «Natural History». 
L'edició americana de «Les Històries Naturals», llavors qualificada com «a gentle romance, a political allegory of the 19th-century Spain...» i com «a delicate satire on the Bram Stoker or Hollywood type of vampire», tot i que s'hi clou patriòticament asseverant que es tracta d'un «homage to Catalonia, its people, its countryside and its villages».

1991. Joan Perucho, «Les Històries Naturals»,
«Un vampir per terres catalanes», Carme Arnau.
«Avui», de 6 d'abril (Arxiu Girona).
«Les bones novel·les fan llur camí, indiferents a una manca de ressò incial, i acaben per imposar-se perquè el temps dona la raó a llurs autors», escriu l'estudiosa de la novel·la de Perucho, en la qual «com en un plat ben cuinat no hi manca, tampoc, un polsim de pebre, que ve donat per una ben dosificada ironia».

1960. Joan Perucho, «Les Històries Naturals».

El parany al cavaller Onofre al castell de Pratdip. «A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic». Una nit expectant sobre el son de la dolça Agnès i que acabà en un gran rebombori i persecució del vampir.

1991. Joan Perucho, «Les Històries Naturals»,
«El rastre de Perucho», Pau Faner.
«Avui», de 25 de maig (Arxiu Girona).
«Perucho va fer d'una terra i unes llegendes, de la seva imaginació i de la imaginació popular, i de la distinció i la cavalleria, una obra mestra que ha estat traduïda a disset idiomes».

1994. Joan Perucho (Arxiu Girona).

1995. Joan Perucho, «Les Històries Naturals»,
«Nimfes, sirenes, vampirs», Joan Perucho.
«Avui», de 23 de febrer (Arxiu Girona).
«El vampir és al llençol.
Hi dorm amb la lluna i el sol.
Un cadafal és son  bressol».

2002. Joan Perucho. 

2013. En terra de Dips (8').

La Transsilvània de Catalunya.

La història del Dip a la televisió, al programa de fets misteriosos i inexplicables que feia una tv espanyola, i que resumeix, amb to i enfocament televisiu populista, la llegenda del Dip pratdipenc.

Rellegint «Les Històries Naturals» de Joan Perucho (1960)