QUINA LA FEM?

20201114

[2218] Lo primer «Diario» (en castellà i francès) a Lleida, entre el Borbó i Napoleó

1808. La premsa a Lleida.
«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).
Capçalera de la primera publicació periòdica impresa a la nostra ciutat l'estiu d'aquell any. En castellà, atès el procés de desnacionalització viscut a la nostra terra des de l'ocupació (francoespanyola) de 1707, que comportà una situació lingüística d'arrelada diglòssia a on la llengua pròpia, l'única coneguda i parlada per la pràctica totalitat de la població, restava relegada als usos orals i informals, mentre que la llengua sobrevinguda, amb el suport i imposició de l'Estat (espanyol), era emprada en els usos prestigiats, escrits i orals. En alguns àmbits socials, passats dos-cents anys, potser encara estem si fa no fa...

No tenim encara un terme lingüístic per anomenar o definir aquest fet: el primer diari lleidatà no català. Vull dir de llengua, perquè part dels responsables, autoritats i impressors, sí que ho eren de catalans. Com n'hauríem de dir, doncs? De moment, en direm el primer diari a la ciutat no escrit en la llengua del país. Per a la nostra llengua, encara caldrien set decennis més del segle XIX per fer aparició pública a l'escena de la premsa lleidatana.

1808. La premsa a Lleida.

«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).

Detall de l'escut de la ciutat a la capçalera. Algun autor afirma que el primer nom fou, simplement, «Diario de Lérida», i que ben aviat ja canvià aquesta altra denominació. El número més antic que he trobat, el núm. 16 de 31 de juliol, ja en porta el segon nom. També algun altre estudiós cita que en el moment que la ciutat fou presa per les tropes franceses del mariscal Suchet i Lleida passà a l'Estat català sota domini francès d'aquells anys, el diari migrà a Cervera i allà se n'imprimiren alguns exemplars «a l'exili». També n'he vist citada una impressió a Vic. En alguns diaris del 1808 se cita com a «Diario de Lérida», però es devia tractar probablement d'una mera abreviació.

1808. La premsa a Lleida.
«Diario de la ciudad de Lérida» (FPIEI).
Els primers exemplars, però, anaven sense la capçalera de l'escut. En canvi, sí que anunciaven el santoral a la primera pàgina.

El contingut dels articles és per norma general d'exacerbació patriòtica, espanyolista i antigavatxa. En algunes altres ciutats del país, trobem iniciatives similars, com ara el «Diario de Tarragona» (1808), el «Diario de Palma» (1812), el «Diario de Gerona» (1813), el «Diario de Vich» (1808-14), sempre invariablement amb aquest mateix to i aquesta mateixa línia. Destaquem a les nostres comarques ponentines el «Diario de Cervera» (1808-10), a on hi havia la impremta de la Universitat borbònica. No cal dir que diaris d'aquesta estofa floriren per tota l'ampla geografia de l'Estat (espanyol).

Aquest patriotisme espanyol exacerbat, la informació del progrés de les campanyes militars, la demonització contínua de l'enemic exterior gavatxo, perseguien l'adoctrinament enmig d'aquell context bèl·lic contra «l'ocupant» francès. Bona part de la classe dirigent catalana, gairebé després d'un segle de la pèrdua de llibertats i de sotmetiment a l'ocupació borbònica (espanyola), acceptà la situació i, com sempre, anteposaren la salvació de classe a la nacional. També, si fa no fa, com en els dies que vivim...

1808. La premsa a Lleida.
«Diario de la ciudad de Lérida» (IEI).
La publicació era controlada pels militars (espanyols) i els membres locals i partidaris del règim (borbònic) de les juntes corregimentals. El control de la informació escrita esdevé una eina destacada en l'estratègia de guerra: calia controlar què es deia i es demanava de remetre a la Junta Suprema tot allò que s'imprimís (que tampoc no era tant) i se'ls oferia aquesta publicació de manera franca. La qüestió era poder fer arribar amb rapidesa les consignes oficials arreu del territori.

Aquell 1808, la majoria del nostre territori nacional, amb Barcelona i altres grans ciutats al capdavant, era sota domini francès. La Junta Suprema del Principat de Catalunya s'hagué de constituir a Lleida, que fou de les primeres a rebel·lar-se contra Napoleó, i, per això, el «Diario de la Ciudad de Lérida» n'esdevindrà el diari de guerra, primer sembla que de manera bisetmanal, imprès a casa de la viuda Rosa Escuder. Aquest lligam entre el diari lleidatà i la junta de defensa catalana (borbònica) perdurarà fins que es traslladarà a Tarragona, potser aquell mateix any. Llavors, el diari passarà a ser pròpiament lleidatà. L'aclariment de les dates i de les capçaleres haurà de ser objecte d'algun estudi aclaridor en el futur. Dates i dades ballen sovint en els estudis fins ara existents.

Maria Rosa Escuder va heretar el negoci cap al 1808. Potser sa mare, Rosa Comte, que era la Viuda Escuder amb què se signen les impressions, ja era massa gran per passar al davant. S'associà amb el llibreter i impressor Bonaventura Corominas, llavors establert a Osca, per a tirar endavant el negoci. Era casat amb Antònia Compte (filla d'un impressor reusenc), neboda de la Viuda Escuder, Rosa Compte, i cosina de Rosa Escuder, associada ara amb el seu marit. La societat publicà el primer diari (en espanyol) a la ciutat, del «Diario de la Ciudad de Lérida» (1808-10) i altres publicacions d'interès públic de les autoritats lleidatanes del moment. L'entrada dels gavatxos a la ciutat comportarà la confiscació de l'establiment, que passarà a ser la «Imprenta de Lérida», i Corominas s'haurà d'exiliar acusat de proclames antinapoleòniques. A partir del 1814, caiguda la ciutat ara en poder dels borbònics, el negoci acabarà tornant a mans de la «Tipografia de Buenaventura Corominas y Rosa Escuer», societat que perdurarà fins al 1816, data en què ell sol se'n farà càrrec fins a sa mort al 1841 (viquipedia).

1808. La premsa a Lleida.
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (IEI).
L'escut d'armes presidí la majoria dels números publicats, de quatre pàgines, i obertura amb el santoral. Els esdeveniments bèl·lics n'eren sempre la temàtica principal, sobretot a la península a la secció 'Noticias del Reyno' (espanyol) amb les proclames pertinents. Després, algunes notes i apunts sobre la situació de guerra a Catalunya a 'Noticias del Principado'. De tant en tant, també s'hi inclouen referències a la situació bèl·lica a Europa.

Aquesta primera publicació periòdica lleidatana nasqué, doncs, i com molts altres avanços en la història humana, fruit de les necessitats de guerra. Desaparegué al cap de dos anys, quan les tropes del mariscal Suchet assetgen i guanyen la plaça per a la República catalana afrancesada, després afegida directament a l'Imperi napoleònic fins al 1814. Sembla que durant alguns mesos pogué haver-se editat en mode bilingüe, com el «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona», però no en tenim cap exemplar. Això ho apuntava el periodista Josep A. Rossell i Pujol a «La premsa a Lleida» (1987) de la col·lecció La Banqueta.

1810. «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona» (ARCA).

Des del 1808 al 1814, el «Diario de Barcelona», aparegut a l'octubre de 1792, i de llarga i influent trajectòria fins a final del segle XX, es convertí en gaseta oficial de comunicació de l'imperi napoleònic al nostre país. En temps convulsos de guerra, quan totes les armes són bones si ajuden la causa, visqué un breu període de publicació bilingüe francès-català, a doble columna. La primera mostra de la llengua en ús oficial des de la prohibició borbònica (espanyola) de 1716. Durant la Guerra dels Segadors hi havia hagut alguna gaseta en llengua catalana, l'única que entenia i parlava la major part de la gent. Només les elits polítiques i culturals, del tot desnacionalitzades, dominaven el castellà, cosa per la qual alguns intents de gasetilles durant la Guerra de Successió, com «La Gaceta de Barcelona» (1706) o «El Diario del sitio de Barcelona» (1714) s'escriviren en aquella llengua de cultura del moment al nostre país.

Del 22 de març al 10 d'abril, amb el nom de «Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya», i d'aleshores i fins al 30 d'agost, al revés: «Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona». L'intent de les autoritats afrancesades de guanyar simpaties a la causa napoleònica no durà pas gaire. D'aleshores fins al febrer de 1814 la publicació es castellanitzarà sota el nom original i així es mantindrà fins al 1984, en l'última dècada abans del tancament definitiu.

Sembla que l'artífex d'aquesta breu catalanització (parcial) fou el propietari i fundador del diari, Pere Pau Husson de Lazaparan, napolità de família francesa, que degué accedir a col·laborar amb les autoritats napoleòniques, tot i que al cap de dos anys fou desposseït de la propietat. Aquest fet també li negà la possibilitat de recobrar-ne la propietat en acabada la guerra, i les autoritats (espanyoles) també l'acabaran desposseint del diari a favor de la família Brusi, cognom amb què s'acabarà coneixent el diari durant més d'un segle.

Potser a Lleida també per algunes setmanes el diari local fou de publicació bilingüe francès-català. Esperem de trobar-ne una mostra algun dia. Les autoritats a Girona de la segona república catalana, la napoleònica, s'atreviren fins i tot a traure un diari exclusivament en la nostra llengua, «La Gaseta del Corregiment de Girona», que ha esdevingut, doncs, el primer diari català fundat i editat en llengua no forastera.

[2153] «Diario de Cervera», lo primer diari de Ponent (o quasi)

[2079] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà, més

20201111

[2217] Les contribucions d'Alcoletge a l'Hospital del Rei lleidatà

Segle XVIII-XIX. Les contribucions d'Alcoletge a l'Hospital del Rei lleidatà,

«Notícia de la pensió que anualment prestaven a l'Hospital reial i general de Lleida los comuns compresos en lo certificat» (FPIEI).

Aquest document enumera la contribució al manteniment de l'Hospital de Santa Maria lleidatà de cinc municipis, els quals (juntament amb altres pobles) el devien finançar per tal com n'era l'hospital que tenien més a prop (de referència se'n diu avui) i al qual acudien els veïns en cas de necessitat extrema. Els ajuntaments o comuns, anomenats a la manera tradicional com a universitats, ingressaven determinades quantitats segons la grandària del poble. Potser es tracta encara dels pobles en l'antic règim, abans de la constitució dels ajuntaments derivats del nou règim constitucional que l'Estat (espanyol) instaurà a partir del nou règim postnapoleònic.

Hi figuren els pobles d'Alcarràs, Torres de Segre, Alcoletge, Sarroca i Mequinensa (col·loquialment dit Miquinensa). La grafia del nostre poble, amb -tg- és ben moderna i actual. Potser indica la pronúncia sonora original, després ensordida fins avui, -tx-, com és propi del dialecte lleidatà i trobem en tants altres mots com fetge, platja... dits tots amb africada sorda.

S'hi fa constar que aquest és el preu que es pagava fins llavors, «antes de la reducció de cinc a tres, això és, contant [comptant] a 5 per 100». Aquesta referència a pagaments anteriors sembla indicar que es tractava d'una liquidació reiterada, potser establerta per les noves autoritats borbòniques (espanyoles) per a auxili de la institució hospitalària.

L'ús de la preposició antes és documentada de molt antic i ha perdurat fins al segle XX en els parlars rurals. La pensió, doncs, anava lligada a cert percentatge, que llavors es reduïa del 5 al 3%, sobre el total de la població o del pressupost. Les unitats de moneda que eren freqüents a Catalunya en aquell tombant de segle foren les de rals, quartos i pecetes.

Anys 1910-20. L'Hospital de Santa Maria, Lleida.

Foto: Arxiu UdL.

Una imatge de l'hospital lleidatà a començament del segle passat, més o menys ara en fa cent anys. L'edifici quatrecentista encara està empegat a altres cases, com es va mostrar des del segle XV fins a la meitat del XX, quan va ser reurbanitzada tota la zona i l'antic hospital restaurat. Llavors es van tapar portetes i finestres obertes al llarg dels segles per ventilar les sales, se'n va tombar l'espadanya de campanes afegida, i s'hi van deixar els elements que van considerar-se més propis del primer edifici del segle XV. Fins i tot la font neoclàssica de 1802 del pati va ser traslladada a fora, a la part del darrere, a l'antic pati de les comèdies, adossada a l'edifici de la Joventut Republicana.

Després de perduda la Guerra de Successió, el règim borbònic (espanyol) necessitava un hospital militar per atendre la soldadesca de la guarnició establerta a la catedral per a l'opressió de la ciutat. La catedral, doncs, fou dessacralitzada i la Seu convertida per obra i gràcia del cinquè Felip (espanyol) en caserna. Fins al 1735 només fou usat pels militars (espanyols) destinats a la ciutat. Per aquest motiu, calgué traslladar l'hospital civil a un altre edifici. S'escollí la casa particular del doctor Anton de Vilaplana, al carrer Major lleidatà (a on hi ha hagut fins no fa gaires anys la botiga Miró). Per darrere tenia accés directe a l'aigua del riu.

Una part de l'antic hospital fou destinada, doncs, a hospital militar, i a partir del segle XVIII, es passà a denominar Hospital general i reial, o simplement Hospital del Rei. El trasllat s'hi efectuà al 1712. La viuda de Vilaplana (potser a l'inici del tracte encara vivia el marit) el deixà llogat durant 15 anys. D'allà passà al 1728 a la casa de don Joan Ortiga: el preu del lloguer era de 20 lliures a l'any per deu anys, millorant el preu de l'any anterior de 45 lliures l'any. Al 1736, després de 25 anys d'exili, els malalts civils pogueren retornar a l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, que tot i això hagué de compartir espai amb l'hospital militar fins que al 1854 retornà a mans de la Paeria.

(Vegeu en castellà, «La historia del Hospital de Santa Maria de Lleida desde el estudio de sus denominaciones», Lorena Tejero, a «Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut», [enllaç], 2016, Vol. 65, p. 63-78, 2016).

La nova planta borbònica (espanyola) no només va requisar l'edifici de l'Hospital a partir de 1707, sinó també la farmàcia i el forn de pa que hi havia, i el cementiri i tot. Perquè al darrere de l'edifici, a la banda del carrer actual de Vila de Foix, s'hi enterraven els difunts que hi morien, a l'Hospital. Recordem-nos-en sempre, quan hi passegem o hi fem un beuret en alguna de les terrassetes (ara amb permís de la pandèmia), que els nostres avantpassats ens hi fan companyia des del seu descans etern.

[1658] El Joc de la Pilota, el Pati de Comèdies, el cementiri i altres curiositats de l'antic Hospital de Santa Maria

20201107

[2216] La Casa de Crist-Rei lleidatana, 1928

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Aquest era l'esplèndid edifici que la Companyia de Jesús va alçar a Lleida, a la zona de nou eixample de la ciutat, fora l'antiga muralla occidental al camí de Fraga. S'ubicava exactament a on ara hi ha un gran edifici amb la modesta parròquia de Sant Ignasi de Loiola, a l'actual plaça d'Espanya. En aquesta banda de la ciutat, només hi havia en aquells anys vint del segle passat, ara fa més o menys cent anys, el gran edifici dels germans Maristes, construït entre 1901-06.

Els jesuïtes ja havien sigut expulsats dos cops de territori estatal (espanyol): al 1767 per haver estat considerats responsables del Motí de Squillace en el regnat de Carles III. L'orde fou suprimida i tot pel Papa, però tornà a ser restablerta al 1814. La primera desamortització dinovesca, la de Mendizábal, els tornà a deixar fora de la llei, i encara al 1932, ja en període republicà (espanyol), foren novament expulsats i prohibides les activitats de doctrina que desenvolupaven.

Les Cases de Crist-Rei eren bàsicament cases per a això: per a adoctrinament de joves i grans, sota el pretext d'indret per a exercicis espirituals. És evident que a Lleida la congregació ignasiana s'havia refet amb gran celeritat dels embats econòmics i pogué pagar-se la construcció d'aquest grandiós edifici, a càrrec de l'arquitecte Josep M. Blanco, de qui no tinc altres referències. L'edifici de 5 plantes i coronat amb una mena de torrassa de reminiscències neogòtiques, impactava per la verticalitat a tocar de les aigües del Segre, davant per davant de l'antiga estructura metàl·lica del Mercat de Sant Lluís.

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

El singular edifici tenia aquests aires medievalitzants, amb els merlets de la teulada, els arts de mig punt amb doble columna del primer pis, els finestrals de la torre... S'hi havia enjardinat i arbrat el gran pati que hi quedava, que era tancat de paret de totxo. Al darrere hi veiem les aigües del Segre. Anys després, pràcticament a trenta metres a l'altre costat de la futura Av. Catalunya s'hi aixecaria una altra torre, ves a saber si amb coneixença o no de part de l'arquitecte: la torre ducados o torre dels sindicats, definitivament buit aquest 2020. Crec que es degué alçar al tombant del 1970. Diria que no devien coincidir en el temps amb la vella torre de la Casa de Crist-Rei... però poc se'n degué faltar.

Arribant als anys republicans, a la ciutat hi funcionaven més de dos mil números de telèfon, al cap d'una dotzena d'anys d'obert el primer locutori al 1916.

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

El projecte encara era molt més ambiciós: la torre només n'era el cos central que relligava les dos ales de l'enorme edifici. Només se n'alçà la de la dreta.

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

La publicació «Casa de Crist-Rei» d'aquell 1928 en què s'hi detallaven tota mena d'informacions sobre la construcció i usos jesuítics de la casa, incloïa aquesta esplèndida imatge de la ciutat des del marge esquerre del riu, amb vista a l'edifici enllà de l'ampli Segre. Hi podem comprovar el gran impacte visual de l'alçada de la Casa dels jesuïtes, però també de l'edifici de més avall, el dels Maristes, i a l'altre costat, avinguda Catalunya amunt, el campanar de Sant Antoni, i encara més cap a la ciutat, l'edifici de Casa Baró o de la Vinícola, que era de l'arquitecte Bergós del 1921.

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

«Sígueme» era la revista dels jesuïtes lleidatans, en castellà (només faltaria). Se subtitulava «Circular de la Congregación Mariana y de las actividades de la Casa de Cristo Rey».

Anys 50. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Una vista preciosa de la ciutat des de la vora del Segre, enllà dels horts, abans que en comencés l'expansió urbanística accelerada. Hi podem observar la façana occidental i meridional de la Casa dels jesuïtes. Els arbres de l'esquerra són els del pati dels Maristes, ben esponerosos en ple estiu. Al fons, la silueta del Montepío, ja construït, cosa que ens posa la foto als anys 50 del segle XX lleidatà.

Anys 50. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Una altra vista des dels horts que hi havia a tocar del Segre, que regaven del torrent de la Mariola. Si ens hi fixem prou, veurem les torres de la Catedral Nova com sobresurten per damunt de les cases de Blondel. L'edifici de la Vinícola ens queda tapat pel de la Casa dels jesuïtes. Al fons, destaca solitari, un cop tombada l'estructura del Mercat de Sant Lluís, l'edifici del Banc d'Espanya (1936).

Anys 50-60. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Els horts campaven al llarg del camí de Rufea des dels Maristes per avall. Els grans arbres són els del pati del col·le. A l'esquerra, la vista del campanar de Sant Llorenç, visible de´s d'aquesta part de l'horta lleidatana durant segles. A la dreta, l'edifici de Crist Rei, i més al fons la silueta del Montepio. Tot sota l'aixopluc de la Suda i la Seu.

Anys 1960. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Foto: Ramon Borràs.

La plaça Espanya actual en aquells anys de transformació urbanística de la ciutat. Si veu la paret lateral de la torre de la Casa dels jesuïtes, sense finestres ni decoració de cap mena. És perquè es pensava d'ampliar amb la segona ala de l'edifici en un futur, que no arribà mai. També s'hi veu encara la llarga tanca del pati enjardinat de la propietat.

Anys 1960. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Foto: Ramon Borràs.

No sé si ho veig bé, però sembla que aquesta família sortien de la missa de Pasqua, palmes i palmons a la mà. Els 600 i 2CV aparcats ens delaten els temps de la fotografia.

A la dreta, l'edifici del col·legi dels Maristes, i al fons el bloc d'edificis socials del carrer República de Paraguai. Perquè no hi havia, és clar, el pavelló esportiu que anys després taparia aquesta vista, presa des de la corba que feia per amunt l'N-II en arribar al final de Blondel, davant per davant de la Vinícola. En aquest enorme solar cantoner que ocupava la Casa de Crist Rei i fins als límits de l'N-II, ara s'hi aixeca un imponent bloc d'edificis, que deixà només l'església urbana de Sant Ignasi de Loiola com a record del passat.

Anys 1960-70. Lleida. La casa de Crist-Rei dels jesuïtes.

Davant dels Maristes encara hi trobem alguna antiga torre dels horts que dominaven tota aquesta part baixa del torrent de la Mariola, entre els antics murs de Sant Antoni i la partida de Rufea. Els propietaris benestants lleidatans s'hi solien desplaçar a l'estiu, per fugir de la calor abrusadora de la ciutat i caure a les brases de la calor xafogosa de vora el riu.

La imatge és presa des d'una alçada considerable, potser des del terrat de la Vinícola, que era davant per davant de l'aleshores ja vell edifici jesuïta que havia acollit bona part de l'alumnat de l'institut provincial entre 1932 i 1954, any de la construcció del nou edifici escolar, que es veu al fons de la fotografia. En aquell tombant dels 60 als 70, la febre urbanística de la ciutat fou incessant, un canvi que la marcaria durant una generació, la meua: la dels qui ens hi passejàrem des dels 15 als 40 anys. Després, la bombolla de la construcció del tombant de segle, tornaria a variar la fesomia urbana lleidatana i de tants i tants pobles del seu voltant i de tot el país.

No cal que ens entretinguem a mencionar tots aquells propietaris, polítics, empresaris, funcionaris... que veieren augmentar la butxaca fins a sobreeixir per causa d'aquells pelotazos sense control en aquell règim dictatorial (espanyol) en descomposició. Bé: en transformació, segons que dècades després hem comprovat, o com deia mon pare ja aleshores: «los mismos perros con distintos collares»... Molts dels calés d'aquelles operacions urbanístiques van fer cap a Salou i Cambrils, els 'barris lleidatans' amb més inversió durant els darrers quaranta anys.

1928. Lleida. La casa de Crist-Rei.

«La Hormiga de Oro», de 12 d'abril (BDH-HD).

L'edifici ja acabat a punt d'inauguració, amb una enorme senyera cristiana.

[2163] L'aplec catalanista a les barques del Tòfol al 1910

20201104

[2215] L'edifici nou de l'institut de Lleida (abans que fos «Màrius Torres»)

1959. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.
Revista escolar «Aulas», núm.1 (Sol-Torres, UdL).
El primer número de la revista dels estudiants de l'institut lleidatà. En època de postguerra i franquisme, no hi podem pas llegir la llengua dels lleidatans, llavors perseguida i prohibida. Ni tampoc articles que s'apartin de l'adoctrinament oficial nacionalcatolicista espanyol. Però sí que ens serveix per il·lustrar el pols d'aquells penosos temps al nostre país, mentre les publicacions "oficials" escampaven la imatge de la seua normalitat, que tant de mal acabà fent a les noves generacions.

1959. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.
Revista escolar «Aulas», núm.1 (Sol-Torres, UdL).
Gravat a la portada del magne nou edifici als afores de la ciutat d'aleshores, a la zona de «ensanche» de la ciutat, a tocar de la pista atlètica, al peu de la carretera de Fraga, sota Gardeny. L'edifici fou inaugurat l'any 1955.

1955. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.
Diari «ABC», de 10 d'octubre (ABC).
La crònica al diari madrileny de la inauguració de l'institut lleidatà. Llavors se'n deia «Instituto de Enseñanza Media». Fou inaugurat pel ministro (espanyol) d'«Educación Nacional» del règim franquista, que a més visità les obres de restauració que Regiones Devastadas, organisme oficial de reconstrucció dels estralls de la guerra, feia a la Seu Vella per restaurar el monument un cop traslladat l'aquarterament militar a Gardeny al 1948. A tocar de la pista atlètica que feia servei als militars, s'hi instal·là l'anomenat ja llavors 'camp escolar'. L'edifici, que en sa estructura s'ha mantingut fonamentalment inalterat fins a l'actualitat (ja en fa 65 anys), «consta de cuatro plantas y tiene la forma de una E mayúscula».

Fins i tot comptà amb la missa de benedicció oferta pel nazionalcatolicista bisbe Aurelio del Pino, acèrrim defensor del régimen i martell d'heretges durant vint anys en la Lleida derrotada, ocupada i perseguida de la postguerra. La missa era llavors obligatòria i forçosa, sigui dit per a les noves generacions que no s'ho poden ni imaginar, com el poder polític civil i l'eclesiàstic espiritual anaven de bracet. També ja hi existia el «Salón de Actos» per a les inauguracions de curs i conferències.

1955 ca. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.
Imatge de l'edifici del centre escolar durant l'època de construcció. S'hi aprecia tot el magne embalum que feia, i que fa encara, només amb l'afegit del nou gimnàs, situat entre l'edifici i l'N-II. En aquells temps, el gimnàs era al petit cos de cinc finestres dessota de l'enorme sala del teatre, al centre de l'edifici. L'antic gimnàs ara ha passat a biblioteca. A la dreta, la casa dels conserges, la qual després de diverses vicissituds i usos, ara allotja les dependències administratives i de secretaria del centre, després d'anys d'haver sigut residència d'esportistes.

La N-II, molt més estreta que anys a vindre, baixava a tocar de la falta del turó gardenyenc perquè provenia del carrer Acadèmia, a on arribava pujant de Blondel des del Pont Vell, únic existent.

1955 ca. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.

L'ampliació de la fotografia aèria, de la qual no en tinc referència, ens permet d'afigurar encara les parcel·les de terreny conreat que hi hagué en l'indret, llavors als afores, de la ciutat. Ja s'hi havien fet els edificis d'allotjament militar que acompanyaren el trasllat de l'exèrcit (espanyol) de la Seu Vella al campament de nova creació de Gardeny. A la part posterior de l'ala esquerra, s'hi veu el xiprer que hi hagué, no sabria dir si plantat al mateix temps de les obres, atesa la proximitat a la paret, o bé salvat d'algun marge existent. Anys després, es convertí en un arbre gegantesc i formidable, testimoni de tantes generacions de canalla que hi vam xarrar al voltant. En algun moment, diria de cap al començament d'aquest segle, es devia assecar i morir, o potser algun tècnic ple de sapiència el degué fer tallar, probablement argumentant algun perill estructural per a l'edifici o per als xiquets. Imagineu-vos que a Europa haguessin de tallar tots els arbrots que tenen a tocar de les cases!

Darrere el centre, ja s'hi aprecia la corba de la pista d'atletisme, diria que aleshores usada per a l'entrenament físic militar, i al davant, el carrer que encarava l'entrada principal tot just s'estava obrint. Cosa que fa pensar que la foto és de la mateixa època de construcció, potser de cap a les acaballes de l'obra. Vint anys després, a finals dels setanta, en la meua època d'estudiant, els blocs que ara limiten el carrer s'hi acabaven de fer i l'N-II ja pujava, després d'una desena d'anys de transitar dreta des de Blondel per la nova Av. de Madrid, del nou pont fet per a la variant que tragué la carretera de la ciutat, i en format de dos carrils per sentit. Per això calgué fer-hi, a l'enrecte d'aquest camí que encarava l'institut el semàfor per on creuàvem tot el jovent, encara existent i que va donar i dona més d'un ensurt als joves vianants i als conductors. Fa quaranta anys, el trànsit de camions hi era incessant i sorollós, amb els perills que comportava.

No fa gaires dies, en aquest curs de pandèmia, vaig sortir per primera vegada al llarg balcó de la façana de l'edifici. D'estudiant, era millor no passar pels despatxos de direcció. Ara que els finestrals han d'estar oberts per facilitar la ventilació antivírica (gran remei científic que apliquem, inventat de fa mil·lennis), vaig aprofitar per traure-hi el nas. Ara no hi ha pas vista. Vaig rumiar en el temps fugit de la (meua) vida, i en els inversemblants canvis de la ciutat en cinquanta anys. Res que no sapigueu ja, però potser comença a ser l'hora de fer-ne una valoració crítica de veritat, oi?

1955. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.
Diari «La Vanguardia», de 10 d'octubre (LV).
La crònica de la inauguració al diari barceloní. La llista de feixistes de les autoritats encara fa posar els pèls de punta: la repressió i persecució polítiques no eren de broma, no. L'obra del nou edifici anà a càrrec d'arquitectes saragossans, i arribà a costar gairebé 9 milions de pta. de l'època. Això sí, beneïda del «obispo de la diócesis... revestido de capa pluvial». El curs 1955-56 fora, doncs, el primer que començà a les aules del nou edifici. En aquell acte d'inauguració, s'hi repartiren els diplomes «a los alumnos oficiales que habían sido distinguidos con matrícula de honor».

L'edifici no tenia «cuatro alas», sinó quatre plantes, amb les aules per als nois i noies, «con la debida separación». A la nau central, i així s'ha mantingut inalterablement, «están los servicios comunes, oficinas y dependencias».

Anys 1960. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.
Al soterrani, «los servicios de calefacción, almacenes, etc». Més endavant, el bar i menjador, a on passàrem tres migdies setmanals, quan hi havia classes a la tarda, dilluns, dimarts i dijous. Tres hores, que al mig de l'hivern volia dir sortir ja de fosca nit, cap allà a les sis. El bar tenia la porteta que donava al camp de bàsquet, just a la cantonada de l'edifici en direcció al Gili, per entendre'ns, i a on hi havia hagut aquell magnífic xiprer desaparegut tan alt com els quatre pisos de l'edifici. S'hi servien dinars en les típiques safates d'alumini dels menjadors escolars, però els alumnes dels pobles menjàvem d'entrepà, embolicat amb l'oliós paper de diari del dia anterior.

Anys 1960. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.
Molts xics i xiques de Lleida i dels pobles, exalumnes del Màrius, tenim la imatge de la llarga sala del soterrani sense finestres, tot ple dels antics pupitres de fusta fosca (ara m'adono que devien ser els originals de l'època de la inauguració), amb vells i profunds gravats dels estudiants d'abans, a on fèiem proves i exàmens. Allà també s'hi feia cada any la Selectivitat.

El centre disposava de laboratori, aula de naturals. Quan arribaves al passadís central superior hi trobàvem aquelles vitrines decimonòniques plenes de fòssils i pedres diverses. Jo també recordo la de dibuix, a dalt de tot. Ara em ve a la memòria com el professor Sebastià Tamarit hi guardava, als armaris, tota la col·lecció del diari AVUI des del primer número. Era fill del Soleràs, com el meu pare. Empostades i empostades plenes de diaris. També en recordo el plíncton i les espatlleres del vell gimnàs, al qual hi accedíem des del menjador, per una porteta que donava davant de la dels vestidors. Hi recordo el professor Núñez, malauradament desaparegut per accident alguns anys després. Altres profes de «Gimnàstica» (l'Educació Física ni existia) eren o havien sigut militars (espanyols). Com els conserges que hi havia a cada cap de passadís, en una tauleta, passejant-s'hi amunt i avall, que eren tots Guardias Civiles retirats, i als quals podies comprar cigarretes per paquets o per unitats. Perquè aleshores s'hi podia fumar a l'institut, als passadissos. Els profes, també a les aules. Revisc la pipa del professor d'anglès amb la característica olor d'aquell tabac, mentre ens feia repetir les frases dels drills, car no hi teníem ni gravacions ni canons ni internet.

1934. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.

«El Siglo Futuro», de 22 de març (BDH).

Una pregunta parlamentària a les corts (espanyoles) republicanes de part del diputat tradicionalista carlí Sangenís, assassinat pels extremistes anarquistes a l'agost de 1936, en venjança per l'alzamiento feixista del mes anterior. El diputat demanava al ministre republicà Madariaga de «Instrucción Pública y Bellas Artes» una solució al greu problema que tenia la ciutat amb la ubicació de les aules de l'institut. Llavors feia 90 anys de l'establiment dels ensenyaments secundaris a Lleida, emplaçats al convent dominic del Roser, vint anys després de la primera desamortització dinovesca. Des del 1845 fins al 1932 allà hi hagué, doncs, el primer institut provincial lleidatà. El perill de col·lapse d'aquell vell edifici «que amenazaba la vida de cerca de 500 escolares que allí concurren» feu que s'hagués de declarar edifici ruïnós i traslladar-se'n les activitats acadèmiques a una altra banda. Se'n suspengueren les classes i la Paeria i el claustre de professorat hagueren de trobar un altre lloc adient per rependre-les, que havia de ser prou gran per encabir-hi el mig miler d'estudiants del centre. Foren reubicats entre la Casa d'exercicis espirituals de Crist Rei de la Companyia de Jesús, i el dispensari municipal a l'edifici de la Gota de Llet, tots dos propers, entre l'antic mercat de Sant Lluís (estació d'autobusos actual) i el Col·legi dels Maristes.

Es demanava la constucció d'un edifici escolar de nova planta, que no arribaria fins a la postguerra. Deia el diputat carlí que «por el hecho que las clases se dan en dos edificios distintos, en pésimas condiciones higiénicas, en unos semisótanos, siendo fuente de continuas molestias para profesores y alumnos, y causa de una posible disminución de la eficiencia de la disciplina» calia urgentment dotar en el pressupost ministerial els diners per procedir a la construcció d'un edifici adequat per a l'institut de la ciutat. Ara que tenim edificis relativament molt ben dotats en comparació als decennis passats, aquesta disminució de l'eficiència de la disciplina escolar igualment s'ha produït, fruit d'una assimilació que la societat va fer de normes amb ferum franquista, i de l'evolució social en la consideració dels xiquets-es com a reis absoluts de la casa i de tot arreu. Amb això s'il·lustra que l'ordre i la disciplina no depenen del lloc a on es fan les classe, sinó dels costums socials canviants. La gran i malaurada derivada de la manca de disciplina a les aules ha estat (entre altres causes, com els canvis de lleis educatives constants a cada nou gobierno), la rebaixa extrema de la qualitat de l'ensenyament i de l'educació que s'hi ha pogut obtindre. Però com que no hi ha més cec que qui no hi vol veure...

1912. L'edifici de l'Institut de Lleida.
«La Campana de Gràcia», de 30 de març (ARCA).
Els problemes amb l'antic edifici de l'institut provincial, que era al vell convent del Roser, venien de lluny, i amb el pas dels anys s'anaren agreujant. En aquest apunt satíric de començament de segle XX ja s'hi recull aqueix greu problema. Amb la proclamació de la República de 1931, l'edifici dels jesuïtes restà buit per la prohibició de les activitats de la companyia i el gran edifici de la Casa de Crist Rei, aixecat al 1928, pogué ésser parcialment dedicat a allotjar aules de l'institut.

Cap al final dels anys republicans, ja amb la guerra iniciada (parlo de memòria) va intentar-se, sense que s'arribés a fer efectiu, un trasllat de les aules al carrer actual del Canonge Gonzàlez a on hi havia el gran casalici familiar lleidatà del President Macià, i a on aquells anys 50 s'hi obririen les primeres aules del renovador col·legi privat Sant Jordi dels catalanistes de pedra picada de l'època que lluitaven pel país enmig de la rància ferum feixistoide d'aquell desgraciat règim dictatorial, com foren Enric Farreny, Josep Solans, Andreu Isern i Josep Vallverdú, centre que a començaments dels 60 es traslladaria a Gualda.

Anys 1960. L'edifici nou de l'Institut de Lleida.

Foto: Arxiu Fotografia Històrica Ateneu Popular de Ponent.

L'obertura de l'Avinguda de Madrid amplià la ciutat vers l'oest. A la dreta veiem, abans d'arribar al pati dels Maristes, el gran edifici de la Casa de Cristo Rey dels jesuïtes lleidatans. Servia de residència als padres i com a seu de les activitats que feien i de la casa d'exercicis espirituals, dit altrament, d'adoctrinament. Obra de l'arquitecte Josep M. Blanco, inaugurada l'any 1928. Seu de l'institut de secundària lleidatà entre 1932 i 1955. Als anys 70, no va poder resistir la ferocitat urbanística i fou substituït pel gran bloc d'edificis que tenia el supermecat Simago als baixos. Només en restà la parròquia de nova creació de Sant Ignasi com a testimoni d'aquell passat.

L'allargament de la Banqueta encara restava pendent, tot i que ja hi veiem moviments de terres. El camí de Rufea que durant segles anava riu avall per la marge dreta, anava quedant més endins perquè s'anava guanyant terreny al riu. Al fons, rere les cases dels militars, el nou edifici de l'Institut lleidatà tancava el límit occidental de la ciutat.

1957. Lo Camp Escolar de Lleida.
Encara que desenfocada, la imatge s'ho val. Perquè s'hi aprecia la primera grada del camp escolar, poc després de la construcció de l'edifici de l'institut. Si no tinc mal rastre agafat, la pista esportiva havia sigut feta per la Juventud Católica lleidatana cap a començ dels anys 20, i llavors aprofitada pel destacament militar (espanyol) recentment traslladat de la Seu a Gardeny. Em sona que aquest gran edifici que s'hi veu, entre la grada i la carretera nacional era un gimnàs per als militars que baixaven del campament de dalt al turó. Però la memòria se'm difumina: caldria que algun lector-a benvolugut, hi fes les precisions històriques adients; tampoc no tinc referència de l'autor de la fotografia. La vista del turó de Gardeny des dels mateixos peus de la fortificació murallada és espectacular.

1957. Lo Camp Escolar de Lleida.
Me n'arriba la foto original, però encara no en tinc referències. Aquells anys, el camp escolar, la marge dreta, el camí de Rufea, tots aquells descampats foren lloc preferit per la canalla i el jovent per anar-hi a fer la mona els dilluns de Pasqua.

1957 ca. Lo Camp Escolar de Lleida.
El Camp Escolar era aprofitat per fer-hi actes massius durant la postguerra, com les trobades del «1º de Mayo», que era vestit com a dia «de San José Obrero», a la qual podria correspondre aquesta imatge, tot i que no en tinc la referència exacta.

1957 ca. Lo Camp Escolar de Lleida.
Plànol del projecte del Camp Escolar al 1922, impulsat per l'Academia de la Juventud Católica lleidatana, associació fundada al 1871, reducte dels elements religiosos més integristes i antidemocràtics i contra tota modernització de la ciutat. Com és prou deduïble de la imatge, el projecte no s'arribà a desenvolupar totalment, però la pista atlètica es convertiria en un dels llocs de pràctica esportiva principals de la ciutat (feta per competir amb el Camps d'Esports de poc inaugurat al 1919 per la Joventut Republicana de Lleida). Durant la guerra, el Camp Escolar fou escenari de diverses execucions (igual que l'esplanada del Camp de Mart), sobretot d'una execució col·lectiva d'oficials de la guarnició militar (espanyola) de Lleida revoltats al 25 de juliol de 1936 contra el govern republicà.

La pista restaria i, en aquells anys 50 de la penosa postguerra dictatorial, fora aprofitada per aixecar-hi l'edifici de l'institut al seu mateix davant. Quan entre finals dels 60 i començament dels 70, s'hi afegirien a son voltant els altres dos instituts de la ciutat (el Gili i Gaia del 68 i el Joan Oró del 72, i sense nom fins al 76 o 77), es conformaria el gran Camp Escolar que avui coneixem, un dels més grans del nostre país amb més de dos mil estudiants, i que, a parer meu, mereix amb urgència que sigui repensat. Comentari que deixo per a una altra ocasió, si escau.

Anys 1960. Lo Camp Escolar de Lleida.
Foto: Arxiu Xavier Goñi, a «Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle xx»,
Joan Sagués San José, Conxita Mir Curcó, Jaume Barrull Pelegrí (2009).
Les antigues grades arribaven a peu de pista. Els dissatbes hi solia haver partits de futbol, amb les mames i papes als laterals, observant les evolucions dels fills, futures perles (o no) futbolístiques lleidatanes.

1958. Lo Camp Escolar.
Aquesta trobada atlètica escolar correspon al «Trofeo Juventudes» d'aquell any, amb l'edifici nou inaugurat de poc. La pista era de terra i les grades encara són les antigues, les primeres. Recordo l'any que hi vaig participar: devia ser cap al 1980: cent metres lliures i salt de llargada. Ens van assignar la prova per ordre de llista, sense cap preparació específica ni indicacions físiques o tècniques pertinents. Tot plegat només era fantasmada educativa i propaganda política. Encara avui, i no parlo de l'esport només, subsisteixen activitats educatives amb aquests peus de fang. Però aquestes són figues per a un altre paner, vull dir post.

Anys 1970. Lo Camp Escolar.
Una altra trobada atlètica al Camp Escolar, potser encara el «Trofeo Juventudes», que també s'havia fet a la pista de les instal·lacions del Sícoris, o si no, el que en fou el successor. La nova N-II ja estava feta, com delaten els cartells indicatius per damunt de les grades, que ja no arribaven fins a baix al tartan.

1978-1982. El meu institut de Lleida.
Aquests foren els meus quatre anys d'institut. Ja en fa més prop de quaranta! Cada matí, una petita colla, més nois que noies, agàfavem l'Alsina a la plaça de la bàscula d'Alcoletge, i fins a l'estació d'autobusos. D'allà, tota l'avinguda de Madrid a peu, passat el semàfor del Simago. Més enllà, la Deisa, la llibreria-distribuïdora que hi havia ja cap a la meitat, abans dels blocs d'habitatges militars. Llavors trencàvem cap al passatge que donava al semàfor de davant de l'institut, talment com encara ara. Quatre anys de BUP i COU per a un xiquet, tímid i reservat, estudioset i aplicat, tendre i de poble, amb tot un món per descobrir, d'amics, de lectures i de la vida adolescent.

En aquells temps, el curs començava just a mig octubre. Així s'havia mantingut durant decennis i quan arribaven les classes a casa nostra acabàvem de collir l'última poma, que era de la varietat més tardana que hi havia, amb poètic nom de Bellesa de Roma, verda amb tocs rogencs i aspra com les Granny Smith actuals. Els camp escolar també existia amb els tres instituts, els quals acabaven de ser batejats en aquells primers anys de la dita època de la transició, tots tres amb noms de lleidatans il·lustres. Jo vaig començar al Màrius Torres un octubre de 1978, poc temps després que fos nomenat amb el nom del nostre ínclit poeta, no sense escàdol a la Paeria llavors encara espanyolista. Allà m'hi vaig oblidar dels pantalons curts amb mitjons llargs de tota la meua infància, i hi vaig anar espigolant estudis, llibres i companys.

De la sala d'actes, en dèiem Aula Magna en aquellsa meua època d'estudiant, una sala que llavors veia grandiosa, tètrica i llòbrega, amb una pobra caixa escènica i poca dotació d'il·luminació, però fou allà a on vaig debutar al món del teatre escolar de la mà de l'amic i profe de llengua catalana, ja era el curs 80-81, Rafa Molina, àlies Santapau, i del Supertot, obra de Josep M. Benet i Jornet, amb permís del teniente coronel del 23-F, «de cuyo nombre no quiero acordarme», que portà a aquell curs un xoc emocional, social i polític només comparable a la dolenteria del virus actual.

Tornant, doncs, a 40 anys enrere:
Salut, records i teatre!

[2151] Los Paers lleidatans del NO a l'«Institut Màrius Torres», 1976 (ii)

[2150] Los Paers lleidatans del NO a l'«Institut Màrius Torres», 1976 (i)

[2056] Lo primer institut de secundària de Lleida