20191130

[2056] El primer institut de secundària de Lleida

Anys 1910-1920. Lleida.
Claustre del primer institut de secundària.

L'antic convent dels dominics o del Roser, escenari de l'holocaust dels lleidatans al 1707 a mans de les tropes borbòniques francocastellanes, i exclaustrat de feia poc per la llei de desamortització dels bens i edificis religiosos (1835), es convertí en la seu del primer institut d'ensenyament secundari de la ciutat, cap allà a la meitat del segle XIX. La imatge d'aquesta postal d'ara fa aprox un segle, no en retrata pas els estudiants ni tampoc els profes (sigui dit amb ironia, és clar), sinó una colla de jornalers, que com a figurants ens permeten d'apreciar la proporció de les arcades del claustre. Qui sap si el fotògraf s'hi presentà en època de vacances!  
1845. El primer institut de secundària de Lleida.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

Al 1840, les forces vives de la ciutat es desperten: des que la repressió borbònica havia tancat l'Estudi General, l'empobriment de l'ensenyament havia sigut constant, reduït a les escoles de primeres lletres i al Seminari Conciliar del bisbat, molt minvat per l'escassedat de recursos. A més, des de feia no res, al 1842, la Universitat de Cervera, l'empori de l'adoctrinament borbònic (espanyol) de nova planta, s'havia tancat i traslladat a Barcelona. Davant d'aquesta indigència educativa, la Paeria i la Sociedad de Amigos del País lleidatana reclamaren a l'octubre de 1840 «la necesidad de crear en la capital un instituto de segunda enseñanza con el número de profesores que las necesidades del país exigiesen». La Paeria hi aportava el finançament: els drets de pas de certes mercaderies obtinguts al burot del pont de la ciutat. 

Aquell octubre de 1840 es consumà al govern estatal (espanyol) la regència del general Espartero, i les gestions fetes fins aleshores caigueren en sac buit. Calgué recomençar les peticions i l'any següent, al 1841, representants de les institucions locals amb el diputat Jaume Nadal al capdavant presentaren novament la iniciativa al govern (espanyol), amb l'argument, molt liberal, de millorar l'educació a la ciutat, i «de aliviar a los padres de familia de los enormes perjuicios de tener que enviar a sus jóvenes hijos a largas distancias, para procurarse los primeros rudimentos de las ciencias». Pensem que llavors la secundària s'iniciava als 10 anys, edat que no varià fins al 1965, amb la instauració de l'EGB o ensenyament bàsic de primària, que la fixà als 14. Tornà a canviar amb la LOGSE, que s'implantà cap al 1996 i la deixà en 12. 

Les escoles de primària formaven en les primeres lletres, i els instituts iniciaven en les ciències. L'interès del govern estatal (espanyol) de disposar d'una xarxa d'ensenyament secundari a cada capital de província s'adeia amb la petició. La Paeria renovà la intenció de cedir «los productos íntegros de los derechos del puente» i tot s'encarrilà de nou. 
Anys 1910-1920. Lleida.
El primer institut de secundària.

La font del carrer Cavallers, datada del 1828-1830, a la façana de l'antic convent i després institut de la ciutat, i a on van beure-hi generacions de xiquets en sortir de classe.
1845. El primer institut de secundària de Lleida.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

La petició de creació definitiva es feu al març de 1841, ensems a la petició al Ministerio de Hacienda (espanyol) de la cessió de l'edifici exclaustrat, llavors sense cap mena de funció. La confirmació governamental arribà el 10 d'octubre d'aquell any. Al reial decret s'hi establia que, si calia, la Diputació provincial se'n faria càrrec del finançament, si no n'hi hagué prou amb els ingressos provinents dels drets de pas del pont i de la matrícula que els estudiants havien de pagar.

La primera junta directiva del centre restà constituïda. La formaven cinc membres, tots homes, amb el governador polític al capdavant, i quatre prohoms lleidatans: Francesc Soldevila, Jaume Nadal, Josep Castel i Jaume Sala.

El convent que se cedí per a instal·lació de l'institut, del qual se'n prengué possessió cap a mitjan 1842, es trobava en pèssimes condicions i «fue preciso emplear más de 90.000 reales en la obra más necesaria». Fetes aquestes primeres reparacions, «verificóse al fin la inauguración solemne del instituto el día primero de noviembre de 1842, asistiendo al acto una concurrencia numerosa y escogida». Aquesta és, doncs, la data fundacional dels ensenyaments secundaris a la nostra ciutat i província.

Fruit d'un plet reclamatori que s'endegà, l'institut acabà rebent també la cinquena part de les rendes de la Pia Almoina lleidatana, amb una quantitat mitjana anual que pujava als 12.000 rals, «cuya suma unida a los derechos de la matrícula y a unos 40.000 reales a que ascienden las dos terceras partes de los productos del puente», asseguraven la viabilitat econòmica de l'institut naixent.

Quatre anys després, al 1846, la Paeria reclamà el retorn dels diners del burot, per haver estat cedits de manera irregular i perquè «el puente ruinoso como estaba necesitaba reparos de consideración». Sembla que hi hagué alguna mena de conflicte amb la Diputació, que havia de suplir econòmicament en la mateixa mesura que la Paeria en retirava el finançament. Coses de la politiqueria de totes les èpoques.

En aquell gran edifici conventual, s'hi encabiren també «la escuela de adultos, la normal, la sociedad económica... y la biblioteca provincial que unida a la que el instituto posee una colección numerosa de libros entre los que se encuentran bastantes obras de mérito, que se facilitan al público en horas fijas todos los días».

De fet, aquesta biblioteca provincial, per bé que en edifici adjacent nou, s'hi estigué fins fa quatre dies, com aquell qui diu. Quan servidor anava al Roser, ja no a l'institut sinó a l'Estudi General que s'hi establí als anys 70 del segle passat, i servidor hi estudià entre el 1982-87, hi havia una porteta en un dels angles del claustre que comunicava amb aquell nou edifici adjacent de la biblioteca provincial, que tenia l'entrada principal al carrer de la Palma (més ben dit, a la plaça Sant Antoni M. Claret), a on hi havia unes quantes places d'aparcament, allà on jo solia deixar-hi el 4L que el pare em deixava per baixar a Lleida. Ara hi ha l'entrada posterior de l'establiment dels Paradores Nacionales (espanyols). La biblioteca desaparegué d'allà quan fou traslladada a la nova i gran biblioteca provincial a l'edifici de la Maternitat de la Rambla d'Aragó, cap al darrer tombant de segle. 
1845. El primer institut de secundària de Lleida.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells inicis impartien docència en el primer institut de secundària lleidatà 11 professors. Tots eren homes, és clar, segons que la societat del moment imposava, i tot en la llengua que l'Estat (espanyol) imposava i que ni a Lleida ni al país no parlava gairebé ningú. La imposició lingüística, doncs, era una norma política, i el tractament colonial als alumnes (i a tota la societat) els forçava a una diglòssia absoluta, amb el consegüent menysteniment de la llengua de la gent.

La filosofia no era impartida com a eina per pensar i repensar el món, sinó reduïda a l'ensenyament de la lògica, la part més formal i inofensiva intel·lectualment. Això sí, no hi faltaven ni la religió ni el llatí, una literatura també formalista de retòrica i poètica, ni tampoc les grans matèries com la història, les ciències naturals o la física i química. La llengua estrangera per excel·lència era el francès, llengua de les corts i classes benestants europees del moment. La moda, després necessitat, de l'anglès no arribaria a Catalunya de manera generalitzada fins ben bé als anys 80 del segle passat. Servidor encara va fer tota l'antiga primària o EGB amb el francès com a segona llengua, després de l'espanyol, i sense la nostra llengua en el currículum.

Cap a mitjans del segle XIX la mitjana d'estudiants se situava en uns 150 en total, xifra que l'autor considera proporcionada «a la población y recursos de los pueblos vecinos». S'acaba l'article fent consideració que els recursos educatius de les diferents càtedres eren suficients, destacant-ne el laboratori elemental complet de física i química i la disponibilitat d'un hort per a l'aplicació pràctica de les lliçons d'història natural, o ciències naturals que en diem ara, «que se utiliza ya para las lecciones de botánica y en breve quedará convertida en un jardín botánico».

Finalment, i per afavorir la matrícula dels alumnes de fora vila, o sigui, dels pobles veïns de Lleida, s'hi va establir un «colegio de alumnos internos», que diria que és el que sembla que diuen les paraules: un internat només de xiquets. Qui sap si en algun racó d'algun arxiu encara hi trobarem algun dia els documents amb el preu de la matrícula, del règim de l'internat o dels butlletins de notes!
Anys 1910-1920. Lleida.
Claustre del primer institut de secundària.

Una altra vista de postal d'època del claustre del Roser, que devia fer les funcions de pati d'aquell primer institut de secundària de la ciutat. Durant els primers cinquanta anys, sort que el futbol encara no s'havia inventat!


1843. El primer institut de secundària de Lleida.
Discurs d'inauguració del primer curs (Sol-Torres, UdL).
Curiosament, aquell discurs inuagural que havia de passar a la posteritat, no fou pronunciat pel catedràtic de retòrica o el de llatí, sinó pel de matemàtiques i dibuix!, el qual concloïa, sense dissimular l'adoctrinament, que: 

«Por mi parte como ciudadano y como profesor no deseo mas que la felicidad de mi patría, y juntamente con mis dignos comprofesores, trabajarémos de consuno, á fin de que los jóvenes que estén bajo nuestra direccion adquieran la instruccion sólida y la moral pura que es necesaria al perfecto ciudadano».

i interpel·lava els alumnes per acabar tot dient-los:

«Jóvenes estudiosos, apresuraos á competir con pundonorosa emulación en tan solemne prueba, y si la juventud Griega luchaba en los olímpicos por alcanzar una corona de laurel: afanaos vosotros por sobresalir en los exámenes, y en lugar de aquella pobre corona, obtendreis otra mas brillante, que influirá poderosamente, en la gloria de vuestra patria y en vuestro particular beneficio.—He dicho».

Anys 1960-70. El primer institut de secundària de Lleida.
Al 1937, es feu la proposta de construcció d'un edifici per acollir l'institut de secundària de la ciutat, per a la qual cosa s'expropiaren unes 25 finques adjacents a la finca de Santa Teresina, que havies estat requisada i a on no s'havia consumat el santuari projectat, més o menys entre els carrers Ramon y Cajal, Bisbe Messeguer i Morera i Galícia (Lleida en la guerra civil espanyola, de Joan Sagués, 2001, enllaç). És clar que els esdeveniments bèl·lics no permeteren la conclusió del projecte. Serà durant aquella llarga, grisa i feixistoide postguerra que la ciutat emplaçarà l'edifici del nou institut als afores, allà baix de tot de la sortida de la carretera N-II en direcció a Fraga, tocant del riu. Amb el temps, fora el primer d'un campus de tres centres de secundària que s'hi ajuntaren, i dels nombrosos centres de secundària repartits per altres barris de la ciutat (excepte, encara ara, a Cappont, que ja tocaria!) i dels pobles veïns.

L'any 1978, l'any que servidor hi va començar el 1r de BUP, per iniciativa de l'ara finalment reconegut poeta lleidatà Jordi Pàmies, professor del centre i bibliotecari a les hores del pati sempre atent als alumnes que buscàvem llibres per devorar, fou aprovat de donar-li el nom de l'altre gran poeta de la ciutat de la primera meitat del segle XX, Màrius Torres. D'ençà d'aleshores, el Màrius per a alumnes i profes, exalumnes i exprofes, i lleidatans en general. Allà hi vaig fer la meua secundària, allà hi vaig debutar al teatre de l'Aula Magna que en dèiem (amb el Supertot d'en Benet i Jornet), i allà hi retornaré ben aviat a cloure-hi la meua carrera docent.