20160504

[1400] Aigua de Pinyana per a les fonts de Lleida

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

Plànol de la capital lleidatana sota el regnat del segon Borbó espanyol, Carles III (1759-1788). L'època del despotisme il·lustrat començava a arribar de ple a la ciutat. Francesc Llobet (1705-1785) era fill d'una família originària de Perpinyà. L'exili d'una certa classe dirigent rossellonesa després que el nord del país passés a mans dels Borbons francesos arran del Tractat dels Pirineus és un tema encara poc treballat. Estigué lligat sempre a la vida militar com a enginyer al servei dels Borbons espanyols. Al 1774 fou nomenat director d'enginyers del Principal, on romangué fins a la seua jubilació deu anys després.

En aquells temps, s'intentava ordenar el creixement urbanístic a les ciutats, construir en els espais lliures que hi quedaven, reordenar la ciutat vella, les muralles... Un dels primers que impulsà aquesta transformació urbana de la ciutat de Lleida fou Francesc Llobet, tasca continuada pel Marquès Lluís de Blondel, arribat a Lleida al 1786 com a corregidor. 

La pax borbònica, feta de persecució i anorreament, havia impulsat durant tot el segle XVIII la recuperació econòmica de Catalunya, que tornarà a veure's frenada per la Guerra del Francès. Aquesta represa social innegable anava acompanyada de la negació de la personalitat i l'autogovern seculars de la nació catalana. 


1985. La persecució política de la llengua catalana,
Francesc Ferrer i Gironès, Ed. 62.

No s'ha de confondre un període determinant de la història econòmica amb cap període de plenitud nacional, com fan alguns destacats (i premiats a Espanya) autors locals; de la mateixa manera que ningú gosa tampoc considerar els anys de pax franquista i de desarrollismo, de gran impacte en el desenvolupament socioeconòmic del país, com a etapa ni esplendorosa ni resplendent ni enyorada, ans tot al contrari. Qui ho fa, subtilment o no tant (cfr. Cataluña y el absolutismo borbónico, Roberto Fernández, 2014), sota preteses consideracions de neutralitat i puresa científicohistòriques, només pretén tapar (en ús legítim de sa llibertat de càtedra) una determinada presa de posició ideològica. Perquè la suposada manca de presa de posició només n'és una altra.

Perquè l'absolutisme borbònic no fou a Catalunya només un període autoritari de l'Àntic Règim com a Castella o Normandia. Igual que a la Catalunya del Nord, sota l'absolutisme borbònic francès, a la Catalunya del Sud, l'absolutisme borbònic fou, a més a més, absolutisme espanyol, és a dir, un període de supressió de les seculars institucions pròpies de govern, i de lingüicidi deliberat, dirigit per ments sàvies i il·lustrades, que sabien en tot moment ço que feien i els resultats que perseguien. Des del 13 de juny del 1715, quan el Consejo de Castilla establí:
 “Y son del mismo sentir por lo que mira a la práctica y forma de Procesos Civiles y Criminales ; con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en Lengua Castellana; y en los demás tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la Catalana, asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana; como también aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia, y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramatica, no se permitan libros impresos en lengua Catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Cristiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado”

fins a la fi del segle XVIII, se succeïren almenys una dotzena de lleis i decrets contraris a l'ús de la llengua pròpia i mil·lenària de la terra. A Catalunya, doncs, l'absolutisme borbònic espanyol no es resumeix amb aquella cèlebre màxima de «todo para el pueblo, pero sin el pueblo», sinó que fou sobretot «contra el pueblo».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

El coneixement del territori i la geografia esdevé determinant en aquest afany transformador del despotisme il·lustrat. En aquest plànol s'hi donen les explicacions del «proyecto para introducir las aguas de la Acequia Mayor» a la ciutat. La sèquia no queda dibuixada perquè «cae fuera del plano y dista del punto... 600 varas».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Explicació dels punts per on passa el conducte «para fluir las aguas a las fuentes proyectadas», que són al carrer (plaça) de la Palma (col·locada al 1828 a la façana del convent de la Companyia de Maria i Ensenyança, a l'actual plaça de Sant Antoni Maria Claret), una altra als voltants de la Catedral Nova, a la plaça de Sant Francesc (traslladada al 1884 a la Costa del Jan i actualment base de la que hi ha a Ramon Berenguer IV) i a la de Sant Joan, que aleshores encara no era al mig de la plaça. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La fortificació de Gardeny, on hi havia la «Iglesia que sirve de quartel» (H) i el magatzem de pólvora (I). S'hi senyala l'entrada principal al recinte (J) i el reducte occidental (K). Les estretes feixes del turó indiquen la prominència de l'esbalç.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La partida de la Mariola, amb el camí que pujava cap a Gardeny. Just als peus del turó, baixava el rierol, que allà era regulat a l'anomenada pala dels Templers. Entre el turó i la ciutat, el molí que hi hagué fins a començament del segle, aprox allà on s'aixecà l'edifici modernista de l'Escorxador cap a l'any 1912. Degué començar com a molí fariner, però també funcionà com a molí d'oli, potser des d'aquests decennis del segle XVIII amb l'arribada de l'arbequina, tal com l'alta fumera que tenia el conjunt al tombant del segle XIX al XX testimoniava.

Una mica més avall un gran hort tancat probablement del bisbat, potser en la gran parcel·la on en el futur s'aixecarà l'Acadèmia Mariana. Un altre hort, ben regat i amb un petit molí, s'aprecia també cap al camí de Vallcalent.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La muralla que pujava fins a la porta de Boters (14) i la gran esplanada que hi havia al darrere Una mica més amunt del Baluard de la Concepció (a), entraria el conducte d'aigües de Pinyana fins al Dipòsit (32), òbviament per mitjà d'un pou o mina (d). El Dipòsit d'Aigües és la magna construcció soterrada de mides imponents en el seu bosc d'arcs i 25 grans columnes clàssiques, que esdevindrà el primer dipòsit d'aigua potable de la ciutat. Sortosament, encara avui conservada i que forma part del Museu de l'Aigua.

A la dreta, el quarter militar espanyol de Sant Martí (T), el magatzem del Capítol catedralici (R) i l'antiga església de Sant Martí (T), a tocar tocar de la muralla, «que sirve de almacén para utensilios».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La conducció d'aigües surt de la muralla pel baluard de la Concepció, cap al nord. Després d'uns trams trencats, enfila de dret cap a la sèquia major de Pinyana. A la dreta, al trencant del camí de Montsó, aprox. a l'actual Hospital de Santa Maria, hi havia les runes de l'antic Convent de Sant Hilari, potser juntament amb algun gran mas o molí. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
El plànol de la ciutat antiga, allargassa al llarg del Segre al peu del turó de la Seu Vella, llavors portada a la profanació i ús com a quarter militar pels Borbons. De Sant Antoni, a l'oest, fins a l'altre extrem de la ciutat, al barri de la Magdalena i el baluard del Carme, la ciutat s'arraulia i arremolinava als peus del quarter, que feia les funcions de ciutadella per al control dels lleidatans per part dels ocupants. 

A la part de Boters era on la ciutat respirava de l'atapeïment constructiu medieval. Allà s'hi instal·là el Bisbe quan fou foragitat pel primer rei espanyol a Catalunya del Palau Episcopal a tocar de la Seu Vella al 1707.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
S'observa en el plànol com la conducció d'aigua desvia des de més amunt del Convent dels Dominics (Roser) cap al darrere del carrer Cavallers, on baixa per la Cuirassa fins a la font de la Plaça Sant Francesc, amb una desviació cap a la de Sant Joan damunt del carrer Major. En canvi, no sembla pas que la conducció primera arribés a la font del Roser.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Només un únic pont travessava el Segre, i així serà durant molt de temps més, fins als anys 1970, que es construí el pont dels instituts. D'aleshores ençà, un no parar de ponts i passarel·les han canviat el sentit i percepció de la mobilitat dels lleidatans, durant segles forçada a creuar només pel Pont Vell. El pont medieval de pedra tingué sis pilans i set arcades, i donava de dret a l'Arc del Pont o porta principal d'entrada a la ciutat, reformat en estil neoclàssic aquell segle XVIII. El Cappont no existia com a barri des del segle XVI, era només un gran baluard defensiu. El camí d'Albatàrrec marxava avall sense cap edifici encara, que començaran a reaparèixer cap a la primera meitat del segle XIX. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»
Francesc Llobet (Europeana).
La punxa del baluard del Carme, ocupada d'horts, amb la porta (16) de sortida de la ciutat. El Noguerola baixava per aquesta banda est de la muralla i la revoltava i seguia paral·lel a les adoberies gairebé fins al Pont Vell. Altres ramals es distribueixen pels horts de la zona, i fins i tot hi hagué una bassa. Algun dels ramals del Noguerola entrava dins la ciutat per dalt, per la banda de la muralla de l'actual carrer Salmeron.