[2278] Lo pont del Pont d'Alentorn

 

1913. El Pont d'Alentorn (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'imponent pont de les set arcades o antic pont d'Alentorn era situat a la carretera d'Artesa de Segre a Vilanova de Meià, i desaparegué després dels bombardejos de la darrera guerra durant la retirada de l'exèrcit republicà als voltants del Cap d'Any de 1938 a 1939. El pont d'Alentorn ja fou reconstruït en acabat que fos volat durant la Primera Guerra Carlina (1833-39), cap a mitjan segle XIX, per a la carretera de Montblanc a Tremp, impulsada com a eix fonamental de comunicació entre pla i muntanya, en una època en què no existien la carretera de Gualter ni la de Terradets ni, encara menys, la del Doll. El primer pont havia sigut aixecat durant el govern (espanyol) del Marqués de la Ensenada cap a mitjan segle XVIII, després ja de l'ocupació borbònica del país. Aquest primer pont era situat uns dos-cents metres riu avall, a on se'n veuen encara algunes poques restes dels pilars, i enllaçava el camí de l'Horta d'Artesa amb l'altre costat de riu per acostar-se a Tremp.

Anys 1900-1910. El Pont d'Alentorn (la Noguera d'Urgell).
Diverses vistes postals dels set ulls del magne pont de pedra per creuar el Segre a Artesa. Sembla, d'entrada, un pont massa gran per a la poca aigua en època d'estiatge, però en temps d'avingudes d'aigua, com a la gran riuada de 1907, tota la llera venia plena a vessar de costat a costat. 

1977. El Pont d'Alentorn (la Noguera d'Urgell).

Foto: Joan Tous i Casals (Patrimoni Cultural).

La imatge ens ofereix el vell pont setcentista de tres ulls enderrocat ja a la Primera Guerra Carlina, aviat en farà dos-cents anys. Una mica més amuntet, el nou pont. Intueixo que en la retirada republicana se'n degué volar només un o dos ulls, i que fou possible una reconstrucció que en seguia l'estil del pont vuitcentesc.

 Anys 2000. El Pont d'Alentorn (la Noguera d'Urgell).

Foto: Viquipèdia.

Una vista més recent del magne pont sobre el Segre.

Al cap del pont, hi anà cresquent el petit caseriu que forma una entitat de població del municipi urgellenc (històricament urgellenc) d'Artesa de Segre.

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques

[2277] La 'Petite Galerie' de l'Alliance Française lleidatana

1968. 'La Petite Galerie', Lleida.

«Diario de Lérida», de 6 de febrer (AML).

Al 2013, el Museu Morera va celebrar el 50è aniversari de la més gran petita galeria lleidatana, 'La Petite Galerie', que perdurà només vuit anys, els darrers del tardofranquisme. En una ciutat poc acostumada a les innovacions, excepte les urbanístiques, que aquells anys 60 i 70s van canviar la fesomia de Lleida i la butxaca dels de sempre, l'obertura d'una sala dedicada a l'art més innovador del moment, no pogué passar desapercebuda. L'art avantguardista era una cosa de progres, de peluts i barbuts, de maig de 68, de psucaires, o etc. La nova terminologia per no repetir ja, que estava molt suat, allò de rojos i masones. A més, fou impulsada per un exiliat, fill de diputat republicà, impulsor incansable d'iniciatives culturals d'oposició al règim dictatorial (espanyol), membre de la secció lleidatana d'Òmnium Cultural. En definitiva, un dels intel·lectuals i polítics locals de més prestigi en aquells temps, Jaume Magre. Fou paer de la ciutat des de les primeres eleccions municipals (1979), càrrec que ocupà successivament durant una dotzena d'anys, els de la recuperació cultural de la Lleida democràtica, a les files del PSC de llavors, d'abans del segle XXI, quan encara no s'havia rebaixat a organització regional del PSOE, i hi havia prou dirigents que creien en la reconstrucció nacional i en referèndums d'autodeterminació. Des de la Paeria inicià l'Aula Municipal de Teatre, el Conservatori musical, l'Escola Municipal de Belles Arts..., o sia, les institucions que han fonamentat la vida cultural lleidatana del ja gairebé mig segle transcorregut. 

Des que havia retornat de l'exili francès, al 1944, havia lligat la vida professional a l'ensenyament del francès, primer a Cervera, després a Lleida, a on des del 1955 i fins al 1980 hi dirigí l'Aliança Francesa. L'any 1968 va tindre l'agosarada pensada de dedicar un espai de la secció local d'aquella institució acadèmica a l'art, encara més, a l'art d'avantguarda, amb la col·laboració d'Àngel Jové i d'Albert Coma Estadella com a directors de programació. Precisament, l'acte inaugural fou la presentació del llibre de Jové, Petit homenatge a la flor de paret. Diu la crònica periodística d'aquell primer acte, en el castellà obligat del régimen, que «La Petite Galerie no tiene ninguna ambición extrema. Es pequeña en cuanto a espacio y no tiene deseos de crecer». Excel·lent definició, totalment oposada als desitjos d'impacte i fama amb què ara es treballa —en general— des de les institucions culturals, amb pressupost públic, sense voler passar pel picar pedra necessari i primordial.

2021. Espai Brossa, BCN.

«El Temps», 6 de maig.

Reproducció de l'espai de 'La Petite Galerie' del 1970, durant l'aclamada exposició de poesia concreta. 

1968. 'La Petite Galerie', Lleida.

«Diario de Lérida», de 6 de febrer (AML).

La sala d'exposicions era situada al carrer Bisbe Huix, núm. 2, 2a, al barri de Noguerola per entendre'ns, darrere l'Avenida del Caudillo (espanyol). El bisbe Huix havia sigut una de les víctimes de la resposta violenta al violent aixecament feixista del 36. Per això, el régimen li havia dedicat un carrer. La columna periodística recull les paraules de Jaume Magre en el moment de la inauguració, raonant per què l'obra de Jové mereixia aquell honor, per tractar-se de «la valoració, la reivindicació, el dret a ésser de les coses més humils, més aparentment insignificants». Altre cop, la senzillesa i la modèstia com a guia del quefer cultural. «Car l'art d'en Jové escapa a tot el maremàgnum de les definicions sàvies, de les teories brillants però buides, dels 'esperpentos' més o menys vàlids que constitueixen el món artístic dels nostres dies». O com «fer d'un aparent gargot, POESIA».

1968. 'La Petite Galerie', Lleida.

«Diario de Lérida», de 14 de març (AML).

La segona mostra de l'avui considerada mítica galeria lleidatana fou dedicada als pintors d'avantguarda, intitulada 'Dos generacions de pintura catalana'. En aquesta primera part de la mostra s'hi podien veure Tàpies, Cuixart, Vila Casas, Ràfols Casamada, Guinovart...

L'article periodístic recull l'escrit de presentació redactat per Alexandre Cirici i Pellicer. Avui els mitjans de comunicació no ens deixen accedir a les fonts originals de la informació: tot ho tamisen, tot ho passen pel sedàs. Pel porgador de la seua ideologia i de la limitació intel·lectual (per dir-ho finament), de les noves generacions de periodistes.

1968. 'La Petite Galerie', Lleida.

«Diario de Lérida», de març   (AML).

Obertura de la segona part de l'exposició. La limitació de l'espai obligava. Aquesta segona part era destinada a pintors avantguardistes més joves.

1968. 'La Petite Galerie', Lleida.

«Diario de Lérida», de 28 d'abril (AML).

Exposició 'París vist per Ernest Ibàñez, Lluís Trepat, A. Coma Estadella, Víctor P. Pallarés i Ton Sirera', uns quants dels més destacats artistes lleidatans del moment. 

1988. «Converses a Lleida», de Josep Varela.

Fotografia i entrevista a Jaume Magre.

1970. Jaume Magre, Lleida.

«Diario de Lérida», de 13 de desembre  (AML).

Concessió de la Creu Oficial de Palma Acadèmica de França, la més destacada del nostre veí Estat septentrional per a les personalitats destacades en el camp de la cultura i l'educació. Guardó de reconeixement a la incansable tasca de l'ensenyament del francès a les terres lleidatanes. Però, com diu l'articulista, per una tasca que va més enllà i tot: per les nombroses conferències dels millors experts del moment que s'hi feren a l'Alliance lleidatana, que ajudaren a obrir ments i pensament als temes culturals més candents, per l'impuls de 'La Petite Galerie' dedicada al nou art.

Llàstima que servidor hagi d'escriure això de la condecoració francesa el dia que aquest nostre estimat Estat veí hagi prohibit, altre cop, l'ensenyament de la llengua catalana a l'escola als «seus» republicans súbdits catalans. Cosa que demostra que si una Constitució no reconeix la llengua que parlo i m'obliga a canviar-la, doncs no pot pas ser mai la meua. Ni que sigui republicana. Això de la 'liberté, egalité, fraternité' em recorda la Granja dels Animals d'Orwell. Als tocinos de la novel·la, s'entén.

Anys 70. 'La Petite Galerie', Lleida.

Fotografies d'una inauguració. D'esquerra a dreta, a la foto de baix: Ton Sirera, Mari Soler, Mari Garcia Coma, Albert Coma Estadella, Francesc Porta (d'esquena) i Jaume Magre.

Foto: Joan Carles Sisó, però no en trobo la data exacta (surtdecasa.cat).

1975. 'La Petite Galerie', Lleida.

Cinquantenari del Manifest Surrealista celebrat per l'Aliança al gener d'aquell any.

1994. «La Petite Galerie (1968-1976). Una galeria d'art alternatiu a Lleida», 

M. Pallarés, F. Vilà, Edicions UdL.

[2229] La primera clínica d'estètica lleidatana, 1921

[2276] Lo Racó d'en Pep, les piscines dels diumenges d'estiu

 

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

L'entrada del recinte lúdic que els anys 70 i primers 80 (del segle XX, ofcós!) va marcar els matins dels diumenges d'estiu. Les imatges dels seats i renaults de l'època no poden mentir gens ni mica. No hi havia piscines municipals a la majoria de pobles, encara. No trigarien a arribar, cap als anys 90. Però mentrestant, bé calia posar-se en remull i passar-s'ho bé. Les Basses eren una sortida familiar. Calia agafar el cotxe. Per anar al Racó, des d'Alcoletge, les bicis ja servien. O trobar algun pare desqueferat que ens hi portés. Un cop allà, sempre hi havia algú del poble que ens podia carretejar cap a casa.

En aquells anys adolescents, només fèiem ús de piscines, i de les pistes de tenis quan vam ser més grans. No hi anàvem pas al bar, ni a dinar. Tampoc a la pista d'estiu, per a la música disco inevitable del moment, però a l'aire lliure, amb una mica de patxanguero, això també, que era la música per ballar salsa i el que calgués, però agafats. El complex oferia de tot: fins a banquets de bodes i comunions al restaurant, dit del Mas dels Arcs. D'Alcoletge, tenia molta requesta, car a banda de ser a propet, hi treballava el gendre de ca la Tonya, pintor i empaperador, que eren temps de paper pintat a les parets, amb flors de tots colors. El lloc era ben triat, és veritat, a la mateixa desembocadura del riu Corb al Segre, de seguida de passar pel sifó del Canal de Balaguer i de la presa de la sèquia de Fontanet. D'aigua i d'ombra no en faltaven, doncs, al racó de bosc de ribera al costat del qual cresqué.

Va tancar del tot al 2013, amb mig segle d'esbarjo a l'esquena. Tot i que cal dir que els darrers vint anys, per dir una xifra aprox, amb més pena que glòria. A l'article periodístic Racó d’en Pep, set anys d’oblit, La Manyana, de 20-21-2020 (enllaç) se'n fa un breu repàs històric. Les piscines encara devia fer molts més anys i tot, que estaven tancades. Havia nascut com un càmping, amb una cinquantena de parcel·les per a aquelles primeres tendes de campanya amb avancés i caravanes de dos rodes, a remolc del cotxe. 

Nosaltres no hi prestàvem atenció, als turistes. Després de tota una setmana de collir peres, o el que toqués segons la quinzena d'estiu que fóssim, només ens volíem remullar. En companyia, com pertoca a tot bon adolescent. La nostra colla de nois i noies devíem ser una vintena. Travessar la piscina nadant no era cosa fàcil per a servidor: mai no vaig ser gaire destacat en el meu estil de natació. No tenia temps de practicar: sempre al tros, matí i tarda. Què més, a la piscina? Jugar a pilota, llançar les noies a la piscina, patollar amb peus i mans els uns contra els altres, beure's una fanta o, millor encara, una mirinda. 

Xapa de Mirinda.

També en dèiem platetes, quan estaven aplanades. En col·leccionàvem de totes les marques, i les batíem a cops de pedra fins a deixar-les ben planes. Servien per intercanviar-se-les, per apostar quan jugàvem a boles. Nosaltres no en vam dir mai del món 'bales'. 

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70-80. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

(enllaç).

[1257] Les maldats de l'arròs a la Ribera valenciana

[2275] Enid Blyton: del Club dels Cinc, i dels Set Secrets

1964. Enid Blyton, «Els cinc a l'illa del tresor»,

Editorial Juventut. 

Els llibres de la prolífica escriptora anglesa foren alguns dels nostres companys de lectura per a la generació dels baby boom, dels boomers, com ens diuen els joves. Mai tan ben dit, perquè fossin els cinc, fossin els set, eren això: companys en la ficció, incloent-hi el Timmy, el gos llest i fidel. No en vaig tindre mai la col·lecció completa, només alguns d'escadussers. Els temps no donaven per a més. 

Els llibres arribaren a la dècada dels 60, amb el desarrollismo (espanyol) i la tenaç insistència nostra per rependre el camí trencat per la repressió i persecució cultural i lingüístiques del franquisme (espanyol). L'antiga editorial, que ja publicava abans de la guerra, aprofità per traduir i publicar alhora la versió catalana de les sèries del Cinc i dels Set Secrets. Foren un èxit rotund. No en sé els números exactes de la traducció catalana, però dels quinze títols dels Set Secrets se'n diu que en vint-i-cinc anys se'n vengueren dos milions d'exemplars. Només que una quarta o cinquena part fos en català, les xifres de lectors aportades pels personatges juvenils de Blyton foren colossals. Perquè dels vint-i-un títols de la sèrie dels Cinc se'n despatxaren més de sis milions! Els llibres catalans tingueren diversos traductors, com ara Jaun Ríos o Victòria Oliva, que traduïren tant en català com en espanyol. Un parell foren traducció de Ramon Folc i Camarasa. Dels il·lustradors, no n'he trobat gran cosa. Que precioses eren les novel·letes amb quatre dibuixos esbarriats!

El cas actual, però, és el següent: ha calgut anar retraduint les obres per tal com algunes expressions i situacions no són considerades políticament correctes («El Periódico», La correcció política contra Enid Blyton, 2016, enllaç). Calma: hi ha hagut més sort que amb Allò que el vent s'endugué: la pel·li ha sigut retirada del catàleg de no sé quina plataforma digital, HBO crec. Els llibres tindran més fortuna: seran lingüísticament adaptats, esporgats per ací, reescrits per allà. 

Ja fa un temps que dura aquesta fal·lera. Des que algú, psicòlegs i psicopedagogs imbuïts de ciència absoluta, han convençut ingenus pares i mares de fer créixer fills immaculats, sense traumes. Que és tant com dir sense vida. Perquè l'experiència de viure, de fer-se gran, sempre és feridora, que aquest n'és el significat etimològic. A vegades, ens fem una simple rascadeta, o ens pelem els genolls; altres, el tall és profund i durador, i cal curar-lo i embenar-lo. Però passar per la vida sense ni una esgarrapada per ací, sense una esgratinyada per allà, no és pas possible. Ja m'ho van dir un cop el meu company Quim, professor de socials. Quan els estudis humanístics posen el nom de "ciències" al davant, la cosa no pot anar mai bé: ciències socials, ciències de l'educació i psicologia, ciències polítiques... Però muda, i molt. Potser podríem provar-ho també els de filologies: Ciències de la llengua, Ciències literàries. 

De l'absurditat de l'empresa me'n vaig adonar fa uns pocs anys, quan vaig assabentar-me que havien adaptat a la llengua del segle XXI el Mecanoscrit pedrolià. Només començar, es veu que llò de l'Alba, una noia de catorze anys verge i bruna, ja és incomprensible, i ara és simplement verge i morena, com la Moreneta, oi? Com farem perquè la canalla aprengui què vol dir bruna, si els amaguem el mot? Si sempre llegeixen només amb 1.500 o 2.000 mots habituals, com passaran al llindar, no dic al fons sinó al llindar, de la llengua culta i de l'abstracció? Sense esforç, és clar, com tota la resta. Però la nostra opinió no compta, i sovint és desprestigiada per elitista. La meua, d'opinió, és que amagar que hi ha un altre nivell d'escriure, de parlar, de pensar, sí que és elitista, i només afavoreix uns pocs, en comptes d'obrir la possibilitat d'accedir-hi a tothom. Com a mi, pobret xiquet fill de pagès, em fou donada. I que intento ara transmetre contra vent i marea, almenys durant les classes, que les notes finals han de quadrar amb les directrius donades. Els professionals de l'educació, mestres i professors, devem ser els únics del món que no som consultats en el moment de la reforma dels plans educatius. I en portem uns quants, aquests darrers decennis. 

Tornem, però, a la qüestió inicial: entenc que calgui tombar estàtues de negrers i esclavistes, que calgui denunciar els revisionismes feixistoides de l'holocaust, la desigualtat salarial de gènere, i tantes i tantes altres coses injustes, iniqües, perverses i infames que perviuen encara en la nostra societat. Certament, hi pot haver expressions de simple correcció, però un cop s'ha començat, a on posem el fre? S'hi indicarà d'alguna manera l'abast de la intervenció? És raonable d'induir a creure que el passat fou de parla idèntica al present? 

No sabria dir si vaig quedar traumatitzat i marcat per les lectures d'infantesa o joventut. Però crec que veure com els nois juguen a futbol per una banda i les noies, per més bones que siguin i les traguem ara a totes hores per la tele, ha de marcar més que res. Perquè no fora millor que els esports es juguessin amb equips mixtos amb regles adaptades? Com ara, s'ha de jugar amb 5 nois i 5 noies, i el porter, de gènere lliure. No hi pot haver pilots i pilotes de F1 o de Moto GP? Això fora igualtat de debò. I no caldria haver de doblar el temps dedicat als esports als noticiaris, que ja està bé la broma: li foten més de deu minuts cada dia! 

A aquest pas de revisionisme apressat, en el camp literari aviat no podrem llegir cap dels clàssics. Perquè mentre Ulisses s'aventurava per tota la Mediterrània, Penèlope s'estava tancada a casa teixint i desteixint. Si no els llegim, ni podrem explicar-ne el context històric, social i cultural que van generar les idees que transmeten. Per entendre-les i, si cal, no repetir-les. Perquè ocultar l'error, desencert, defecte o aberració del passat només obre el camí a repetir-los per les noves generacions desconeixents. Però en comptes de reflexionar-hi és més fàcil prohibir. La tirania habitual, però ara vinguda de l'altre extrem. Aviat en blasmaran que no tenien mòbil ni tik-tok.

 De fet, i això també és una estimació objectiva meua, si actualment passa el que passa és perquè no se'ls han llegit, els clàssics. Ni ganes que en tenen. Esperem, no ho veurem nosaltres, que arribi el dia que es tornin a publicar els llibres reescrits, no si dir-ne censurats, amb el lema: amb el llenguatge original de l'autor.  

1965. Enid Blyton, «Els cinc s'escapen»,

Editorial Juventut. 

1965. Enid Blyton, «Els cinc se'n van de càmping»,

Editorial Juventut. 

1965. Enid Blyton, «Els cinc les passen negres»,

Editorial Juventut. 

1966. Enid Blyton, «Els cinc se'n van en una caravana»,

Editorial Juventut. 

1966. Enid Blyton, «Els cinc passen aventures»,

Editorial Juventut. 

Trad. Ramon Folch i Camarasa.

1967. Enid Blyton, «Els cinc s'ho passen estupendament»,

Editorial Juventut. 

1968. Enid Blyton, «Els cinc a l'aiguamoll del misteri»,

Editorial Juventut. 

Trad. Ramon Folch i Camarasa.

1969. Enid Blyton, «Els cinc al turó de Billycock»,

Editorial Juventut. 

En un divulgador article (27/08/2018) de la secció LLEGIM del diari ARA (enllaç) s'hi comentava la nova biografia escrita sobre l'autora londinenca: «La vida real de la creadora d’Els Cinc o Els Set Secrets no tenia res a veure amb el món ordenat i conservador dels seus llibres: era una mare distant, propensa a la infidelitat i als escàndols, i amb força mal geni». Sembla que no tingué una vida emocionalment reposada, i que el seu món personal fou més tortuós que el món simplista de bons i dolents de les obres juvenils que publicà sens parar. Crec que cap a set-cents llibres en 25 anys de carrera literària, a raó aprox de dos llibres al mes. A final dels anys 40, ingressava més de 4 milions d'euros! Diuen que escrivia amb la màquina sobre la falda, com si d'un modern laptop es tractés, mentre les nenes jugaven al jardí o davant la llar de foc en els humits vespres d'hivern anglès. Tocada del diví plaer narratiu, de l'irreprimible i joiós do de la creació. 

 

1962. Enid Blyton, «El club dels Set Secrets»,

Editorial Juventut. 

1962. Enid Blyton, «El club dels Set Secrets»,

Editorial Juventut. 

1962. Enid Blyton, «L'aventura dels Set Secrets»,

Editorial Juventut. 

1962. Enid Blyton, «Molt bé, Set Secrets!»,

Editorial Juventut. 

1963. Enid Blyton, «Endavant, Set Secrets»,

Editorial Juventut. 

1963. Enid Blyton, «Bons feina, Set Secrets»,

Editorial Juventut. 

1963. Enid Blyton, «Els Set Secrets sobre la pista»,

Editorial Juventut. 

(el meu primer de tots!)

1964. Enid Blyton, «Els focs artificials dels Set Secrets»,

Editorial Juventut. 

1965. Enid Blyton, «Vigileu bé, Set Secrets»,

Editorial Juventut. 

[2241] «La Novel·la Estrangera», amb portades il·lustrades de Josep Segrelles

[2274] Lo Barco o la Piscina del Segre lleidatana

Anys 1930. Lleida, «Lo Barco» o la Piscina del Segre.

Foto: Ramon Rius (1899-1984) (FPIEI).

Ramon Rius fou forner i aficionat a la fotografia. Diu la ressenya al web de la UdL (enllaç): 

«Tenia el domicili i el negoci al número 16 del carrer Major de Lleida -actualment número 10-, i gràcies a la seua càmera i al seu interès per captar la realitat, avui podem gaudir d'aquestes fotografies testimoni essencial d'una època convulsa, entre 1936 i 1939. Així, podem veure imatges de la crema d'esglésies de Lleida, la catedral, Sant Pere, de manifestacions polítiques, de les cues per comprar el pa, de la creació del tribunal popular a la Paeria, de l'entrada de les tropes feixistes...

«El 27 de març de 1938 la ciutat de Lleida és bombardejada. La casa i el forn de Ramon Rius van ser destruïts i una de les poques coses que va poder salvar van ser aquestes fotografies. Les guardà en una capsa de sabates i allí s'hi van passar 70 anys, fins que les van recuperar els seus descendents. Ells van creure que aquestes fotografies havien estat amagades tot aquest temps, però part d'elles havien estat publicades el 1941 en el volum de José María Álvarez Pallás: Lérida bajo la horda, que explicava la guerra des de l'òptica dels guanyadors. Aquelles fotografies, que no estaven signades, han estat reproduïdes en diverses ocasions sense saber qui n'era l'autor, convertint-se en les més conegudes de la guerra a la capital del Segrià». Al 2007 se'n feu una exposició a l'Edifici de Cultures i Transfronterer, i se li reconegué a l'autor una autoria silenciada durant dècades.    

Anys 1930. Lleida, «Lo Barco» o la Piscina del Segre.

Foto: Ramon Rius (1899-1984) (FPIEI).

Les lletres pintades al buc, Piscina del Segre. A coberta, una zona amb tendal i banquets per seure-hi. La piscina no devia pas ser exageradament gran. No fa pas pinta de barcassa de càrrega, sinó de passatge, amb els habituals ulls de bou rodons de les cabines. En aquells anys, el bany era més un fet medicinal que no pas d'esbarjo, una activitat de gent més aviat liberal, probablement lluny de la butxaca de la majoria, i de la ideologia dels ultraconservadors.

Anys 1930. Lleida, «Lo Barco» o la Piscina del Segre.

Foto: Reparaz (FPIEI).

La sequera estival deixa veure el moll sobre el qual hi hagué amarrat lo vaixell d'esbarjo. O potser, ja que la imatge no té prou definició, la carcassa de la nau: en té la forma i sembla que s'hi poden deduir els ulls de bou... Per la data de la foto, ben bé podria ser, i certificaria el declivi de l'atracció als anys inicials d'aquella dècada.

1928. L'«Iris Park» lleidatà.

(Llibre de la festa major, Sol-Torres).

En aquells temps, ara fa més o menys cent anys, a fora el pont, com es coneixia el Cappont, s'havia convertit en un dels llocs d'esbarjo de la ciutat. Els Camps Elisis per a passejos, i el teatre que hi hagué per a espectacles, hi atreia bona part de la societat lleidatana. A més, hi hagué un dels primers camps de futbol, una mica pont avall, el del FC. Lleida, i la primera plaça de toros. Per aquest motiu, s'hi instal·là també l'Iris Park, amb terrassa d'estiu, projeccions cinematogràfiques, balls i «variedad en espectáculos de verano», entre els quals sardanes i tot, circ, parc infantil amb baldadors, berenars, potser combats de boxa i tot, com a l'Iris Park barceloní... Es pot ben bé dir que fou el primer complex lúdic de la ciutat. Per tant, no és gens estrany que a algú se li acudís també de fer-hi piscina, ni que fos flotant sobre les aigües del riu. 

Fora interessant de trobar-ne més informació, saber a quin empresari se li va acudir, si tingué èxit, com l'hi van portar al Cappont el vaixellet, quan treballava si a l'estiu sovint no baixava aigua al Segre, quins preus oferia, quins clients i clientes usualment tenia. Temes per a la investigació. 

 

[793] La Lleida de Reparaz