Anys 70. Lo Racó d'en Pep,
Vilanova de la Barca (el Segrià).
L'entrada del recinte lúdic que els anys 70 i primers 80 (del segle XX, ofcós!) va marcar els matins dels diumenges d'estiu. Les imatges dels seats i renaults de l'època no poden mentir gens ni mica. No hi havia piscines municipals a la majoria de pobles, encara. No trigarien a arribar, cap als anys 90. Però mentrestant, bé calia posar-se en remull i passar-s'ho bé. Les Basses eren una sortida familiar. Calia agafar el cotxe. Per anar al Racó, des d'Alcoletge, les bicis ja servien. O trobar algun pare desqueferat que ens hi portés. Un cop allà, sempre hi havia algú del poble que ens podia carretejar cap a casa.
En aquells anys adolescents, només fèiem ús de piscines, i de les pistes de tenis quan vam ser més grans. No hi anàvem pas al bar, ni a dinar. Tampoc a la pista d'estiu, per a la música disco inevitable del moment, però a l'aire lliure, amb una mica de patxanguero, això també, que era la música per ballar salsa i el que calgués, però agafats. El complex oferia de tot: fins a banquets de bodes i comunions al restaurant, dit del Mas dels Arcs. D'Alcoletge, tenia molta requesta, car a banda de ser a propet, hi treballava el gendre de ca la Tonya, pintor i empaperador, que eren temps de paper pintat a les parets, amb flors de tots colors. El lloc era ben triat, és veritat, a la mateixa desembocadura del riu Corb al Segre, de seguida de passar pel sifó del Canal de Balaguer i de la presa de la sèquia de Fontanet. D'aigua i d'ombra no en faltaven, doncs, al racó de bosc de ribera al costat del qual cresqué.
Va tancar del tot al 2013, amb mig segle d'esbarjo a l'esquena. Tot i que cal dir que els darrers vint anys, per dir una xifra aprox, amb més pena que glòria. A l'article periodístic Racó d’en Pep, set anys d’oblit, La Manyana, de 20-21-2020 (enllaç) se'n fa un breu repàs històric. Les piscines encara devia fer molts més anys i tot, que estaven tancades. Havia nascut com un càmping, amb una cinquantena de parcel·les per a aquelles primeres tendes de campanya amb avancés i caravanes de dos rodes, a remolc del cotxe.
Nosaltres no hi prestàvem atenció, als turistes. Després de tota una setmana de collir peres, o el que toqués segons la quinzena d'estiu que fóssim, només ens volíem remullar. En companyia, com pertoca a tot bon adolescent. La nostra colla de nois i noies devíem ser una vintena. Travessar la piscina nadant no era cosa fàcil per a servidor: mai no vaig ser gaire destacat en el meu estil de natació. No tenia temps de practicar: sempre al tros, matí i tarda. Què més, a la piscina? Jugar a pilota, llançar les noies a la piscina, patollar amb peus i mans els uns contra els altres, beure's una fanta o, millor encara, una mirinda.
Xapa de Mirinda.
També en dèiem platetes, quan estaven aplanades. En col·leccionàvem de totes les marques, i les batíem a cops de pedra fins a deixar-les ben planes. Servien per intercanviar-se-les, per apostar quan jugàvem a boles. Nosaltres no en vam dir mai del món 'bales'.
Anys 70. Lo Racó d'en Pep,
Vilanova de la Barca (el Segrià).
Anys 70. Lo Racó d'en Pep,
Vilanova de la Barca (el Segrià).
Anys 70. Lo Racó d'en Pep,
Vilanova de la Barca (el Segrià).
Anys 70. Lo Racó d'en Pep,
Vilanova de la Barca (el Segrià).
Anys 70. Lo Racó d'en Pep,
Vilanova de la Barca (el Segrià).
Anys 70. Lo Racó d'en Pep,
Vilanova de la Barca (el Segrià).
[1257] Les maldats de l'arròs a la Ribera valenciana
