1964. Enid Blyton, «Els cinc a l'illa del tresor»,
Editorial Juventut.
Els llibres de la prolífica escriptora anglesa foren alguns dels nostres companys de lectura per a la generació dels baby boom, dels boomers, com ens diuen els joves. Mai tan ben dit, perquè fossin els cinc, fossin els set, eren això: companys en la ficció, incloent-hi el Timmy, el gos llest i fidel. No en vaig tindre mai la col·lecció completa, només alguns d'escadussers. Els temps no donaven per a més.
Els llibres arribaren a la dècada dels 60, amb el desarrollismo (espanyol) i la tenaç insistència nostra per rependre el camí trencat per la repressió i persecució cultural i lingüístiques del franquisme (espanyol). L'antiga editorial, que ja publicava abans de la guerra, aprofità per traduir i publicar alhora la versió catalana de les sèries del Cinc i dels Set Secrets. Foren un èxit rotund. No en sé els números exactes de la traducció catalana, però dels quinze títols dels Set Secrets se'n diu que en vint-i-cinc anys se'n vengueren dos milions d'exemplars. Només que una quarta o cinquena part fos en català, les xifres de lectors aportades pels personatges juvenils de Blyton foren colossals. Perquè dels vint-i-un títols de la sèrie dels Cinc se'n despatxaren més de sis milions! Els llibres catalans tingueren diversos traductors, com ara Jaun Ríos o Victòria Oliva, que traduïren tant en català com en espanyol. Un parell foren traducció de Ramon Folc i Camarasa. Dels il·lustradors, no n'he trobat gran cosa. Que precioses eren les novel·letes amb quatre dibuixos esbarriats!
El cas actual, però, és el següent: ha calgut anar retraduint les obres per tal com algunes expressions i situacions no són considerades políticament correctes («El Periódico», La correcció política contra Enid Blyton, 2016, enllaç). Calma: hi ha hagut més sort que amb Allò que el vent s'endugué: la pel·li ha sigut retirada del catàleg de no sé quina plataforma digital, HBO crec. Els llibres tindran més fortuna: seran lingüísticament adaptats, esporgats per ací, reescrits per allà.
Ja fa un temps que dura aquesta fal·lera. Des que algú, psicòlegs i psicopedagogs imbuïts de ciència absoluta, han convençut ingenus pares i mares de fer créixer fills immaculats, sense traumes. Que és tant com dir sense vida. Perquè l'experiència de viure, de fer-se gran, sempre és feridora, que aquest n'és el significat etimològic. A vegades, ens fem una simple rascadeta, o ens pelem els genolls; altres, el tall és profund i durador, i cal curar-lo i embenar-lo. Però passar per la vida sense ni una esgarrapada per ací, sense una esgratinyada per allà, no és pas possible. Ja m'ho van dir un cop el meu company Quim, professor de socials. Quan els estudis humanístics posen el nom de "ciències" al davant, la cosa no pot anar mai bé: ciències socials, ciències de l'educació i psicologia, ciències polítiques... Però muda, i molt. Potser podríem provar-ho també els de filologies: Ciències de la llengua, Ciències literàries.
De l'absurditat de l'empresa me'n vaig adonar fa uns pocs anys, quan vaig assabentar-me que havien adaptat a la llengua del segle XXI el Mecanoscrit pedrolià. Només començar, es veu que llò de l'Alba, una noia de catorze anys verge i bruna, ja és incomprensible, i ara és simplement verge i morena, com la Moreneta, oi? Com farem perquè la canalla aprengui què vol dir bruna, si els amaguem el mot? Si sempre llegeixen només amb 1.500 o 2.000 mots habituals, com passaran al llindar, no dic al fons sinó al llindar, de la llengua culta i de l'abstracció? Sense esforç, és clar, com tota la resta. Però la nostra opinió no compta, i sovint és desprestigiada per elitista. La meua, d'opinió, és que amagar que hi ha un altre nivell d'escriure, de parlar, de pensar, sí que és elitista, i només afavoreix uns pocs, en comptes d'obrir la possibilitat d'accedir-hi a tothom. Com a mi, pobret xiquet fill de pagès, em fou donada. I que intento ara transmetre contra vent i marea, almenys durant les classes, que les notes finals han de quadrar amb les directrius donades. Els professionals de l'educació, mestres i professors, devem ser els únics del món que no som consultats en el moment de la reforma dels plans educatius. I en portem uns quants, aquests darrers decennis.
Tornem, però, a la qüestió inicial: entenc que calgui tombar estàtues de negrers i esclavistes, que calgui denunciar els revisionismes feixistoides de l'holocaust, la desigualtat salarial de gènere, i tantes i tantes altres coses injustes, iniqües, perverses i infames que perviuen encara en la nostra societat. Certament, hi pot haver expressions de simple correcció, però un cop s'ha començat, a on posem el fre? S'hi indicarà d'alguna manera l'abast de la intervenció? És raonable d'induir a creure que el passat fou de parla idèntica al present?
No sabria dir si vaig quedar traumatitzat i marcat per les lectures d'infantesa o joventut. Però crec que veure com els nois juguen a futbol per una banda i les noies, per més bones que siguin i les traguem ara a totes hores per la tele, ha de marcar més que res. Perquè no fora millor que els esports es juguessin amb equips mixtos amb regles adaptades? Com ara, s'ha de jugar amb 5 nois i 5 noies, i el porter, de gènere lliure. No hi pot haver pilots i pilotes de F1 o de Moto GP? Això fora igualtat de debò. I no caldria haver de doblar el temps dedicat als esports als noticiaris, que ja està bé la broma: li foten més de deu minuts cada dia!
A aquest pas de revisionisme apressat, en el camp literari aviat no podrem llegir cap dels clàssics. Perquè mentre Ulisses s'aventurava per tota la Mediterrània, Penèlope s'estava tancada a casa teixint i desteixint. Si no els llegim, ni podrem explicar-ne el context històric, social i cultural que van generar les idees que transmeten. Per entendre-les i, si cal, no repetir-les. Perquè ocultar l'error, desencert, defecte o aberració del passat només obre el camí a repetir-los per les noves generacions desconeixents. Però en comptes de reflexionar-hi és més fàcil prohibir. La tirania habitual, però ara vinguda de l'altre extrem. Aviat en blasmaran que no tenien mòbil ni tik-tok.
De fet, i això també és una estimació objectiva meua, si actualment passa el que passa és perquè no se'ls han llegit, els clàssics. Ni ganes que en tenen. Esperem, no ho veurem nosaltres, que arribi el dia que es tornin a publicar els llibres reescrits, no si dir-ne censurats, amb el lema: amb el llenguatge original de l'autor.
1965. Enid Blyton, «Els cinc s'escapen»,
Editorial Juventut.
1965. Enid Blyton, «Els cinc se'n van de càmping»,
Editorial Juventut.
1965. Enid Blyton, «Els cinc les passen negres»,
Editorial Juventut.
1966. Enid Blyton, «Els cinc se'n van en una caravana»,
Editorial Juventut.
1966. Enid Blyton, «Els cinc passen aventures»,
Editorial Juventut.
Trad. Ramon Folch i Camarasa.
1967. Enid Blyton, «Els cinc s'ho passen estupendament»,
Editorial Juventut.
1968. Enid Blyton, «Els cinc a l'aiguamoll del misteri»,
Editorial Juventut.
Trad. Ramon Folch i Camarasa.
1969. Enid Blyton, «Els cinc al turó de Billycock»,
Editorial Juventut.
En un divulgador article (27/08/2018) de la secció LLEGIM del diari ARA (enllaç) s'hi comentava la nova biografia escrita sobre l'autora londinenca: «La vida real de la creadora d’Els Cinc o Els Set Secrets no tenia res a veure amb el món ordenat i conservador dels seus llibres: era una mare distant, propensa a la infidelitat i als escàndols, i amb força mal geni». Sembla que no tingué una vida emocionalment reposada, i que el seu món personal fou més tortuós que el món simplista de bons i dolents de les obres juvenils que publicà sens parar. Crec que cap a set-cents llibres en 25 anys de carrera literària, a raó aprox de dos llibres al mes. A final dels anys 40, ingressava més de 4 milions d'euros! Diuen que escrivia amb la màquina sobre la falda, com si d'un modern laptop es tractés, mentre les nenes jugaven al jardí o davant la llar de foc en els humits vespres d'hivern anglès. Tocada del diví plaer narratiu, de l'irreprimible i joiós do de la creació.
1962. Enid Blyton, «El club dels Set Secrets»,
Editorial Juventut.
1962. Enid Blyton, «El club dels Set Secrets»,
Editorial Juventut.
1962. Enid Blyton, «L'aventura dels Set Secrets»,
Editorial Juventut.
1962. Enid Blyton, «Molt bé, Set Secrets!»,
Editorial Juventut.
1963. Enid Blyton, «Endavant, Set Secrets»,
Editorial Juventut.
1963. Enid Blyton, «Bons feina, Set Secrets»,
Editorial Juventut.
1963. Enid Blyton, «Els Set Secrets sobre la pista»,
Editorial Juventut.
(el meu primer de tots!)
1964. Enid Blyton, «Els focs artificials dels Set Secrets»,
Editorial Juventut.
1965. Enid Blyton, «Vigileu bé, Set Secrets»,
Editorial Juventut.
