Seguidors

20180401

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques

1973. Anya (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Anya fou municipi propi fins a l'any 1966, quan fou agregat a Artesa de Segre. Històricament s'anomenà la Baronia de Motmagastre perquè moltes de les antigues parròquies que formaven aquest municipi pertanyien a la baronia del castell. De l'antic municipi en formaven part els pobles d'Alentorn, Comiols, Folquer, Montargull, Montmagastre, Vall-llebrera i Vall-llebrerola.

«Un tros ben poc conegut del Segre, aigües avall del barranc de Torreblanca. Anya, a la riba dreta, un dels pobles aturats ran de la correntia densa del riu».
1973. El Canal d'Urgell (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Una represa del Canal d'Urgell, ací paral·lel al Segre, entre Ponts i Artesa. Fins a la més petita de les seves construccions, la Societat del Canal la bastí amb idèntica arquitectura». Així descriu l'homenot garriguenc el naixement del Canal: «Després de l'aiguabarreig del Llobregós amb el Segre, aquest descriu un arc ample vers el nord i un contraarc cap al sud. Aprofitant la inclinació sud-nord del Segre, hi ha un joc de comportes que permet de recollir-ne aigua per donar origen al Canal d'Urgell, el qual comença el seu recorregut en sentit totalment oposat al Segre, o sigui nord-sud. Un segon joc de comportes permet l'aviament de l'aigua sobrera altre cop al Segre. El canal, però, aviat es desvia vers l'oest, per la primera de les seves foradades, molt curta, només l'imprescindible per a travessar el morro que el Segre voreja».
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Entre Ponts i Artesa, les carreteres se separen del riu Segre. Cal, per a seguir l'aigua de prop, endinsar-se per les pistes. Vilves, de l'aire estant». Hi destaca la torre quadrada de l'antic castell, d'uns 10 m. d'alçada, i encara escapçada a principi del segle XX. 
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Al costat del poble, la banqueta del nounat Canal d'Urgell, que sembla que hagi ja de morir al Segre. El Canal tomba, però, cap al sud en direcció a Artesa, gairebé paral·lel al riu. El canal absorbí l'antiga sèquia que donava aigua a Collfred, Vilves i Artesa des de la represa dita de 'la Peixera', que derivava del terme d'Anya.
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El lledoner, abundantíssim al Segre Mitjà, arbre de fusta flexible i resistent, és 'educat' per a donar les forques de palla i de fenc. Al tercer any, la intel·ligent esporgada dona el seu resultat».
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Un exemplar únic de forca, de dotze dits. Aquesta forca, que mostra el seu constructor a Alentorn, ha conegut, sortida de les vores del Segre, mig món, en exposicions i certàmens diversos». Segueix l'escriptor dient que a Alentorn «hi viu el darrer fabricant de forques de lledoner, les forques que abans la pagesia utilitzava per a tantes coses, però molt especialment per a batre». Llavors ja només se'n feien de palleres, «que són grans de quatre a cinc puntes, o bé, també, de dues o tres puntes, però destinades a la muntanya i... al fenc». S'hi apunta que els lledoners han decrescut un 95%. «Però la indústria havia tingut a Alentorn un focus tan important que es va arribar a fer una mena d'edifici cooperativista al 1916, per als forcaires, quan es fabricaven deu o dotze mil dotzenes de forques l'any».
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Aigües avall del Pont d'Alentorn, des de la riba dreta del Segre i, rere mateix de la bultra arran de l'aigua, l'esplanada inconfusible d'una gravera de les moltes del Segre». La bultra és l'espessa massa arbòria del bosc de ribera que ens tapa el riu. Al fons, l'esvelt i llavors recent campanar artesenc s'aixeca a l'hortizó.
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Artesa, matí d'hivern. La plaça és poc concorreguda. L'esvelt campanar de la moderníssima església posa un contrast viu en la menestralia opaca dels edificis». I encara: «A Artesa ens tornem a trobar amb una població de pas, com Ponts. Tota aquesta ruta sembla destinada a dibuixar un fil que meni a la muntanya. Però els diumenges el mercat d'Artesa encara té entitat... el recorregut que la carretera fa per dins de la població és una cinta animadíssima i, a l'estiu, amb el turisme, les botigues ofereixen, juntament amb les coses tradicionals, les més variades i acolorides novetats que per a res no serveixen o serveixen per a tot. I és que tot es despatxa...» Des de fa pocs anys, la construcció de la variant d'aquesta carretera (de la qual ja n'he perdut l'esma de la numeració, de tant canvi sense solta que tècnics i tecnòcrates fan només per sentit pràctic sobre plànols, sense tindre en compte ni la tradició ni la consuetud ni la geografia humana), antiga C-1313 per entendre'ns, ja ens priva d'aquesta relació mercat-camí, només possible quan els vehicles anaven lents. 
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del nou campanar, de reminiscències neoromàniques, de l'església parroquial, aixecada de bell nou als anys seixanta pel bisbe urgellenc, després de la destrucció de la vella església gòtica durant la darrera Guerra espanyola.
1973. L'ermita del Salgar (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Salgar, ermita arran mateix del Segre, en un terreny escarpat, trencat a voltes per margues aprofitades per a conreu: hi ha grutes interessants, i un ermitatge molt gran. Camí d'Artesa a Rubió».
1973. Rubió de Baix (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Una impressionant imatge del fotògraf lleidatà de les Roques de Rubió. «El Cel de Rubió, al curs mitjà del Segre, presenta aquestes impressionants parets roqueres que obliguen el riu a fer un marcat retomb i endinsar-se vers Alòs de Balaguer». S'hi afegeix: «Hi ha tres Rubió: el de Soler, que és també dit Rubió de Baix; el Mitjà i el Rubió de Dalt, tots tres a la riba esquerra: ara bé, a l'indret de Rubió de Baix, el riu passa sobtadament del terreny pla i tou a un llepar -i topar contra- una paret vertical sobre la qual dues torres de guaita encara mantenen un posat ferreny».
1973. Vernet (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Vernet, minúscul agrupament a la riba del Segre, davant per davant d'Artesa. Un pont hi mena; després el camí s'endinsarà a trobar un trajecte menys conegut del Segre, abans de Camarasa». Encara més: «Vernet és tot just passat el pont de la Palanca, encastellat. Contra el sol, amb la plana entre Artesa i el seu riu al davant. El riu és per a Vernet com una muralla. Els de Vernet són com en un altre món, enllà de les carreteres, enllà dels bells conreus de la plana. El poble, menut, sembla ressec, sembla pedreny; cantaven abans:

A Vernet, 
tenen l'aigua als morros
i es foten de set.
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Perspectiva del Segre des del castell d'Alòs. Els cortals eren parada obligatòria del bestiar que pujava a la Conca de Tremp. El pont, refet, permet de pujar a Rubió i la Foradada».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pont sobre el Segre a Alòs. El punt estratègic de vigilància que feu estratègic el castell manté tota la seua esplendorosa vista, malgrat que els murs hagin sucumbit al pas del temps. «Segre avall els homes d'Alòs veien baixar les tramades. És el nom que a ponent donen als rais, alhora vehicle i càrrega. Alòs té una miranda incomparable. Els rais baixaven de la banda de la Seu i en arribar a l'estret de Rubió... a voltes perillaven d'espetegar contra la paret de pedra. Els raiers havien de fer alçaprem amb les llargues barres i apuntalar-se amb tot la força per separar la plataforma flotant de la vora. Especialment els recorden a Alòs quan el riu portava força aigua, a finals de primavera, o a la tardor. Entre les roques de Rubió i Alòs hi ha un punt, anomenat la Bressola, on la profunditat del llit és fins de 17 metres».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«A la plaça Major d'Alòs, aquesta suggestiva llinda té una expressivitat tota ingènua sense deixar d'ésser contundent. L'art dels picapedrers es prodigava, pacient, en balcons i portals».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El 'castell' d'Alòs de Balaguer, mig quilòmetre enlaire del poble, bon punt de vigilància del Segre, fou ofert en subhasta per 5.000 pessetes. No el volgué ningú. Fou donat a la Diputació». 
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Sota la Serra Carbonera, baixant del nord-est, en terrenys de solitària aspror, el Segre busca la Noguera Pallaresa a les envistes de Camarasa, en el darrer tros del seu recorregut mitjà».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El cim del Mont-roig, al fons, ens indica que el Segre és a punt de rebre aquest seu afluent, la Noguera Pallaresa. Tros darrer del congost entre Alòs i Camarasa». 

1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
El Segre en arribant a l'aiguabarreig amb la Pallaresa, al congost del Mu o Mur, sota la guarda del Mont-roig.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall de les parets del Mont-roig, habitades des del Neolític. Orientades al sud, el sol escalfa la roca, que hi crea un efecte hivernacle que devia ajudar la vida a les coves d'aquells primitius habitants. L'espadat oferia protecció i els rius, aigua no en vulguis més. La ruta senderista al peu del rocam, que passa per la coneguda Cova del Tabac, és espectacular.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Paret de la presa de Camarasa. La Noguera Pallaresa és aturada solemnement; el Segre passa, acongostat, a baix de tot, a la dreta, i el Mont-roig, pelat i adust, contempla l'aiguabarreig».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pantà de Camarasa. A la dreta, el camí obert per a la construcció del que acabarà esdevenint la carretera del Doll als anys 80.