[2262] El gratacel (lleidatà) més alt de Catalunya, que no fou

1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no va ser).

«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).

Imatge de la «Torre de Lleida», a tocar del Segre, que havia d'esdevindre el gratacel més alt de Catalunya o quasi. 

1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no fou).

«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).

L'article-entrevista als promotors de l'edifici.

1967. Lleida, l'edifici més alt de Catalunya (que no fou).

«Diario de Lérida», de 4 de juliol (AML).

Els anys 60 lleidatans foren els anys en els quals «Lérida se engrandece al ritmo que exige la era moderna». Alhora, també creixia la butxaca d'uns quants, polítics, especuladors, constructors, tots «afectos al régimen» espanyol —dictatorial per variar. Fou l'època de l'alcalde farmacèutic Pons (1957-67). Els diferents polígons o àrees d'urbanització en què Lleida fou dividida per obrir-hi nous carrers, generaren nous pols d'atracció constructora que desembocà en una mena de dècada de febre d'or, base de la jet-sete lleidatana finisecular. 

Entre molts projectes que es feren realitat, n'hi hagué alguns que no prosperaren. Aquest fou el cas del gratacel lleidatà que havia de ser dels més alts de Catalunya, amb 71 m d'alçada. S'aixecaria poc més o menys allà a on Lleida ja havia tingut un gran edifici, el de Crist-Rei dels jesuïtes, davant per davant de l'estació d'autobusos, a la cantonada de l'Avinguda de Catalunya, promogut per l'associació dels empresaris Queraltó-Gausí. La torre tindria 22 plantes, amb terrassa-mirador sobre Lleida i sobre l'horta al capdamunt. Locals comercials a planta baixa, quatre plantes d'oficines i divuit d'habitatges, amb un total de 118 pisos. 

Les mesures dels pisos eren grans, com es feia en aquells temps, amb pisos de sis habitacions i dos quartos de bany! Els mitjans, de cinc; i els petits, de tres. L'edifici disposaria de 10 ascensors, un dels quals directe a la terrassa enjardinada, amb projecte de restaurant panoràmic de vidre. 

Curiosa pregunta del periodista, que prova el poc costum lleidatà de viure a les altures (si no eren del Canyeret): «¿No les parece un poco arriesgado el construir viviendas en un edificio tan alto de cara a los futuros habitantes?» No sabem per què no s'arribà a fer, tot i que podem pressuposar que la magnitud del projecte fou exagerada fins i tot per a la Lleida especulativa que es transformava sense brides ni frens. S'hi acabaria fent un potent bloc de pisos, amb els baixos ocupats pel Simago, l'hipermercat que portà la modernor comercial a la ciutat. Això sí, allà mateix, a l'estació d'autobusos, a la cantonada entre Catalunya i Blondel s'hi aixecaria l'any 1970 el popular i malaguanyat «Ducados», que deu tindre sobre la dotzena de plantes. Una mica més modest, doncs, que el megalòman gratacel lleidatà més alt de Catalunya.

[2216] La Casa de Crist-Rei lleidatana, 1928

[2261] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (ii)

1916. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC).

La creu de terme barroca (potser anterior?) abans de sa destrucció a la guerra vinent, presidint el camí de Montblanc a Tàrrega. Un camí prou enfangat, però ben delimitat per les espones de pedra majestuoses en aquest revolt als peus del poble. 

1896. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«Anuario Riera» (BDH).

A final de segle XIX, s'hi feien més de 600 habitants al poble, dades que no són registrades en altres fonts. De tota manera, fou el període més àlgid demogràficament del poble en tota sa gairebé mil·lenària història. El «bodegón» d'en Pau Solé devia ser un cafè a on s'oferia menjar. No oblidem l'emplaçament del poble en una ruta prou transitada. Ja hi havia escola de xiquets i xiquetes, una destil·leria, un estanc, i un parell de molins de farina. S'hi anomenen també els propietaris urbans i rurals més hisendats. Els terratinents, vaja. Sempre amb el nom en castellà, com no podia fer-se altrament en aquella època per prohibició de l'Estat (espanyol) dels noms en català als registres oficials. 

1908. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«Anuario Riera» (BDH).

Una dotzena d'anys passats, encetat ja el segle nou, el registre demogràfic havia baixat prou significativament. L'anuari hi recull el nom dels qui remenaven les cireres: l'alcalde, el secretari, el jutge, el fiscal, el mossèn... S'havien afegit al poble, o potser anys abans no s'havia fet prou bé la comunicació, un parell de fondes, i quatre tavernes. Hi havia certa producció de vi, i un parell de sabaters! Qui sap si la ruta targarina tenia gaires caminaires! Per obligació, pas per devoció com fem els senderistes urbanites.

1916. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Foto: Albert Bastardas, «Les creus al vent», 1983.

S'hi assenyala la data de 1916 per a la fotografia, cosa per la qual no pot ser d'altre autor —crec— que de Josep Salvany. La creu històrica que protegia la població dels perills que en mala hora li poguessin arribar pel camí cap a Montblanc, ben trillat per les roderes. La imatge inclou una preciosa tartana, catric-catroc, al peu de la creu. Probablement, muntatge del fotògraf, ben experimentat. Fins i tot sembla que pedres i camí tinguin una fina emblanquinada de neu, oi? 

1989. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Joan Coromines, «Onomasticon Catalaloniae» (IEC).

Situa el nostre gran etimòleg el poblet al Baix Urgell, «ja prop de la ratlla de la Segarra». O sia, a la Baixa Segarra històrica, terra d'eixuts i segarretes, paradís de la marinada. Havia oït el topònim tant amb è oberta com a é tancada, i trau a comentari un testimoni «que popularment els anomenen 'los quecus'», sense altra explicació.

La documentació antiga és abundant, i ja al segle XII apareix la forma Analeg en les llistes de parròquies vigatanes, i desmunta com a mala lectura de la A i la N la forma Gualec del cens de 1359. Pel que fa a aquesta A- inicial, «s'ajusta a una pista etimològica, sobre la qual ens posa el nom d'un captiu del segle XII que pertanyia al monestir de Poblet, del qual depenien (segons el cens de 1359) 10 dels pobles precedents en la llista d'aquest cens...» Així doncs, aquest captiu, d'origen sarraí, tindria un nom format pel prefix Ibn- seguit del nom aràbic, que vindria a dir «fill del dependent, de l'agregat, del partidari o home afecte». Aquesta família sarraïna s'hauria establert allà per, probablement, tindre cura de les terres en nom del seu propietari cristià, que li tenia aquesta bona confiança. 

L'evolució fonètica fins a Nalec és ben comprovada, i que el topònim sigui un arabisme és prou normal en aquelles latituds. Acaba l'il·lustre etimòleg amb una de les genials consideracions que fa ara i adés: «Qui sap si el malnom de 'quecos', que donen als habitants de Nalec, es funda en el parlar imperfecte d'una família fundadora del poble, de parla morisca»!

1936. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

 «El Diluvio», de 13 de maig (ARCA).

La raó de la destrucció de la creu nalequena: a la matinada d'aquell dia de mig maig, alguns veïns (del poble o de rodalia) van fer caure la creu, «que databa del siglo XVII», de set metres d'alçada. Em sembla prou clar, que a aquelles alçades de 1936, poc abans de l'esclat de la revolta feixista (espanyola), fou un acte premeditat i ideològic. 

Anys 60-70 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

La creu refeta de postguerra. El camí ja s'ha convertit en carretera.

[2260] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (i)

[2260] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (i)

 

Anys 1970 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Navega que  navegaràs, de sobte, ensopego amb aquestes delicioses imatges de Nalec. Una sèrie magnífica, però de la qual no en trobo malauradament ni data ni autor. Potser algun dels retratistes de la comarca. S'hi veu el vell poblet, però ja amb alguna construcció moderna, i per aquest motiu m'aventuro a datar-les de cap als anys 70, quan aquells qui havien fet quartets als pobles, cosa sempre més difícil en terra de secà, començaven a fer alguna obra de nova factura arquitectònica. 

Emplaçat al sud del canal d'Urgell, Nalec és un dels pobles segarretes, o sia, de la Baixa Segarra històrica, a on regna la mare de totes les marinades. Ara feia dies que no vagarejava per algun poblet dels nostres, en aquest blog, però la missiva rebuda de l'Albert Barba, de la revista 'La Peixera', me n'ha obert altre cop les ganes. Quina gran revista digital! Prova que la qualitat no és parenta de la quantitat. Feu-hi una ullada (enllaç).

Escriu Joan Coromines, el nostre etimòleg de capçalera, a l'entrada de l'Onomasticon (ara online, enllaç) sobre Nalec que hi ha testimoni, d'ara fa cent anys, del gentilici nalequens, potser més aviat pronunciat 'nalaquens' (més a la lleidatana manera, no sé si amb e oberta), a Beltall. Ves a saber si es devia tractar d'un idiolecte o d'un vocable local estès pels pobles veïns del Tallat. Però cal reconèixer que és un mot preciós. Els textos oficials actuals no proposen gentilici propi, només un simple 'de Nalec'. Potser el podríem recuperar, oi? Com fora: nalequé, nalequena, nalequens, nalequenes.

1845. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,

de Pascual Madoz.

En els reculats temps de mitjan segle XIX, a pas de carro, calia emprar 12 horetes per arribar a Lleida, les mateixes que per arribar a la capital del bisbat, arquebisbat de Tarragona. Pràcticament, doncs, totes les hores de sol. Per tant, hom no podia pas tornar-se'n al mateix dia i havia de fer nit a casa d'algun parent de lluny o bé fer parada i fonda. 

Llavors el poble tenia 50 cases, habitades per 41 famílies, amb un total de 148 ànimes, a raó de quatre per casa de mitjana. Res de l'altre món per a l'època. Passat més d'un segle i mig, ara n'hi queden una norantena. D'aquest segle i mig, els quaranta anys darrers, d'autonomia, que tampoc no ha servit per al reequilibri territorial. L'article dedica cinc de la vintena de línies a comentar la situació administrativa de la rectoria: prova de la importància que se li donava en aquells temps a l'Església com a organització (que remenava les cireres del poder local). Això sí, ja no tenien el cementiri a tocar de l'església parroquial de Sant Jaume, sinó als afores. Com molts altres pobles i poblets, els camps sants foren traslladats per qüestions higièniques, trets fora vila, durant la primera meitat del segle XIX. 

S'hi anomena, cosa ben important i decisiva, la bassa d'aigua «situada a alguna distancia a la parte Sur del pueblo», i que el terme «lo baña el arroyo llamado Rio Corp». No sabem si fa referència a la bassa del molí, que encara devia funcionar. Ni tampoc s'hi esmenta la famosa peixera del Corb.

Per trobar-se al costat de la ruta entre Tàrrega i Montblanc, el poble era de pas obligat pels traginers i viatgers. 

 

Anys 1970 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Vista del poble aturonat a redós de l'església. L'antic, i probablement petit, castell medieval desaparegué temps enrere, i va deixar al campanar el domini sobri i elegant sobre el terme. D'estil barroc, de finals del segle XVIII, com tantes altres dels pobles ponentins. Desconec si feta sobre les runes del castell, que bé devia disposar d'alguna mena de capella. A mig aire del tossal, el lluent edifici de les escoles unitàries republicanes (1932).

Anys 1970 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Una altra vista, amb les escoles emplaçades en una feixa de terreny, als peus del poble vell. Els antics masets de les eres, llavors ja sense la funció que havien fet des de segles: batre-hi i trillar-hi el gra, i guardar-lo dins el mas per la porteta elevada que donava a l'esplanada rodona de l'era. Com que ara, diria, els xiquets-es van a escola a Sant Martí, en desconec l'ús que se li dona a l'edifici històric. 

Anys 1970 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Les arcades obertes de les antigues cases, al sol del migdia. Les arrodonides eren per a l'habitatge, les quadrades per a corrals i palleres. Per assecar-hi tota mena de fruits, una de les maneres de conservació natural que havien existit fins fa quatre dies i que ja hem perdut també definitivament.

Anys 1970 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

Vista del poble des de la banda nord, per on s'escola el Corb, passada ja la peixera.

Anys 1970 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

El sol de la migdiada pica de valent durant els mesos estiuencs. El poble allargassat sobre el turó, record de l'antic clos de la vila. Cap a final del segle XIX, el poble va arribar al seu màxim demogràfic, amb més de cinc-centes persones! Però el segle XX, amb el canvi del model agrari i social en general, deixà molts panys tancats i alguns sostres enrunats. Actualment reobertes en temps de vacança com a segona residència dels emigrats. Més val això que res. Potser amb el teletreball...

Anys 1970 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

La portalada d'entrada a la vila closa, propietat del bisbat de Vic fins a la desamortització a la fi de l'antic règim. Als anys 60 i 70, encara s'hi podien veure els antics i imprescindibles mitjans de treball animal: rucs, someres i mules. Convivien amb els sorollosos tractors que arribaven per quedar-s'hi, tots sols amb poc temps.

Anys 1970 ca. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).

L'antiga creu de terme del segle XVII, potser gòtica segons altres fonts, de la qual només en resta el nus o corona octogonal, amb imatges desgastades de sants. Degué ser reconstruïda després de la guerra. 

[13] Enginyeria hidràulica a la peixera

[2264] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (iv)

[2259] La Lleida mora de Pleyan

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 

Una recreació d'un portal de la Lleida sarraïna. Poques vegades hi fem atenció, al període sarraí de la ciutat, acostumats com estem al relat històric romàntic del prefix re-, com si la Lleida de després de quatre-cents anys fos la mateixa que la del segle VIII. 

 

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 

Els dibuixos de l'edició anaren a càrrec de J. Serra, segons que s'hi llegeix. Segurament, algun historiador ara i adés n'haurà parlat una mica, de la Lleida andalusina. Res que tingués ressò: els lleidatans no ens reconeixem en la tradició de la ciutat musulmana de Làrida. Des de la recuperació de la festa de moros i cristians, però, aquell trosset de la història lleidatana s'ha fet un pèl més visible. Aquells sumptuosos vestits alcoians de les comparses han donat imatge als sarraïns lleidatans. No pas com a part de la història pròpia, sinó com a figurants necessaris en la batalla del festival. 

Ara no són pas temps propicis a la recuperació de la lleidatanitat de la Lleida andalusina. Sense anar més lluny, aquesta setmana vaig veure a la secretaria de l'institut una mare amb burca absolut que acompanyava sa filla a matricular-s'hi. La reixeta rectangular a l'alçada de la nineta dels ulls no feia més d'un centímetre. En canvi, si mai no haguéssim tingut aquesta migració, la falta de prejudicis hauria fet més fàcil la idealització d'aquella època. L'hauríem pogut vestir i pintar al nostre gust, com a les filaes de la gran desfilada. 

Hauríem pogut aprendre a considerar els poemes andalusins locals com a petites joies de la nostra història. Perquè si considerem Ilerda i Indíbil i Mandoni com a pertanyents al nostre imaginari, per què no hi podríem fer un lloc també als lleidatans musulmans, d'abans i d'ara? Més enllà, doncs, de les referències a la Lleida sarraïna per parlar de la conquesta catalana de la ciutat, per a poca cosa més serveixen quatre-cents anys de la nostra història local. De vegades, els reconeixem el paper que tingueren en els regs de l'horta, com a Fontanet. 

2017. Molí andalusí a Lleida, 

«AVUI», de 17 de novembre (enllaç).

Troballa d'un molí a Blondel. De les restes colgades, s'entén. Fora muralla, i probablement amb una gran sínia que movien les aigües del Segre, quan passaven a tocar dels patis de darrere les cases del carrer Major.

Un bar nocturn de copes a Gardeny, batejat com a Larida, posà de moda el nom andalusí de la ciutat per uns quants anys prepandèmia del segle XXI. No sé si gaires dels habituals usuaris en captaven la referència, purament nominal d'altra banda. En aquests darrers anys, Jesús Brufal, professor d'història medieval a la UdL, n'ha publicat alguns estudis, de la Lleida islàmica de fa mil anys. 

2000. «Llibre de Frontera», Jaume Pont.

Però, a mi personalment, el primer que me'n feu adonar, de l'existència d'una Lleida sarraïna de debò, fou Jaume Pont. Es feu cèlebre la seua recreació poètica dels catorze hipotètics poetes araboandalusins de Làrida, a Llibre de Frontera (2000), a on s'empescà el ms. del professor egipci M.Omar Sumi, que li fou confiat: «es tractava d’un text del segle XIII que contenia un inventari andalusí de dolços i pastissos, escrit en llatí vulgar, però al darrere d’aquestes pàgines hi havia una antologia de versos escrits en àrab» que un tal Musa Ibn- al Tubbi hauria recollit al segle XII, el segle de la «re-» conquesta (veg. entrevista a l'autor a Núvol, 2019).

«Els següents versos són obra de Ahmad ibn Suhayd al-Ansari (m. 1119), un poeta itinerant que va canviar la vida a la cort per les places i els carrers de la ciutat. Al-Ansari havia estat katib (secretari) d’al-Mundir ibn Hud, rei de Lleida, Tortosa i la Dénia (1082-1090). Cansat dels plaers i les convencions de palau, al-Ansari va portar una vida nòmada pels voltants de la seva estimada Larida. Tot seguit, llegiré dos poemes. El primer, titulat “La petjada” fa honor a la vida itinerant del poeta. El segon, titulat “Amb dos amors”, sembla estar inspirat en uns versos de Rabia al-Adawiyya (m. 801), asceta admirada de la ciutat de Basora.

LA PETJADA
Al rastre del llim
hi trobaràs la petjada
de l’ocell que vola
cap a la fosca nit.

Només val que t’aturis.
Només val que t’aboquis
i deixis a ulls clucs
que l’ignot et penetri
amb la veu del desig.

 

AMB DOS AMORS
T’estimo amb dos amors:
un amor on regna la passió
i l’altre que verament mereixes.

Amb l’alta passió
t’evoco i em recordo que no vull
vora meu a ningú més.

Amb l’altre et llevo els vels
i em falta massa nit per contemplar-te.

Ni per l’un ni per l’altre
mereixo cap lloança.
Que la lloança es teva
i paga per tots dos.

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 

Els comtes Ramon Berenguer IV, barceloní, i Ermengol VI, urgellenc, a les envistes de Làrida. Una ciutat sense la Seu ni son sempitern campanar identificatius. 

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 

Molt lluny dels versos de Jaume Pont, els del gran homenot de la Renaixença lleidatana. El poema èpic fou escrit poc després de l'Indíbil de Guimerà (1875), poc després també de l'Atlàntida de Verdaguer (1877), però abans que Canigó (1885). La força de remembrança de passat medieval que l'epopeia oferia als poetes dinovescos fou aprofitada de valent. En aquesta obra, en deu breus cants, i d'una cinquantena de pàgines, s'hi explica la visió arromanticada de la (re)conquesta lleidatana. El llibre, i el gènere literari, foren del gust del moment, amb una segona edició. Pleyan fou el primer renaixenço que guanyà bona part del primer públic lector entre les classes dirigents locals, i de fer-los retrobar amb el propi passat.

La llengua prefabriana ens fa difícil l'atansament a l'obra, a banda d'aquella mentalitat i intenció amb què fou escrita, lluny de la nostra manera d'entendre la història. Fou premiat al certamen poètic lleidatà de 1880, diria que encara no anomenat dels Jocs Florals. El gènere poètic èpic tampoc no ha tingut gaire més sort: periclitat i obsolet en els estudis literaris de fa temps, avui ningú no s'hi atansa ni per fer un trist treball de recerca d'institut.

  

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 

Recreació de la fortalesa andalusina lleidatana, amb les tropes urgellenques i barcelonines a punt per a l'assalt. 

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).

Els desitjos del nostre conqueridor comte Berenguer: 

«Que Lleida l'anell sia — de mon llarg prometatge,

I sa mesquita el temple — on rebi jo son cor.

Palau sa forta Açuda — de mon feliç nuviatge,

Mirall de ma ventura — lo Segre remorós».

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 

Les tropes cristianes conquereixen el castell sarraí lleidatà...

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 

...fins a la Suda.

1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.

Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 

No sé si a data d'avui aquests 'vincles sagrats' medievals els firmaria algú. El desmembrament premeditat de la diòcesi lleidatana —l'art només n'és una derivada menor— en aquest darrer tombant de segle, ha aconseguit de trencar alguna corda molt endins, que costarà de refer. 

[1066] Notícies de la Lleida de Pleyan, 1873

[2258] La CLEDEL i la croada contra la llet a granel

 

1969. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).

Una explicació dels processos de producció, amb imatges de l'interior de la central lletera.

1969. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).

La benedicció del que en altres cultures en diríem el bruixot de la tribu no hi podia pas faltar. En aquest cas, de l'acabat de nomenar bisbe Ramon Malla. 

1969. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).

La pressió científica tingué bona part de responsabilitat en aquesta croada contra les produccions ramaderes tradicionals i la venda directa de llet natural. És clar que els arguments eren sans i bons, però tot es pot fer d'altra manera. Això també passa avui amb la dictadura d'epidemiòlegs de llengua llarga, molts doctorats i potser poca lectura. Hi ha molts paràmetres per valorar, no només els matemàtics. Això ja ho fan les màquines. Que déu ens guardi (és una frase feta) del govern de filòsofs (els científics de la nostra societat) que ja reclamava Plató! El govern ha de ser de tothom, ja sigui per presentar-s'hi o bé per votar-lo.

1969. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).

El magatzem comercialitzador de CLEDEL a Barcelona.

1970. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 26 de setembre (AML).

Visita d'escolars bellputgencs a les instal·lacions del polígon. Calia fer campanya entre els petits consumidors, compradors del demà. S'hi començaven a vendre's batuts: senyal que havia passat la gana de la postguerra, i les famílies ja no compraven només llet, sinó també altres productes derivats que no eren de primera necessitat.

1970. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 2 de novembre (AML).

La propaganda a favor de la llet esterilitzada o pasteuritzada fou molt destacada. Perquè triomfés l'empresa industrial calia abandonar el consum de llet tradicional. La llet sense envasar és perillosa, deien. Els humans n'havíem consumit des del Neolític, almenys.

1973. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 30 de setembre (AML).

L'estand de la CLEDEL a la fira de Sant Miquel, un bon aparador propagandístic. S'hi repartien batuts i altres productes de manera gratuïta entre els visitants. 

1973. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 25 de desembre (AML).

Felicitació nadalenca (en castellà).

1976. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 30 de setembre (AML).

Anunci de les llets envasades de l'empresa: el saquet de pasteuritzada o bé l'ampolla de vidre. 

1976. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 26 de setembre (AML).

Promoció a la fira de Sant Miquel d'aquell any. 

1983. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 4 de març (AML).

A la fi, la pressió de la indústria lletera (estatal) aconseguí que als pobles més grans de 5.000 habitants s'hi prohibís la venda de llet fresca a granel. A Lleida, al 1983 encara se'n venien deu mil litres diaris! Avisa l'article que Lleida «es probablemente la ciudad de España en que más leche clandestina se vende», tot i la vigilància de la Paeria. La CLEDEL es preparava per envasar en tetrabrick.

1983. La lleidatana llet CLEDEL.

«Diario de Lérida», de 17 d'abril (AML).

El primer tetrabrick de la CLEDEL. L'empresa desapareixeria aquella mateixa dècada, cap al 1990-91. La crisi de la producció lletera en el marc del mercat comú europeu feia inviable l'antiga ramaderia tradicional en relació amb la producció del nord i centre europeu. Però també és cert que, abans de l'estocada europea, la indústria transformadora de llet, ja havia preparat el terreny per a la reconversió salvatge del sector. Nombroses vaqueries dels pobles hagueren de tancar per la competència de la llet envasada i la pressió administrativa sobre la venda a granel. 

Com a societat no vam ser capaços de trobar la manera de modernitzar la producció tradicional. Ens la vam haver de carregar en nom del progrés, igual que va passar amb els corrals d'animals. Aquells anys 80 desaparegueren de la faç dels pobles. Segurament, calia regulació i garanties sanitàries. Però potser això no havia de portar forçosament a la desaparició, sinó a la convivència. De segur, el nostre consum s'hauria mantingut de proximitat, més saludable i no tan esclau dels processos industrials i dels interessos comercials externs. A la millor en podem extraure una lliçó de cara al futur. A veure, a veure... 

[2257] La CLEDEL, la lleidatana llet nostra de cada dia