1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
Una recreació d'un portal de la Lleida sarraïna. Poques vegades hi fem atenció, al període sarraí de la ciutat, acostumats com estem al relat històric romàntic del prefix re-, com si la Lleida de després de quatre-cents anys fos la mateixa que la del segle VIII.
1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
Els dibuixos de l'edició anaren a càrrec de J. Serra, segons que s'hi llegeix. Segurament, algun historiador ara i adés n'haurà parlat una mica, de la Lleida andalusina. Res que tingués ressò: els lleidatans no ens reconeixem en la tradició de la ciutat musulmana de Làrida. Des de la recuperació de la festa de moros i cristians, però, aquell trosset de la història lleidatana s'ha fet un pèl més visible. Aquells sumptuosos vestits alcoians de les comparses han donat imatge als sarraïns lleidatans. No pas com a part de la història pròpia, sinó com a figurants necessaris en la batalla del festival.
Ara no són pas temps propicis a la recuperació de la lleidatanitat de la Lleida andalusina. Sense anar més lluny, aquesta setmana vaig veure a la secretaria de l'institut una mare amb burca absolut que acompanyava sa filla a matricular-s'hi. La reixeta rectangular a l'alçada de la nineta dels ulls no feia més d'un centímetre. En canvi, si mai no haguéssim tingut aquesta migració, la falta de prejudicis hauria fet més fàcil la idealització d'aquella època. L'hauríem pogut vestir i pintar al nostre gust, com a les filaes de la gran desfilada.
Hauríem pogut aprendre a considerar els poemes andalusins locals com a petites joies de la nostra història. Perquè si considerem Ilerda i Indíbil i Mandoni com a pertanyents al nostre imaginari, per què no hi podríem fer un lloc també als lleidatans musulmans, d'abans i d'ara? Més enllà, doncs, de les referències a la Lleida sarraïna per parlar de la conquesta catalana de la ciutat, per a poca cosa més serveixen quatre-cents anys de la nostra història local. De vegades, els reconeixem el paper que tingueren en els regs de l'horta, com a Fontanet.
«AVUI», de 17 de novembre (enllaç).
Troballa d'un molí a Blondel. De les restes colgades, s'entén. Fora muralla, i probablement amb una gran sínia que movien les aigües del Segre, quan passaven a tocar dels patis de darrere les cases del carrer Major.
Un bar nocturn de copes a Gardeny, batejat com a Larida, posà de moda el nom andalusí de la ciutat per uns quants anys prepandèmia del segle XXI. No sé si gaires dels habituals usuaris en captaven la referència, purament nominal d'altra banda. En aquests darrers anys, Jesús Brufal, professor d'història medieval a la UdL, n'ha publicat alguns estudis, de la Lleida islàmica de fa mil anys.
2000. «Llibre de Frontera», Jaume Pont.
Però, a mi personalment, el primer que me'n feu adonar, de l'existència d'una Lleida sarraïna de debò, fou Jaume Pont. Es feu cèlebre la seua recreació poètica dels catorze hipotètics poetes araboandalusins de Làrida, a Llibre de Frontera (2000), a on s'empescà el ms. del professor egipci M.Omar Sumi, que li fou confiat: «es tractava d’un text del segle XIII que contenia un inventari andalusí de dolços i pastissos, escrit en llatí vulgar, però al darrere d’aquestes pàgines hi havia una antologia de versos escrits en àrab» que un tal Musa Ibn- al Tubbi hauria recollit al segle XII, el segle de la «re-» conquesta (veg. entrevista a l'autor a Núvol, 2019).
LA PETJADA
Al rastre del llim
hi trobaràs la petjada
de l’ocell que vola
cap a la fosca nit.
Només val que t’aturis.
Només val que t’aboquis
i deixis a ulls clucs
que l’ignot et penetri
amb la veu del desig.
AMB DOS AMORS
T’estimo amb dos amors:
un amor on regna la passió
i l’altre que verament mereixes.
Amb l’alta passió
t’evoco i em recordo que no vull
vora meu a ningú més.
Amb l’altre et llevo els vels
i em falta massa nit per contemplar-te.
Ni per l’un ni per l’altre
mereixo cap lloança.
Que la lloança es teva
i paga per tots dos.
1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
Els comtes Ramon Berenguer IV, barceloní, i Ermengol VI, urgellenc, a les envistes de Làrida. Una ciutat sense la Seu ni son sempitern campanar identificatius.
1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
Molt lluny dels versos de Jaume Pont, els del gran homenot de la Renaixença lleidatana. El poema èpic fou escrit poc després de l'Indíbil de Guimerà (1875), poc després també de l'Atlàntida de Verdaguer (1877), però abans que Canigó (1885). La força de remembrança de passat medieval que l'epopeia oferia als poetes dinovescos fou aprofitada de valent. En aquesta obra, en deu breus cants, i d'una cinquantena de pàgines, s'hi explica la visió arromanticada de la (re)conquesta lleidatana. El llibre, i el gènere literari, foren del gust del moment, amb una segona edició. Pleyan fou el primer renaixenço que guanyà bona part del primer públic lector entre les classes dirigents locals, i de fer-los retrobar amb el propi passat.
La llengua prefabriana ens fa difícil l'atansament a l'obra, a banda d'aquella mentalitat i intenció amb què fou escrita, lluny de la nostra manera d'entendre la història. Fou premiat al certamen poètic lleidatà de 1880, diria que encara no anomenat dels Jocs Florals. El gènere poètic èpic tampoc no ha tingut gaire més sort: periclitat i obsolet en els estudis literaris de fa temps, avui ningú no s'hi atansa ni per fer un trist treball de recerca d'institut.
1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
Recreació de la fortalesa andalusina lleidatana, amb les tropes urgellenques i barcelonines a punt per a l'assalt.
1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
Els desitjos del nostre conqueridor comte Berenguer:
«Que Lleida l'anell sia — de mon llarg prometatge,
I sa mesquita el temple — on rebi jo son cor.
Palau sa forta Açuda — de mon feliç nuviatge,
Mirall de ma ventura — lo Segre remorós».
1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
Les tropes cristianes conquereixen el castell sarraí lleidatà...
1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
...fins a la Suda.
1883. «La Reconquesta de Lleida», Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
No sé si a data d'avui aquests 'vincles sagrats' medievals els firmaria algú. El desmembrament premeditat de la diòcesi lleidatana —l'art només n'és una derivada menor— en aquest darrer tombant de segle, ha aconseguit de trencar alguna corda molt endins, que costarà de refer.
