Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Mapa de les llengües romàniques: CROCUS 'safrà', groc.
Només en llengua catalana tenim el nom d'aquest color derivat d'aquesta arrel llatina. Fixem-nos la de variants que hi ha: fins a sis! La nostra, sense dubte, més plaent que la del baix llatí hispànic, AMARUS 'amarg', «probablemente aplicado a la palidez de los que padecían de ictericia, enfermedad causada por un trastorno en la secreción de la bilis o humor amargo» (DCECH). Aaah, quantes coses explicaria això de la història, oi?
Que les diferents llengües romàniques tinguin mots tan diferents per al nom del color groc, es deu al fet que entre els romans no hi havia la idea que nosaltres tenim de les diferents tonalitats groguenques, des de l'or fins al canari o llimona. Si no que cadascuna d'aquestes disposava de la seua nomenclatura: FLAVUS (groc or), LURIDUS (groc pàl·lid), CROCEUS (groc càlid o ataronjat), GALBUS (groc verdós o allimonat), OCHRA (groc ocre)... El nom llatí flavus del color de l'or restà associat a la dinastia Flàvia pel fet que s'hi esperava que tots els hereus fossin rossos com un fil d'or, i pobre d'aquell qui no ho fos: s'havia de passar la vida tenyint-se d'amagat! Aquesta dinastia donà tres emperadors al segle I n.e., Vespacià i sos fills, Tit i Domicià).
Només el groc llimona, galbus, restà amb variants prou modificades en francès, italià i romanès. També s'imposà en l'antic germànic, d'on passà a l'alemany gelb, i a l'anglès yellow, que fan per aquesta raó el nom del groc amb arrel romànica. La dispersió dels noms presidí, doncs, l'època llatina altmedieval. Quan el concepte de color groc començà a agafar entitat unitària en la ment dels parlants europeus, cap a la meitat baixa de l'Edat Mitjana, just en el moment del naixement de les llengües romàniques, calgué que se'n dotessin d'un vocable, però com que els lligams culturals comuns s'havien desmaiat tant, cadascuna de les llengües anà a la seua.
Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Mapa de les llengües romàniques: CROCUS 'safrà', groc.
DECLC, Joan Coromines.
La saviesa del mestre etimòleg ens enllustra sobre el CROCUS del llatí del nostre racó territorial romànic. Que el safrà fos convertit en color aprofitant alguna referència llatina, degué vindre del fet que el safrà s'hagués anomenat majorment amb un mot de procedència aràbiga, zafaran, prou conegut pels musulmans que vivien a bona part del nostre territori i amb els quals comerciaren sens parar i malgrat les escaramusses bèl·liques els primers catalans.
Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Al segle XVIII, un almirallàs de la flota britànica Edward Vermon passaria a la història de la marina imperial: proposà que als mariners se'ls repartís dos racions diàries de rom aigualit (the daily tot, en digueren), de color prou esgrogueït, que alguns barrejaven amb suc de llima o llimona per fer-lo més gustoset. Una garreperia suprema que el portà als llibres d'història. És clar que ell digué que ho feia perquè el licor no afectés les capacitats combatives de la soldadesca. El costum es convertí en llei al 1740, i perdurà inalterable fins al 1970 o 72, que fou abolida (the black tot day, sentenciaren).
Del nou invent rebaixat d'alcohol, se'n digué grog. Diuen els llibres anglesos que això fou perquè l'almirall sempre vestia amb jaca groga, feta de grogram o gros-gram (una mena de teixit de tonalitat groga de procedència otomana, llegeixo) i, per això, ell era conegut com a «Olg Grog». Alguna explicació li havien de donar a l'assumpte. Però si ens parem un momentet a pensar-ho bé, voleu dir que l'almirall no vestia l'uniforme obligat de la marina britànica? Voleu dir que vestia amb draps de tall i origen otomans, grans enemics en terra i per mar?
A mi m'agrada fer-me la idea següent, ben simple: sabem del cert que Edward Vernon serví la marina anglesa en terres mediterrànies occidentals des del 1705 fins als anys previs a la desfeta (nostra) de 1714. Anys que els anglesos figurava que eren aliats de la nostra causa nacional i lluitaven a plena canoneria d'aquells magnes galions contra els pèrfids Borbons francoespanyols. Veieu per on vaig, oi? És ben possible que en algun dels ports a on feia provisió de rom i d'aigua, algú li fes avinent el color esgrogueït del seu beuratge rebaixat i aigualit. Que essent ell el primer i innovador capità de vaixell que repartís aquell líquid groc i l'acabessin anomenant com al Vell Groc, no fora pas tan extravagant.
Els anglesos, dels tocats del grog en digueren groggy. Defineix el Diccionari Cambridge: «weak and unable to think clearly or walk correctly, usually because of tiredness or illness».
No: per excés de grog, coi! De l'anglès ens tornarà al català. Jo el coneguí de jovenet, allà als anys 80, quan el fèiem servir per als qui es passaven de calada i quedaven amb pensa enterbolida i mobilitat escassa. Si la paraula grog hagués nascut als molls catalans o balears a on feien parada i fonda els galions britànics, hagués passat a l'anglès i hagués retornat a nosaltres com a groggy, quin bell viatge lingüístic, amics!
Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Una copeta de grog, per celebrar-ho. Si non è vero e ben trovato. Tot se sabrà.
