1977. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 8 de gener (AML).
La CLEDEL fou la llet de la nostra infantesa, de la infantesa dels baby boom lleidatans del tardofranquisme (espanyol). L'empresa fou creada just al 1970, l'any que vaig començar a fer parvulets. L'empresariat local no tingué capacitat d'aguantar la societat, i aviat es convertí en S.A. amb participació majoritària d'una empresa basca o navarresa, que l'aguantà fins a l'extinció de la marca al 1990. Aquells anys 70 del segle XX foren els anys estel·lars de la CLEDEL, una mena d'orgull local, amb una planta embotelladora al polígon industrial de la ciutat, l'únic que hi havia, allà a on ara hi ha les instal·lacions i botiga del Carné. Sempre que d'Alcoletge ens desplaçàvem a Lleida, l'autocar feia drecera per allà on comencen les corbes del polígon venint de Balaguer. Ara hi ha una rotonda que, òbviament, no hi era pas.
Com a escolars no vam viure ja les rigorositats adoctrinadores del règim feixista (espanyol). Només alguns càntics i flors al mes de maig, una temporada de l'himno amb algun mestre, aquell que feia «tu padre es una caña i tu madre un cañón», l'enciclopèdia Álvarez en els primers anys, tot en la lengua del imperio, el bastó del mestre amb què ens picava dits i mans (i al qual anomenàvem, crec que amb permís del mestre, Don Francisquito, com si fos a l'aula l'encarnació repressora del general dictador), les classes de religió amb el mossèn amb sotana llarga, passar llista a la missa major de diumenge, i poca cosa més. Si ho comparem amb la repressió i persecució soferta per les nostres generacions precedents. Però també foren anys, a l'hora del pati, de l'ampolleta de llet de la CLEDEL que ens repartien. Nosaltres portàvem el got amb el sucre i cola-cao en una bosseta des de casa, i a l'horeta d'esmorzar els mestres ens repartien la llet. La barrejàvem i remenàvem, i els uns ens la bevíem, alguns la llançaven en un racó, altres sempre tenien la desgràcia d'entrepussar...
1975 ca. La lleidatana llet CLEDEL.
La «Central Lechera de Lérida», que és el que en castellà volia dir l'acrònim CLEDEL, que n'era la marca comercial, va arribar a produir molta varietat de derivats lactis. A banda de la llet, feu mantegues, iogurts, batuts i orxata i tot.
1969. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).
A casa, nosaltres no en vam comprar fins que va plegar la vaqueria del poble, diria que cap a finals dels 70. Calia anar-la a buscar amb la lletera, d'alumini o plàstic, i bullir-la en arribar a casa. Als pobles va costar molt deixar el costum tradicional de la llet fresca, malgrat els esforços propagandístics de les autoritats i de l'empresa. Quan la mare no va tindre altre remei que passar a la llet processada, no la compràvem en ampolles, sinó en saquets de plàstic, que a casa es col·locaven en un envàs rígid que en permetia el maneig. Era llet fresca pasteuritzada. A l'anunci s'hi veu com la mestressa talla la punteta del saquet de llet. A casa, servidor, marrec de calça curta, n'era l'encarregat oficial. Igual que des de ben petit ho era d'anar-la a buscar a la lleteria del Gainsa, al Carrer de la Costa alcoletgenc, crec que ara se'n diu Segrià.
1975 ca. La lleidatana llet CLEDEL.
Etiquetes dels productes de la CLEDEL lleidatana.
1980 ca. La lleidatana llet CLEDEL.
La CLEDEL visqué prou anys per arribar a envasar-se amb els moderns tetrabricks, que encara ara són la base de distribució de la llet als súpers. Llavors, els paquets havien d'explicar en un angle com s'obrien. Totes les marques de llet processada ens pinten els paquets amb bells motius ramaders o paisatgístics muntanyencs i vacums. És un truc bàsic publicitari, aquest d'associar producte amb imatge, encara que la llet ja no fos ben bé natural, o precisament per això mateix.
Justament en aquells anys, entre els 70 i 80 del passat segle, s'esdevingué la gran reconversió lletera de les nostres comarques. Les vaqueries foren interdites dels corrals a dins dels pobles, igual que tota mena d'altres corrals. Les noves idees del progrés sanitari, agropecuari i comercialitzador van obrir-se pas a cop de decret, i no va quedar altre remei que seguir aquest corrent devastador. Perquè d'aquesta ventada van desaparèixer de patac el consum de llet natural, però també el d'ous de gallines i del tocino casolà, que es criaven des de temps immemorials als corrals i galliners de (gairebé) cada casa. Els ramaders no pogueren resistir la construcció de noves vaqueries als afores, i la producció lletera anà a parar a poc a poc a grans productors empresarials. Els ramaders que resistiren han portat fins avui una lluita titànica contra aquesta concentració.
Certament, els nous estàndards sanitaris exigien una adequació d'aquests espais de vida animal a les cases, que eren els corrals. Però sempre m'ha quedat el cuquet a dins de si era realment convenient de fer-los desaparèixer del tot. Segur que no hauríem pogut trobar alguna altra manera d'adaptar la convivència amb gallines i conills? Ara a cada casa hi ha un gos i les voreres dels carrers han patit i pateixen constantment aquesta presència animal domèstica. Doncs no he entès mai per què no conservar una petita activitat pecuària a les cases. Entre altres, hauria acostat els nostres fills a la vida tradicional i natural de la humanitat des de temps neolítics, i no haurien dibuixat pollastres pelats a l'escola. Hauria ajudat a passar més bé les crisis econòmiques que cíclicament ens piquen i repiquen a la porta. Hauria, hauria...
Els vents de la modernor no deixaren alternativa. O amb mi o contra mi. O evolucionar o desaparèixer, sí, però el quid n'és el com. Passat mig segle, ara ens comencem a adonar de l'error d'aquell pensament únic. Ara és moda tornar al producte local i natural, biològic o ecològic en diuen... però que no és sinó l'adaptació als temps d'allò que ens vam deixar morir ara fa una generació. Les ganes de deixar enrere el passat pobre de pares i padrins com a nou-rics que érem en aquella sortida del franquisme, hi van posar la cirereta.
Tota cosa nova, i si pot ser de fora, era millor que qualsevol altra que ens recordés l'avior d'on veníem. No sé si també la parla va entrant a poc a poc en aquesta categoria de coses a oblidar, a recanviar... En canvi, és un fet amb els noms. No seré pas jo qui discuteixi el dret dels pares a posar nom als fills, però la desaparició dels noms tradicionals en un parell o tres de decennis és evident. Quan sentim els noms dels nadons de la matinada de Cap d'Any se'ns fa evident. No ho jutjo, només ho constato com una tendència indeturable. Encara que no s'escrigui ni en diaris i revistes, sovint és un tema de conversa popular, com el de les subvencions a persones nouvingudes. En aquestes sobretaules, hi ha opinions per a tots els gustos, en general més contundents a mesura que augmenta l'edat del comensal. Els padrins miren de contindre's, per no ferir la sensibilitat dels joves, però quan es queden sols n'hi ha que confessen, amb gràcia que fa riure, que els costa de dir o recordar el nom del net o neta... Com deia aquell, algú ho havia de dir. I com diu aquell altre, aquí ho deixo.
1969. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).
L'extra del diari dedicat a la inauguració de la planta industrial de la CLEDEL de setze mil metres quadrats. Llavors aquestes imatges venien futur, i comparades amb les vaqueries de pobles i viles, doncs no tenien comparació. L'edifici encara existeix al començament del polígon del Segre per la (antiga) 1313, que després va perdre un 13.
1969. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).
La subvenció pública fou necessària per a la materialització del projecte inicialment cooperatiu. Ara ha esdevingut obligació dels governants. Llavors encara s'havia d'agrair i no descuidar-se pas de citar la l'adhesió a «nuestro Caudillo Franco». L'empresa fou iniciada per uns 300 ramaders i pagesos lleidatans «que tratan de valorar más sus productos a través de su industrialización y de una comercialización adecuada». L'economia encara es mou en aquests paràmetres, aleshores creguts com a veritats absolutes, però que no seran eterns, i que a poc a poc ja es comencen a revisar.
1983. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 22 d'abril (AML).
«La llet nostra de cada dia», deia l'eslògan comercial dels 80. El titular en la nostra llengua (amb falta d'ortografia inclosa), però no encara el cos de l'anunci de la posada en circulació de l'envàs de cartró.
