 |
| 1959. L'edifici nou de l'Institut de Lleida. Revista escolar «Aulas», núm.1 (Sol-Torres, UdL). El primer número de la revista dels estudiants de l'institut lleidatà. En època de postguerra i franquisme, no hi podem pas llegir la llengua dels lleidatans, llavors perseguida i prohibida. Ni tampoc articles que s'apartin de l'adoctrinament oficial nacionalcatolicista espanyol. Però sí que ens serveix per il·lustrar el pols d'aquells penosos temps al nostre país, mentre les publicacions "oficials" escampaven la imatge de la seua normalitat, que tant de mal acabà fent a les noves generacions. |
 |
| 1959. L'edifici nou de l'Institut de Lleida. Revista escolar «Aulas», núm.1 (Sol-Torres, UdL). Gravat a la portada del magne nou edifici als afores de la ciutat d'aleshores, a la zona de «ensanche» de la ciutat, a tocar de la pista atlètica, al peu de la carretera de Fraga, sota Gardeny. L'edifici fou inaugurat l'any 1955. |
 | |
| 1955. L'edifici nou de l'Institut de Lleida. Diari «ABC», de 10 d'octubre (ABC). La crònica al diari madrileny de la inauguració de l'institut lleidatà. Llavors se'n deia «Instituto de Enseñanza Media». Fou inaugurat pel ministro (espanyol) d'«Educación Nacional» del règim franquista, que a més visità les obres de restauració que Regiones Devastadas, organisme oficial de reconstrucció dels estralls de la guerra, feia a la Seu Vella per restaurar el monument un cop traslladat l'aquarterament militar a Gardeny al 1948. A tocar de la pista atlètica que feia servei als militars, s'hi instal·là l'anomenat ja llavors 'camp escolar'. L'edifici, que en sa estructura s'ha mantingut fonamentalment inalterat fins a l'actualitat (ja en fa 65 anys), «consta de cuatro plantas y tiene la forma de una E mayúscula». Fins i tot comptà amb la missa de benedicció oferta pel nazionalcatolicista bisbe Aurelio del Pino, acèrrim defensor del régimen i martell d'heretges durant vint anys en la Lleida derrotada, ocupada i perseguida de la postguerra. La missa era llavors obligatòria i forçosa, sigui dit per a les noves generacions que no s'ho poden ni imaginar, com el poder polític civil i l'eclesiàstic espiritual anaven de bracet. També ja hi existia el «Salón de Actos» per a les inauguracions de curs i conferències.
|
 |
| 1955. L'edifici nou de l'Institut de Lleida. Diari «La Vanguardia», de 10 d'octubre (LV). La crònica de la inauguració al diari barceloní. La llista de feixistes de les autoritats encara fa posar els pèls de punta: la repressió i persecució polítiques no eren de broma, no. L'obra del nou edifici anà a càrrec d'arquitectes saragossans, i arribà a costar gairebé 9 milions de pta. de l'època. Això sí, beneïda del «obispo de la diócesis... revestido de capa pluvial». El curs 1955-56 fora, doncs, el primer que començà a les aules del nou edifici. En aquell acte d'inauguració, s'hi repartiren els diplomes «a los alumnos oficiales que habían sido distinguidos con matrícula de honor». L'edifici no tenia «cuatro alas», sinó quatre plantes, amb les aules per als nois i noies, «con la debida separación». A la nau central, i així s'ha mantingut inalterablement, «están los servicios comunes, oficinas y dependencias». |
 | |
| Anys 1960. L'edifici nou de l'Institut de Lleida. Molts xics i xiques de Lleida i dels pobles, exalumnes del Màrius, tenim la imatge de la llarga sala del soterrani sense finestres, tot ple dels antics pupitres de fusta fosca (ara m'adono que devien ser els originals de l'època de la inauguració), amb vells i profunds gravats dels estudiants d'abans, a on fèiem proves i exàmens. Allà també s'hi feia cada any la Selectivitat. El centre disposava de laboratori, aula de naturals. Quan arribaves al passadís central superior hi trobàvem aquelles vitrines decimonòniques plenes de fòssils i pedres diverses. Jo també recordo la de dibuix, a dalt de tot. Ara em ve a la memòria com el professor Sebastià Tamarit hi guardava, als armaris, tota la col·lecció del diari AVUI des del primer número. Era fill del Soleràs, com el meu pare. Empostades i empostades plenes de diaris. També en recordo el plíncton i les espatlleres del vell gimnàs, al qual hi accedíem des del menjador, per una porteta que donava davant de la dels vestidors. Hi recordo el professor Núñez, malauradament desaparegut per accident alguns anys després. Altres profes de «Gimnàstica» (l'Educació Física ni existia) eren o havien sigut militars (espanyols). Com els conserges que hi havia a cada cap de passadís, en una tauleta, passejant-s'hi amunt i avall, que eren tots Guardias Civiles retirats, i als quals podies comprar cigarretes per paquets o per unitats. Perquè aleshores s'hi podia fumar a l'institut, als passadissos. Els profes, també a les aules. Revisc la pipa del professor d'anglès amb la característica olor d'aquell tabac, mentre ens feia repetir les frases dels drills, car no hi teníem ni gravacions ni canons ni internet. |
 1934. L'edifici nou de l'Institut de Lleida. «El Siglo Futuro», de 22 de març (BDH). Una pregunta parlamentària a les corts (espanyoles) republicanes de part del diputat tradicionalista carlí Sangenís, assassinat pels extremistes anarquistes a l'agost de 1936, en venjança per l'alzamiento feixista del mes anterior. El diputat demanava al ministre republicà Madariaga de «Instrucción Pública y Bellas Artes» una solució al greu problema que tenia la ciutat amb la ubicació de les aules de l'institut. Llavors feia 90 anys de l'establiment dels ensenyaments secundaris a Lleida, emplaçats al convent dominic del Roser, vint anys després de la primera desamortització dinovesca. Des del 1845 fins al 1932 allà hi hagué, doncs, el primer institut provincial lleidatà. El perill de col·lapse d'aquell vell edifici «que amenazaba la vida de cerca de 500 escolares que allí concurren» feu que s'hagués de declarar edifici ruïnós i traslladar-se'n les activitats acadèmiques a una altra banda. Se'n suspengueren les classes i la Paeria i el claustre de professorat hagueren de trobar un altre lloc adient per rependre-les, que havia de ser prou gran per encabir-hi el mig miler d'estudiants del centre. Foren reubicats entre la Casa d'exercicis espirituals de Crist Rei de la Companyia de Jesús, i el dispensari municipal a l'edifici de la Gota de Llet, tots dos propers, entre l'antic mercat de Sant Lluís (estació d'autobusos actual) i el Col·legi dels Maristes. Es demanava la constucció d'un edifici escolar de nova planta, que no arribaria fins a la postguerra. Deia el diputat carlí que «por el hecho que las clases se dan en dos edificios distintos, en pésimas condiciones higiénicas, en unos semisótanos, siendo fuente de continuas molestias para profesores y alumnos, y causa de una posible disminución de la eficiencia de la disciplina» calia urgentment dotar en el pressupost ministerial els diners per procedir a la construcció d'un edifici adequat per a l'institut de la ciutat. Ara que tenim edificis relativament molt ben dotats en comparació als decennis passats, aquesta disminució de l'eficiència de la disciplina escolar igualment s'ha produït, fruit d'una assimilació que la societat va fer de normes amb ferum franquista, i de l'evolució social en la consideració dels xiquets-es com a reis absoluts de la casa i de tot arreu. Amb això s'il·lustra que l'ordre i la disciplina no depenen del lloc a on es fan les classe, sinó dels costums socials canviants. La gran i malaurada derivada de la manca de disciplina a les aules ha estat (entre altres causes, com els canvis de lleis educatives constants a cada nou gobierno), la rebaixa extrema de la qualitat de l'ensenyament i de l'educació que s'hi ha pogut obtindre. Però com que no hi ha més cec que qui no hi vol veure...
  Anys 1960. L'edifici nou de l'Institut de Lleida. Foto: Arxiu Fotografia Històrica Ateneu Popular de Ponent. L'obertura de l'Avinguda de Madrid amplià la ciutat vers l'oest. A la dreta veiem, abans d'arribar al pati dels Maristes, el gran edifici de la Casa de Cristo Rey dels jesuïtes lleidatans. Servia de residència als padres i com a seu de les activitats que feien i de la casa d'exercicis espirituals, dit altrament, d'adoctrinament. Obra de l'arquitecte Josep M. Blanco, inaugurada l'any 1928. Seu de l'institut de secundària lleidatà entre 1932 i 1955. Als anys 70, no va poder resistir la ferocitat urbanística i fou substituït pel gran bloc d'edificis que tenia el supermecat Simago als baixos. Només en restà la parròquia de nova creació de Sant Ignasi com a testimoni d'aquell passat. L'allargament de la Banqueta encara restava pendent, tot i que ja hi veiem moviments de terres. El camí de Rufea que durant segles anava riu avall per la marge dreta, anava quedant més endins perquè s'anava guanyant terreny al riu. Al fons, rere les cases dels militars, el nou edifici de l'Institut lleidatà tancava el límit occidental de la ciutat.   Encara que desenfocada, la imatge s'ho val. Perquè s'hi aprecia la primera grada del camp escolar, poc després de la construcció de l'edifici de l'institut. Si no tinc mal rastre agafat, la pista esportiva havia sigut feta per la Juventud Católica lleidatana cap a començ dels anys 20, i llavors aprofitada pel destacament militar (espanyol) recentment traslladat de la Seu a Gardeny. Em sona que aquest gran edifici que s'hi veu, entre la grada i la carretera nacional era un gimnàs per als militars que baixaven del campament de dalt al turó. Però la memòria se'm difumina: caldria que algun lector-a benvolugut, hi fes les precisions històriques adients; tampoc no tinc referència de l'autor de la fotografia. La vista del turó de Gardeny des dels mateixos peus de la fortificació murallada és espectacular.  1957. Lo Camp Escolar de Lleida. Me n'arriba la foto original, però encara no en tinc referències. Aquells anys, el camp escolar, la marge dreta, el camí de Rufea, tots aquells descampats foren lloc preferit per la canalla i el jovent per anar-hi a fer la mona els dilluns de Pasqua.  El Camp Escolar era aprofitat per fer-hi actes massius durant la postguerra, com les trobades del «1º de Mayo», que era vestit com a dia «de San José Obrero», a la qual podria correspondre aquesta imatge, tot i que no en tinc la referència exacta.  1957 ca. Lo Camp Escolar de Lleida. Plànol del projecte del Camp Escolar al 1922, impulsat per l'Academia de la Juventud Católica lleidatana, associació fundada al 1871, reducte dels elements religiosos més integristes i antidemocràtics i contra tota modernització de la ciutat. Com és prou deduïble de la imatge, el projecte no s'arribà a desenvolupar totalment, però la pista atlètica es convertiria en un dels llocs de pràctica esportiva principals de la ciutat (feta per competir amb el Camps d'Esports de poc inaugurat al 1919 per la Joventut Republicana de Lleida). Durant la guerra, el Camp Escolar fou escenari de diverses execucions (igual que l'esplanada del Camp de Mart), sobretot d'una execució col·lectiva d'oficials de la guarnició militar (espanyola) de Lleida revoltats al 25 de juliol de 1936 contra el govern republicà. La pista restaria i, en aquells anys 50 de la penosa postguerra dictatorial, fora aprofitada per aixecar-hi l'edifici de l'institut al seu mateix davant. Quan entre finals dels 60 i començament dels 70, s'hi afegirien a son voltant els altres dos instituts de la ciutat (el Gili i Gaia del 68 i el Joan Oró del 72, i sense nom fins al 76 o 77), es conformaria el gran Camp Escolar que avui coneixem, un dels més grans del nostre país amb més de dos mil estudiants, i que, a parer meu, mereix amb urgència que sigui repensat. Comentari que deixo per a una altra ocasió, si escau. |
Foto: Arxiu Xavier Goñi, a «Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle xx»,
Joan Sagués San José, Conxita Mir Curcó, Jaume Barrull Pelegrí (2009).
Les antigues grades arribaven a peu de pista. Els dissatbes hi solia haver partits de futbol, amb les mames i papes als laterals, observant les evolucions dels fills, futures perles (o no) futbolístiques lleidatanes.
1958. Lo Camp Escolar.
Aquesta trobada atlètica escolar correspon al «Trofeo Juventudes» d'aquell any, amb l'edifici nou inaugurat de poc. La pista era de terra i les grades encara són les antigues, les primeres. Recordo l'any que hi vaig participar: devia ser cap al 1980: cent metres lliures i salt de llargada. Ens van assignar la prova per ordre de llista, sense cap preparació específica ni indicacions físiques o tècniques pertinents. Tot plegat només era fantasmada educativa i propaganda política. Encara avui, i no parlo de l'esport només, subsisteixen activitats educatives amb aquests peus de fang. Però aquestes són figues per a un altre paner, vull dir post.
Anys 1970. Lo Camp Escolar.
Una altra trobada atlètica al Camp Escolar, potser encara el «Trofeo Juventudes», que també s'havia fet a la pista de les instal·lacions del Sícoris, o si no, el que en fou el successor. La nova N-II ja estava feta, com delaten els cartells indicatius per damunt de les grades, que ja no arribaven fins a baix al tartan.
 |
| 1978-1982. El meu institut de Lleida. Aquests foren els meus quatre anys d'institut. Ja en fa més prop de quaranta! Cada matí, una petita colla, més nois que noies, agàfavem l'Alsina a la plaça de la bàscula d'Alcoletge, i fins a l'estació d'autobusos. D'allà, tota l'avinguda de Madrid a peu, passat el semàfor del Simago. Més enllà, la Deisa, la llibreria-distribuïdora que hi havia ja cap a la meitat, abans dels blocs d'habitatges militars. Llavors trencàvem cap al passatge que donava al semàfor de davant de l'institut, talment com encara ara. Quatre anys de BUP i COU per a un xiquet, tímid i reservat, estudioset i aplicat, tendre i de poble, amb tot un món per descobrir, d'amics, de lectures i de la vida adolescent. En aquells temps, el curs començava just a mig octubre. Així s'havia mantingut durant decennis i quan arribaven les classes a casa nostra acabàvem de collir l'última poma, que era de la varietat més tardana que hi havia, amb poètic nom de Bellesa de Roma, verda amb tocs rogencs i aspra com les Granny Smith actuals. Els camp escolar també existia amb els tres instituts, els quals acabaven de ser batejats en aquells primers anys de la dita època de la transició, tots tres amb noms de lleidatans il·lustres. Jo vaig començar al Màrius Torres un octubre de 1978, poc temps després que fos nomenat amb el nom del nostre ínclit poeta, no sense escàdol a la Paeria llavors encara espanyolista. Allà m'hi vaig oblidar dels pantalons curts amb mitjons llargs de tota la meua infància, i hi vaig anar espigolant estudis, llibres i companys. De la sala d'actes, en dèiem Aula Magna en aquellsa meua època d'estudiant, una sala que llavors veia grandiosa, tètrica i llòbrega, amb una pobra caixa escènica i poca dotació d'il·luminació, però fou allà a on vaig debutar al món del teatre escolar de la mà de l'amic i profe de llengua catalana, ja era el curs 80-81, Rafa Molina, àlies Santapau, i del Supertot, obra de Josep M. Benet i Jornet, amb permís del teniente coronel del 23-F, «de cuyo nombre no quiero acordarme», que portà a aquell curs un xoc emocional, social i polític només comparable a la dolenteria del virus actual. Tornant, doncs, a 40 anys enrere: Salut, records i teatre! |
