[2455] La música (i les lletres) de l'Espinàs

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Espinàs canta Brassens», Edigsa (enllaç Youtube).

El vent

L'oca d'en Roca

El paraigua

Marineta

Pregària 

Recordo haver llegit en algun lloc aquests dies posteriors al decés de l'Espinàs que, als darrers anys, la falta de domini com a persona gran que era de les noves tecnologies li impedia d'escoltar les cançons del seu admirat Brassens, des que el descobrí al 1954. Setanta anys després, la tecnologia li impedia gaudir-ne, quan suposadament ens hi hauria d'ajudar. Tot arribarà, sí, però de moment els qui anem posant any rere any, cada cop ho tenim més complicat: programar la tele és un calvari, anar al banc —encara que els portis diners— un impossible, les rodetes interiors al costat del llum que permetien regular la força de fred de les neveres s'han canviat per botons improgramables, i sempre reso, i sovint li dic a la meua dona, que no inventin wàters electrònics, que llavors sí que l'haurem cagat, mai tan ben dit. M'imagino perfectament el suplici de la gent més gran, i m'oloro el que patirem els qui hi arribem d'ací uns anys...

Dit això, el llegat de l'Espinàs no només són llibres i articles periodístics, sinó també i ben primerencament la tasca musical, com a cantautor i iniciador dels Setze Jutges, aquell mític 1962. M'he passat un parell de tardes escoltant-lo, amb aquella veu clara, de refilets raimonians i de ressons avellutats, que així és com a mi m'apar. Si voleu xalar com un servidor, aquí us en deixo el recull. 

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs.

El jove Espinàs a la guitarra, sota la mirada d'en Pi de la Serra.

1959. La música (i les lletres) de l'Espinàs.

La relació de l'Espinàs amb l'edició de discos havia començat en acabant la dècada dels 50, amb poc més de trenta anyets, amb la publicació d'aquesta narració històrica, en català, portada de tebeo i so de NODO (enllaç), de la qual en fou coguionista amb el director musical Josep Casas i Augé.

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Cançons tradicionals catalanes» (enllaç Youtube).

La presó de Lleida.

La cançó del lladre.

La calma del mar.

Corrandes.

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Cançons tradicionals catalanes» (enllaç Youtube).

L'any 1962 fou l'any de la primera actuació oficial dels Setze Jutges a Premià de Mar, amb Miquel Porter, Remei Margarit i Josep M. Espinàs, amb la intenció de fer cançó d'autor en defensa de la llengua i cultura catalanes sota la repressió del règim franquista (espanyol). «La tria del nom, segons explica el mateix Espinàs, obeeix a tres motius: la catalanitat el joc fonètic relacionat amb l'embarbussament, el desig de "jutjar", és a dir, ser crítics amb la societat, i, en tercer lloc, perquè el número setze deixava la porta oberta a noves incorporacions» (viqui).

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Espinàs canta les seves cançons» (enllaç Youtube).

Les primeres cançons pròpies de l'escriptor, guanyador ja del Premi Joanot Martorell al 1953, i del premi que el succeiria, el Sant Jordi, al 1961. Les músiques ja hi són un pelet orquestrades.

Germà

L'estudiant i el matí d'hivern

L'agenda

A la vora de la nit

1963. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Nadal a casa», Espinàs i Maria Cinta (enllaç Youtube).

Cançons nadalenques tradicionals, disc de retrobament cultural en una època que tot eren peixos que «beben en el río».

1963. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Tu no estàs sol» (enllaç Youtube).

Segona remesa de Les meves cançons espinasianes. 

Podeu trobar-ne les lletres a Viasona (enllaç).

Tu no estàs sol

La noia del gelat

Jo fumo amb pipa

La vida és una guitarra

1964. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Josep M. Espinàs i orquestra» (enllaç Youtube).

Tercera onada de lletres pròpies, i música, és clar, de l'Espinàs. Totes les portades, sempre amb imatges del nostre carrer de cada dia. 

L'esperança

Les contradiccions

Tot depèn

Cançó dels adjectius possessius

1965. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«J.M. Espinàs» (enllaç Youtube).

Quart vinil de cançons seues:

El planificador

Les noies que passen

La murga del que tenim

Quimet del Bar Pastís

1966. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Espinàs dels Setze Jutges» (enllaç Youtube).

Cinquè disc de l'escriptor i cantautor:

Els noctàmbuls

Un dia qualsevol

El teu ofici 

Recepta de cuina 

1966. La música (i les lletres) de l'Espinàs,

A partir d'aquest any, l'Espinàs apareix en totes les recopilacions que es fan dels Setze Jutges, tema ben estudiat per la historiografia i la musicologia. La seua tasca musical, però, continuarà com a lletrista —diguem-ho així— de nombrosos discos, sobretot infantils, o de divulgació musical, com ara Viatge a la Lluna (1969), amb Xavier Monsalvatge i Ros Marbà, i amb dibuix de portada d'en Cesc. Ja n'havia escrit, com els Contes de l'Abecedari musical (1964), 

Com a escriptor i com a cantautor, l'Espinàs lluità com el primer (sovint dels primers) a les trinxeres d'aquells anys per combatre la repressió cultural, lingüística i nacional que sofríem encara als inicis d'aquella segona meitat de franquisme, que semblava no tindre fi. Amb el seu tarannà bonhomiós i afable, que no en feu, de bona feina! 

Em fa l'efecte que aquelles iniciatives culturals, per bé que limitades, foren de gran qualitat, vistes ara amb el pas dels anys, i de gran repercussió, car no hi havia tant de guirigall i batibull com avui, en què hi ha tanta inacabable oferta que tot passa molt de pressa i, de vegades, sense més pena ni glòria. Deixant a banda que hem abandonat (no sé pas per què) aquell puntet de resistència i lluita que ens cal, en el món espanyol i en el global, i que preferim ser cua de lluç al món que no pas Cap i Casal d'un país: només cal veure les programacions dels festivals. I, és clar, si només fem espectacle i entreteniment, i majorment amb gent de fora, la nostra cultura no hi té gran cosa a pelar: el mercat és petit i fragmentat (i les nostres institucions tenen poques o gens de ganes d'unificar-lo). Ergo, no podem competir: vegeu, sinó, la llengua de la Kings League d'en Piqué.

1964. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Abecedari musical» (enllaç Youtube).

 

1964. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«En Pere i el Llop» (enllaç Youtube).

Versió catalana de l'obra del músic soviètic, amb data original de 1936.

[2311] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: De Miami Platja a Torrevella (v)

[2454] De les tàperes amb t

 

Flors de la taperera.

La planta silvestre que ens dona les tàperes sol créixer a redós de vells murs de pedra o tàpia, o com deia el poeta i mossèn eivissenc Isidor Macabic, citat per Coromines al DECLC:

«Aquell vell mur, ressec de temps enrera,

riu ara, endiumenjat de taperera...»

Les poncelles, o flors abans d'obrir-se, són les tàperes comestibles, un cop macerades, mentre que els taperots en són els fruits ja granats. La particularitat del mot 'tàpera' en la nostra llengua, que es fa en velles parets i roques en terrenys de clima mediterrani, és que va canviar la C etimològica inicial (capparis > ang. caper, fr. capre, it. cappero, esp. alcaparra, etc.) per una T. Fenomen fonètic documentat almenys des del segle XV. La qüestió per als etimòlegs és per què. 

Després de tota una sèrie de consideracions, el nostre estimat Coromines proposa en primer lloc que «la cosa més senzilla és, doncs, dir que la derivació de càpara en tàpara és per contaminació de tàpia», ja que «les parets velles en terra hispànica, en llocs solitaris, són de tàpia més de la meitat, que és la mena de paret que aguanta millor la destrucció de centenars d'hiverns». Afirma que aquesta transformació fonètica ha de tindre «base lexical, influència d'altres mots, per semblança estructural, o per col·lusió de parasinònims, contaminació», com fora p.ex. «la mera semblança de forma amb tòfera (tòfona), essent dues fruites saboroses i cercades per gent llaminera o gormanda, amb aprofitament gastronòmic».
 

(...)

Joan Coromines, DECLC, «tàpera».

La presència de la T inicial és documentada al segle XII en textos mossàrabs o aljamia de València o de Saragossa, apartada de la forma general amb C de fonts mossàrabs d'Al-Àndalus. Això feu que la forma aragonesa (de la llengua aragonesa) també fos amb T, que també és la forma general en la llengua d'oc, amb desplaçament de l'accent a mot pla en aquests darrers dos casos. La primera documentació en llengua catalana data del segle XV. 

Mapa lingüístic del mot «tàpera».

(European Word Translator).

Malgrat l'estupidesa de les fronteres estatals en un mapa lingüístic, aquesta eina automàtica ens dona una visió global del mot a les llengües d'Europa (quan tenen asterisc al darrere és que l'aplicació no ha trobat mot corresponent). P.ex., en basc, tindríem kaparra.

Tàperes.

Són presents en la tradició culinària de tots els Països Catalans (i el mot arreu és amb T, mai amb C), però especialment a Mallorca i Menorca, a on encara n'hi ha alguns conreus tradicionals i poc rendibles. Se solen preparar macerades en vinagre i sal.

Segle XIV-XV. Tàperes, 

«Tacuinum Sanitatis» (Gallica).

Pàgina il·lustrada del Tacuinum Sanitatis del manuscrit de París. N'hi ha almenys tres manuscrits més, amb variacions de text i dibuix. Eren una mena de còdexs que a cada pàgina mostraven una gran il·lustració d'una planta, arbre, fruits i verdures, amb comentaris sobre els usos culinaris i consells de salut de cadascuna. Constitueixen també un autèntic retrat de la vida quotidiana d'aquells segles. N'agafaren la idea i el nom de l'obra Taqwin al-sihha (Taules de la salut), escrita en àrab al segle XI pel metge de Bagdad, Ibn Butlan. Al nord d'Itàlia, a on se'n feren moltes d'aquestes edicions, esdevingueren tan populars que el mot taccuino va passar a la llengua com a mot comú per a designar un quadern, tot i que pròpiament volia dir taules, com encara avui en diem en els processadors de textos en referència a l'ordenació de la informació, que s'acabava de complementar amb la corresponent imatge.

En la corresponent a les tàperes (llat. capari, alemany kapren), s'hi veu una dona, amb el cabell recollit i un coixí al cap per sustentar un cove o cistell, segurament no gaire pesant si atenem al poc pes de les tàperes, i la faldilla plegada a manera de recipient, com feien abans les padrines amb els davantals, per tal de recollir-les-hi. Hi veiem bé les tiges allargassades de la taperera cap ací i cap allà, i la característica forma de la poncella amb el llarg peduncle, abans d'esclatar la flor. Diria que l'arbre hi és per decorar més que no pas perquè hi hagués tapereres empeltades amb peu arbori.

[2433] De la forma del formatge

[2453] De Tahití o l'Illa d'Amat

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

L'illa del Pacífic, Otaheite en llengua aborigen, fou descoberta per al món occidental pels gavatxos, al 1768, data de la primera circumnavegació francesa. A partir d'aquell moment, fou idealitzada com un paradís terrenal, a on la gent hi vivia en la innocència i felicitat primigènies. De fet, el primer nom en llengua europea, fou de Nova Citera, com l'illa grega a on nasqué la deessa Afrodita, i els grans enciclopedistes i filòsofs francesos divuitescos la veien com la terra ideal del bon salvatge. Fou, però, colonitzada pels anglesos (al pas de l'omnipresent capità Cook) durant uns deu anys, en aquella dècada dels setantes del XVIII, moment en què van produir-se tres expedicions espanyoles del virrei (català) del Perú, Manuel d'Amat i de Junyent, oncle del nostre polígraf Rafael d'Amat i de Cortada, autor del Calaix de Sastre. 

Per als episodis sentimentals del virrei català del Perú, veg. l'articlet sobre la Perricholi de Marc Pons). 

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

 L'illa pacífica de nom català, de vagues ressonàncies lul·lianes, d'Amic e Amat, que res no hi tenen a veure.

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

El virrei Amat tenia bona visió estratègica, tot i que a la fi sembla que el rei (espanyol) Carles III no hi tingué interès, en aquesta illa perduda al mig del Pacífic, ni sabé o volgué aprofitar-se de la debilitat i fi pròxima de la monarquia francesa. Del bracet francès s'ha anat occidentalitzant, sobretot a partir de després de la segona gran guerra del segle XX: primer, com a base del programa francès d'assajos nuclears; després, com a destinació turística i territori gavatxo d'ultramar. 

1900 ca. Gauguin a Tahití.

L'illa, i la resta d'illes polinèsies, s'acabarien de fer famoses just a la darrera dècada del segle XIX, gràcies a les pintures que en feu durant l'estada a l'illa el pintor francès Paul Gauguin. 

1930. Aurora Bertrana, «Paradisos oceànics».

L'escriptora catalana, filla del també escriptor Prudenci Bertrana, hauria de figurar en tots els llistats de dones precursores al nostre país. El llibre és, encara ara, una deliciosa lectura estiuenca, després de la qual les ganes d'anar-hi són irrefrenables. «Paradisos oceànics es nodreix, fonamentalment, de la sèrie de cròniques que Bertrana publica entre 1928 i 1929 a les revistes D'ací i d'allà i Mirador. Al llibre, però, no menciona ni les raons del viatge ni la companyia del seu marit Denys Choffat... Tot el que l'ocupa és l'esplendor de la Polinèsia. Són cròniques exuberants. En elles, Bertrana hi aboca florides descripcions de les illes que recorre durant la seva estada: Tahití, on viurà entre 1926 i 1929, Moorea, Raiatea i Bora-Bora: "Oceania! Claror vibrant, espais il·limitats, lluïssor tremolosa dintre l'infinit…", "Jo tinc només sentits per absorbir l'ànima grandiosa i salvatge d'aquestes illes de meravella". Bertrana s'amara d'una festa sensorial, l'ull es desborda: "Gairebé pots veure les plantes sota l'aigua"». Bona ressenya biogràfica i del llibre a la viqui. 

Sobre la seua obra de preguerra: enllaç.

1933. «Islas de ensueño», Aurora Bertrana.

Traducció castellana, amb una seixantena de fotos, majorment fetes per la pròpia autora.

1943. «Fenua Tahiti. Vision de Polynésie», Aurora Bertrana.

Traducció francesa. 

1964. Josep M. de Sagarra, «La ruta blava. Viatge a les mars del Sud».
Biblioteca Selecta, núm. 367.
L'ínclit autor va haver de fugir de Catalunya durant la guerra civil, per evitar que els republicans més impresentables li fessin la pell. A Marsella s'hi va casar amb Mercè Devesa i, amb subvenció de Cambó, emprengueren viatge a la Polinèsia, mig de lluna de mel, mig de treball. El president de la companyia naviliera del vaixell en què feren el trasllat durant un parell de mesos fins a Tahití, els oferí passatges arregladets de preu. De la feina, en sorgí aquest llibre, que no es publicà pòstumament fins al 1964, tot i que se n'havia editat la versió castellana al 1942. TV3 en faria un documental, amb guió de Joan de Sagarra, al 2009, tot resseguint l'estela de l'exili polinesi del nostre gran autor. Enllaç vídeo.

«La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i de les mars del Sud no és gens idíl·lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L'escriptor no té pèls a la llengua a l'hora d'explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s'ho mira amb els ulls de l'europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l'envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta» (viqui).

1942. Josep M. de Sagarra, «El camino azul. Viatge a Polinesia».

L'edició castellana en temps de cru franquisme.

[2449] Lo Baró de Maldà a Sant Martí i a Maldà, 1794

[2452] «Hegyek Alján», o la pel·li hongaresa de «Terra Baixa» (1920)

 

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

(enllaç text).

Les empreses distribuïdores de cinema, mut encara és clar, van veure una línia de negoci complementària en l'edició de petits llibrets, mida butxaca, sense excessives pàgines, amb un resumet de l'argument de la pel·lícula i alguns fotogrames. El preu era prou assequible per a la gent treballadora ben col·locada o menestrals o botiguers, i també, òbviament, per a la classe burgesa: una edició amb ampli espectre de lectors. No crec que els llibres, que sortien setmanalment, com diu el títol de la col·lecció, seguissin exactament a les projeccions de les sales. Sinó que més aviat anaven recollint films projectats en algun moment o previstos de projecció. El consum de cinema, molt alt entre la societat d'aquells anys 20, amb més de cent sales a la capital catalana, potser no podia ser tan regular com alguns haguessin volgut, i no cada setmana podien anar-hi. Els llibrets llavors li podien omplir aquest buit. L'afició per conèixer les històries de la pantalla i els seus protagonistes va començar a generar fans i seguidors, com fins avui. Encara que en aquells dies, com que la diversitat de mitjans no era tan i tan gran, es concentraven en gran manera sobre la cinematografia: aquesta col·lecció edità més de sis-cents títols fins a l'acabament de la dècada!

 N'hi hagué nombroses, d'aquestes col·leccions, editades a Barcelona. Malauradament, sempre en castellà. La diglòssia accentuada feia costós recuperar el prestigi social de la llengua en aquells temps. El cinema, a més, entrà en espanyol, com p.ex. actualment molts dels continguts d'internet o de les aplicacions audiovisuals dels mòbils que gasta el jovent... i no els no tan joves. Ara bé, el prestigi de Guimerà va fer que, tot just un mes o dos després de mort al juliol, la col·lecció tragués un número especial dedicat a la seua memòria, ni que fos en castellà. Per a l'ocasió, s'hi recuperà un film hongarès sobre «Terra Baixa», estrenat l'any anterior, al 1923, a les sales de Madrid, probablement també de Barcelona.

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

L'estrena mundial tingué lloc al 15 de març de 1920, suposem que a Budapest (IMDB). El guió no fou fet sobre l'obra original, sinó a partir del llibret de l'òpera que n'havia fet Eugen D'Albert.  La fitxa pertany al llibre sobre la col·lecció publicat per J.L. Martínez Montalbán, 2002 (enllaç). El paper de Manelic, dit Pedro en aquesta versió, el feu Alexander Petrovics, i la Marta, l'Ila Loth, sigui dit per a la posteritat. 

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

Fotogrames de la producció cinematogràfica i cartell en hongarès,

(mafab.hu).

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

Fotogrames de la cinta muda.

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

La contraportada anunciava el següent número. Al preu d'1 pta.

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

El crit de la Marta al seu Pedro (Manelic). Vegeu els vuit últims minuts del film ací: enllaç. 

De l'obra de Guimerà, ja se n'havien fet tres pel·lis fins al moment, al 1907 (d'en Fructuós Gelabert, però en castellà), al 1913 a l'Argentina i al 1914 als EUA (Marta of the Lowlands, de J. Searle Gallo), i al 1924 se'n faria la versió alemanya (Tiefland, d'Adolf Edgard Licho). La història rousseauniana d'en Manelic, la recerca i triomf de les essències i la puresa de l'esperit de la terra lligaven amb un corrent profund de la cultura europea dels inicis del segle XX, d'arrel romàntica i també nietzscheana. Per altra banda, la realitat és que, per a la majoria d'espectadors europeus, el drama fou un producte "espanyol", i Pedro els devia acomplir millor les expectatives que no pas Manelic, oi?

 [2446] L'estrena madrilenya de «Tierra Baja», 1896