1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).
L'illa del Pacífic, Otaheite en llengua aborigen, fou descoberta per al món occidental pels gavatxos, al 1768, data de la primera circumnavegació francesa. A partir d'aquell moment, fou idealitzada com un paradís terrenal, a on la gent hi vivia en la innocència i felicitat primigènies. De fet, el primer nom en llengua europea, fou de Nova Citera, com l'illa grega a on nasqué la deessa Afrodita, i els grans enciclopedistes i filòsofs francesos divuitescos la veien com la terra ideal del bon salvatge. Fou, però, colonitzada pels anglesos (al pas de l'omnipresent capità Cook) durant uns deu anys, en aquella dècada dels setantes del XVIII, moment en què van produir-se tres expedicions espanyoles del virrei (català) del Perú, Manuel d'Amat i de Junyent, oncle del nostre polígraf Rafael d'Amat i de Cortada, autor del Calaix de Sastre.
Per als episodis sentimentals del virrei català del Perú, veg. l'articlet sobre la Perricholi de Marc Pons).
1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).
L'illa pacífica de nom català, de vagues ressonàncies lul·lianes, d'Amic e Amat, que res no hi tenen a veure.
1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).
.jpg)
1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).
El virrei Amat tenia bona visió estratègica, tot i que a la fi sembla que el rei (espanyol) Carles III no hi tingué interès, en aquesta illa perduda al mig del Pacífic, ni sabé o volgué aprofitar-se de la debilitat i fi pròxima de la monarquia francesa. Del bracet francès s'ha anat occidentalitzant, sobretot a partir de després de la segona gran guerra del segle XX: primer, com a base del programa francès d'assajos nuclears; després, com a destinació turística i territori gavatxo d'ultramar.
1900 ca. Gauguin a Tahití.
L'illa, i la resta d'illes polinèsies, s'acabarien de fer famoses just a la darrera dècada del segle XIX, gràcies a les pintures que en feu durant l'estada a l'illa el pintor francès Paul Gauguin.
.jpg)
1930. Aurora Bertrana, «Paradisos oceànics».
L'escriptora catalana, filla del també escriptor Prudenci Bertrana, hauria de figurar en tots els llistats de dones precursores al nostre país. El llibre és, encara ara, una deliciosa lectura estiuenca, després de la qual les ganes d'anar-hi són irrefrenables. «Paradisos oceànics es nodreix, fonamentalment, de la sèrie de cròniques que Bertrana publica entre 1928 i 1929 a les revistes D'ací i d'allà i Mirador. Al llibre, però, no menciona ni les raons del viatge ni la companyia del seu marit Denys Choffat... Tot el que l'ocupa és l'esplendor de la Polinèsia. Són cròniques exuberants. En elles, Bertrana hi aboca florides descripcions de les illes que recorre durant la seva estada: Tahití, on viurà entre 1926 i 1929, Moorea, Raiatea i Bora-Bora: "Oceania! Claror vibrant, espais il·limitats, lluïssor tremolosa dintre l'infinit…", "Jo tinc només sentits per absorbir l'ànima grandiosa i salvatge d'aquestes illes de meravella". Bertrana s'amara d'una festa sensorial, l'ull es desborda: "Gairebé pots veure les plantes sota l'aigua"». Bona ressenya biogràfica i del llibre a la viqui.
Sobre la seua obra de preguerra: enllaç.
1933. «Islas de ensueño», Aurora Bertrana.
Traducció castellana, amb una seixantena de fotos, majorment fetes per la pròpia autora.
1943. «Fenua Tahiti. Vision de Polynésie», Aurora Bertrana.
Traducció francesa.
.jpg)
Biblioteca Selecta, núm. 367.
L'ínclit autor va haver de fugir de Catalunya durant la guerra civil, per evitar que els republicans més impresentables li fessin la pell. A Marsella s'hi va casar amb Mercè Devesa i, amb subvenció de Cambó, emprengueren viatge a la Polinèsia, mig de lluna de mel, mig de treball. El president de la companyia naviliera del vaixell en què feren el trasllat durant un parell de mesos fins a Tahití, els oferí passatges arregladets de preu. De la feina, en sorgí aquest llibre, que no es publicà pòstumament fins al 1964, tot i que se n'havia editat la versió castellana al 1942. TV3 en faria un documental, amb guió de Joan de Sagarra, al 2009, tot resseguint l'estela de l'exili polinesi del nostre gran autor. Enllaç vídeo.
«La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i de les mars del Sud no és gens idíl·lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L'escriptor no té pèls a la llengua a l'hora d'explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s'ho mira amb els ulls de l'europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l'envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta» (viqui).
1942. Josep M. de Sagarra, «El camino azul. Viatge a Polinesia».
L'edició castellana en temps de cru franquisme.
