1982. Maldà (l'Urgell).
Dibuix de Francesco Avesani.
Vista general del poble urgellenc cap als anys 80 del segle XX. Certament, respecte del temps del Barí de Maldà, hi devia haver algunes cases refetes i potser algun carrer més. Però bàsicament la bella vista general devia ser encara molt semblant.
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Dijous, 18 de setembre.
De Tàrrega a Maldà, passant per Sant Martí: «amb tarda coberta, planes carreteres, arbolejades d'olivers, mates i vinyes, hem marxat seguidet, veient al cap de dos hores... el campanar nou —d'uns tretze o catorze anys—, del poble de Sant Martí, a l'hetxura del de Tàrrega, amb l'anyadidura... d'un promontori amb cupuleta rodona». L'arribada a Maldà fou amb honors: l'ajuntament en pes sortí a rebre'l (a recebre, diu el text, amb un medievalisme notori). Dones i criatures van acudir al castell a veure el Baró (que portava dos fills en aquest viatge), els homes devien ser tots al jornal.
A banda la referència clàssica a l'areòpag atenès, la primera nota de la jornada maldanenca és la xocolatada de la tarda! Ell, i la gent del seu temps, la veien com un costum tan modern i regi, que no pot estar-se'n de citar-l, cada dia. La tarda acabà amb trons i pluja. Les dones i criatures, finalment, «se'n són anades amb la pau de Déu», idea expressada amb un arcaisme deliciós, un temps compost (sempre de verb de moviment) amb auxiliar ser. Malgrat les estridents castellanades lèxiques ara i adés, l'estil del Baró vol ser pulcre i elegant en tot moment. No en va era un personatge en la Barcelona del seu temps, pertanyent a una de les famílies més distingides, amb un recentíssim virrei i tot del Perú en l'arbre genealògic, en Manuel d'Amat i de Junyent.
A l'hora de dormir, la màrfega pujava més de tres pams d'alçada, que li calia una escala per agitar-s'hi. Va fer-la retirar, no fos cas que durant la nit caigués des de tan alt.
1917. Sant Martí de Maldà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
Vista del campanar des de la bassa, amb la cupuleta descrita pel Baró de Maldà, que hi passà amb son carruatge un 18 de setembre de 1794 camí de Maldà.
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Divendres, 19 de setembre.
El dia despunta amb boirines baixes, «pareixent tot un mar». A poc a poc, va aclarint-se i deixant pas a una esplèndida vista de l'Urgell i fins del castell de Lleida a l'horitzó, més aviat a l'oest que no pas al nord, com diu.
Visita a la vella església del poble, i cap a la teca. Havent dinat, se'ls presenten, com devia ser costum en celebracions magnes, les cantaries, probablement de la confraria del Roser, molt típiques i arrelades en els pobles de les nostres comarques per aquells temps. Sempre acompanyen les cobles de pandero, «no entenent-se ni paraula ni mitja de lo que deien». Potser havien d'assajar més... Això sí, no es descuidaven de passar la plateta, la bacina, per a recollir qualque cèntim, i les minyones (car solien ser les solteres), «la tropa femenina se n'és tornada comptant lo que havien arreplegat».
1917. Lo Castell de Maldà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
Castell maldanenc a on feu estada son amo, lo Baró, al setembre de 1794. No tan atrotinat llavors com cent anys després.
Anys 70. Lo Castell de Maldà.
(fototeca.cat).
La ruïna a la qual arribà la sala noble del castell. El pas de les partides carlistes al 1833, que l'incendiaren del tot, el deixà prou danyat.
2018. Lo Castell de Maldà.
Rehabilitació, crec que a càrrec del municipi, de la gran sala del castell, a on ara s'hi poden fer actes i aplecs. No sabria dir si aquests darrers anys el centre d'estudis de la Vall del Corb s'hi arribà a establir.
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Dissabte, 20 de setembre.
Últim dia d'estada als seus dominis maldanencs. No hi havia gran cosa més a fer, i el castell no devia pas ser un palau. El Baró va voler «fer una generositat a tot lo poble». Com m'agrada l'ús de l'article lo, imitant la llengua medieval, que no trobava gens adequat escriure l'article el, que cada cop guanyava més terreny oral. Sempre he pensat que aquest fou un dels errors, si se'm perdona el mot, de la normativització fabriana: se n'hagués pogut mantindre l'ús, que ens lligaria directament a la tradició pròpia medieval. De pas, tindre algun detall amb lo nostre dialecte i solucionar molts dubtes sobre el lo neutre. Però no teníem força demogràfica ni intel·lectual.
El regal del Baró fou simplement un repartiment pecuniari, «tot monedes de plata», al més pur estil senyorial, colonial anava a escriure. La despesa arribà fins a quaranta lliures, «havent-se'n tornat tothom content a ses cases», oidà!
A la tarda, visita a l'esglesieta romànica de Sant Pere, a la part baixa del poble, a on s'hi arribava havent de baixar per un «pedregam lliscós», que va provocar diverses relliscades en el seguici. L'església es remunta al segle XII, però en aquella època de neoclassicisme no podia pas apreciar-se'n les bondats arquitectòniques. El Baró només para esment al «retaule regular». En canvi, l'home tenia sensibilitat per apreciar un passeig «camí amunt,... hermosejat d'oliveres a les vores... i en tots los camps, a dreta i a esquerra».
Diumenge, 21 de setembre.
Després de misses matineres, «luego de pres xocolate, hem escapats de Maldà». Fixeu-vos en l'antiga concordança del participi, avui un ús arcaic i formal, i en el verb que fa anar per anunciar la partença: escapar, això sí, entremig de salves d'escopeta «com a despido del sinyor i de tota sa comitiva, caminant un tros a peu fins a la carretera, baix a Maldà, de direcció a Ponent, hacia els pobles de l'Espluga Calba».
1917. L'església romànica de Sant Pere de Maldà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
Pareu atenció als mossos enfilats al campanar! Al fons, apunten les torres del castell per damunt les teulades.
1917. Lo Castell de Maldà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
Vista general del castell maldanenc.
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
L'abundància d'aulivers per tota la contrada és ben notada pel Baró. Arbequines, és clar, fet desconegut o no citat. Segons es deia en aquells temps, i sense constància documental, l'arbequina fou portada pel duc de Medinaceli, amo i senyor del castell-palau d'Arbeca des de Terra Santa, ço és, la Palestina d'aleshores, al segle XVII. Diuen les llengües garriguenques que prometé un ral per cadascun dels aulivers plantats, cosa que no complí, però que afanyà definitivament el seu conreu per aquestes nostres terres.
De camí cap a Montblanc, passen a tocar dels Omells, «menudejant ja los tostorrots del cotxe». Després del Tallat, la baixada pels camins fins a la Conca, no degué ser pas plaent. La carretera encara és ara, bé que arreglada, retorta i esbalçada. Després Solivella i la manduca a l'hostal. Arriben a Montblanc pel vell pont medieval i en els carrers empedrats, la tremolor del cotxe era insofrible, «removent-nos a tots les tripes, per vida del rei de copes!»
Anys 60. Maldà (l'Urgell).
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Fan parada al convent de Sant Francesc montblanquí, i dinen a l'hostal contigu. Tot seguit tres hores més fins a Valls. Un marturi de camí per Vilaverd, la Riba i fins a Picamoixons. El Baró continuava el periple d'aquell setembre de 1794 en direcció a Montserrat.
.jpg)
1931. Lo Calvari de Maldà, l'Urgell.
«Àlbum Meravella».
El peu de foto l'inclou a la Segarra. Perquè aquesta part sud de la comarca de l'Urgell sempre ha sigut denominada segarreta, com els seus habitants, idea i denominació que es va perdent entre les noves generacions.
.jpg)
1913. Maldà (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Castell de Maldà, foto de Manuel Herrera.
1986. «Viatge a Maldà i anada a Montserrat»,
a cura de Margarida Aritzeta, PAM.
