Seguidors

20240531

[2590] De les mil pronúncies de l'aubercoc (albercoc), fruit precoç i viatger


Dialectologia: l'albercoc.
O bé, dialectalment, segons DCVB: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc. I encara hi falta la nostra forma tradicional urgellenca, aubercoc... 
Per quins set sous aquest mot mostra tan gran varietat de formes dialectals diferents? Doncs pels paranys fonètics derivats de la presència o no del prefix al- (d'origen àrab), de la vocalització del so de la l, del tractament fonètic del so b, i sobretot dels trucs fonètics  i metàtesis provocats per la r, tan ballarina en la boca dels parlants, de la segmentació fonètica. p.ex. l'aubercoc>l'ubercoc> lu bercoc..., i finalment de la combinació de tots aquests factors entre ells.

La manca d'una llengua estàndard durant los segles de l'edat moderna va donar ales a les varietats locals d'una fruita conreada al llarg i ample del nostre país. I aquesta varietat fonètica no és l'única particularitat de l'albercoc: l'etimologia viatgera del mot n'és també molt especial.

...
Dialectologia: l'albercoc.
Joan Coromines, DECLC (1980-1991), enllaç.
El nostre mot albercoc prové de l'àrab birquq o barquq, que al seu torn prové del mot grec πραικὄκκιον, agafat de l'arrel llatina praecoquum (<praecoce), atès que els romans l'anomenamen PERSICA PRAECOCIA, o sia, prèssecs primerencs: de l'adjectiu PRAECOX>precoç. Apareix en la llengua medieval, però un pèl tardanament, cap a mitjan segle XIV. Cosa que potser indica que no fou de consum general fins als darrers segles de la baixa Edat Mitjana. Curiosament, en l'àrab modern, lo mot ha passat a designar la pruna. De l'albercoc, en diuen mismis.  

(viquipèdia, enllaç)
Dialectologia: l'albercoc.
De l'àrab al català, i de la nostra llengua al francès (potser per via occitana, diuen algunes fonts), per mitjà de la forma dialectal dels nostres parlars septentrionals, «en la forma dialectal avui gironina-rossellonesa, no pas del castellà», cat. rossellonès abricoc> francès abricot> ang. apricot. Del català al món sencer: un trajecte espectacular i sorprenent. 

Dialectologia: albercoc (apricot).
Dialectologia: albercoc (apricot).
(enllaç).
En algunes llengües eslaves, les més occidentals, el mot hi pervingué per altres vies: la llatina d'ARMENIACUM (POMUM) en polonès, txec, eslovac, eslovè o també en alemany austíac (marillen). En les eslaves del sud, la influència hi arribà del turc.

Joan Veny, Lídia Pons, 
«Petit atles lingüístic del domini català», 2001-2018 (IEC).
Lo mot albercoc i les seues variants.
Per a la denominació d'aquesta fruita, la referència al préssec fou sempre decisiva: simplement, n'era el fruit que madurava abans. En canvi, a l'Orient, aquesta posició la van dedicar a la pruna. En la nostra llengua, «la presència de líquides, l i r, ha donat lloc a més variants formals», també la vocalització de la l velar de la síl·laba inicial (au-, que després pogué monoftongar au->o- en alguns parlars). En alguerès, el mot barracoc és agafat del sard. Lo DCVB dona com a forma algueresa abrabarracoc.

Joan Veny, Lídia Pons, 
«Petit atles lingüístic del domini català», 2001-2018 (IEC).
El mot albercoc i les seues variants.

Lo mot aubercoc, albercoc i les seues variants.
Com bé comprendreu, cal l'aplicació d'una IA per fer el mapa de les variants d'aquesta fruita precoç en los nostres dialectes. Mentrestant no arriba, ens conformarem amb aquest mapa esquemàtic i per força no prou acurat. No us ofengueu, només és un intent de simplificació! 
Fixeu-vos, si no, en tot el recull de variants fonètiques que en tenim al DCVB. 

əɫβəɾkɔ́k (Vic); aɫβeɾkɔ́k (Castelló, Llucena, València, Xàtiva, Alcoi, Alacant); əwβəɾkɔ́k (Tarragona, Valls); awβeɾkɔ́k (Pla d'Urgell, Priorat, Calasseit, Ribera d'Ebre); əwβəɾkɔ̞́с (Palma, Manacor); əwβəɾkɔ̞́k (Felanitx, Llucmajor, Sóller, Menorca, Eivissa); uβəɾkɔ́k (Ciutadella); aɫβiɾkɔ́k (Alcalà de X.); aɫβeɾkɾɔ́k (Pradell d'Urgell); aɫβeɾikɔ́k (Sort); awβeɾikɔ́k (Torre de Cabdella); aɫβɾekɔ̞́k (Cast.); ɔβɾəkɔ́k (Berga); ɔβɾekɔ́k (Balaguer); ɔβɾəklɔ́k (Solsona); ɔβɾəkɾɔ́k (Solsona); əmbəɾkɔ́k (Vendrell); ambeɾkɔ̞́k (Sueca, Gandia, Benilloba); bəɾəkɔ́k (Elna); bəɾkɔ́k (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkɔ̞́k (Pego, Calp); beɾikɔ́k (Vall d'Àneu, Sort); bɾikɔ́k (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikɔ́t (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakɔ́k (Alg.). 

N'explico la classificació per colors:
1. La forma normativa és sovint coincident amb la valenciana, més fidel a l'original aràbiga: albercoc, i variants albrecoc, ambercoc, bercoc; igualment propera com aubercoc (vocalització de la líquida) a la plana lleidatana i a Mallorca i les Pitiüses, llocs de gran contacte lingüístic medieval amb l'àrab per mor del llarg domini àrab i d'alt índex de població morisca. Encara també en el tortosí, abercoc.

2. Pirineu occidental: (al)bericoc, aubericoc, amb manteniment de la i.

3. En els parlars del central i menorquí, la transformació de la síl·laba inicial en u-, i variants sense aquesta vocal. 

4. En els parlars del nord-est i del rossellonès, (a)bricoc i (a)bricot. 

5. En alguerès, baracoc, abrabaracoc, a través del sard.


Lo mot aubercoc, albercoc i les seues variants.
Encara un darrer apunt sobre aquesta parauleta, que deu-n'hi-doret, oi? 
En el català insular, també en valencià, el mot és sinònim de babau, carallot, beneit. Un subjecte sense caràcter, carn batejada. S'escriu al DCVB: 
«Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement i vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per dar-li gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).
Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).




Posted by
Labels: ,

20240530

[2589] Setge de Lleida de 1810

 

1836. Setge de Lleida de 1819, Guerra del Francès.
L'expugnació de la Seu Vella.
Llavors, ja era Vella, la Seu lleidatana, car era ocupada de les tropes borbòniques des de 1707 i convertida en caserna militar per a la submissió de la ciutat. No tinc cap dada del gravat, que aprofito de xaviercaliz.

1836. Setge de Lleida de 1819, Guerra del Francès.
L'expugnació de la Seu Vella (xaviercaliz).
Probablement, lo gravat representa una escena figurada, ja que per aquesta banda arribar als mateixos peus de la Seu era una temeritat. En canvi, la pluja de projectils devia ser més acostada a la realitat, i les parets del temple en mostraven, sobretot abans de la restauració, les ferides. 

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Aquesta relació es basa en un manuscrit de l'arxiu lleidatà de cap al 1814, poc després dels fets i amb la memòria encara fresca.
S'atansen les tropes napoleòniques a Lleida, i fan parada a Fraga. Molts lleidatans, los qui s'ho podien permetre, fugen de la ciutat i d'un setge temut. Els francesos no s'acaben de decidir, s'allunyen de Fraga i lo governador (espanyol) decideix de fer-ne cremar lo pont de fusta, «a cuyo efecto se mandó tropa para llevarlo a cabo a pesar de la oposición de los fragatines que bajo el punto de vista económico quedaban perjudicados». Era l'any 1809.

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Cap a la primavera de 1810, entren finalment les tropes de Napoleó a Catalunya per Montsó i Balaguer. La guarnició de la capital urgellenca passà a engrossir la de Lleida, de cap al 4.000, a més d'un batalló de mil homes «paisanos que se habían armado y que manejaban medianamente el fusil y el chuzo [pica] que se les habían entregado para la defensa de las murallas».
La ciutat s'havia proveït de queviures i municions, però es temia que amb el setge los molins no podrien fer més farina, per la qual cosa es muntaren «28 ingenios de hierro» per moldre si més no per a la tropa (espanyola) aquarterada a la ciutat. La fortificació de Gardeny i la disposició de l'artilleria al castell lleidatà (la Seu Vella militaritzada des de la conquesta borbònica de la ciutat al 1707) semblava a priori prou bona.

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Des de Balaguer, los primers destacaments gavatxos s'atansaven per Alcoletge a la capital lleidatana, defensada pel mariscal (espanyol) Garcia Conde, de poca popularitat entre la gent de Lleida. Al 12 d'abril les tropes franceses eren ja acampades entre lo Secà de Sant Pere i Sant Ruf. 

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Per l'altra banda del riu, comencen a fer-se forts als voltants del Molí de Cervià i torre del Pastoret a la sèquia de Fontanet, i pels voltants de les fondes del Garrut, allà a on s'hi farà el cementiri de la ciutat en aquells anys. Van tancant lo setge pel molí de Vilanoveta (la Bordeta) i la fonda de la Creu del Batlle, a la carretera de Fraga, i acabant per Alpicat, a on lo mariscal francès, Louis G. Suchet, hi establirà son quarter general. 

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
En aquesta situació, partides de soldats eixien de tant en tant per les portes de la ciutat tot intentant de fer retrocedir l'exèrcit assetjant, sense gaire o gens d'èxit. 

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Durant lo setge, l'estat d'ànim dels lleidatans, tancats entre els murs de la ciutat, era altament canviant de la desesperança a la il·lusió, i al revés a continuació. La por a l'assalt los tenallava l'esperit i provaven de guaitar, des de la ciutat, indicis d'ajut i socors. De nit, lluminàries llunyanes de fogueres semblaven partides militars que arribaven per sollevar-los, però amb l'arribada del dia tornava la crua realitat: los francesos s'atansaven a la ciutat per trinxeres i rases excavades i cobertes per no rebre l'impacte de l'artilleria. 

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Lo dia de Sant Jordi, un exèrcit que arribava per Margalef topà amb los assetjants francesos dels voltants de la ciutat, que n'eixiren vencedors després d'una crua batalla i amb més de 6.000 soldats (espanyols) presoners. Un missatger gavatxo es presentà l'endemà al pont de Lleida per anunciar-ho, «conducido con los ojos vendados a la casa del general Garcia Conde, que era la de Bóer en la plaza de San Juan».

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Los francesos avançaven les trinxeres cap al baluard del Carme, sense que l'artilleria des de dins de la ciutat els pogués aturar. A més, començaven a emplaçar-hi les peces d'artilleria. 

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Lo dia 10 de maig començaren «sus disparos con tal ardor que no fue posible saber los tiros por lo numerosos y acelerados». La desesperació de seguida se feu mestressa dels lleidatans. El resum que en fa l'autor n'és molt explícit. 

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Lo bombardeig durà quatre dies i quatre nits. Los gavatxos aconseguiren d'obrir una bretxa al baluard del Carme, que fou lo principi de la fi. A les 5 de la tarda del 13 de maig, els soldats napoleònics entren a la ciutat, «bajando a las calles sin la menor resistencia».

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
Al vespre, ja eren a la plaça de Sant Joan i a poc a poc s'anaren apoderant dels carrers principals.

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
La nit fou paorosa, «de terror y espanto universal que aumentó no poco la vista de las llamas que salían de los más principales edificios incendiados por los crueles conquistadores». L'arribada de la llum a l'alba encara deixà pas a una visió més desoladora de la ciutat, plena de cadàvers i malferits, jaient pels carrers sota la pluja d'aquell matí. A dalt al castell, tot era desordre, fins que una missiva del mariscal Suchet los indicà lo camí a seguir: si no se rendien, passarien pel ganivet tots els supervivents de la ciutat.

1810. La Guerra del Francès a Lleida.
«Sitio y toma de los franceses en el año 1810», de Josep M. Pinós.
«Ilerda» IX, 1948 (FPIEI). 
La capitulació fou acordada, però la soldadesca gavatxa no cessà en los excessos sobre la gent, les cases i els bens. La rapinya no es deturà. La Catedral nova fou saquejada, i les dones i noies vexades per les cantonades, com en totes les guerres s'havia esdevingut des de l'albada de la humanitat. Los generals francesos premiaren la seua tropa amb dos dies de total desenfrè. Finalment, al dia 15, los feren retornar als campaments fora ciutat. S'ordenà que els cadàvers fossin llançats al riu. Lleida passava a ser ciutat dominada per l'exèrcit de Napoleó.

1836. Setge de Lleida de 1819, Guerra del Francès.
«Siège de Lerida par le général Suchet, le 14 mai 1810», de Charles Rémond (viquipèdia). 
Preciosa vista de la ciutat, malgrat que fos en una circumstància tan desfavorable. L'agulla de l'església gòtica de la Magdalena era espectacular. Al seu costat, lo baluard del Carme fou la baula feble de la ciutat emmurallada. S'hi observa, sobre el Segre, lo pontó amb què els gavatxos feren travessar les tropes. Riu avall, el magne pont de pedra lleidatà, només amb hortes plenes de moviments de tropes al Cappont. 
La Seu Vella oferia protecció a la ciutat des de dalt del turó fortificat, però aquest cop ja no bastà. L'església de la Magdalena s'acabà enrunant i desaparegué.







 

 
Posted by
Labels: , ,

20240528

[2588] A favor de la recuperació de l'article LO

 

Dialectologia: article LO,
«COM ensenyar català als adults», desembre 1989 (enllaç).

1917. «Los articles LO i EL», Enric Arderiu,
«El Duende», Lleida, de 3 de febrer (FPIEI).
Ja fa cent anys, aquest prohom de la Renaixença lleidatana posava sobre la taula la qüestió lingüística de la incorporació de l'ús del nostre article LO tradicional a la llengua estàndard dels lleidatans. L'article LO no és només una simple forma dialectal del nord-occidental, del Pirineu a l'Ebre, sinó que també és una baula directa de filiació amb la nostra llengua antiga medieval. Les noves generacions, per la influència escolar i per un sentiment de vergonya ruralitzant envers les pròpies formes dialectals, l'han anat abandonant. I si només fos l'article, tot allò que abandonen... En canvi, servidor li té una dèria incondicional, fins al punt que és una de les poques cosetes que no li perdonaré mai a Mestre Fabra, que crec que es va precipitar en obrir la porta a la innovació de la forma reforçada EL, derivada fonètica de l'original LO.
 
Durant els anys 80, i particularment durant uns anyets després del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, va semblar que un subestàndard lleidatà fora possible. La idea no va arribar a quallar més enllà de quatre mots incorporats al llenguatge periodístic. Encara avui, els escriptors lleidatans han de batallar amb els correctors de les editorials per fer-los entendre com han de parlar els personatges lleidatans de les novel·les lleidatanes... Encara avui, massa mestres i professors corregeixen els alumnes els usos dialectals. Si confrontem el nostre orgull dialectal amb la gent de l'Ebre, perdem per golejada. 

Tornant a l'article LO, l'autor de l'article en proposava (i m'hi afegeixo) la incorporació als usos lleidatans de la llengua estàndard d'aquesta manera, seguint l'elocució pròpia dialectal: 

1. «los lleidatans... devem usar l'article LO i LOS al començament de frase i i sempre que dintre... vaja precedit de consonant...». Exemples: Lo pare ha sortit. He vist lo pati de l'Hospital. Hi afegeix, per precisar un pelet més, que també darrere de mot acabat en diftong decreixent: Diu lo pare. 

2. «Devem usar l'article EL i ELS quan enmig de frase vaja precedit d'una paraula que acaba en vocal». Exemples: Contra el parer de tothom. Portarà els nois a estudi. 

3. En el cas dels mots acabat en -r àfona (muda) proposa també EL i ELS, sempre d'acord amb la manera tradicional d'articular la cadena fònica. Exemple: Vai portar els nois a estudi.

4. En el cas dels mots començats per vocal o h muda, cal sempre apostrofar: «los periòdics catalans segueixen en això la fonètica lleidatana».

1917. «Los articles LO i EL», Enric Arderiu,
«El Duende», Lleida, de 3 de febrer (FPIEI).
«Escrivint així, seguirem les petjades dels nostres grans escriptors [vol dir dels antics] i ens acomodarem a la nostra manera de parlar». La qüestió és si els lleidatans volem continuar donant contingut i essència al possessiu nostre, nostra.
La portada del diari es tancava amb un sonet vilanovenc i marítim de Morera i Galícia. Quant de temps fa que no veieu un poema, no només a la portada sinó a tot el diari sencer, als diaris actuals? Però de futbol no n'hi falta pas mai...

L'Aplec del Caragol.
Cartells de les edicions de 1992 i 2006. 
Fins i tot, als inicis va publicitar-se l'Aplec del Cargol! Van haver de passar gairebé vint anys perquè la festa popular més important de la ciutat i de les terres ponentines també tingués el cartell en la forma dialectal lleidatana. I l'altra: encara avui la Paeria fa servir la forma Magraners (que ha adoptat fins i tot l'Institut-Escola del barri), en lloc de la tradicional i característica de Mangraners. 
Ambaparà!



[2576] Literatura de canya i cordill lleidatana: les cobles d'en Pairot


[2567] Joan Bergós: patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana



Posted by
Labels: ,

20240526

[2587] La Cervera de 1810

 

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
Mapa de la ciutat i rodals, de l'època de la Guerra del Francès. Encara llavors, los mapes, croquis i plànols geogràfics eren de procedència i ús militar. La ciutat encara era tancada dins les antigues muralles i s'allargassava per dalt del turó, des del vell castell, en desús ja llavors, i l'església i Paeria (10) fins a la Porta de les Verges o de les Oluges (1), poc més enllà de la mola de l'edifici de la Universitat (11).

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
Les rodalies de la ciutat, amb els camins que hi entraven i en sortien, i el riu d'Ondara, al sud. El plànol és orientat amb l'oest al nord, o més exactament cap al nord-oest, si ens fixem en la rosa dels vents de l'angle superior dret. 

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
Detall de la factura del mapa amb aquest color vermellós de la ciutat que destaca sobre les ratlles fosques de les corbes de nivell dels tossals. Una preciositat.
Modernament, per sota d'aquest punt d'unió de les dos parts de la ciutat, s'hi va fer el túnel de la N-II, entre 1944-49, en aquella dura postguerra de fred, misèria i feixisme (espanyol).

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
La planta del vell castell cerverí i la Porta de Sant Magí (5), la Porta la Vall (6), la Porta de Santa Magdalena (7), la del Riu (8). Lo claustre quadrat visible a tocar del castell fora el de Sant Domènec. 

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
Per la banda de la vall de l'Ondara, hi trobem indicat lo pont sobre el riu, lo Pont dels Pous, al camí de la Granyanella i també cap a Sant Pere, amb diferents masos i una secla que finia en una bassa.

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
La Porta de Sant Cristòfol (3) amb lo camí ral que entrava a la ciutat pel raval de Sant Francesc, a on hi hagué un hostal.

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
Tots els camins portaven a Cervera. La Porta dels Caputxins (9) amb lo convent allà mateix extramurs. També hi apreciem la Porta de les Verges (1) i la capella als afores. La Porta de Sant Francesc (2). A la cruïlla del camí de Guissona, una de les creus de terme de la ciutat. Altres creus: a la porta dels Caputxins (9), al camí d'Agramunt, i al raval de Sant Francesc i la porta de Sant Cristòfol, al camí ral. 

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
Lo camí de Calaf i Manresa, amb una creu de terme a l'encreuament amb lo camí de Sant Martí.

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
Lo Tossal de les Forques, i el camí que portava fins a una entradeta de la muralla. 

1810. Cervera, la Segarra.
«Croquis de Cervera y sus Contornos» (BVD).
Los molins cerverins sobre l'Ondara, arribant a Vergós.

«Els Portals de les muralles de la ciutat de Cervera», Anton Pedrós i Puig,
«Quaderns Barri de Sant Magí», núm. 31, pàg. 53-62, 2021 (enllaç).
Una reproducció aproximada de la muralla i portes de la ciutat, amb el plànol convenientment orientat al nord.





[2586] Una altra Cervera de Wijngaerde, 1563



Posted by
Labels: , , , ,

20240524

[2586] Una altra Cervera de Wijngaerde, 1563

 

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 
(Victoria&Albert Museum).
El pintor flamenc Anton van den Wyndaerde fou contractat pel rei Felip II per aixecar vistes i plànols de les principals ciutats i fortificacions de les seues corones hispanes, Castella i Aragó. De Cervera, se'n conserven dos. Aquesta d'ací és una vista presa des del nord, arribant a la ciutat des de ponent. El campanar de l'església gòtica de Santa Maria rebia el visitant, i també el vell castell amb les grans torres. Resseguint la muralla, s'hi veu una de les portes de la ciutat, potser la de Sant Magí.
 
1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 
(Victoria&Albert Museum).
Vista completa del plànol, amb la ciutat allargassada dalt del turó, i els viatgers fent via pel camí ral, barrejats amb els pagesos que retornen cap a casa. En aquell segle, tenia la ciutat entre 500 i 600 veïns o caps de casa, o sia, cap als 3.000 habitants. 

Anys 1930. Cervera, la Segarra.
La mateixa perspectiva, segles després.

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 
(Victoria&Albert Museum).
Detall del gual de camí sobre l'Ondara, amb el pont dels Pous.

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 
(Victoria&Albert Museum).
«Servera, de la parte de Lérida» s'hi va escriure com a títol del dibuix. 
Probablement, fet majorment del natural, amb l'artista assegut en una pedra d'un retomb del camí, amb el quadern a la falda, i ploma i tinter a la vora, tot servit pel seu ajudant. Després, potser altres visites en dia o dies posteriors, per a l'acabat de l'obra sobre una bona taula il·luminada, del sol de les espelmes. Gràcies a aquest do de l'artista, avui podem obrir aquesta esplèndida finestra al passat de fa gairebé cinc segles, que aviat està dit. 

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 
(Victoria&Albert Museum).
El gran castell cerverí al tossal de Montseré, dominant la vall de l'Ondara. Al centre, hi destaca una gran torre de l'homenatge. Va anar subsistint a les diverses i fortes guerres que ens passaren per sobre al llarg dels segles de l'Edat Moderna, però sembla que després de la Guerra del Francès ja va entrar en gran decadència i va anar enrunant-se fins a la desaparició. 


[146] Wijngaerde a Cervera, 1563



Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)