.jpg)
«Hi ha poques tonades que reuneixin tants ingredients per esdevenir una autèntica cançó popular com Les cobles del Peirot. D'una banda, hi trobem una extensió geogràfica considerable, ja que hi ha versos peirotians a la majoria de comarques del Pirineu: l’Alt Urgell, Andorra, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça. D’altra banda, parteixen d’un fet històric: el final de la Guerra de Successió i l’aplicació del decret de Nova Planta. A més, donen un punt de vista crític amb el poder, i es converteixen així en 'una de les primeres cançons de protesta del nostre cançoner de tradició oral', tal com afirma Artur Blasco, el màxim especialista en cançons dels Pirineus.«I per si això no fos prou, en trobem una extensió d’estrofes inabastable. Les que va escriure mossèn Anton Julià Gelabert cap a l’any 1760, les 130 que ha recollit Blasco i que parlen de fets esdevinguts en 167 pobles del Pirineu, les 225 que formen el Cançoner de Ripoll –anomenades 'Cobles del senyor Pairot'– o les que dia a dia encara avui hi van afegint nous artistes. A l’Alt Aragó també hi trobem la cançó O Peirot, que recorda un personatge estrafolari. I la cançó encara té un darrer ingredient essencial: una melodia enganxadissa, que segons apunta Artur Blasco pot provenir d’una cançó anterior, La gata i el belitre [bergant, pillet, brivall].«Però qui és en Peirot? 'Peirot personifica sovint un personatge concret, i de tant en tant sembla que en representa diversos en què convergeixen determinats nexos de comportament'. Moltes vegades va associat al poder centralista (a la figura del mateix Rei o als seus comandaments) i altres cops a rodamons, indigents o bandolers. En qualsevol cas, Blasco recorda: 'L’autor es manifesta com un inconformista davant la situació en què es troba el país, i es rebel·la contra els procediments dels governants'.«Cal assenyalar la gran feina d’investigació i divulgació feta pel músic i investigador Artur Blasco a través dels seus llibres i discos (especialment els d’El Pont d’Arcalís, en què a cada àlbum hi ha unes Cobles del Peirot). Ell és, com Jaume Arnella o Carles Belda, entre els qui han contribuït a engreixar el nombre d’estrofes de la cançó amb afegitons de collita pròpia».
.jpg)
.jpg)
«Era un captaire, un supervivent professional que anava de poble en poble guanyant-se les garrofes a còpia d'excentricitats? ¿O millor encara, el secretari de cal Fiter d'Ares, a la vall de Cabó, individu conegut per la seva astúcia i protagonista de mil i una històries de menairons? ¿O per acabar el repertori, un bandoler que coneixia en raó del seu ofici les intimitats del territori i dels seus veïns? Aquestes són les tes identitats que històricament s'han proposat per al Peirot. La vida i l'obra del protagonista de les cèlebres cobles torna ara a la (diguem-ne) actualitat de la mà de Maria Feliu i Albert Villaró, que n'acaben de publicar un volum titulat com déu mana –Les cobles del Peirot– acompanyat, atenció, d'un suculent cedè amb les peripècies cantades del tal Peirot recollides per Artur Blasco entre el 1982 i el 2010.
«Un tresor etnològic nascut al segle XVIII de ploma també dubtosa, tot i que sembla que la primera versió de les aventures del Peirot –fos qui fos el personatge real en què s'inspirava– és deguda a Anton Julià Gelabert, mossèn Vidal d'Arcavell, individu conegut també per les seves vel·leïtats còmiques i a qui Villaró descriu com el rector de Vallfogona del nostre racó de món. El cas és que el Peirot de la trentena llarga de cobles parides per mossèn Vidal la segona meitat del XVIII va fer fortuna, es va anar estenent per tot el Pirineu central, des de l'Alt Urgell fins a la Ribagorça, passant per l'Urgellet i els dos Pallars, i que en endavant cada generació hi va afegir unes cançons de collita pròpia. Amb tant d'èxit, diu Villaró, que les cobles del Peirot s'han mantingut vives ininterrompudament fins a l'actualitat, amb versions fins i tot rapejades.
«Violant i Simora, Amades, Josep Tarrat i el mateix Blasco han completat l'obra compiladora de mossèn Vidal. Però, ¿on rau el ganxo de les cobles? En la descripció humorística dels usos i costums d'una època marcada per la misèria i la picaresca, i que converteixen les cobles en una mena de road movie avant la lettre –diu Villaró– i el Peirot, per tant, en un beatnik del XVIII pirinenc, que no està gens malament. A més, i a diferència del que s'ha predicat habitualment, les cobles aporten una mena de consciència col·lectiva de pertinença a un territori comú que transcendeix i posa en qüestió el tòpic aïllament secular de les valls pirinenques. Les cobles són una manifestació transversal del geni popular, insisteix l'historiador, i de fet el volum inclou un molt il·lustratiu mapa que marca les desenes de localitats que apareixen citades a les cobles. I tanta era la fama del Peirot, les seves ganes de córrer món o la necessitat de numerari, que fins i tot va tenir temps de pul·lular pel Principat i deixar-hi petja, ja des de la primeres versions de mossèn Vidal. Un exemple per obrir boca, i corrin després cap a la llibreria, que val la pena:
«Andorra, Encamp i Canillo/ temps ha que ho passen molt mal,/ les d'Ordino i la Massana/ paguen lo mateix censal;/ Juverri i Sant Julià,/ la digo digo,/ Juverri i Sant Julià/ al Peirot paguen lo gra».
I què dèiem: corrin cap a la llibreria. La digo digo».
