.jpg)
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«La Vanguardia», d'1 d'octubre (Arxiu LV).
1974. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», núm. 108, d'agost, BCN (FPIEI).
Ressenya de la vetllada musical, 8è Festival de la Cançó Catalana, a càrrec del bellputgenc Isidor Cònsul. Aquell any no el pogué presentar el conegut radiolocutor Salvador Escamilla, per malaltia. El guanyador va veure-s'hi amb claredat: «Oró, poeta del camp lleidatà d'una força interpretativa fora de tot dubte, era el mereixedor del primer premi segons el criteri del jurat i de la majoria... dels qui érem a la sala». La situació descrita de veu del mateix cantautor, ací a instagram, a on se pot apreciar la senzillesa i innocència d'aquells inicis de carrera musical.
1974. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«Diario de Lérida», de 7 de setembre (AMD-Lleida).
Primeres actuacions, com ara a la Festa Major d'Aspa, després de guanyar aquell any el Festival de la Cançó Catalana, del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.
1974. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«Diario de Lérida», de 22 de novembre (AMD-Lleida).
El primer recital i data fundacional del Grup Ponent, a la facultat de Folosofia i Lletres del Roser, amb les actuacions d'en Xerric i Jordi Oró, i potser alguns altres, segons la nota. Igualment, aquella setmana es constituí el grup poètic de la Gralla i la Dalla, format per tretze joves, entre els quals també Josep Borrell (Xerric), nexe d'unió entre tots dos grups.
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«La Mañana», de 15 de març (XAC).
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical lleidatà Ponent.
«La Mañana», de 29 de març (XAC).
Les setmanes culturals que s'engegaren a tants i tants pobles per desempallegar-se del tuf de franquisme i renovar l'ambient cultural, esdevingueren espais per a artistes, literats, cantants. A Almenar, tots quatre i amb Maria Teresa (Teima) i Antoni Ricard, dos noves incorporacions a la cançó lleidatana. En Xerric ja destacava per «la lletra de les composicions, madura i precisa, que segurament aconsegueix el nivell més alt en Terres nostrades», i en Jordi Oró era considerat «el cantant de les Terres de Ponent per antonomàsia, senzill i espontani, que canta a l'horta, al temps, al pagès i la seua problemàtica», amb coneixement de causa.
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«La Vanguardia», de 10 de maig (Arxiu LV).
Com a guanyador del Festival de la Cançó Catalana, de l'any anterior, Jordi Oró feia un recital a la seu barcelonina de l'entitat durant la festa major de maig. Hi coincidia amb un altre conegut artesenc, en Josep Iglésias de cal Marquet, autor de diverses obres de poesia visual.
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», de maig, BCN (FPIEI).
De fet, en Jordi tenia 24 anys quan va guanyar el festival barceloní. Tampoc no l'encerta el redactor quan comenta de les vocals neutres..., que no són tals, sinó ben obertes. I la cançó amb lletra de la poetessa M. Antònia Salvà, Cançó del Pla, descriu el beatus ille de la vida pagesa a la plana mallorquina, evocació transportada a la plana lleidatanourgellenca pel nostre cantautor lleidatà.
.jpg)
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«La Vanguardia», d'1 d'octubre (ArLV).
Una definició ben trobada de les cançons d'en Jordi Oró: la veu del camp. Afirmava ben decidit que cantava al camp i a la problemàtica que s'hi vivia, i que entenia la cançó com a arma social.
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el Grup musical Ponent.
«Canigó», de 6 de setembre (XAC).
La indigència cultural dels temps del tardofranquisme (amb algunes poques excepcions com l'Aliança Francesa per citar-ne alguna) costava de remuntar. Ben just s'hi havia recuperat l'Estudi General i el jovent encara havia de marxar per formar-se. En aquest ambient, «és important el fet que tres nois i una noia, malgrat l'espès ambient de Lleida, portin més d'un any cantant junts... d'una manera emotiva i informal». Eren la Teima (joc de lletres amb el nom, Maite Álvaro), en Xerric —Josep Borrell, a qui tenim a la imatge—, Miquel Sancho i l'artesenc Jordi Oró.
«Amb les guitarres a les mans, amb les seves veus suaus i cridaneres i les seves agressives i compromeses cançons, han corregut per barris i pobles...» És clar que el de veu cridanera era en Jordi Oró, de tons vocals arraimonats, cosa per la qual aviat li adjudicaren l'etiqueta del Raimon de Ponent.
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el Grup musical Ponent.
«Canigó», de 6 de setembre (XAC).
Se'n diu que «el seu pas per l'escenari és ple d'aquesta espontaneïtat i senzillesa neta, tan difícil de trobar» i se'n destaca, d'en Jordi Oró, «l'aferrissada defensa de la realitat pagerola i l'amor a la terra», reflectides en aquests versos:
«la capital, la construcció,
llocs a la indústria, un sou millor,
allunya el jove de la terra.
Els qui hi quedem som gent de trons:
per més que ens tòcon los collons,
mai trairem la nostra terra».
Jordi Oró, lo Raimon de Ponent,
La pagesia esclava.
Afirma en Jordi en l'entrevista: «en gairebé totes les meues cançons parlo del pagés i dels problemes de la terra». Sobre la situació de la pagesia diu: «la situació és clara o et quedes o te'n vas». No hi havia terme mitjà. Per a ell, la cançó lleidatana havia de pivotar sobre els problemes d'aquell moment, «dur sensibilitat i denunciar realitats».
1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Canigó», de 6 de setembre (XAC).
Semblança biogràfica dels quatre cantautors lleidatans. La Teima (19 anys) havia començat a cantar tres anys abans en un grup de folk; en Xerric (21 anys) ja n'hi portava sis, però la vera seua vocació era de poeta, com així ha sigut; en Jordi Oró (25 anys) en feia dos que havia començat a cantar (al 1973, doncs), es considerava pagés, i tenia ja a la butxaca el guardó del concurs de Cançó Catalana del Centre Comarcal Lleidatà del 1974; i en Miquel Sancho, molt jovenet amb només 16 anys, l'havia guanyat aquell 1975.
1976. Teima i el grup musical Ponent.
«Matinal», Lleida, núm. 93, de febrer (FPIEI).
La revista noticiari de l'Hospital Provincial, encara en castellà, s'enorgullia d'una de les infermeres seues, la Teima, com a integrant del grup Ponent de Lleida.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 21 de gener (AMD-Lleida).
Denúncia del Grup Ponent de la prohibició d'actuar de part de la censura i burocràcia (espanyoles). Després que al 15 d'aquell mes, en Llach omplís el Palau d'Esports barceloní, els cantautors lleidatans denunciaven el silencia administratiu que els impedia d'actuar.
En Jordi Oró n'era el primer signant, d'aquesta carta de denúncia pública, i s'hi identificava el Grup Ponent com a secció de cançó de l'associació lleidatana l'Esquella Teatre, creada al 1971 sota paraigua de la parròquia de la Magdalena per promoure activitats culturals en la llengua del país.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AMD-Lleida).
Recital de Jordi Oró sobre poemes de Màrius Torres, previst per al dissabte 14 de febrer, amb organització de la Gralla i la Dalla, secció poètica de l'Esquella Teatre, que responia així a la prohibició de la darrera Paeria feixista a posar el nom del poeta lleidatà a l'institut de Lleida.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AMD-Lleida).
Recital de Jordi Oró sobre poemes de Màrius Torres, previst per al dissabte 14 de febrer, i anunci de la presentació del Grup Ponent, finalment, a la ciutat de Lleida, aquell mateix divendres dia 13, amb tots cinc components, al pavelló de l'A.D.Antorcha. Escriu el redactor: «Cinc motius, cinc veus, cinc joves, moltes paraules constatables, una terra cansada de patir, i malgrat tot, esperança... Cinc veus que camina caminaràs van fent via enmig de la foscor».
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«La Mañana», de 18 de febrer (XAC).
En Francesc Pané fa una ressenya de les intervencions en l'acte del dia 14 en homenatge a Màrius Torres, amb paraules de Jordi Pàmies, Manel Lladonosa, i el germà del poeta, Víctor Torres. La clausura anà a càrrec de Jordi Oró, «membre de Ponent, que va cantar quatre poemes de Màrius Torres, prèviament recitats per Jordi Pàmias».
.jpg)
.jpg)
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«La Mañana», de 13 de febrer (XAC).
«Un compromís vers el solc profund de la terra» era la definició de la tasca musical que Grup Ponent feia d'ell mateix. Allò que unia cinc individualitats per cantar tots junts era la reinvindicació de la terra, de la lleidatana, maltractada pels vents de la història durant aquells recent liquidats quaranta anys de dictadura del segle XX. Cinc veus que cridaven «contra la boira» de la nostra petita història ponentina.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Canigó», de 6 de març (XAC).
Finalment, després de les queixes, arribà el primer gran pavelló omplert al divendres 13 de febrer, amb el cadàver del dictador (espanyol) encara calentet a tres mesos de la mort... Fou a l'antic Antorcha lleidatà, «després de gairebé cinc mesos de silenci per culpa de la manca de permisos», a causa d'aquella (feliç) defunció del Caudillo al novembre anterior. Llavors apareixen ja com a Grup Ponent i amb la incorporació d'en Miquel Àngel Tena, «amb l'exponent comú que els uneix: la seua disconformitat i oposició a una societat, la guitarra a les mans i la veu al vent». Cautela del redactor, però pas de les pancartes al pavelló: Amnistia i llibertat, Visca l'Assemblea de Catalunya i de les Terres de Lleida. Amb motiu de la polèmica del NO ignominiós de la Paeria a posar el nom del poeta Màrius Torres a l'institut de la ciutat, l'únic de llavors, «quan en Jordi Oró va cantar un poema de Màrius Torres també es cridà fortament i llarga: Màrius Torres, institut!»
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 15 de febrer (AMD-Lleida).
Després de tres mesos esperant el beneplàcit de la censura governamental (espanyola), el Grup Ponent debuta a la seua ciutat, davant més de cinc-centes persones, totalment bolcades en els cantants i en l'esperit de reivindicació nacional i social de l'acte. Fins i tot, amb moments en els quals «muchas cerillasse mantuvieron encendidas y en alto»: amb els mistos i encenedors, la prehistòria!
A la fi, sempre el darrer, en Jordi Oró: «el gran epílogo del brillante recital... un pagès d'Artesa de Lleida que trabaja la tierra y además canta y compone, se hizo con el público». La disposició de les imatges al text fa coincidir la foto d'en Jordi amb el text sobre Miquel Sancho. No ens confonguem: per ordre de columnes, les imatges són les de Teima, Miquel, Jordi, Miquel Àngel i Xerric (el qual sovint actuava amb acompanyament instrumental d'en Carles Juste, lo Beethoven lleidatà). També cal precisar que moltes de les lletres de les cançons d'en Jordi eren escrites per Adolf Costafreda, pagès d'Artesa de Lleida, i per Carmel Biarnés, estudiós originari d'Ascó.
.jpg)
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«La Mañana», de 17 de febrer (XAC).
En Jordi Oró, reconegut com un dels cantants més populars de les Terres de Ponent, i la gent acabà cantant amb ell la cançó «Soc pagés, soc camperol».
Jordi Oró, lo Raimon de Ponent,
Soc pagés, soc camperol.
A Lleida, no podem accentuar el mot pagés altrament que amb accent tancat. De fet, hauríem de treballar amb un subestàndard propi, d'accentuació i vocabulari sobretot, com fan valencians o balears. Però les nostres terres, ni amb Facultat de Filologia pròpia, no han tingut prou força (o no han volgut, o no han sabut, i m'hi incloc en allò que em toca) per conrear-lo.
«Soc pagés, soc camperol,
i així visc satisfet,
treballo de sol a sol,
aguanto calor i fred».
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 27 de febrer (AMD-Lleida).
La pròxima trobada del Grup Ponent (de tres dels membres) amb el públic s'anunciava per al divendres 28 a Cervera, en el concert anomenat «Cançons per la llibertat». Però...
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«La Mañana», de 29 de febrer (XAC).
Denegació del recital «Cançons per la llibertat» que havia de celebrar-se a Cervera al dissabte 28 de febrer, amb tres dels membres del Grup Ponent i altres noms, com en Labordeta. Després de l'èxit de l'actuació a Lleida, del recital en honor de Màrius Torres, el governador (espanyol) no volia que se li esvalotés el galliner... de la llibertat.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 29 de febrer (AMD-Lleida).
Calgué obrir una subscripció de fila zero per tal de cobrir les pèrdues de l'organització, a càrrec del mateix grup musical Ponent.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 5 de març (AMD-Lleida).
La manifestació d'uns dos-cents joves pels carrers de Cervera, amb crist d'amnistia i llibertat, en protesta per la suspensió del festival. També aprofitaren per col·locar, simbòlicament, la bandera del país davant la Paeria cerverina (que dècades després, en les celebracions dels títols de motociclisme d'en Màrquez s'hi va prohibir sibil·linament pel seu entorn...) Quin país que som, no ens cansem de fer el ridícul!
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 18 de febrer (AMD-Lleida).
Al primer aplec sardanista de la ciutat, previst per al 4 d'abril, s'hi inclogué també un recital de cançó i poesia catalana, amb el Grup Ponent i la Gralla i la Dalla.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«Canigó», de 6 de març (XAC).
El grup havia crescut a «quatre xavals i una xavala», amb la incorporació d'en Miquel Àngel Tena, i ja s'identificava com a Grup Ponent, «perquè són de Ponent i canten al costat de la soca els seus drames». És clar que en aquelles dates cada actuació era alhora una afirmació política i social de catalanitat entre públic. La darrera actuació és la d'en Jordi Oró: «el brot pagès sense esporgar, però que floreix esponerós com un ametller primicer, encarnat en la veu, el carnatge i en la il·lusió de Jordi Oró, d'Artesa de Lleida, compromès amb la seva classe, la pagesa, treballant la terra i cantant-la, de la seva agonia».
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 16 d'abril (AMD-Lleida).
Les tres darreres incorporacions al Grup Ponent: el duo musicovocal de Pau Garrabella i Manel Montanyés, i en Víctor Farré. «Simplemente cantamos en catalán porque somos catalanes», deien. Quaranta anys després encara hi ha gent, al país nostre i per aquelles Espanyes, que supremacistament ens diuen supremacistes a nosaltres... per fer servir encara la llengua mil·lenària del país, viure per veure, oi?
A partir d'aquell moment, tots aquests xicots del Grup Ponent, feien recitals i actuacions tot sovint esbarriats pels pobles ponentins, que de vegades no sortien ja a la premsa de la capital.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 7 de maig (AMD-Lleida).
Organitzat per Ponent i amb dos dels membres del grup fent-li de teloners (el duo Pau Garrabella i Manel Montañés, i Víctor Farré), en Labordeta debutava davant el públic lleidatà. La crònica la feu en Tatxo Benet.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«AVUI», de 29 de maig (AMD-Girona).
La plana major del Grup Ponent a Vic. Només cançó lleidatana. El ressò dels cantautors lleidatans fou notori. Fora de Barcelona, enlloc no hi hagué la fresca bullida musical i reivindicativa que el Grup Ponent aportà al panorama cultural català en aquells mesos de sortida de la dictadura.
.jpg)
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«AVUI», de 16 de juliol (AMD-Girona).
Article dedicat al Grup Ponent al diari AVUI, que feia un mes que sortia, des del dia de Sant Jordi, recuperant així la tradició de la premsa catalana perseguida pel franquisme (espanyol). Quan parla de 'Facultat de Filosofia' es refereix a l'extensió de Filosofia i Lletres de l'Estudi General lleidatà, creada feia uns quatre o cinc anys.
Una mena de breu manifest fundacional del Grup Ponent deia:
«Perquè volem el sol i la terra nostra,
perquè ens agrada viure a la despoblada terra nostra,
perquè no volem ser gos d'amo a casa nostra,
perquè malgrat tot som joves i esperem la terra nostra
perquè hem pres la revolta aventura de matar la por de la terra nostra».
Explica en Xerric el treball poètic que cerca en les lletres, no exclusivament de temàtica social: «vull ésser poeta, a vegades m'han dit que són excessivament intel·lectuals». D'en Jordi Oró s'hi diu que «va començar amb l'orquestra del seu poble, Artesa de Lleida, la qual després es va desfer». No fou ben bé una orquestra, sinó un grup musical a l'estil pop dels del moment, anomenat Els Tartanys. Aprofita les cançons «com un mitjà de denúncia de les dificultats i injustícies a què som sotmesos els pagesos», i aclareix: «pràcticament no he escrit cap lletra; les que musico són d'autors arrelats al camp com jo», a més d'en Màrius Torres, és clar. Finalment, en Miquel Àngel Tena aboca ben a les clares: «per a mi, cantar és la millor manera de gratar-me a on em pica».
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 23 de juliol (AMD-Lleida).
Festa Major de la Bordeta lleidatana... amb un certa barreja d'estils.
.jpg)
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 27 de juliol(AMD-Lleida).
Tota la plana major de nova cançó lleidatana a Guissona.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«La Mañana», de 27 de juliol (XAC).
La intenció era que la trobada fos anual i anés canviant de localitat.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 30 de juliol (AMD-Lleida).
A Guissona s'inicià aquell any la I Trobada de la Cançó de les Terres de Lleida, sorgida de la iniciativa local i sota organització del grup Ponent. Era clar que jovent i associacions culturals dels pobles tenien ganes de marxa... de marxar del tuf resclosit de franquisme i empènyer cap als nous camins de futur. El redactor s'esforça a aclarir l'abast del terme Ponent: també les comarques de la Franja, cosa avui sovint massa oblidada.
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«AVUI», de 3 d'agost (AMD-Girona).
Ressenya completa de la trobada musical a Guissona. S'hi recull un lema corejat, que fa anys que no sentim a dir (i que potser caldria recuperar):
Poble lleidatà, posa't a caminar!
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.
«Diario de Lérida», de 4 d'agost (AMD-Lleida).
A la plaça major de Guissona, la I Trobada de la Cançó de les Terres de Lleida, reuní un miler de joves ponentins, en una altre concert que inevitablement pels temps que corrien s'havia de barrejar amb la reinvindicació del país i de la gent. A banda dels habituals del Grup Ponent, també hi cantaren la joveneta Mercè de Lleida, el duo balaguerí d'en Pau Garrabella i Manel Montanyés, en Ramon Bordes de la Guàrdia de Tornabous, en Víctor Farré, i com a fi de festa la veu d'en Xavier Ribalta, abans de partir cap als Estats Units de gira amb Paco Ibáñez.
Com sempre, les cançons d'en «Xerric de Mollerussa» encarnaven la millor vessant poètica de la vetllada, i els del pagés Jordi Oró la més potent i reivindicativa per «reflejar los intereses, la inquietud, la problemática de la pagesia de Lleida... demostró que es el cantante más representativo y popular de les Terres de Ponent».
1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.
«La Mañana», de 31 d'agost (XAC).
L'entrevista fou feta al tros, a on era en Jordi Oró a treballar. Les reivindicacions de les cançons denunciaven els intermediaris de la fruita i de la producció agrícola, però també en aquesta entrevista els del món de la música: massa comissions, calia la creació d'un Sindicat de cantants. Tantes bones idees, tanta ebullició social, tanta reafirmació de la terra i la seua gent en aquells temps, que ara ens fan dententes. Serà perquè hem perdut en les dècades següents, aburgesades, moltes d'aquelles propostes... fins a l'1-O... que vam guanyar però no hem guanyat: sempre aquesta dualitat eterna en l'ADN del nostre país.
Tornant al Jordi Oró... aquell mes d'agost van partir peres amb el Grup Ponent. Diu ell mateix que no volia ser oportunista i actuar sol o amb ells segons que convingués, i que va decidir-se par anar tot solet. Sembla, doncs, que hi hagué algun conflicte d'interessos o de representants.
