[2444] Concepció Llorente, l'actriu lleidatana que morí a l'enfonsament del «Valvanera»

 

1908. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«La Escena catalana», núm. 246, de 24 de juny (ARCA).

1908. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«La Escena catalana», núm. 103, de 19 de setembre (ARCA).

La Marta i el Manelic en actors i actrius que l'havien representat en diferents llengües. Podem veure-hi la caracterització de la Concepció Llorente, i la típica imatge d'Enric Borràs, amb el gaiato de pastor al coll. 

1904. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«Catalunya Artística», de 22 de setembre (ARCA).

L'inici de temporada d'aquell any, amb el retorn de la Llorente a la companyia del Romea. Fa enveja la cartellera programada, amb més d'una trentena d'obres en la nostra llengua, entre les quals Guimerà, Rusiñol, Gual, Iglésias, Pous i Pagès... Ni el TNC actual pot igualar-ho (ni hi té pas el cap) més de cent anys després!

1905. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«El Baluard de Sitges», núm. 205, de 8 de juliol (ARCA).

 

1905. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«El Baluard de Sitges», núm. 206, de 15 de juliol (ARCA).

La temporada teatral barcelonina s'acabava amb el maig, i des del juny i juliol les companyies no tenien cap impediment ni vergonya a fer comarques. Cosa impensable actualment, i després diuen que la gent no anem al teatre... Doncs que el teatre vingui a nosaltres, que molts pobles i ciutats del país tenen magnífiques instal·lacions. 

1905. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«La Vanguardia», de novembre (ARCA).

La representació de «Don Juan Tenorio» anunciada al Teatre Català—Romea, amb la nostra actriu i Jaume Borràs en aquesta ocasió, germà del conegudíssim i celebrat Enric.

1906. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«El Baluard de Sitges», núm. 206, de 15 de juliol (ARCA).

Sitges, a on estiuejava bona part de la burgesia barcelonina, fou un dels escenaris preferits dels bolos estiuencs. 

1908. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«La Escena catalana», núm. 103, de 19 de setembre (ARCA).

La Llorente entre els principals intèrprets de «Terra Baixa».

1906. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«El Poble Català», núm. 213, de 13 de setembre (ARCA).

Com a primera actriu a l'Apolo barceloní, a on s'alternava el teatre amb el cinematògraf.

1909. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«De tots colors», de 19 de febrer (ARCA).

L'única obra en català als escenaris gironins i que deixà prou seients buits per generar la queixa del cronista. La Llorente hi figura ja sempre com a primera actriu. La primera dècada del segle li fou especialment feliç: havia estrenat Terra Baixa als 30 anys i això li permeté arribar al reconeixement de crítica i públic en aquells anys que seguiren, a l'inici del passat segle. 

1916. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«El Poble Català», núm. 1616, de 26 d'abril (ARCA).

Ací en teatre musical en castellà. 

1910. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«De tots colors», núm. 108, de 28 de gener (ARCA).

Reconeixement de l'ofici de la Llorente, que «en la interpretació dels drames d'en Guimerà, no té rival... Com l'Enric Borràs ella ha trobat en el nostre eminent dramaturg la font dels èxits més sorollosos». A banda de «Terra Baixa», però, no consta en l'estrena de cap de les altres grans obres de Guimerà als escenaris barcelonins (enllaç).

1910. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«De tots colors», núm. 186, de 28 de juliol (ARCA).

En el paper d'Alèxia, de «La Reina Jove» guimeriana a Sarrià, estrenada aquell abril al Teatre Principal de la Rambla barcelonina... per Margarida Xirgu. 

1911. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«De tots colors», núm. 164, de 24 de gener (ARCA).

Nova temporada com a primera actriu del Romea.

1911. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«La Escena Catalana», núm. 246, de 24 de juny (ARCA).

La companyia per a la temporada d'estiu d'aquell any. La nostra actriu era material de portada a les revistes teatrals del moment. 

1912. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«El Teatre Català», de 29 de febrer (ARCA).

Debut al Teatre Municipal de Perpinyà.

1914. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«El Teatre Català», de 19 de setembre (ARCA).

Amb el pas dels anys, les escenes més destacades del teatre barceloní anaven passant a les joves actrius que s'hi anaven incorporant, en un cruel recanvi indeturable, llei de vida, que es produeix des d'aleshores i fins avui en el món de la faràndula i del cinema. Concepció Llorente sabé subsistir-hi amb la formació de petites companyies en teatres secundaris, i també amb les temporades transatlàntiques, a Cuba i Argentina, destins habituals de molts actors i actrius catalans en aquell primer terç del segle XX.

1916. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«El Teatre Català», núm. 251, de 16 de desembre (ARCA).

Queda encara per fer la història del teatre català en català a les Amèriques ara fa poc més de cent anys: «els catalans de la colònia, qui sap si enyorats de tant de temps que es quedaren sense poder presenciar obres catalanes, acudiren a la inauguració omplint l'ample saló del teatre...» Les nostres companyies hi feien sobretot temporada en castellà, com la de Concepció Llorente, al Teatro Nacional de l'Havana, amb «Tierra Baja», és clar!, «amb un èxit digne de les obres i dels actors». Crec recordar haver llegit que no era aquesta la primera excursió americana de l'actriu lleidatana. 

1919. Vapor «Valvanera», Cuba.

Imatges del vaixell que feia la ruta a Cuba, i que s'enfonsà a les envistes de l'Havana, amb gran quantitat de víctimes, al voltant de 450.

1919. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa».

«La Veu de Catalunya», núm. 7350, de 4 d'octubre (ARCA).

 Notícia de la defunció de Concepció Llorente a la tragèdia del «Valvanera». Tenia llavors 52 anys, i era reconeguda com una de les grans dames històriques de l'escena catalana. Llegeixo en algun retall biogràfic que havia començat a treballar cap als 20 anys o poc abans al Círculo de Gràcia, i que d'allà feu el primer salt al Romea, a on figurava com a secundària l'any 1888, i anà passant per diverses companyies teatrals barcelonines, fent teatre català i castellà. L'any 1897, com sabem, figurava com una de les primeres actrius del Romea, i això li permeté de trobar-se al lloc just i moment adequat per agafar el paper de la Marta en l'estrena barcelonina de «Terra Baixa» al maig de 1897.

1905. «La Lletja», de Santiago Rusiñol.

Estrenada al 14 de març al Romea amb Concepció Llorente en el paper protagonista de Joana, un dels personatges de més força i caràcter que representà. La tapa correspon a la segona edició de l'obra, al 1935, i mostra la gran actriu lleidatana del tombant del segle XIX al XX. 

Ara que a la Paeria van buscant per tot arreu noms de dones per incloure al nomenclàtor, potser el nom d'aquesta actriu d'anomenada en fora un de ben adient, oi?

[2443] Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa»

 

[2443] Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de l'estrena de «Terra Baixa»

 

1912. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«El Teatre Català», núm. 28, de 7 de setembre (ARCA).

S'escriu a la Viquipèdia, en la biografia d'aquesta actriu, que nasqué a Lleida al 1867. No n'he trobat res de la seua infància, estudis o progenitors. Ací hi ha, doncs, terreny a qui vulgui explorar-hi. Sabem que amb 18 anyets debutava als escenaris barcelonins, i als vint era contractada pel Teatre Romea. Això em fa creure que l'edat d'iniciació teatral devia ser aquesta edat primerenca. La imatge de portada de la revista «El Teatre Català», quan ja en tenia més de quaranta, era tot un reconeixement a la trajectòria artística de l'actriu, l'«eminent primera actriu catalana» d'aquell tombant de segle, just abans de l'eclosió de la Xirgu. 

Òbviament, l'escena no donava per viure del teatre en català. Els actors i actrius anaven alternant la llengua, si fa no fa com ara encara. Però sí que és cert que l'eclosió del teatre en la llengua pròpia del país fou un dels grans eixos de recuperació cultural i nacional, sovint poc posat en valor. Hi havia teatres a la majoria de pobles i ciutats: tant la classe mitjana com la terratinent i la burgesa, necessitaven espais per al lluïment de vestits i joies, i el divertiment que aportava el gènere teatral, en viu i en directe, els resultà summament atractiu. La resta, li posaren els autors, que des de la dècada última del XIX, amb l'empenta definitiva de la Renaixença, iniciaren un període d'or de la producció teatral catalana. 

Del sainet costumista i sentimental, als drames històrics i socials, els escenaris del país s'omplien cada cap de setmana de representacions, les companyies no dubtaven a actuar a comarques (aquest és un llençol que hem perdut en la bugada del segle XXI: si vols teatre, ves-te'n a Barcelona), les platees solien esgotar localitats, autors, actors i actrius eren legió, i sorgiren nombroses col·leccions editorials i publicacions i revistes dedicades al món de Talia.

1888. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«La Dinastía», de 12 de juny (ARCA).

 1889. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«La Dinastía», de 30 de març (ARCA).

Sembla que els canvis de companyia i de local eren freqüents en aquells anys. Amb vint anyets, l'actriu Concepció Llorente començava a fer-se un nom als escenaris barcelonins.

1893. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«La Tomasa», núm. 248, de 2 de juny (ARCA).

A començament dels 90 del XIX, la xicota ja tenia un caràcter: es permetia de deixar la companyia d'Enric Borràs (o n'era despatxada), el mític actor de l'escena teatral finisecular. Eren si fa no fa de la mateixa edat. Tornarien a treballar junts: el canvi de companyia, o la creació de noves o reagrupació d'altres, eren processos molt dinàmics en aquells temps. 

1896. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«La Dinastía», de 7 d'abril (ARCA).

Fins i tot, sovint els contractes eren tan puntuals que calia discernir-ne certs aspectes a l'hora mateixa d'apujar el teló, com en aquest cas a Badalona.

1897. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«La Vanguardia», d'1 d'abril (LV).

Un mes abans de l'estrena de «Terra Baixa», l'actriu lleidatana estrenava «Mar i Cel» al mateix Romea. La decisió de representar el nou clàssic de Guimerà fou presa a cuitacorrents aquell mateix mes d'abril i sense gaires dies per als assajos.

1897. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«L'Atlàntida», de 15 de maig (ARCA).

L'estrena de la cabdal obra guimeriana tingué lloc a Madrid, en traducció castellana, cap a finals de 1896. Al febrer de 1897, s'estrenà a Tortosa, per la companyia barcelonina de Teodor Bonaplata, en la versió original catalana. Aquell febrer i setmanes següents, es representà a Tarragona, a Reus, a Gràcia. Però calgué esperar fins al maig per veure-la a la capital. A la fi, un 10 de maig de 1897, l'obra s'estrenà al Teatre Romea. La crítica en fou ben poqueta: hi havia ressentiment? Guimerà portava una temporadeta festejant els teatres de la Corte, a on sovint hi era agasajado. Sembla que quedà molt descontent de l'acollida barcelonina de La Festa del Blat (abril del 96), obra de redempció d'un anarquista terrorista: el toc social i contemporani, difuminadament reivindicatiu de les obres d'aquells anys va costar de pair entre el públic més aburgesat.  

La crònica de la representació: reconeixement a l'actuació d'en Borràs en el paper de Manelic, i més severa amb el paper de la nostra lleidatana actriu, Concepció Llorente. No sabem amb quin accent dialectal actuava ella, probablement en central, no me'n vull fer pas cap il·lusió. Però, com que imaginar és de franc, m'afiguro la Marta declamant en lleidatana parla en l'estrena barcelonina del nostre universal drama. Llegeixo que el paper li arribà de rebot: per l'abandó sobtat de la companyia de la primera actriu Concepció Ferrer. 

1897. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«La Vanguardia», d'11 de maig (ARCA).

La crítica d'aquest diari elogia la peça de Guimerà, de la qual constata l'èxit editorial (va publicar-se a finals del 96), però se les té amb la posada en escena, amb dissensió sobre els amaneraments de mal gust del gran Borràs: «No es a gritos,ni lanzando al aire los brazos, como se conquistan en un teatro los aplausos buenos, aquellos que fortifican al actor, que le alientan y le llegan al alma...» Sobre la nostra actriu s'hi diu que «esmeróse mucho anoche», tot i que va abusar de l'apuntador, que llavors s'amagava en un petit fossat cobert d'una capseta al centre de l'escenari. Actors i actrius sabien com escoltar-los elegantment i sense que el respectable se n'adonés. Només els crítics, com el d'aquesta crònica, solien fixar-s'hi: en aquesta ocasió, la promptesa amb què la Llorente hagué de fer front al paper podria justificar d'alguna manera l'abús d'aquest recurs aquella nit de nervis i estrena a la capital. En resum, queda constància per a la posteritat que aquesta vetllada no fou de les més lluïdes «a causa del desentono general en que se desarrolló toda la representación de anoche». Em sorprèn que l'autor no acudís a la sessió i que tota la vetllada no fos un clam honorífic. Sembla que el Romea no passava pels seus millors moments. 

1897. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«Lo Catalanista», de 30 de maig (ARCA).

En canvi, quatre dies després de l'estrena a la capital, al 15 de maig, nova representació del drama de Guimerà al Romea en una gala que li dedicà l'Associació Popular Regionalista. L'èxit de l'obra fou rotund, sembla que aquest dia el públic fou fidel: fins a 12 cops calgué aixecar el teló en l'aplaudiment final. Cal creure que el repartiment incloïa els mateixos actor i actriu principal que la portaven representant de feia quatre dies. 

1897. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«L'Esquella de la Torratxa», núm. 95, de 14 de maig (ARCA).

Definitivament, la funció d'estrena de «Terra Baixa» al Romea no fou la millor de les representacions de l'obra. L'obra es mantingué en cartell vint dies consecutius, fins al 30 de maig. Fos com fos, el cachet de la nostra dama teatral Concepció Llorente degué fer un bon salt, i durant els anys vinents, primer decenni del segle XX, la seua presència als escenaris fou constant. 

1897. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«La Vanguardia», de 13 de maig (LV).

La cartellera de «Terra Baixa» aquella primera setmana al Romea. La barreja d'estils i llengües és increïble, oi? Fixeu-vos en la peça «Riera Baixa», una paròdia de l'obra original. 

1908. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

Targeta postal artística de l'actriu.

1900. Concepció Llorente, l'actriu lleidatana de «Terra Baixa».

«Catalunya Artística», de 20 de setembre (ARCA).

L'actriu passa a treballar per a la companyia dramàtica, «castellana i catalana», de Miquel Pigrau. L'any 1904 tornaria a la companyia del Romea, llavors sí com a primera actriu.

1918. Entrevista: Enric Borràs sobre «Terra Baixa».

«La Publicidad», de 26 de març (ARCA).

Enric Borràs recorda l'estrena barcelonina de l'obra: «El papel de Marta lo interpretó Concepción Llorente. El drama fue puesto en escena muy mal estudiado. Estábamos en abril y quisimos ganar tiempo. Cinco ensayos, al galope. Figúrese!» S'hi confirma la presència de l'autor aquell dia, i com la fama de l'obra anà creixent amb els anys. En les mil interpretacions del Manelic, en Borràs s'hi deixà tres parells d'avarques. 

1909. Àngel Guimerà.

 El gran autor als peus de l'estàtua d'en Manelic, inaugurada aquell any.

 [2444] Concepció Llorente, l'actriu lleidatana que morí a l'enfonsament del «Valvanera»

[2442] Lo Simago lleidatà

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 13 de juliol (AML).

A cada generació hi ha indrets que romanen de manera permanent a la memòria col·lectiva. Durant els anys 50 i 60, l'estàtua del Duo Dinàmico, els nostres primers cabdills rebels, fou punt de trobada dels joves d'aquell temps. A finals dels 70, almenys per a tots aquells qui des dels pobles anàvem a estudiar a l'institut de Lleida, als instituts, que llavors ja hi eren tots tres els del Camp Escolar, el gran punt de trobada fou lo Simago. 

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 19 de juny (AML).

Llavors la Plaça d'Espanya no tenia encara el pont de la Universitat. Se'n deia encara del «18 de julio». Allà s'hi inaugura el primer supermercat modern de la ciutat: tota una planta, la dels baixos del gran edifici de pisos que tenia a sobre, més un soterrani a on s'hi baixava amb escales mecàniques, les primeres mai vistes a Lleida, i a on hi havia el súper del menjar. A la planta a peu de carrer s'hi entrava tant per la banda lateral, que donava en recte del semàfor que ve de l'estació d'autobusos i per on arribaven els nois i algunes noies estudiants dels pobles, com per les portes que donen pròpiament a la plaça, al costat de l'església de Sant Ignasi. Car en aquest solar hi havia hagut, abans de la guerra, cap a finals dels anys 20, el gratacel de Crist-Rei dels jesuïtes, abans que fossin altre cop expulsats del país. 

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 3 de desembre (AML).

Estanteries i lleixes interminables de roba, calcer, parament de la llar, discos i casets, colònies, i tota mena de petits luxes casolans per a la generació dels nostres pares, crescuts en plena privació de postguerra. Però per als més joves, que teníem 14 anys, que era l'edat amb què llavors es començava lo batxillerat del BUP, i que teníem poca capacitat adquisitiva, fou més aviat un lloc de refugi. Passadissos llargs amunt i avall per on trescar les hores mortes mentre esperàvem l'hora del retorn cap a casa amb l'autocar. S'hi estava calent de debò. A més, podíem perseguir-nos, els grupets dels xics i xiques, i espiar-nos per sobre dels expositors. Aquesta i aquella, d'aquest i d'aquell poble, i d'aquest i d'aquell institut. Santa innocència. 

No recordo haver-hi comprat pas mai res. En canvi, era famosa la frase Si mango no pago, i si m'anganxen la cago, repetida un i mil cops a cadascun dels petits furts que el jovent hi portava a terme (les noies feien col·lecció de pintallavis), jugant a fet i amagar amb el segurata uniformat que ens perseguia.

En canvi, el record de les hores per allà dins deambulades és ben viu. Quan vam començar a ser una mica més grans, ja no hi tombàvem tant, perquè llavors el lloc de passar l'estona va desplaçar-se uns metres, no gaires, fins al Sénglar, que en dèiem (van trigar una mica a descobrir que era Senglar, en català), al començament de l'Av. de Blondel, ben a tocar de l'edifici històric de la Vinícola, que acaba de fer cent anys.

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 3 de desembre (AML).

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», d'11 de novembre (AML).

 La inauguració fou al 28 d'octubre, i tenia cafeteria i tot. L'altra gran cadena de distribució de la ciutat, lo Pryca, no obriria fins vuit o deu anys més tard, i remataria l'entrada de Lleida a la modernitat finisecular. Els canvis de nom i propietat, tant de l'un establiment com de l'altre, no ens han afectat gaire, als d'aquella generació. Quaranta anys després, servidor (i molts altres) encara en diem Simago i Pryca, cosa que fa posar de mal humor els nostres empantallats fills. Si no m'erro, crec que ara, al Simago, hi ha un Bon Preu. I l'altre, ja fa dècades que se'n diu Carrefour. 

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 28 d'octubre (AML).

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 29 d'octubre (AML).

La inauguració. Amb discurs en la llengua del país inclòs. Crec que el nom era acrònim dels tres propietaris, com després també ho va ser el de Caprabo.

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 27 d'octubre (AML).

 El primer anunci de la cadena a la premsa lleidatana. Era el cinquè establiment de la cadena a Catalunya. 

1978. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 5 de febrer (AML).

Justament aquell any 78 fou el meu primer d'estudiant a la ciutat, a partir de l'octubre, que llavors les classes començaven després de collir l'última poma. 

1976. Lo Simago lleidatà. 

«Diario de Lérida», de 23 de febrer (AML).

Durant uns pocs anyets, lo Simago fou punt de referència a la ciutat. Per a una part dels lleidatans. Mai no foren un Corte Inglés, i certa part de la jetsete local mai no s'hi atansaria a comprar: podent fer gasto a Cambrils, no s'hi anirien pas a barrejar amb el poble. Lo Simago era molt popular, o sia, del poble.

Anys 80. Lleida.

L'Av. Catalunya no tenia sortida al Pont de la Universitat, ni tampoc no estava alineada, que d'això en fa quatre dies. Crec que es va fer quan en Siurana va deixar de ser alcalde durant un parell o tres d'anys, cap a finals dels 80, tot i que quan es va inaugurar, al 1993, ja ho tornava a ser. L'edifici del Simago, inconfusible, al centre de la imatge. A la dreta, el gran bloc que amagava —encara amaga, per poc temps, però— l'estació d'autobusos.

[2413] Lo Teatre Principal als Agustins de Lleida

 

[2441] Llum a la foscor: los Llibres de Crims del Tribunal de Coltellades lleidatà

Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.

(imatge: AML).

Un dels patrimonis més eminents i desconeguts alhora que té la nostra ciutat és la sèrie documental de 80 llibres (vuitanta!) manuscrits que recullen els judicis efectuats pel veguer de Lleida des del 1308 fins al 1701. Del segle XIV al XVIII, o sia, durant quatre-cents anys. Que aviat està escrit. Les causes criminals ressenyades se celebraren al Tribunal de Coltellades, que era el nom de la instància de justícia local, l'única existent a la ciutat durant l'Antic Règim. No hi havia llavors la possibilitat de recórrer a instàncies externes, sinó que la justícia era propera i, generalment, ràpida. Tampoc no tenia voluntat de regeneració o reinserció social del reu, sinó sempre i sobretot caràcter exemplar: infondre la por en el poble per tal que no es repetís el delicte. 

Actualment, hi ha qui advocat per fer més punitiva la justícia en aquesta direcció alliçonadora. Vist a llarg termini, com ens facilita de fer la primera col·lecció de crims lleidatana (molt abans de la d'en Carles Porta!), tampoc no funciona: la necessitat o l'oportunitat fa el lladre, i, així doncs, les fellonies, torts, greuges i injúries més diverses es van acumulant segle rere segle. Natura humana, que deia aquell. 

A banda d'estudiar els elements processals medievals i de l'Edat Moderna, cosa més aviat de juristes, aquestes actes tenen la involuntària gràcia de deixar-nos constància de la manera de viure i de fer dels homes i dones de la Lleida d'aquells temps, car a través del text podem entreveure de manera directíssima els costums socials i formes de vida de la gent, i de la gent, a més a més, que mai no surt a les cròniques antigues, la història en minúscules: la gent del poble, la gent necessitada, la gent de mala vida, la gent entabanada i l'entabanadora, la gent de santa innocència i la de baixa condició moral. Sobre la vida de cada dia, la vida privada, la vida petita d'algú, com a exemple de la vida col·lectiva de tothom.

2007: Miquel Montanya, El tribunal de Coltellades: Alguns aspectes processals (La Paeria).

Detall de la constitució del tribunal, que seguia el procediment següent 

(segons un judici del segle XVII):

a. denúncia del fet delictuós al veguer.

b. informe pericial mèdic.

c. crida de difunt.

d. declaració de testimonis.

e. declaració de l'imputat.

f. publicació de les imputacions criminals.

g. escrit de defensa.

h. declaració de testimonis proposats per la defensa.

i. deliberació i proposició de la Prohomenia de Ventura.

j. sentència.

El corpus de dret local sobre el qual veguers i paers fonamentaven les sentències seguien els preceptes dels Costums o Usatges de Catalunya i dels Costums de la ciutat de Lleida.

Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.

(imatges: AML).

2018. L'Arxiu municipal de Lleida conserva "Llibre de crims", 

una col·lecció singular sobre la justícia dels segles XIV i XVIII (TV3).

Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.

(imatge: AML).

L'Arxiu Municipal de Lleida n'està duent, aquests darrers anys la restauració. Una tasca desapercebuda per a la majoria de la població. És una llàstima: si fóssim americans o anglesos ja n'hauríem fet sèries i pel·lis. Desconec si ja se n'han refet tots els volums. Cal que es continuï la tasca, i després que se'n faci l'edició completa (només n'hi ha algunes de parcials): és un tresor incalculable per a l'estudi de la nostra llengua catalana i dialecte lleidatà, i poder-hi comparar estructures lingüístiques dels segles medievals (XIV i XV) amb els decadents, en què la minorització de la llengua nacional i la diglòssia amb el castellà anaren avançant.  

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

Un dilluns 30 de setembre, una tropa de bohemians, o sia, rodamons, probablement d'ètnia gitana. El sentit modern d'artista bohemi no apareixerà fins al segle XIX. Un pagès que retornava de Lleida cap a casa, de la fira de Sant Miquel (car el fet era l'endemà, dit Pere de Soldevila, de Benavent, segons v. 30), fou assaltat pel camí de Balaguer (o de Corbins), i robat per alguns boemians, que venien a Lleida, «moguts per lo esperit maligne, no tement Deú ni la correcció temporal», o sia, amb intenció de fer-la.

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

Li prengueren els vuits sous que portava, de manera forcívola i amenaçant-lo de mort «si cridave o deie res», amb una clara E lleidatana de la terminació verbal. Havent comunicat el fet, prevenció (denúncia), s'inicia el procés. Hi declara el primer testimoni o testes, Joan Solanelles, pagès de Pardinyes, que sentí forts crits de via fora! i «deixant les bísties» corregué cap allà. Hi veié un boemià amb una gran llança intimidant la pobra víctima. En ser descobert, arrencà a córrer i tots els altres sequaços també. Probablement, la llança que portava era més aviat curta que llarga, i la solia amagar en un caixer de la sèquia, o sia, en alguna pedra del marge de la part de dins, difícil de localitzar. El testimoni va reconèixer el boemià malvat, i aportà que Marçal roig i muller, que venien de sa torre, també podien saber «en dites coses». 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

El lloc exacte dels fets, segons la víctima, fou un camí prop del convent del Carme, extramurs, en dret de l'hort de l'Alegret. Una bona colla de malfactors l'assaltaren, amb un capdavanter que vestia «cota vermella», o sia, vestit tirant de dalt baix en aquest color (i cinturó), que decidí l'atac, i un altre que amb espasa cenyida i llança en mà l'assaltà al crit de «no passes!, metent-li la llança apunyada als pits... tenint-li altra llança a les espatlles». El pobre Pere intentà de defensar-se, però els altres se li abraonaren a sobre i l'escorcollaren fins a trobar-li els vuit sous «que portave en un drap lligats que s'avie mesos entre la carn i la camisa».

El verb metre (posar), participi mes, mesa (posat-da), pl. mesos, meses (posats-des), fou un mot patrimonial derivat del llatí MITTERE, que no va passar a la llengua moderna més que en compostos com cometre, admetre, remetre, prometre, comprometre, entremetre, arremetre, escometre... Però no pas el primitiu verb metre: «En guanyar terreny en la llengua quotidiana l'ús i aplicacions de ficar, gitar i algun altre verb, però sobretot els de posar, el verb metre anà quedant reservat més i més a certs usos molt especials i entrà des de la fi de l'Edat Mitjana en un estat de progressiva decadència o rancior fins a caure en desús pràcticament complet», Joan Coromines dixit. 

S'hi detalla com dos dels boemians, amb colors de camisa particulars, l'aguantaren i servaren fins que tots els altres foren allunyats, i llavors el deixaren anar. El gendre de l'Alegret li recomanà que «tornàs a ciutat e que donàs clams davant mossèn [senyor] lo sotsveguer» per mirar de cobrar [recobrar] els diners, «e així ho feu donant clams davant los senyors de paers e aprés davant lo mossèn lo sotsveguer». Sembla que l'actuació fou efectiva, i les autoritats prengueren els malfactors i ell recobrà els diners. El paer del barri de la Magdalena, el més proper al lloc dels fets, menava la investigació. 

En certs temps dels verbs de la primera conjugació encara es mantenia, a la fi del segle XV, almenys en la llengua escrita, sempre un poc més formal que la col·loquial (eren actes judicials), la vocal temàtica d'aquells verbs, que és la A: donàs > donés, tornàs > tornés. Les formes modernes amb E, doncs, s'imposaren a partir de la forta dialectalització i diglòssia (poc ús formal) de la llengua a partir del segle XVI i següents als dialectes continentals. Les parles balears es mantindran fidels a la vocal temàtica etimològica fins avui. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

L'acta recull el testimoni d'en Marçal Roig, llaurador de la ciutat, que confirma el lloc de l'assalt, a tocar de l'alberedeta del vell convent del Carme. La presència de xops i àlbers als marges de braçals i fasseres fou general i abundant fins fa pràcticament quatre dies a tots els pobles. Han desaparegut en aquests darrers trenta anys: feien massa borrissol, que omplia de brutícia els carrers i fomentava les al·lèrgies.

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

A l'endemà del dia dels fets, s'interrogà tot seguit al detingut, Joan Gil, que no va pas reconèixer el robatori, sinó que, segons ha oït a presó, fou obra d'«una boemiana que només que no té sinó un ull», i que no sabia gran cosa més. També s'interrogà un altre sospitós detingut, Nicolau d'Egipte. Egipcians era denominació habitual per a la comunitat gitana. Declara sota jurament que a la presó ha sentit a un viejo, company de presó, que una muchacha els havia pres. Detall lingüístic que indica procedència forastera del clan gitano a què es refereix el testimoni. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

Un tercer detingut és qüestionat, Antoni d'Egipte. També confirma que la principal culpable és una «mossa de sa companyia qui no té sinó un ull». Fixem-nos en aquesta peculiar construcció popular de doble negatiu per dir que té només un ull. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

Aquell mateix dia primer d'octubre, ja s'ha fet tota la feina judicial, i lo sotsveguer,  paers i consell de prohòmens de la ciutat ja són promptes a la sentència, «vistens les deposicions... e la publicació de dita enquesta...e presents los sobredits boemians... e vistes totes les coses que eren de veure e de considerar... jutjam los dits...»

Que us en diré de la magnificiència, claredat precisa i construcció superba del paràgraf? No hi ha cap jutge al país [tret de mitja dotzena] que avui pugui redactar amb tanta elegància com la que mostra aquest text de fa més de mig mil·lenni.  De fet, hi ha pocs jutges del país, com tampoc no gaires bisbes, en un dels fets que, en ple segle XXI, ens demostren la colonització política d'aquesta dissortada però nostra pàtria. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

La sentència: entre altres consideracions, «atesa la fama de dits boemians que sempre van furtant e fent mal», els tres encausats són «bandejats per a tostemps de la dita ciutat e llocs de la contribució... E si atrobats seran d'aquí avant en dita ciutat, terme o lloc de la contribució, que sien assotats. E en açò dits Joan, Nicolau e Antoni, boemians, sentencialment condemnàrem». Ooh, gairebé sona com a poesia, amb conjugació de passat simple inclosa, que avui amb prou feines podem fer entendre als marrecs postmil·lenials. Definitivament, un nivell inabastable per als impartidors de la Superior Justícia (espanyola) a Catalunya, i resta del país. 

Segles XIV-XVIII. Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.

(imatge: AML).

Algunes edicions i estudis sobre els Llibres de Crims i el Tribunal de Coltellades, per si algun TdR o TfG s'anima a l'anàlisi d'algun aspecte de la llengua medieval:

1994: Teresa Ibars, La delinqüència a la Lleida del barroc, Lleida, Pagès editors.

1996: Manuel Camps Surroca - Manuel Camps Clemente, Un polèmic procés per infanticidi a la cort del veguer de Lleida, Gimbernat, XXV (Barcelona), pp. 57-68.

1997: Francesc Esteve i Perendreu, El tribunal de coltellades de Lleida. Procediment i dictàmens mèdics, Gimbernat, 30, pp. 165-174 (enllaç).

 

2007: Miquel Montanya, El tribunal de Coltellades: Alguns aspectes processals, La Paeria.

2004: M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC.

2011: Eva Lega i Vidal Iolanda Teixidó i Morguí, La violència contra les dones a Lleida als segles XIII, XIV i XV Una anàlisi a través dels Llibres de Crims del Tribunal de Coltellades (enllaç).

2017: Guillem Roca Cabau, Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals, UdL (enllaç).

2018: Busqueta Riu, Joan, Sobre els llibres de crims i el Tribunal de Coltellades de la ciutat de Lleidafont documental i usos historiogràfics, dins Les minories socials i la justícia: Època medieval i moderna, coord. Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, págs. 23-42.

2018: Iolanda Enjuanes, Guillem Roca, L'assassinat de Francesca de Fillac a mans del seu marit anàlisi d'un procés criminal del segle XIV, dins Sikhar, Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià, núm. 5, Lleida (enllaç). 

[2428] Un cas del turment de roda a la Lleida medieval