20210427

[2269] Poesia concreta lleidatana, més

 

1970. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
L'edició és datada de 1970.

1971. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
«Diario de Lérida», de 13 de febrer (AML).
Encara hi havia en actiu el «Consejo Local del Movimiento», autèntics comissaris polítics del franquisme. Acabada l'exposició, Guillem Viladot publicà d'immediat el llibre Poemes de la incomunicació, amb edició de Josep Iglésias del Marquet sota segell de «Els Llibres del Pardal». Diu la crònica, sense signar: «La intención del libro presente va dirigida a denunciar... la imposibilidad de que el hombre logre una auténtica comunicación con sus semejantes, e incluso consigo mismo»

1971. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
«La Vanguardia», d'11 de febrer (AML).
Iglésias del Marquet en feu la maquetació. S'hi cita una frase seua en el sentit que el llenguatge descansa sobre els cinc pilars fonètics de les vocals, les qual degudament matisades són la clau de la comunicació verbal. I una altra de Joaquim Marco, a la introducció: «La poesia, molt més que cap altre gènere, permet una primera lectura en què la imaginació del lector pot suplir allò que no entén».

1971. «Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba»
Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, Lluís Trepat.
«Diario de Lérida», de 12 de juny (AML).
Ressenya a tres mans del llibre dels tres autors lleidatans. El pintor targarí s'encarregà de la realització de les xilografies amb fusta. L'escriptor agramuntí hi posà la breu part literària. L'autor artesenc hi va posar la composició i la cerca d'un impressor valent: en Gaspar Vicens d'Agramunt, que pogués fer l'edició dels gravats amb la dignitat requerida. 

1971. «Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba»
Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, Lluís Trepat.

1972. «Poesia T-47», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 20 de gener (AML).
Al cap d'un any de l'exposició, Guillem Viladot hi tornava, ara amb la publicació de Poesia T-47, amb pròleg de Manuel de Pedrolo, a Editorial Pòrtic, amb dedicatòria a l'amic i company, Iglésias del Marquet. En l'entrevista, l'autor reclama el seu paper de pioner en el camp de la poesia concreta amb el llibre 9 plast-poemes (1965) fet en col·laboració amb Leandre Cristòfol. Hi demana una visió més àmplia del món academicista sobre les noves tendències poètiques, una relació més dialèctica amb la realitat creativa. 

Hi explica també que el llibre recull la creació de poesia experimental de la darrera dotzena d'anys, quan en tenia entre quaranta i cinquanta, i desitja que el llibre sigui "llegit-mirat", perquè és un llibre per llegir i mirar. Sobre la intenció, vol que el llibre sigui testimoni de crítica implacable a tot fet institucionalitzat, a moltes de les coses que els va tocar de viure. «Es una protesta contra quienes someten al hombre», en clara referència als temps de dictadura. 

1972. «Poesia T-47», Guillem Viladot. 
Veg. vídeo del llibre (enllaç).

1972. «Josep Iglésias del Marquet, poeta visual», Emili Puig. 
«Diario de Lérida», de 4 d'agost (AML).
Començava a imposar-se el terme visual, que s'alimenta d'entitats literarioplàstiques, anomenades poegrafies pel poeta artesenc. Ressenya breu de la seua obra «Les Arrels Assumptes».

1972. Guillem Viladot, «Entre Opus i Opus».

1972. «Guillem Viladot i la seva obra recent», Josep Vallverdú. 
«Diario de Lérida», de 16 de setembre (AML).
«Si un autor actual tenim que estigui condemnat a rebre més aviat refusos que no abraçades de part  dels seus lectors és Guillem Viladot», escriu l'escriptor garriguenc sobre l'agramuntí. Per haver tingut «de fa temps, la gosadia de triar unes maneres de comunicació condensades, aparentment críptiques..., irritants»: poesia concreta. 

L'article comenta el darrer llibre vidalotià, «Entre Opus i Opus». Que defineix com «un llibre pedagògic, un triomf de la literatura visual... antifotonovel·la... Val per un himne a la dignitat de l'home, per un cant d'esperança, per una picota on exposar les bestieses acumulades de la societat afluent i enganxifosament consumista». 

«El poema demana una disposició tipogràfica delicada, calculada, com les línies i taques d'una litografia de Miró». Bona imatge, la d'en Vallverdú, equiparant el trencament formal poètic amb el pictòric, l'antifigurativisme, com al 1960 havia fet J.V.Foix amb un sonet dedicat a Antoni Tàpies.

1960. J.V. Foix, «Poema per a n'Antoni Tàpies».
L'antifigurativisme poètic a semblança del pictòric. Mentre que l'art modern ha triomfat al llarg d'aquest segle XX, per alguna poderosa raó, la poesia concreta o visual no ha passat de l'estadi experimental o marginal. El trencament formal del llenguatge ha portat a la incomunicació, i els poetes no han seguit per aquest cantó. Han preferit el trencament temàtic. A diferència de la pintura i l'escultura, en què la varietat infinita de propostes abstractes ha connectat amb una part de la nostra emoció humana. Cosa que no permetem al llenguatge, necessitem entendre la frase, no en suportem el tancament o bloqueig semàntic. O només com un joc.



1972. «La poesía visual y concreta como  elementos de estudio científico», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (AML).
La poesia concreta i visual mostrava, segons Viladot, un caràcter radicalitzant, fet insòlit en la història literària, però del bracet dels moviments contestataris del moment. S'hi comenta el llibre de Klaus Peter Dencker, antologia de la poesia icònica o del text-imatge. Escriu el d'Agramunt que si bé la desintegració de la paraula i les lletres és un fet recent, la conversió del llenguatge en imatge o l'entrecreuament entre tots dos mons comunicatius ve d'antic. En el llibre de Dencker se'n mostren exemples grecollatins, medievals i barrocs. Sense oblidar-se dels poemes-imatge de Lewis Carrol a «Alícia en terra de meravelles».

S'hi mostra d'acord amb l'autor alemany que la poesia concreta és predominantment semàntica, mentre que la poesia visual és òptica o plàstica. Segons ell, aquesta darrera (text-film, text-imatge, text-espai, etc.) és un desenvolupament lògic de l'altra, com una fase avançada. 

1865. «Alícia en terra de meravelles», Lewis Carrol,
«Cal·ligrama del ratolí», capítol III.
Trad. de Josep Carner, 1927.


1972. «La poesía visual y concreta como  elementos de estudio científico», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (AML).
El llibre de l'autor alemany ressenyat per Viladot es deté en els avantguardismes literaris del segle XX, dels orígens de Morgenstern i Apollinaire fins mots en llibertat del futurisme i l'antiart dadà. La segona part de l'antologia és dedicada a la poesia concreta i visual de la segona meitat del segle XX. Amb una part final dedicada a la publicitat comercial, que sovint fa ús dels mecanismes d'aquesta poesia d'avantguarda. 

1974. Mostra de poesia concreta de Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 30 de maig (AML).
Exposició al col·legi d'arquitectes lleidatà de la poesia concreta i visual de Viladot, al centre. A la dreta, Víctor Siurana i Josep Vallverdú al costat de l'homenot agramuntí. 

1974. Mostra de poesia concreta de Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 31 de maig (AML).


1975. Guillem Viladot, lleidatà del mes. 
«Diario de Lérida», de 5 de març (AML).

1975. Guillem Viladot, lleidatà del mes. 
«Diario de Lérida», de 5 de març (AML).
La designació de l'autor agramuntí com a lleidatà del mes aquell 1975 marcaria el punt àlgid de la popularitat del poeta i novel·lista a les nostres terres, que no és pas el mateix que dir dins de la literatura catalana, sempre barcinocèntrica. Els bons llibres de text actuals, que no són pas tots, li dediquen un espai merescut al costat de Joan Brossa. 

1981. I Exposició de Poesia Visual als Països Catalans.
«Diario de Lérida», de 14 de febrer (AML).
Retrospectiva de deu anys de poesia visual catalana, des dels orígens lleidatans a l'exposició de la 'Petite Galerie', amb Viladot, Iglésias del Marquet i Brossa.