1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).
L'arc votiu d'espanyolitat eterna promesa pels dirigents lleidatans del moment a la reina borbona (espanyola) Isabel II en la seua visita a la ciutat, a on hi arribaria amb el primer viatge d'inauguració del ferrocarril des de Barcelona. És clar que si calia prometre-ho i reafirmar-ho és perquè aquesta cosa del «Siempre españoles», a Lleida, no la tenien (ni la tindran) gens clara...
El cas és que aquest arc de cartró pedra fou aixecat a l'esplanada del baluard del Carme, encara existent, més enllà dels murs del qual s'hi havia fet la primera estació del tren (al mateix lloc que l'actual). A la fotografia, una de les quatre primeres imatges que Clifford (fotògraf del seguici reial) va fer de la ciutat, s'hi observa ben afilerada tota la rastellera de plataners que formà el primitiu passeig, del qual es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare i època, cap als anys 15 a 20 d'aquell segle, en què el passeig es formà, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811.
Com que la comitiva arribà de nit, els plataners de Fernando foren engarlandats amb gras fanals blancs de llum incasdencent, diria que a l'estil dels venecians. La Paeria (i la Diputació) no hi estalviaren ni un ral.
1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,
«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).
Una visita reial era sempre font d'expectació, encara que no fos exageradament excessiva com la retrata l'autor barceloní. Gaietà Cornet fou un d'aquells primers homes de la Renaixença, a cavall entre la redescoberta cultural de la pròpia nació catalana i l'acceptació del marc ideològic del nacionalisme espanyol vuitcentista. Llavors els fums favorables de les màquines de vapor propiciaren la conformació d'una ideologia burgesa que confiava en el progrés (l'enriquiment) amb el favor de la cort. Després de la Primera República (espanyola), res ja no fora igual.
1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,
«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).
En els dies previs a l'anunciada arribada de la reina espanyola, a la ciutat s'hi feren febrils preparatius: «pues aquí como en esa [Barcelona] todo el mundo no se ocupa de otra cosa más que de levantar arcos de triunfo, de enramar calles, y adornar casas». Sembla que s'hi aixecaren tres arcs, «dos de ellos son una protesta y una petición: una protesta de fidelidad y una petición de libertad». El mot 'protesta', com podem deduir, hi és usat en el sentit de manifestació, proclama, exhibició. La 'libertad' era demanada en sentit urbanístic: «porque es preciso saber que Lérida gime todavía bajo el férreo yugo de una fortificación nada beneficiosa para el país». Calia tombar les muralles, modernitzar la ciutat, que encara no disposava, p.ex., d'enllumenat de gas. Fins i tot, per arribar a la nova estació des del passeig de Fernando, dins al baluard, «solicitó la Municipalidad de Lérida la abertura de un boquete al estremo del citado paseo».
En aquest cap del passeig de Ferran, s'hi aixecà un dels arcs de triomf. Però no ben bé al trau que s'havia fet a la muralla, ja que a la ciutat «no se le ha permitido levantar en el citado boquete el arco triunfal tal como había acordado construirlo el Excmo. Ayuntamiento». Se'n fa la descripció i el recull de les frases votives. De l'obertura se'n digué Puerta del Príncipe Alfonso, i s'hi rememora el setge de Suchet en aquest mateix indret de feia cinquanta anys. A l'altre cap del passeig, «inmediato al puente» s'hi feu l'arc que tenim immortalitzat en la imatge de Clifford.
El tercer arc s'alçà al carrer de la Palma, «junto a la puerta lateral de la Santa Iglesia», i fou obra de la guarnició militar (espanyola) a la ciutat. Amb referència als magnes tapissos lleidatans: «las paredes exteriores de la Catedral se han cubierto por este lado con antiguos pero preciosos tapices, que por sus figuras parecen ser de la edad media», en referència als vint tapissos flamencs del capítol catedralici lleidatà (dels quals avui se'n conserven encara quinze), datats del segle XVI, amb escenes mitològiques i d'història sacra.
Diu l'autor que arribava tanta gent a la ciutat que els trens anaven de gom a gom, fins i tot amb alguns atrevits damunt la màquina! Vint diligències esperaven per traslladar a Saragossa «la numerosa servidumbre de Palacio», que ja no hi havia més via fèrria: s'estava construint el tram fins a la capital aragonesa, que s'inaugurà a finals del 1861.
1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,
«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).
A l'entrada del tren expedicionari a la província (dia 5 d'octubre), a l'estació de Sant Guim de la Rabassa, nucli pertanyent al de Freixenet, també s'hi feu un altre arc triomfal. El de la Diputació. No en va durant els inicis del regnat d'aquesta Borbona, durant la regència de sa mare, se'n va fer la distribució i aprovació, a partir d'alguns projectes anteriors impulsats pels liberals (espanyols). Els nous límits provincials despertaren l'adhesió de burgesia i intel·lectualitat catalanes a la metròpoli central. A Lleida, Pleyan de Porta en fou un fervent defensor, de la unió del pla i la muntanya.
Va posar-se un guaita o sentinella dalt dels merlets del campanar de la Seu Vella per tal que en pic s'albirés el tren reial, s'engeguessin les vint-i-una salves honorífiques de benvinguda. Potser disparaven alternativament des del "Castell" i des de Gardeny. Això era per avisar la població perquè s'apressés ja a l'estació i a la rebuda. Quan la reina (espanyola) posà el peu a terra, vint-i-una canonades més! L'estació, diu que estava «elegantemente adornada por la Empresa».
La Paeria i altres ajuntaments convidats sortiren en comitiva, precedits «de los gigantes, danzas del país, vestidos con elegante y sencillo gusto, y banda de música municipal», els paers, entenc. No passaren per l'Arc del Pont, sinó que revoltaren per la plaça de Sant Francesc i banqueta (carretera) avall cap al passeig de Fernando (amb un arc triomfal al cap que tocava la ciutat) i la «puerta nueva del Príncipe Alfonso», oberta a la muralla per a l'ocasió. Sempre escortats, a banda i banda, per la militarada de l'aquarterament lleidatà.
La banqueta era plena de penons, estendards, escuts i banderes... espanyoles. Davant de les «Casas Provinciales de Beneficiencia», que eren a Ferran, a l'edifici de la Diputació, hi feren un entarimat per exposar-hi els xiquets i xiquetes acollits, perquè saludessin S.M., que es veu que lluïa el sobrenom de «Madre de los Desvalidos». En l'itinerari de tornada, de la Plaça Sant Francesc continuaren carrer Major avall fins a l'Hospital i la Catedral. Allà, entrada sota pal·li als dominis eclesials amb tota la parafarnàlia associada. En sortir, la feren pujar pel carrer la Palma, passant per sota l'arc triomfal aixecat pels regiments militars a la ciutat, fins a l'allotjament reial: el palau episcopal, llavors al carrer Tallada. Sense dubte, el millor estatge de tota Lleida (això sí: amb despeses pagades per la corporació provincial). Com li van fer suar la cansalada a l'altesa reial, no sabia amb qui se les havia, que som de Lleida!
S'il·luminà la ciutat durant tota la nit, carres i places, edificis públics i privats (els qui s'ho podien permetre), tal com es feia des de segles enrere en les visites de reis, «y a las afueras de la puerta de Boteros, a la hora que S.M. se digne señalar, se dispararà una brillante y vistosa colección de fuegos artificiales» del pirotècnic establert a Barcelona, Mr. Grinier, amb la banda municipal amenitzant la vetllada amb valsos vienesos. Des de la part posterior del palau episcopal, la reina degué gaudir de l'espectable.
.jpg)
1913. Lo Palau del Bisbe, carrer Tallada, Lleida.
La façana principal del palau episcopal al carrer Tallada. El palau fora assaltat per la turba anticlerical al 36 i fou enderrocat després de la guerra pel seu mal estat.
Anys 1940. Carrer de Boters, Lleida.
Fins a mitjan segle XX encara es conservà una torre de la vella muralla de Boters, la que tancava les possessions episcopals. En quedà el que avui és encara el carrer del Bisbe. A la dreta, veiem la cantonada de l'actual Biblioteca Pública, llavors Casa de Maternitat, amb el campanar de Sant Llorenç que sobresurt per darrere.
Al centre hi apreciem el tancat dels horts i jardins episcopals, amb l'antiga i enorme capella de Sant Crist Trobat (1702), les galeries del casalici o palauet del Senyor de la Tallada que havien passat a residència del senyor bisbe (crec que cap al 1738, en època del bisbe Galindo) i a on s'hostatjà la reina Isabel, i els finestrals del Col·legi de Poblet a la ciutat.
1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,
«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).
L'endemà al matí, i segons l'hora a què S.M. tingués la vènia de llevar-se, hi hauria «besamanos» general, amb un detall: «un gran número de señoritas jóvenes, de las famílias más notables de la ciudad,... tendran la honra de presentar a S.M., si se digna aceptar esta ligera muestra de las producciones del país, una colección de frutos de nuestro fértil suelo, ya que la corta estanca de S.M. en esta capital no ha permitido organizar una exposición agrícola». Després, visita als establiments de beneficència (segons que el programa preveia) i partida cap a Saragossa. Per la Porta de Sant Antoni, i amb 21 canonades més!
La crònica redactada per l'autor el dia de l'arribada de S.M. descriu com les autoritats l'esperaven a l'estació, que quedà llavors mateix inaugurada. Era tota ornada amb atxes de cera, i totes les andanes des del nou pont del ferrocarril, que també s'inaugurà amb aquell viatge.
Al més dels paers, hi havia els «profesores del Instituto de segunda enseñanza». Llavors, un institut d'educació era tota una institució prestigiosa, que encara no tenia vint anys d'existència. Els alumnes, de primària i secundària, també formaven, amb banderoles i pancartes amb lemes d'adhesió espanyolista, redactades amb l'espanyol que els ensenyaven als xiquets lleidatans, que la llengua dels xiquets era prohibida a les aules. La banda municipal no devia parar de bufar. L'arribada règia tingué lloc a les 7 de la tarda, que a l'octubre ja és ben fosc. Per això calien les atxes i ciris (negoci aleshores prou florent), per veure-s'hi una mica.
La Reina pujà a una luxosa carretel·la de sis cavalls, literalment. La comitiva era precedida dels gegantons de la ciutat, «secretamente restaurados», el ball de bastons «cuyo traje sumamente elegante ha gustado mucho», i la moixiganga «cuyos individuos han estrenado traje nuevo de Rigoletos, que son muy vistosos», o sia una comparsa de joves disfressats de Rigoletto (i altres personatges de l'argument), el bufó de la cort i pare venjatiu, amb raó, de l'òpera verdiniana sobre una novel·leta de Víctor Hugo. S'estrenà a la 'Fenice' veneciana al 1851 i al Liceu dos anys encabat. A Lleida, la coneixien i en disfressaven la moixiganga nou anys més tard.
Sabem, per les dades del blog de Xavier Güell (entrada: «Lleida, 1860», enllaç), estudiós de la cultura popular, que hi hagué encàrrec municipal per a 40 vestits, 24 bastoners i 16 moixiganguers, a 155 rals cadascun. Les monges de l'Ensenyança n'agençaren de franc els cèrcols amb què s'acompanyava la comparsa de Rigolettos. Dedueix que els vestits de la moixiganga devien ser d'època, del segle XVI, que és el segle en què transcorre el drama musical.
La resta del seguici no va poder compondre's per l'excés i amuntegament de la gent «que se ha agolpado fuera de las murallas», entre el baluard del Carme i l'estació del ferrocarril, i «los demás han llegado como han podido a la Catedral que se hallaba iluminada interior y exteriormente». Ai las, quants cops de colze no degueren rebre i donar els nostres locals arribistes per fer-s'hi un lloc!
La situació preeminent del tron reial dins la catedral «hacía perder una gran parte del efecto del altar mayor». El Te Deum fou presidit no només pel bisbe lleidatà, sinó per l'arquebisbe tarragoní i tot!
1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,
«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).
El passeig de Boters s'il·luminà a la veneciana, és a dir, «por miles de faroles de colores». Eren llums incandescents elèctrics, alimentats amb alguna mena de dinamo. Potser la primera vegada que es veien a la ciutat.
Els focs es dispararen a les onze tocades. Aquell primer dia anà tot prou bé, excepte una cosa: la pols del carrer Major, que no era pas enrajolada, sinó de terra, i que degué ser arranjada de clots. La terra no prou atapida formà una immensa polseguerada: sempre podrem dir que els lleidatans li vam fer empassar pols a la mateixa reina d'Espanya!
