Seguidors

20241117

[2620] Cartografia lèxica dialectal


1. Parelles lèxiques que il·lustren la divisió dialectal de la llengua entre els blocs oriental i occidental.

ESPILL / MIRALL
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
La combinació de l'evolució lingüística dialectal, molt lligada als canvis sociolingüístics que al llarg dels seus mil anys d'història ha sofert la llengua en cadascun dels seus racons i dominis, fruit d'una història social i política complexa i difícil, fa que sigui difícil trobar parelles de mots pures que il·lustrin la divisió dialectal inicial de la llengua en els seus dos grans blocs occidental i oriental.

Una d'aquestes parelles era la d'ESPILL/MIRALL, tot i que en el decurs dels últim cent anys, potser ja abans, la pressió del dialecte oriental dins del Principat ha fet que MIRALL guanyés terreny dins del territori occidental. L'ensenyament recuperat de la llengua i l'ús als mitjans de comunicació en aquests darrers decennis ha portat ESPILL a la pràctica extinció a Catalunya, també a la zona nord-occidental. De petits, a la plana lleidatana no fèiem servir altre mot, mentre que MIRALL era pràcticament desconegut i només literari. Ara les tornes s'han girat definitivament. 

1989. Revista COM, número 6.



MELIC / LLOMBRÍGOL / GUIXA
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
MELIC representa el cas contrari: la introducció d'un mot occidental en el domini oriental, que és el que inclou la capitalitat i models de registres, el pes de la majoria demogràfica i el control dels mitjans de comunicació. Malgrat aquestes dificultats, aquest mot va aconseguint fent forat, per l'expressivitat familiar i eufònica del mot, en comparació a la seua parella LLOMBRÍGOL, del mateix origen que el cast. ombligo. Potser per aquesta raço, i a causa dels desajustamenta sociolingüístics demogràfics i sociopolítics de la llengua, el mot oriental és més aviat ultracorregit i substituït. 

1989. Revista COM, número 6.



ARENA / SORRA

2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
Aquesta parella de mots il·lustra la divisió dialectal en blocs oriental/occidental, però no pas des dels orígens, sinó per canvis de significat sobrevinguts amb el pas dels segles.

 Un mot general a tots els dialectes de la llengua com ARENA va veure's relegat en la parla popular del català oriental continental per SORRA, mot provinent de l'àmbit mariner. Probablement el canvi començà cap a la fi de l'Edat Mitjana i ja no arribà al balear. Per tant, la diferenciació ARENA/SORRA entre dialecte oriental/occidental no remet als orígens de la llengua, sinó que fou sobrevinguda a l'inici dels segles de l'Edat Moderna, restant, però, l'àrea lateral balear fidel al mot original: la irradiació del mot oriental continental no hi arribà per insularitat i per la nova relació historicopolítica dels territoris de llengua catalana en aquells temps, que afebliren la funció de capitalitat lingüística i cultural de Barcelona, ja sense la cort reial, generadora de models de llengua durant tots els segles medievals anteriors. 

 La irradiació del mot SORRA a través dels mitjans de comunicació, ensenyament, contes i literatura, etc. des de Barcelona i l'àrea territorial oriental, fa que aquests darrers temps aquest mot vagi fent forat en el domini del nord-occidental, sobretot en les generacions més joves. 


CORDER / XAI / ANYELL
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
La parella CORDER / XAI esbossa bastant clarament la diferència lèxica entre els territoris occidental i oriental, tot i que en aquest darrer els territoris insulars varen desenvolupar el seu propi mot privatiu. A Ponent i al Pirineu occidental tota la vida només s'ha dit corder, tot i que ara a les cartes dels restaurants (i encara n'hi ha que no la tenen en castellà, p.ex. a la Vall de Boí quan hi vam estar aquest estiu!) fa més finolis d'escriure estofat de xai. És la imparable influència del germà gran oriental. 




2. Parelles lèxiques que dibuixen l'oposició dialectal entre dialecte central i dialectes laterals.

CALCES / MITGES
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
Aquesta altra parella també es creà en el pas dels darrers segles medievals als primers de l'Edat Moderna, cap al segle XVI. Primerament, CALCES era un mot estès per tots els dialectes de la llengua, i era la peça de vestir que anava dels peus a la cintura. Al dialecte central, i d'aquest al nord-occidental de dins del Principat i fins a la Franja ponentina veïna de la Catalunya estricta (en canvi, no pas a la veïna del País Valencià), la moda portà una separació de peces i de noms: les calces cobrien només l'abdomen i les mitges (calces) les cames. La innovació, però, restà inèdita a la resta de dialectes laterals, que restaren fidels a la tradició medieval del mot CALCES. 
Sovint ocorre, en aquesta oposició entre central/laterals que en lleidatà s'adopta la forma barcelonina sota la influència de la capital per qüestions d'organització politicoadministrativa òbvies. Mentre que als dialectes de la Franja és més freqüent restar-ne al marge.

1989. Revista COM, número 6.





3. Parelles lèxiques que dibuixen l'oposició dialectal entre dialecte valencià (amb tortosí i dialectes de la Franja) i la resta.

AGARRAR / AGAFAR
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
La parella AGARRAR / AGAFAR és també testimoni d'una certa dualitat de blocs dialectal de la llengua. Del castellà garra, el verb derivat AGARRAR s'estengué a partir del segle XVI en tots els dialectes occidentals de la llengua, tot i que en el nostre nord-occidental mai no aconseguí arraconar l'originari (e tot el domini de la llengua) AGAFAR. De petits, encara, la forma AGARRAR no ens era estranya a la plana urgellenca, però als anys 70-80 del segle XX el mot hi vivia el seu cant del cigne.    


COP DE PUNY / PUNYADA
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
En aquest cas, la perífrasi COP DE PUNY fou una innovació lèxica que vingué a substituir l'original PUNYADA, que feia servir p.ex. Jaume I en la seua Crònica. La nova moda s'irradià des del dialecte central capitalí fins l'àrea d'influència natural i administrativa més directa, la del dialecte nord-occidental principatenc. També fins al Rosselló, fet que indica que abans de l'ominós Tractat dels Pirineus ja hi era de ple ús. I fins a la capital mallorquina i son radi d'influència, però ja no a Menorca ni les Pitiüses. 


GRANERA / ESCOMBRA
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 

L'especialització lèxica inicial dels dos mots s'esvaí en els dialectes laterals, on GRANERA s'imposà com a mot genèric per extensió semàntica de son significat restringit original. L'arrel del mot és clara: de l'escombra que es feia servir a l'era per recollir el gra, se'n deia granera. Associat a l'ús del substantiu, hi hagué també el verb AGRANAR. Tant l'un com l'altre foren d'ús general en el nord-occidental, sobretot a la plana. Recordo perfectament la meua tia-padrina Roseta, com agranava el carrer amb la granera, sobretot quan era feta de vímets. 

1989. Revista COM, número 6.



LLAVIS / MORROS

1989. Revista COM, número 6.

Aquesta parella lèxica de LLAVIS / MORROS dibuixa una clara diferenciació entre les àrea central i nord-occidental de la Catalunya estricta respecte de la resta de territoris laterals. El Principat de Catalunya, amb la gran capital històrica del país, converteix el dialecte central en un dels més innovadors. Per la lògica admistrativoterritorial, els mots s'expandeixen per la zona del dialecte nord-occidental del Principat, però les innovacions, un cop arriba el segle XVI, amb el país desmembrat sota els governs hispànics, ja no s'irradiaran a la resta dels territoris dels Països Catalans per manca de relació política i administrativa. En aquells temps, cada territori es relacionarà directament amb el poder central, espanyol i en espanyol, deixaran d'interrelacionar-se entre si (com denuncia als Col·loquis el tortosí Cristòfor Despuig), decaurà el model de llengua comuna i començarà el procés de substitució lingüística. Només en l'àmbit intern del Principat el mot LLAVI, vist com a més fi i només propi dels humans, aconseguirà la preeminència sobre MORROS, que passarà a l'àmbit només animal, i serà considerat groller o burlesc en referència als llavis humans.





4. Parelles lèxiques que dibuixen la diferenciació dialectal continental vs. insular.
GOT / VAS / TASSÓ
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
La forma genèrica tradicional, GOT, ha estat d'ús amplíssim a tot el territori continental durant segles, mentre que a Mallorca la forma usual ha estat TASSÓ. «Còmicament, els botiflers divisors a sou de l'Estat madrileny pretenen a València que 'vas no és valencià sinó got'... donant a entendre que en el valencià central got resta vivíssim, com si no hi restés igualment en el Principat», Mestre Coromines dixit. VAS ha estat un sinònim present a la llengua des dels orígens, sovint d'ínfules cultistes, també amb accepció de sepulcre fins al segle XIX. Només durant el darrer segle i mig se n'ha expandit l'ús, passant al registre estàndard en concurrència amb GOT, potser per similitud de l'ús castellà. En mallorquí, en canvi, de l'arabisme TASSA existent en la llengua en el sentit d'escudella, bol, se'n féu un derivat TASSÓ, que hi agafà els sentits del mot genèric GOT.

1989. Revista COM, número 6.


CA / GOS
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
El mot hereditari de la llengua antiga a tots els territoris fou CA, com encara ho és a les Illes i a les comarques septentrionals, però a partir del segle XIV rebé la concurrència del mot onomatopeic GOS, «usada popularment per abordar el gos o per apel·lar-lo i cridar-lo... » Conclou Coromines: «Però ja en avançar el s. XV, GOS aniria guanyant molt de terreny sobre el seu rival en la major part del domini... En efecte des de llavors els testimonis es multipliquen i no s'hi nota cap connotació pejorativa».

GAT / MOIX
2010-14. Atles lingüístic català. Iberolingua. 
El mot usual a tots els territoris continentals des de fa més de mil anys ha estat GAT. La creació d'hipocorístics amb caràcter amanyagador, com ara MIX, MIXETA, MIXINA o MOIX, ha estat freqüent. A les dos illes Balears, però, l'hipocorístic ha guanyat en aquests darrers segles el terreny del mot hereditari, i MOIX hi té un ús tan arrelat, «que fins s'hi ha tornat la designació normal i objectiva de la bèstia... que ha tendit a deixat gat en la penombra de les expressions en via d'antiquar-se» (Coromines).





Publicat per a
Etiquetes de comentaris: