 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016 (enllaç). La façana (posterior) del nou edifici del Sindicat agrícola de Sant Isidre, aixecat al carrer Sant Ramon que tot just s'iniciava, davant mateix del magne edifici de les escoles municipals (1917) llavors recentment inaugurat per la Mancomunitat de Catalunya. L'autora de l'article ens descobreix una fascinant i tràgica història, digna de figurar en totes les antologies de la nostra pròpia i intransferible crònica negra rural. |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016 (enllaç). «L'Emili era un home avançat al seu temps, de pensament conservador i convicció catòlica», molt actiu en la vida política i cultural de l'Artesa de Lleida de començament de segle XX: fundador d'Associació Cultural La Primavera (1912), regidor municipal (1915), i soci fundador del Sindicat Agrari de Sant Isidre (1917). D'una família terratinent i benestant, res no feia preveure el tomb radical que s'esdevindria en la vida d'una persona d'ordre i capdavantera en els afers col·lectius de la vila. |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016. Retrat personal i familiar d'Emili Morera i Bosch, president del Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida (1917-1922). |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016. La bona marxa del Sindicat artesenc va començar a trontollar cap al 1920. Les lluites de poder i les discrepàncies polítiques sobre l'enfocament de la societat cooperativa en foren la causa. Només després de cinc anys de vida, al 1922, el sindicat artesenc es dissolgué. Diuen les cobles populars: Lo Sindicat d'Artesa fa molt temps que va malament. Si voleu saber de qui és la culpa: és del Secretari i el President. |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016. Una imatge de l'interior del Sindicat agrícola d'Artesa de Lleida cap al 1920. |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016. A la subhasta del béns del Sindicat, l'Emili Morera s'adjudicà la maquinària del molí fariner que el Sindicat havia impulsat i font de totes les disputes, decidit a fer-lo funcionar ara com a propietari particular. Els detalls de les lluites internes del sindicat i de la convenient adjudicació de part del patrimoni al seu expresident, només resten ja a l'arbitri del parer i l'opinió. Propietari de les màquines de moldre, doncs, s'alià amb «un parent seu, Camil Solsona i Pellicé, que tenia propietats a Alguaire i era el propietari de la Central Elèctrica d'aquest poble». La maquinària del molí artesenc es traslladaria, doncs, a l'altre cap de la comarca de la'ltre cantó de riu, a on hi començaria a moldre aquell mateix juny de 1922. Sembla que la propietat li fou transferida per por a posteriors reclamacions dels antics socis, i que només de manera privada tots dos socis se'n reconeixien l'autèntica titularitat. Ací començà la desgràcia. Sense que el document privat de reconeixement de titularitat en favor d'Emili Morera aparegués mai, el nou molí fou subhastat al 1927, i, oh ironies de la vida, adjudicat al seu (ex)soci Camil. Si només feia cinc anys, ell havia estat un beneficiari de la desfeta del sindicat, ara la ruïna de l'economia familiar, per causa del procés judicial, era absoluta. |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016. L'Emili Morera no va defallir en la lluita judicial i, pel seu compte, sense recursos per pagar advocats, aconseguí una restitució del molí. Que no va durar pas gaire, atès que el seu exsoci també va presentar batalla, que va portar l'Emili a la presó durant dos mesos al desembre d'aquell 1927. Un any més tard, hi tornaria per un seu primer escrit de denúncia de «la corrupció de la justícia i la vulneració dels drets dels ciutadans als jutjats», atès que havia estat tancat sense «vista pública per poder aportar proves, informes i defensar-se». Se li arribà a oferir la llibertat a canvi d'abandonar la reclamació, a la qual cosa s'hi negà per sentir-se'n injuriat, menyspreat i deshonorat. La resposta del 'sistema' fou decretar-ne l'internament a Sant Boi al 1930, al cèlebre manicomi d'aquella vila. El cas semblava dat i beneït. La família, plena de necessitats i enfonsada moralment, res no hi pogué fer. Però quatre anys després, ja en plena República, cinc metges del centre decretaren que l'internat no patia de cap malaltia mental, i l'Audiència lleidatana hagué de deixar sense efecte l'internament. La llibertat no fou suficient per a l'Emili, que continuà demanant la restitució de la farinera d'Alguaire, i el president de l'Audiència de Lleida, «va demanar una segona declaració de demència que el portà novament al psiquiàtric». Amb l'esclat de la guerra al 1936, els metges del psiquiàtric de Sant Boi li proporcionen el retorn amb la família, llavors instal·lada a Lleida. L'Emili recomençà la lluita per la restitució dels bens, i aconseguí un acord amb el seu exsoci gràcies a la mediació de Modest Torres, amic comú. La restitució fou generosa, molt més enllà del reconeixement dels drets de Morera sobre la farinera. «Als pocs dies d'haver signat el mencionat document van assassinar el Camil Solsona i Pellicé. Corrien temps convulsos i la restitució de la propietat va durar ben poc perquè el Comitè Revolucionari d'Alguaire, en el procés de col·lectivització de les terres del poble, s'apoderà de la finca El Coscollar i també de la farinera». Però encara més, la guerra arribada a la fi, «el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil que va constituir l'Ajuntament d'Alguaire li va donar l'autorització per ocupar la farinera que els rojos havien deixat abandonada, després de la seua fugida per l'arribada dels Nacionals». De pel·lícula, oi? Les vides, la malícia i, potser, la vendetta personals dels querellants i els violents afers socials i col·lectius d'aquell temps van entrecreuar-se per formar una mescla tan explosiva com la mateixa guerra, amb assassinat inclòs en el serial. |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016. En començar el règim franquista de postguerra només havien 18 anys des del tancament del sindicat artesenc i una infinitat de tràngols i trifulques personals i col·lectives. Quan semblava que la roda de la fortuna, i de la guerra, havia girat a favor de l'Emili Morera, i treballava amb afany per a la posada a punt del molí, un nou (i rocambolesc) actor entrà en escena: en Francesc Fontané, germà del difunt mossèn Joan, que se'n reclamava hereu d'una compra del molí feta per aquest sacerdot anys enrere en vida de Camil Solsona. Novament, la roda de la fortuna tornava a girar-se-li en contra: «Es quedà en la més absoluta misèria, sense casa, sense treball, sense pa i sense poder pagar els deutes». Sense instàncies judicials a on recórrer, començà una campanya d'exposició pública del seu cas, i «va començar a escriure uns fulls titulats 'La Voz de la Justicia', on criticava i posava en dubte la imparcialitat de la justícia. Citava amb noms i cognoms els advocats, jutges i magistrats que hi estaven involucrats. Aquests fulls els repartia periòdicament pels carrers de Lleida». El nou règim polític no li ho permeté: tornà a la presó moltes altres vegades i, finalment, tornà incapacitat al manicomi de Sant Boi. Durant més de 30 anys, l'obsessió per la defensa dels seus bens, drets i honor, «li comportà 22 processos, 13 empresonaments i 13 reclusions al psiquiàtric... L'any 1960, quan tenia 72 anys, vell, cansat, humiliat i sense forces, el van recloure al convent dels Pares Jesuïtes de la Plaça de Catalunya de Lleida, on cuidava l'hort de la comunitat». |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016. Text a màquina d'escriure d'un full de 'La Voz de la Justicia', d'Emili Morera, «licenciado de la Prisión y expulsado del Manicomio», diu ell mateix en l'encapçalament. |
 |
| «Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016 (enllaç). La perseverança en la persecució dels propis drets dona a la versió del desafortunat Emili Morera el benefici del dubte en aquest llarg plet que li ocupà més de mitja vida. Però la defensa del patrimoni era un valor primordial i fonamental en la societat catalana i rural del segle XX, sobretot entre les classes hisendades, i totes les argúcies, influències i contactes personals, de classe i polítiques hi eren benvingudes, fossin roges o blaves o del color de cada moment. El cas malgastà tota una vida, desfeu tota una família i deixà un assassinat al darrere, tot sota l'ombra de l'entramat polític i judicial de la primera i segona dictadures (espanyoles), amb el sotrac cívic i comunitari de la guerra entremig. La maldat i perfídia de negocis tèrbols, la defensa a ultrança de l'honor, la recerca turbulenta d'una justícia escapadissa, l'ominosa revenja encoberta, i moltes més actituds humanes, no sempre bondadoses i caritatives, es barregen en aquesta llarga història de l'Emili i el Camil, aquesta al pla segrianenc. A la muntanya, a Tor, ben aviat una altra li pendria el relleu... |
